No sé com et dius. Ni tan sols la cara que fas. Te la tapes amb les mans, per ocultar les llàgrimes. Les llàgrimes d’una derrota amarga. No estem parlant d’un partit de futbol ni d’una final perduda. Parlem d’una persona que acaba de morir, víctima d’un infart, però no sense que la persona de la foto i la resta de personal del servei d’emergències hagin lluitat amb totes les seves forces per evitar el pitjor.
Ha estat una lluita que s’ha perdut (no sempre es pot guanyar), però aquestes llàgrimes que et cobreixes amb les mans demostren que t’importa, que per tu no és indiferent ni una mera qüestió de feina ni de cobrar a final de mes. Que tens sentiments, en definitiva.
Per això, la lluita no ha estat estèril ni inútil. Aquesta vegada no ha pogut ser, perquè en la teva feina això passa (i segurament sovint). És més, sospito que heu vist a la primera que no hi havia res a fer, o que seria molt difícil, però no per això heu deixat d’intentar-ho. Perquè el vostre pacient, amb independència del resultat final, es mereixia el millor de vosaltres. Que ploris, ni que sigui durant un minut, vol dir que sí, que li heu donat el millor de vosaltres. No en tinguis cap dubte.
Que tinguis sentiments, vol dir una altra cosa molt important: moltes altres persones podran agrair-vos a tu i als teus companys que la vostra perseverança els haurà salvat la vida. Tampoc en tingueu cap dubte.
Les teves llàgrimes em reconforten personalment. Fa poc més d’un any vaig perdre la meva dona per un error de diagnòstic. Bé, més ben dit, per la prepotència i fatxenderia (pur “sostenella y no emmendalla”, en la pitjor versió possible) amb què el sistema va persistir en l’error fins que no va haver-hi res a fer. Sé de què parlo quan escric de “professionals” amb un compromís més aviat escàs per la feina i els pacients. Malament quan el metge mira més la pantalla de l’ordinador que a tu als ulls.
Avui, però, el teu gest, m’ha fet recuperar una part (només una part, però ja és molt) de la confiança que havia perdut. Una experiència personal tan traumàtica no m’hauria d’haver fet perdre de vista que el sistema pot ser molt insensible, però que la majoria de persones que hi treballeu sou bones persones (tu ho ets, i no poc). Però no és sobrer que ens ho hagis fet recordar a mi i a qui pugui llegir aquest text.
Jo hi era (va ser durant la Diada Nacional a Calafell) i no puc fer res més que dir-te gràcies.
4 comentaris:
També vaig assistir a l'ofrena floral i vaig presenciar l'esforç encomiable d'aquests gladiadors sanitaris que són el personal de Creu Roja i el SEM. Sota les armadures, però, hi ha persones de carn i ossos.
Lamentablement, el destí tenia ja decidida i escrita la versió negativa de la seva feina.
Un incís, només, el grupet de gent encapçalats per l'impresentable ex-gerent municipal (per fi "ex"!!!) intentant patèticament treure profit de les misèries humanes. Tal era la seva preocupació i l'angoixa que els rosegava que, al cap de cinc minuts, rosegaven i s'atipaven fent un vermut al bar de l'Hotel Kursaal. Diu molt del seu tarannà i de les seves possibilitats com a persona i com a polític. Tot un candidat, vaja; ah, i tot un psicòleg. Si no anem vius, Déu ens agafi confessats!!!
Molt ben escrit, Toni
Gracies Toni per les teves paraules; a tots els que estem a les emergéncies al Baix Penedés ens han arribat a dins.
També volia aprofitar per demanar-te permís per enllaçar aquesta entrada a la web de la nostra empresa i a la del SEM, si no et sap greu.
Cap problema. Podeu enllaçar-ho com cregueu més convenient. Penseu també que el mèrit és vostre, en cap cas meu: jo m'he limitat a explicar el que he vist i les emocions que m'ha despertat veure-ho.
Publica un comentari a l'entrada