No sabem si un diagnòstic encertat en el primer moment hauria significat alguna diferència. No obstant, vaig optar per no presentar cap denúncia, tot i l’error evident. Vaig desistir per tres motius. En primer lloc, perquè quan feia de periodista vaig cobrir la informació dels tribunals i sé que els judicis per negligència mèdica poden ser molt miserables. En segon, perquè, encara que haguéssim guanyat, a les meves filles no els tornaran a la seva mare i de diners no en volem. I tercer, per tenir una oportuntitat raonable de passar pàgina i començar de nou.
Però em vaig equivocar no queixant-me, que no és el mateix. He hagut de passar per un tràngol menor al mateix hospital per adonar-me’n. Hem arribat a una visita amb la filla petita amb 10 minuts d’antelació i jo he aprofitat per anar al lavabo. Quan he tornat dos o tres minuts després ens havien cridat (abans d’hora) i, com que “no hi érem”, ens ha corregut el torn i hem estat postergats unes quantes visites més endavant.
El greu no és la incidència horària (del tot anòmala, però perquè allò habitual és haver-se d’esperar 60 minuts o més sobre l’hora concertada), sinó la fatxenderia de la “professional” que ens atenia. Quan he fet notar que no es pot cridar els pacients abans d’hora, i “penalitzar-los” fent-los perdre el temps, m’ha despatxat agressivament dient que, si volia, presentés una queixa, però que les coses funcionen així. També s’ha negat a identificar-se perquè la queixa pugués presentar-se amb propietat.
Ja sé que no es pot comparar un cas que ha acabat amb una mort amb una incidència amb l’hora de la visita. Però saben què passa? Que la corda aguanta molt, però quan està prou tibada pot petar només que la toquin. I l’únic consol que de vegades ens queda a les persones més o menys sensibles és triar-nos els enemics. Sé que la queixa que he presentat no servirà absolutament per a res, però també penso que, jo que he callat tant, no me’n callaré cap més. Simplement, no em dóna la gana que se’m pixin a la cara.
El nostre sistema sanitari és posat sovint com a exemple modèlic de funcionament, però a mi m’ha causat una profunda decepció. Ara fa nou mesos, vaig constatar que aquest sistema era capaç d’abocar esforços i recursos sense cap límit quan ja no hi havia res a fer, penso que per mala consciència, després de regatejar les proves que haurien pogut marcar la diferència (si n’hi havia). Mai podré oblidar les paraules d’una altra gran “professional” que em va voler consolar, és un dir, argumentant que no es pot fer un TAC a cada persona que es queixa de mal de cap.
Hi ha persones a les quals no es pot atorgar el poder que dóna una bata blanca. No és un tema de coneixements tècnics, sinó d’actitud. Una altra trista constatació que he fet, però aquesta al llarg dels anys, és que hi ha certs professionals que treballen de cara al públic que es veuen amb cor de torejar-te si et queixes amb educació. Però amb els energumens, que criden i claven cops de puny a la taula, no gosen. És una covardia intolerable.
Jo no em podré perdonar mai no haver pressionat enèrgicament el sistema, en comptes de confiar-hi, quan la mare de les meves filles potser més em necessitava. Però una cosa és que jo no em perdoni a mi mateix, o que accepti que de vegades hi ha errors, per molt dolorós que sigui el resultat, i l’altra és que m’empassi que se’n riguin de mi.
Si a algú li pica aquest comentari, que s’hi posi fulles. Si a algú li sembla injust el que dic, que no m’expliqui històries, que jo en tinc unes quantes sobre la forma injusta en què funciona el sistema, i obtingudes per la via bèstia.
Fa més de 25 anys que em dedico al periodisme i a la comunicació i mai de la vida, ni tan sols en un espai d’opinió com aquest, he aprofitat per saldar comptes personals. Avui ho faig, amb el permís d’aquest rotatiu. I no per mi, que ja m’és igual. Jo, si més no, tinc la immensa sort de tenir recursos i mitjans per cantar la canya. Moltíssima gent no pot donar-se aquest luxe.
Publicat al setmanari El Tres de Vuit (26-3-2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada