Al poble on resideixo fa dos o tres anys que es discuteix sobre la creació d’una nova festa major, que ho sigui de tot el municipi. Calafell té tres nuclis (el Poble, la Platja i Segur de Calafell) i cadascun té el seu patró i les seves festes. Però com el municipi és cada dia més ciutat i menys poble es planteja una evolució com la que han fet les ciutats grans i les mitjanes a mesura que han anat creixent. Òbviament, hi ha qui defensa a capa i espasa el model actual. I fins i tot qui advoca per un model mixt.
Qualsevol persona podria pensar que a Calafell estem bastant ociosos o que no tenim problemes. Però si un debat així és possible és perquè fa una vintena d’anys les festes majors ja van fer una gran transformació. No sense reticències, algunes molt prolongades, es va apostar per un model festiu de quatre dies de durada i d’actes completament gratuïts (fora dels gastronòmics, on com és normal es paga un tiquet).
I un factor important: en un municipi turístic, que a l’estiu multiplica per cinc la seva població, les festes estan orientades, gràcies a aquest canvi, a les persones que hi vivim tot l’any. No es tanquen les portes de les celebracions a ningú, és clar, però les festes ja no són una activitat més per als estiuejants.
Amb aquests antecedents, si ara és possible discutir si ha d’haver-hi tres festes o una, és perquè el canvi de base ja està fet. I com està ben arrelat, ningú es planteja que la hipotètica festa major de tot el municipi, cas d’implantar-se, hagi de durar més de quatre dies.
Els explico tot això perquè el canvi anunciat per a les festes de la Cinta de Tortosa em sembla molt correcte. És més, diria que absolutament imprescindible perquè el model vigent fins ara havia quedat més que exhaurit. I no ho dic per una qüestió numèrica sobre els dies que han de durar les festes, o per l’impacte econòmic d’una aturada de prop de dues setmanes (que tampoc caldria menysprear). És que no pot haver evidència més palesa que el fet que més de mitja Tortosa marxi fora de la ciutat durant les festes majors.
Es podrà dir que la Festa del Renaixament ha suplantat la Cinta com a gran punt d’encontre lúdic. És possible. Però potser no recordem que la fugida de setembre ja es produïa abans del Renaixement. I si serveix d’alguna cosa l’experiència de Calafell, els diré que les festes són més plenes de gent que mai des que es van convertir, com els explicava més enrera, en una celebració per a la gent del poble, no un acte més per als visitants. És més, les activitats que es fan a Calafell, algunes d’elles molt intenses, no roben públic a les festes majors. Són universos diferents. I si alguna festa major és poc concorreguda no és pel mercat medieval, o la fira del mar o uns festivals de música clàssica. És perquè se celebra a un nucli on la població ha crescut molt ràpid i funciona més aviat com una ciutat-dormitori.
Ja sé que cada poble és cada poble i que té la seva idiosincràsia particular, també a l’hora de fer festes. La comparativa entre pobles, en aquest i en molts altres àmbits, és molt arriscada. Però hi ha unes evidències que em semblen vàlides. El temps dirà si el nou model de la Cinta és acceptat popularment i no és descartable que, de bon començant, hi hagi moltes reticències. Però de moment és un pas en la direcció correcta. Potser no exactament un pas valent, però sí imprescindible. Les festes de la Cinta tenen ara, si més no, una oportunitat de deixar d’agonitzar.
Publicat a La Veu de l'Ebre (22-7-2011)
dilluns, de juliol 25, 2011
dilluns, de juliol 18, 2011
18 de juliol amb humor?
Ja sé que és molt difícil agafar-se amb humor l'inici d'una guerra civil. Però no em venia de gust una pujada de bilis per repetir coses sabudes. I a fi de comptes, les guerres no, però les dictadures tenen un component intrínsenc de ridícul. Per això, a risc de semblar frívol i marxant una mica de la meva línia habitual, he pensat que una bona forma de dir alguna cosa aquest 18 de juliol seria el vídeo adjunt. És humorístic, sí, però té una mala llet considerable i molt adient al cas.
dimarts, de juliol 12, 2011
La realitat sempre supera la ficció
I així és. Hi ha vegades que la vida ens depara episodis que la més folla imaginació no podria concebre, ni volent. Ha passat a València, fa una setmana. La història va d'una dona que truca al 112 perquè s'ha deixat les claus i el marit (que és minusvàlid) no contesta al timbre, i tem que hagi tingut un accident. Hi ha un gran desplegament de policia i bombers. És el que té viure al primer món, que de vegades sembla que els equips d'emergència s'avorreixin o que aprofitin incidències més o menys menors per fer pràctiques.
