dilluns, de juliol 25, 2011

Certa hipocresia hipotecària

La dació en pagament quan no es pot pagar la hipoteca és una idea essencialment sana. Però té un punt pervers: és d’aquelles idees amb les quals és impossible estar en desacord, que et fan quedar com un troglodita si goses fer-hi algun matís, per mínim i ponderat que sigui. O neocon i fatxa.

Naturalment, la banca no és en absolut innocent de l’actual crisi hipotecària. Tot el contrari, li correspon la principal culpa: és la conseqüència lògica d’anys d’anys d’irresponsabilitat en el mercat hipotecari. Però uns quants subscriptors d’hipoteques donades amb aquesta alegria tampoc són éssers virginals. Lamento dir-ho, però qui va rebre crèdit basant-se en algun conte de la lletera no té la mateixa culpa que qui li va deixar diners sabent que no els podria retornar, però poc li falta. Que els mateixos bancs aconsellessin pèssimament els seus clients no és cap consol pràctic.

És clar que la cosa té un component de mercat. Qui va comprar una cosa per 80, posem per cas, i la va finançar d’acord amb aquest preu, pot trobar-se que el mercat ha decidit que tal cosa ara val 50, o menys. Tanmateix, al banc caldrà pagar-li, i tota la vida, en relació als 80. Alguns es pensaven que adquirien un patrimoni, que a més es revaloritzaria de forma indefinida, quan de fet assumien un deute pràcticament perpetu, quan no una trampa, com el temps ha demostrat.

Però com que el mercat no sabem qui és ni on viu (és una de tantes ficcions de la nostra societat), no podem ni clavar-li una plantofada ni enrecordar-nos-en dels seus familiars i difunts. En definitiva, que la culpa tampoc no és de ningú.

Però què passa quan qui va comprar no pot assumir els pagaments del finançament? Lògicament, el banc executa la garantia del crèdit. L’habitatge, en el cas de les hipoteques. Aquestes són les regles del joc i qui signa una hipoteca no hauria d’oblidar-ho.

El problema és quan l’execució no cobreix l’import pendent. És una situació freqüent quan l’habitatge s’ha desvaloritzat per les raons que sigui, entre elles que un preu inflat per una bombolla immobiliària s’hagi situat en un nivell més raonable o ajustat a la realitat. Recordin, si el crèdit era per 80 i l’habitatge ha passat a valer-ne 50 o menys, és molt fàcil que el deute no quedi cobert. Si més no, en hipoteques recents amb un grau d’amortització molt baix.

Hi ha països que han resolt aquesta qüestió considerant que l’habitatge és l’única garantia del crèdit i que, per tant, el banc, que també sabia què signava, s’ha de conformar amb el que es pugui recuperar. És la dació en pagament, que no és ben bé allò d’anar al banc a donar les claus del pis, però per aquí van els trets.

Ara, hi ha una pregunta incòmoda i molesta que no renuncio a fer-me. L’import de les hipoteques dels darrers anys està inflat únicament per raons de mercat? O és més aviat perquè el crèdit ha estat cobrint quantitats que mai abans havien estat finançades? No cal que usem subterfugis ni metàfores. Les hipoteques eren tan altes perquè es finançava el 100% del preu de l’habitatge. Perquè es finançaven, a més, les despeses fiscals de la compra i de formalització de l’operació. I perquè es finançaven, amb l’excusa dels tipus d’interès baixos, béns en absolut immobiliaris, com el cotxe, la nevera o fins i tot viatges de vacances.

Els bancs s’han tirat a l’esquena aquelles ràtios prudents que establien que no es podia prestar més del 70% del valor de taxació, o que la quota mensual no podia superar la tercera part dels ingressos. Però molts clients dels bancs s’han deixat portar, pensant-se que en sortien beneficiats quan poques coses hi ha pitjors que creure’s ric. Estic d’acord amb la dació en pagament, però no tinc tan clar que hagi de cobrir el que no toca. Tornaran els interessats el cotxe i la nevera? I com s’ho faran per tornar les vacances? Diguin-me fatxa, però així ho veig jo.


Publicat a El 3 de Vuit (22-7-2011)

2 comentaris:

toni llovera ha dit...

És curiós, o no ho és, però aquesta reflexió me l'he feta més d'un cop. Jo sempre he pensat que la bombolla immobiliària era com la febre de l'or a Califòrnia, o la de Narcís Oller. Les febres de l'or no tenen res de dolent per elles mateixes, però sempre s'acaben. Aixó és el pitjor de tot. Si jugues bé les teves cartes de l'or en pots treure moltes coses, però seempre amb la vista posada al final. Jo sóc un d'aquests ciutadans que amb els diners de la hipoteca va comprar neveres, ordinadors, teles cares i me'n vaig nara de vacaces i més d'un cop. Ara bé, no em malinterpretis, no he deixat mai de pagar les lletres. Jo m'arrisco, però el banc cobra uns sucosos interesos. Al seu moment em va convencer de les bondats d'aquest sistema (en diuen hipoteca oberta), fins i tot ho podia fer de casa sense desplaçar-me. Ara ja no em fan tant bona cara quan el faig servir, i em fan portar les mateixes garanties que quan vaig demanar el crèdit. Ja que ells van guanyar tant en comisions i interesos és just que ara, si hi ha pèrdues també perdin quelcom. De fet més perden els pobres que es queden sense casa. Com deia un avui a El país, l'unic dret que reclamen és el de començar de nou.

Manel Zaera ha dit...

Tens raó. Molta gent ha fet el compte de la lletera. Molta gent ho ha fet aconsellat per les entitats financeres que els donaven la hipoteca. Aquesta gent, no tota té els coneixements suficients per ser conscients del risc que corrien. De fet, les entitats financeres han donat hipoteques que suposaven un percentatge d'endeutament desorbitat. De fet, les entitats agències de taxació taxaven les vivendes amb un valor molt superior al que tenien i facilitaven que es donessin unes hipoteques de més del 100% del preu de la vivenda. De fet, com s'està denunciant, això ara continua passant només si es tracta de vivendes en estoc de les entitats financeres.