Perquè passejo pel món la meva diabetis

Hi ha un parell de persones, autèntics corcons, que em pregunten, amb insistència digna de millor causa, perquè "passejo" pel món la meva diabetis. Ja sabeu: el meu bloc sobre el tema, la "campanya" sobre la discriminació per als diabètics que significarien les últimes mesures de Ryanair, parlar-ne a tots els fòrums públics o privats als quals em conviden... És més, sembla com si ser diabètic fos una mena d'estigma que cal portar en silenci. Tinc la impressió que la cosa va més enllà del repelús que una malaltia, sobretot si és crònica, pot produir en alguna ànima sensible (esbiaixadament sensible, hauríem de dir).

Però jo penso continuar explicant el que cregui oportú i queixant-me quan calgui, i lamentablement cal molt sovint. Aquí he volgut resumir perquè ho faig. I com que he escrit aquesta introducció després que els punts que venen a continuació, la cosa ha acabat tenint forma de decàleg (és un dir, perquè només n'hi ha nou).

–Perquè no vull que ningú em tingui llàstima per ser diabètic. És allò que algú t'insisteix ad nauseam que tastis un mica de pastís, no s'atura ni quan li dius que no menges dolç i al final li has de dir que ets diabètic. I llavors va i et solta una cantarella gairebé idèntica en tots els casos: "Perdona, no ho sabia. No saps com ho sento". I tu t'has d'aguantar per no dir-li que no cal que senti res. Que tens una malaltia, per tota la vida per més senyes, però que no ets un malalt. Que fas una vida perfectament normal i que et poden fer falta algunes coses, però no certament llàstima de ningú.

–Perquè la rucada de Ryanair és una minúcia en comparació amb algunes discriminacions serioses de debò que patim els diabètics.

–Perquè estic cansat de la pel·lícula de por que significa contractar o renovar una assegurança sanitària quan ets diabètic. Per no parlar de la befa que significa que alguna asseguradora es presenti públicament com el súmmum de la responsabilitat social perquè ha llançat alguna almoïna a algun projecte d'investigació, preferentment si és mediàtic, i després tracti a patades als seus propis clients.

–Perquè no és just que els diabètics no puguem accedir a certs llocs de treball de l'Administració, perquè n'estem exclosos. Perquè l'Estat ens considera invàlids a priori, donant per suposades circumstàncies que no tenen perquè passar. I perquè, contradictòriament, no ens considera invàlids per a cobrar una pensió. Ep, no és que vulgui cobrar cap prestació, perquè ja he dit que no estic malalt, tot i tenir una malaltia. És que algú s'hauria de fer mirar tals contrasentits.

–Perquè n'estic tip de certs professionals de la sanitat que es pensen que tens diabetis per gust. Que si fos contagiosa, gairebé te l'hauries contagiat expressament per tocar la pera i fastidiar-los a ells i a elles els seus plàcids torns de visita. Bé, no sé si ho pensen, però ho sembla quan t'insinuen (o més aviat et tiren a la cara obertament) que ets diabètic pels excessos que has comés. Molt sovint, abans de preguntar-te si tens antecedents familiars i plantejar-se si, al menys en part, la teva diabetis podria ser hereditària.

–Perquè les llistes d'espera per fer-te proves vitals relacionades amb algunes de les pitjors complicacions possibles de la diabetis, són d'escàndol. I perquè, en general, el sistema sanitari actua sota el principi que els diabètics, com tots els crònics, no tenim pressa ja que el nostre problema és per tota la vida.

–Perquè no em dóna la gana que una empresa se'm pixi a la cara i gosi fer-ho emparant-se en el pretext que em cobra barat el seu producte o servei. Haurem de recordar que els preus els posen ells lliurement? I que hi ha mínims irrenunciables encara que t'ho regalin?

–Perquè callar és el pitjor que podem fer quan ens sentim agredits. Fer sentir la nostra veu no és inútil. De vegades, s'obren miracles. Però fins i tot quan no serveix per res, serveix si més no per deixar clar que amb nosaltres no hi comptin, que les rucades que facin no les poden fer en nom nostre o amb el nostre assentiment, i que la vergonya que s'hagi de passar la passaran ells.

–I, finalment, perquè de vegades no és dolent enrecordar-se'n d'allò que a un el toca personalment. Com que me n'he fet un tip de mullar-me personalment i de fer mullar la meva empresa en moltes causes solidàries (de vegades donant suport nominal, però gairebé sempre posant-hi feina i hores, o directament diners), em puc donar el luxe de preocupar-me per un problema que m'afecta, sense haver-me de sentir si no seré una mica egoïsta.