Després d'estona d'intentar que el marit contesti, els bombers es despengen amb una corda i entren per la finestra. A l'home el troben al llit amb una altra dona. I després del tràngol de les banyes, a l'esposa enganyada li volen cobrar el "rescat", perquè l'emergència no era real. Sembla un acudit, però no és així.
Podeu escoltar la notícia en aquest podcast de Catalunya Ràdio. La història està explicada amb la sal grossa que pot esperar-se'n i fins i tot fa gràcia. Però que voleu que us digui, jo ho sento molt per la pobra dona, que està patint allò de cornuts i pagar el beure.
Després d'estona d'intentar que el marit contesti, els bombers es despengen amb una corda i entren per la finestra. A l'home el troben al llit amb una altra dona. I després del tràngol de les banyes, a l'esposa enganyada li volen cobrar el "rescat", perquè l'emergència no era real. Sembla un acudit, però no és així.
Podeu escoltar la notícia en aquest podcast de Catalunya Ràdio. La història està explicada amb la sal grossa que pot esperar-se'n i fins i tot fa gràcia. Però que voleu que us digui, jo ho sento molt per la pobra dona, que està patint allò de cornuts i pagar el beure.
dijous, de juliol 07, 2011
Democràcia en helicòpter (2)
Tinc uns pocs amics en el món de la política amb els quals mantenim una cordial i saludable discrepància a propòsit de les coses que escric. La polèmica és educada, però intensa. Els sous que cobren els polítics són font freqüent de controvèrsia. Què n’esperem els mortals de la política, i que en rebem, també.
Per això, aquests amics (als quals puc anomenar així amb tota exactitud) m’han fet notar que, en l’article de la setmana passada, poso en qüestió en algun moment la legitimitat derivada de les urnes. Però el cas és que no. Amb totes les seves imperfeccions, que no són poques, no se m’acut cap altre sistema millor. I el que està clar, i no ha de suscitar dubtes, és que la legitimitat (preferiria dir-ne representació, però ja m’està bé) deriva exclusivament de les urnes.
Una altra cosa és que discutim, perquè és molt discutible, l’ús que els polítics en fan d’aquesta legitimitat. Aquest, i crec que no cap altre, és l’autèntic motiu de queixa dels “indignats” i d’altres espècies vivents que protesten. Dit d’una altra forma: el vot popular és la base de la representació i de l’autoritat, però no és disparat discutir si la legitimitat és un xec en blanc amb un venciment a quatre anys. I és que si és així, ja no és que la democràcia sigui merament formal, és que acaba sent una mena de pretext.
No voldria posar exemples, perquè és fàcil caure en la demagògia. Però és clar, hi ha coses que no es poden fer per molta legitimitat que es tingui. Més ben dit, no es poden fer i confiar que els electors s’ho empassaran, ni que sigui perquè abans s’ho han empassat sempre. Un alcalde no pot començar un mandat pujant-se més d’un 30% un sou que ja era molt més que digne, si més no en els temps que corren. És un atemptat a la intel·ligència i la sensibilitat. I no justifico que a l’alcalde en qüestió l’empaitin pel carrer i li diguin xoriço. Però també penso que potser l’interessat no es pot esperar que li diguin guapo. Per molt que guanyés les eleccions. Per descomptat, l’alcalde en qüestió no ha entés res: només cal sentir-lo com veu mans negres per tot arreu, sense plantejar-se en cap moment si no podria ser que s’hagués equivocat.
Tampoc podem esperar que la gent de menys de 35 anys valori la democràcia en atenció al molt que va costar aconseguir-la. A les generacions nascudes després de la mort de Franco no els valen batalletes. Hi ha coses que donen per suposades i quan això passa hi ha una tendència natural a veure els defectes, més que no pas les virtuts. És injust, ho sé, però fer veure que no és així no ens porta enlloc, si no és a tirar de la lluita antifranquista com un altre pretext.
