dilluns, de juliol 06, 2009

Donar els òrgans és l’única forma de fer que una mort no sigui gratuïta del tot

A casa, acabem de passar per una desgràcia. Ens ha deixat la mare de les meves filles, la meva companya a la vida durant més de quinze anys. Malgrat que cadascú experimenta la mort d’un ésser estimat d’una forma molt personal, tots els tòpics habituals són essencialment certs. Però hi ha una gran diferència entre plantejar-s’ho teòricament i viure-ho en la pràctica, sobretot quan la mort reuneix condicions que incrementen el dolor i que posen sobre la taula decisions molt difícils.

És molt difícil, sí, acceptar que una malaltia sobtada t’arrenqui algú que és part teva. És molt difícil, sí, anar encaixant pronòstics d’extrema gravetat i els seus successius empitjoraments. És molt díficil, sí, que et comuniquin que et vagis preparant per al pitjor. És molt difícil, sí, que et convidin a acomiadar-te, si vols fer-ho, i que no t’entretinguis gaire. Però hi ha coses encara més difícils i doloroses: per exemple, encarar que els metges et diguin que el millor seria probablement no insistir més en uns esforços que ja són inútils i no prolongar una situació que no té solució.

Per moltes conviccions que tinguis sobre aquesta qüestió, per molt que t’hagis plantejat alguna vegada què voldries que passés arribat un cas així i per molt que rebutgis l’acarnissament terapèutic, la decisió és dificilíssima. Bàsicament perquè l’has de prendre tu per compte d’un altre. D’un altre que no és un qualsevol, sinó algú que no pot ser més proper a tu. D’un altre, que morirà de forma pràctica si tu dius prou, per molt sentenciat que estigui.

Anava a escriure que encara vam tenir sort, però crec que la sort no ha tingut gaire a veure en tot plegat. En tot cas, la bona sort, no. Simplement, es va morir abans que calgués prendre una decisió tan dramàtica. Per molt que es puguin racionalitzar coses així, no hi ha comparació, com dèia al principi, entre la discussió teòrica i l’experiència directa. Per això, entre moltes altres decisions, he pres la de deixar escrita la meva voluntat al respecte. No és falta de confiança en els familiars directes que, arribat el cas, haurien de decidir per mi. És no traslladar-los una decisió tan dura i difícil.

I després, comença una altra còrrua de moments dolorosos. És dolorós veure el nom d’una persona estimada escrit en un certificat de defunció. És dolorós parlar amb una funerària. És dolorós passar pels tràmits i paperasses que requereix la situació, tots i cadascun dels quals encapçalats per l’expressió “nom del difunt” i a continuació el nom de la persona estimada. La veritat és que hi ha aspectes del traspàs de les persones que podrien ser molt millorats. No nego que cal fer les coses ben fetes i amb garanties legals. Però la delicadesa no hi està barallada i, en canvi, es troba a faltar en alguns moments. També he tingut la trista ocasió de comprovar-ho.

Només hi ha hagut un element que ens ha aportat cert consol. No alegria, perquè no era el cas, però sí consol. Haver donat els òrgans ens ha permès pensar que una mort gratuïta no era gratuïta del tot. Ens ha permès pensar que la persona que ens ha deixat continuarà vivint, d’alguna forma, a través d’altres persones. Que ella no hi serà mai més, però que algunes famílies s’han pogut estalviar el nostre tràngol i la nostra tristesa.

Ha estat la decisió més fàcil de totes. Fàcil perquè les conviccions sobre la donació i els transplantaments eren compartides plenament per qui, al final, ha donat de forma pràctica les parts del seu cos perquè altres persones tinguessin una oportunitat de començar nou. Hauríem respectat la voluntat contrària, perquè són voluntats que s’han de respectar escrupulosament. Però ha estat fàcil perquè tots els que havíem de decidir també hi estàvem d’acord. La cosa, tanmateix, no té cap mèrit. Era l’única opció decent.

Vam donar tots els òrgans que fossin transplantables. També vam donar per a fins d’investigació els òrgans que, pel motiu que fos, no es poguessin aprofitar per transplantar. Això darrer no contradeïa les opinions que ella havia expressat en vida. I la veritat és que hi ha problemes greus que es resolen de forma immediata amb un transplantament. Però moltes coses tenen possibles solucions només a llarg termini i la convicció i l’altruïsme també ens hi ha d’arribar. Haver passat tres dies terribles a una UCI, veient que la nostra no era ni de bon tros l’única desgràcia, resulta molt alliçonador.

Respecte i conviccions a banda, era inevitable recordar, fins i tot en aquell moment tan dur, als desgraciats que s’oposen a la recerca amb cèl·lules mare o critiquen que una parella tingui un fill per tal de salvar-ne un altre. No sé, però si tenim jutges perseguint dictadures remotes o demanant si Franco encara viu, també podrien engarjolar algun d’aquests. Ja sé que ser fill de mala mare no està contemplat en el Codi Penal, però pensava en quelcom més pràctic, com la denegació d’auxili. Si més no, en el vessant d’autoria intel·lectual.

Tampoc es tracta de fer-se mala sang. Aquestes línies volen acabar dient que una experiència com la viscuda ens ensenya el que arribem a perdre el temps amb rucades i imbecilitats. Ens ensenya que hem de viure la vida amb plenitud: no de forma esbojarrada per compensar no sabem què, sinó perquè qualsevol dia te'n pots anar i deixar sense fer un munt de coses que volies fer a la vida. Ens ensenya, en definitiva, que hem de ser més bones persones.

