Algunes reflexions preelectorals (2)

Entrem ja en matèria. Un no ha recomanat mai el vot per cap conducte. Sí que ha intentat interpretar el que estava en joc en cada cas, analitzant els balanços i les noves propostes. Des d'aquest punt de vista, un es pot permetre el luxe de dir que aquesta vegada, com en altres d'anteriors, la campanya ha estat pobra i el pronòstic, encara que les enquestes apunten en general a una nova victòria socialista, és relativament incert.

Si alguna novetat ha ofert aquesta campanya és la tensió. No la tensió per ella mateixa, ja que la política té un component intrínsec de polèmica i confrontació, que s'esvalota en època electoral. De fet, potser seria més ajustat a la realitat dir que la política és "follonera" per naturalesa. El que aquesta vegada hem pogut constatar és l'ús deliberat de la tensió no com a quelcom accessori o fins i tot connatural, sinó com a l'estratègia principal.

Tot plegat té el seu origen en el fet que, en realitat, aquestes eleccions són una mena de segona volta de les de fa quatre anys. Consti que a mi sempre m'ha disgustat aquest plantejament, però si l'introdueixo no és perquè els principals aspirants a presidir el govern d'Espanya s'hagin llençat l'11-M pel cap, amb esmerç digne de millor causa. És que en aquestes qüestions electorals, mal que ens pesi, quan es confirma si una cosa és una tendència de fons o simplement flor d'un dia, és a les següents eleccions. Sobretot si les eleccions que hi hagi pogut haver pel mig no han ajudat a aclarir-ho mentrestant.

Fa quatre anys, la gestió de la crisi dels atemptats duta a terme per l'anterior govern del PP va indignar un nombre de ciutadans en quantia suficient per empènyer Zapatero a la presidència del Govern. Es va discutir molt en el seu moment si el PSOE havia retallat ja molta distància amb el PP en els dies previs als atemptats i si, per tant, aquella onada va ser més imaginària que real. Però serà ara quan es comprovi si el resultat de 2004 s'ha assentat o si, efectivament, va ser producte d'unes circumstàncies molt concretes i especials.

La sociologia electoral espanyola fa la resta. El PP té una bse de vots molt ferma, que ho aguanta tot. L'11-M ho va demostrar amb rotunda claredat. Aquests 10 milions de vots no són fàcils de superar. I per això el PSOE crida a derrotar a la dreta i, en general, a presentar-la com un perill públic. Per a fer por? És clar. Per fer por i mobilitzar molts votants que, motu propio, es quedarien a casa.

Aquesta és una altra característica de la sociologia electoral espanyola que condiciona aquesta campanya i aquestes elecciones. Com que els comportaments electorals ja estan molt assentats, ara no es tracta de robar-li vots a l'adversari sinó de mobilitzar els votants potencials que s'abstenen. Es tracta de convocar els electors més desenganyats. Per això s'ha de pujar el to i fer sonar la campana d'incendis o de cridar a somatent. Ve la dreta? Sí, però no ve sola. A més d'Acebes i Zaplana, ve acompanyada per la COPE, els bisbes..., i no es posen bíblics perquè seria un contrasentit conceptual, però si no apel·len a les set plagues d'Egipte és perquè no se'ls ha acudit. S'entén el que vull dir?

Però el mateix es pot dir del PP. Espanya es trenca? Algú que regeixi es creu que a Catalunya es persegueix la llengua castellana? Els indicadors econòmics no serien més o menys els mateixos amb un govern que amb l'altre, considerant que les respectives polítiques econòmiques són pràcticament clòniques? Si Zapatero menteix sobre ETA, menteix més o menys que el PP quan l'11-M? Qui la diu més grossa sobre immigració?

Bona part d'aquestes estratègies basades en el retret i l'acusació gruixuda es deuen també a l'estretor del marge existent entre els dos partits principals. S'han d'esgarrapar dècimes de punt, perquè la diferència és de de poquíssims punts (de vegades, la diferència es menor que el marge d'error de les enquestes). Com deia fa uns dies aquí mateix, és com quan a la Fòrmula 1 s'inventen el que calgui per fer una volta en dues dècimes de segon menys. Quan els temps es mesuren en mil·lèssimes, dues dècimes son la diferència entre guanyar i arribar l'últim. D'aquí a desitjar que el dia de les eleccions plogui o faci fred (o a plantejar debats a vida o mort), hi ha una passa.

Naturalment, tot això pot tenir efectes negatius sobre l'ànim dels votants. Quan es tiba tan la corda, fins i tot la formulació de propostes, que és quelcom que sempre reclamem els electors, esdevé també una arma llencívola contra l'adversari. En el millor dels casos sembla una subhasta, de vegades indecent. És més, tanta crispació pot ser que allunyi més votants de les urnes dels que pugui convocar-hi.