És més, el problema no és que les majories parlamentàries es basin en bastant menys del 25% de la població major d’edat (menys de la meitat dels que han anat a votar, que són la meitat dels que podien anar-hi). És que hi ha poders reals als quals no ha votat ningú. Els governs que elegim es comporten com si fossin assalariats de la gran banca o del Fons Monetari Internacional. Però el problema no és que el sou els el paguem nosaltres, quan sembla que treballin per altres. És que Emilio Botín no es presenta a les eleccions i darrerament no he vist urna per a l’FMI al meu col·legi electoral.
Després, és clar, hi ha qui no entén què passa a Grècia i perquè els grecs protesten tant. Seran desagraïts, no?, si tot es fa pel seu bé... Però la qüestió és que ningú els ha preguntat res als grecs. El més normal és que es queixin, oi?
Ah, que a Grècia es fan eleccions? Doncs sí. Però de quina legitimitat estem parlant? De la que va servir per falsejar els comptes públics i fer veure que no passava res? La de les dues nissages familiars que es reparteixen el poder des de fa mig segle? Qüestió d’ús, que no de la cosa mateixa, com els deia al principi.
Publicat a El 3 de Vuit (23-6-2011)
Per això, aquests amics (als quals puc anomenar així amb tota exactitud) m’han fet notar que, en l’article de la setmana passada, poso en qüestió en algun moment la legitimitat derivada de les urnes. Però el cas és que no. Amb totes les seves imperfeccions, que no són poques, no se m’acut cap altre sistema millor. I el que està clar, i no ha de suscitar dubtes, és que la legitimitat (preferiria dir-ne representació, però ja m’està bé) deriva exclusivament de les urnes.
Una altra cosa és que discutim, perquè és molt discutible, l’ús que els polítics en fan d’aquesta legitimitat. Aquest, i crec que no cap altre, és l’autèntic motiu de queixa dels “indignats” i d’altres espècies vivents que protesten. Dit d’una altra forma: el vot popular és la base de la representació i de l’autoritat, però no és disparat discutir si la legitimitat és un xec en blanc amb un venciment a quatre anys. I és que si és així, ja no és que la democràcia sigui merament formal, és que acaba sent una mena de pretext.
No voldria posar exemples, perquè és fàcil caure en la demagògia. Però és clar, hi ha coses que no es poden fer per molta legitimitat que es tingui. Més ben dit, no es poden fer i confiar que els electors s’ho empassaran, ni que sigui perquè abans s’ho han empassat sempre. Un alcalde no pot començar un mandat pujant-se més d’un 30% un sou que ja era molt més que digne, si més no en els temps que corren. És un atemptat a la intel·ligència i la sensibilitat. I no justifico que a l’alcalde en qüestió l’empaitin pel carrer i li diguin xoriço. Però també penso que potser l’interessat no es pot esperar que li diguin guapo. Per molt que guanyés les eleccions. Per descomptat, l’alcalde en qüestió no ha entés res: només cal sentir-lo com veu mans negres per tot arreu, sense plantejar-se en cap moment si no podria ser que s’hagués equivocat.
Tampoc podem esperar que la gent de menys de 35 anys valori la democràcia en atenció al molt que va costar aconseguir-la. A les generacions nascudes després de la mort de Franco no els valen batalletes. Hi ha coses que donen per suposades i quan això passa hi ha una tendència natural a veure els defectes, més que no pas les virtuts. És injust, ho sé, però fer veure que no és així no ens porta enlloc, si no és a tirar de la lluita antifranquista com un altre pretext.
És més, el problema no és que les majories parlamentàries es basin en bastant menys del 25% de la població major d’edat (menys de la meitat dels que han anat a votar, que són la meitat dels que podien anar-hi). És que hi ha poders reals als quals no ha votat ningú. Els governs que elegim es comporten com si fossin assalariats de la gran banca o del Fons Monetari Internacional. Però el problema no és que el sou els el paguem nosaltres, quan sembla que treballin per altres. És que Emilio Botín no es presenta a les eleccions i darrerament no he vist urna per a l’FMI al meu col·legi electoral.