Hi ha una forma molt senzilla d’exercir la bondat: donar els òrgans. No cal esperar a morir-se. És una opció, l’única decent, que pot exercir-se voluntàriament en vida. Jo no faré altra cosa i educaré les meves filles (ara que em tocarà fer-ho a mi sol) en la idea que han de ser bones persones i que la bondat es demostra amb gests com aquests, petits i enormes a la vegada.

13 comentaris:

Cullereta ha dit...

Tot el que has explicat és una lliçó per a nosaltres, perquè molts cops no volem ni pensar-ho i quan passa no sabem com reaccionar ni que fer.

M'has fet pensar amb una cançó que s'anomena "ojos de esperanza" de Eros Ramazzotti, que expressa tot el que jo t'hauria dit amb paraules

emili nieto ha dit...

Òndia Toni, m'has deixat bocabadat.
És difícil trobar les paraules adequades en aquesta moments tan durs. Et desitjo que el dolor s'esbaeixi ben aviat i la ferida de l'esperit es tanqui per, com bé dius, ser millor persona. És el millor homenatge als que ens deixen.

bajoqueta ha dit...

Vinc del blog Cullereta, no ens coneixem, però les teues paraules arriben.

Crec que després de tot, quan ja no hi ha res més a fer, donar els organs és una molt bona opció i que molta més gent hauria de vore com un anar més enllà. Hi ha gent que pensa que és trair a la persona que ha mort, que és una falta de respecte. Però saber que gràcies a aquells organs se podrà salvar a algú jo crec que ha de consolar molt. Jo fa molts anys que ho tinc molt clar que el meu cos vull que pugue servir a d'altres persones.

Ànims en estos moments tant durs.

Joan M. Garcia ha dit...

Toni, sovint llegeixo els teus apunts per la teva clarividència en l’anàlisi i la facilitat en l'exposició de què fas gala, però avui m'has deixat de pedra. És difícil no convèncer quan es parla amb el cor encongit pel dolor.

Ànims Toni, estem amb tu.

Olga ha dit...

Reflexió compartida, Toni. No hi ha gest més generós, malgrat l'immens dolor que el genera.

I deixa-m'ho dir, admiro la serenor de les teves paraules. Suposo que escriure després d'haver passat per un fet així no ha de ser gens fàcil. Tot i això, t'agraeixo la reflexió en veu alta. Rellegeixo el teu text i em convenço més que el millor que podem fer és intentar que els nostres fills siguin unes bones persones.

Una abraçada

Angel ha dit...

No hi ha paraules..estic amb els mateixos sentiments que els teus.
Espero veure't en persona.

Lourdes ha dit...

Hola Toni.Bona reflexió en veu alta. I mes difícil encara, el poder encaixar una situació com aquesta, tan sobtada i prematura. Realment l’opció de donar els òrgans, fa com molt be dius, que al final no sigui gratuïta. Un exemple a seguir i tenir en conte, ja que mai sabem quant això ens pot tocar de viure als demes.

Endavant , en la nova etapa de la vida que t’ha tocat viure, i gracies per les teves paraules en estos moments tan durs tan per tu com per la gent que t’envolta

- assumpta - ha dit...

Toni, tampoc et coneixia, i vinc del bloc de "Cullereta".

Les teves paraules, escrites enmig del dolor que t'ha sesgat l'ànima m'han arribat.
De veritat et dic que no m'ho havia plantejat seriosament. Avui et puc dir que alguna cosa ha canviat dins meu.

Segueix éssent, com ets, bona persona. Que les teves filles tinguin en tu ara el mirall on mirar-se.

Ho sento.

ximo ha dit...

Al veure que tornaves a aparèixer pel bloc de Gustau Moreno m'ha cridat l'atenció i he volgut anar al teu i m'he trobat amb aquest trista entrada. Ho sento.
Segur que tu no em recordes, però jo si, de quan estaves a Tortosa.
No es el moment d'entrar en discrepàncies però, si ho fos, tampoc en trobaria en tot el que has escrit al post.
Efectivament, els desitjos de ser millors persones, de no deixar de fer coses que en qualsevol moment podem perdre l'oportunitat de fer-les, així com els sentiments mes tristos i de pena ens acompanyen en aquests moments que. El que passa es que, desgraciadament, suposo, en un cas i afortunadament ( per continuar ) en un altre, el temps també ho sol curar.
I tot sol tornar, generalment, al seu curs "natural".

Daniel Gil Solés ha dit...

Toni,
sento aquesta mort tan propera i sentida... m'ha agradat molt aquest article, reflexions profundes i íntimes fetes en veu alta. A casa també hem viscut una situació similar, la mort d'una tieta el passat mes de maig, de càncer i en tan sols 2 mesos...
Una abraçada
Dani

Susanna Ferreres ha dit...

Toni,

Les teves paraules ESPLÈNDIDES.
Jo no tinc cap dubte que he de donar els meus òrgans.
Quan vulguis ens veiem per Tortosa.
Ànim
Susanna

Susanna Ferreres ha dit...

Per cert, la llei actual diu que tots som donants d'òrgans si no es diu el contrari. Per no tenir problemes de darrera hora és vital que els vostres esser estimats més pròxims ho sàpiguen.
Salut ! ! !

Toni Gallardo ha dit...

Gràcies a tots. Tot i els dies que ja han passat em resulta molt difícil mantenir aquesta serenitat que diueu que tinc. El que ha passat és molt díficil de pair i de superar. Les meves filles i jo continuem lluitant, com podem, per tirar endavant. No puc dir altra cosa que us agraeixo les vostres amables paraules. Sé que són sinceres i sentides. No puc contestar més que és en situacions com aquestes que descobreixes les autèntiques amistats. De vegades, fins i tot de persones a les quals no coneixes, però per les quals no pots sentir res més que agraïment i respecte.