Després, és clar, hi ha qui no entén què passa a Grècia i perquè els grecs protesten tant. Seran desagraïts, no?, si tot es fa pel seu bé... Però la qüestió és que ningú els ha preguntat res als grecs. El més normal és que es queixin, oi?
Ah, que a Grècia es fan eleccions? Doncs sí. Però de quina legitimitat estem parlant? De la que va servir per falsejar els comptes públics i fer veure que no passava res? La de les dues nissages familiars que es reparteixen el poder des de fa mig segle? Qüestió d’ús, que no de la cosa mateixa, com els deia al principi.
Publicat a El 3 de Vuit (23-6-2011)
dimarts, de juny 21, 2011
Democràcia en helicòpter
La “revolta dels indignats” m’ha deixat descol·locat i amb uns sentiments ambivalents que alguns amics consideren contradictoris. D’una banda, estic d’acord amb el fons de les seves reivindicacions. Tenen raó que els partits usen a discreció la legitimitat que obtenen a les urnes i que la democràcia és avui una qüestió merament formal. I tampoc s’equivoquen quan es queixen que l’Estat s’ha abocat a salvar els culpables de la crisi, al preu que sigui, inclós el de destruir la solvència de les finances públiques. Una dada objectiva: els països més entrampats tenien superàvits abans d’abocar carretades de diners a la banca.
Però de l’altra banda, em fan un mal horrorós a la vista les escenes de l’altre dia a les portes del Parlament de Catalunya. I no és perquè la porta del Parlament sigui un mal lloc per queixar-se. És que per molt que la porra dels antiavalots sigui una de les gran conquestes del capitalisme, ens queda una resta de respecte per les institucions i la seva representativitat. I així doncs, un entén fins i tot la democràcia d’helicòpter, perquè una autoritat que es preui de tal no pot permetre que algú impedeixi una sessió parlamentària.
Com poden conviure, dins d’un mateix, sentiments tan aparentment oposats? Potser és perquè la raó hi té poc a veure. Els humans, en relació a la política, ens movem a partir d’un seguit d’emocions. És a dir, de sentiments no racionals que poden entremesclar-se amb facilitat i que fan que no hi hagi dues persones d’esquerres o de dretes exactament iguals.
El psicòleg nord-americà Jonnathan Haidt ha desenvolupat una teoria, la de l’equalitzador moral, que estableix que tota cuca vivent de l’espècie humana respon a cinc emocions bàsiques en qüestions morals i polítiques. Són la protecció, la justícia, l’autoritat, la lleitat o sentiment de pertinença i la puresa o santedat (que potser seria més entenedor anomenar confiança). En general, les persones progressistes tendeixen a tenir accentuats els sentits de protecció i justícia. Les conservadores, els altres tres.
En realitat, el resultat que donen els tests creats per Haidt (terribles en alguns moments, però ideats per fer-nos retratar sense concessions a allò políticament correcte) ens situen per sobre o per sota de la mitjana progressista i conservadora..., de les persones que han complimentat el test. No obstant aquesta limitació, s’obté un patró estadístic molt interessant sobre els perfils morals dels votants.
El test se’l pot fer un mateix per Internet i, com que no estem parlant d’un tema de salut, no hem de patir pels perills de l’autodiagnòstic. Un servidor ha passat per la prova i això m’ha permés entendre (no sé si justificar) la pretesa contradicció del principi. Resulta que sóc més progressista que la mitjana i puntuo molt alt en els sentiments de protecció i justícia. Però tinc el sentiment d’autoritat per damunt de la mitjana progressista i també em puntua més, tot i que no tant, el sentiment de lleialtat o pertinença.
Per tant, se’m podria considerar una persona d’esquerres, però de les que no creu que l’esquerra sigui incompatible amb l’autoritat. I ves per on resulta que no em puc sentir més identificat amb aquest plantejament, que defenso per terra, mar i aire, en aquesta i altres tribunes, des de fa anys. No m’agraden les autocites, però hi ha vegades que és imprescindible. L’esquerra s’ha deixat arrabassar històricament dos discursos per part de la dreta: el de l’autoritat i el de l’eficàcia. Serà que em faig gran i ja no estic per córrer davant de la policia. Potser per això dic que si en algun règim polític resulta legítim l’ús de la força és en les democràcies. I que no ens hem d’enganyar sobre què vol dir exactament que l’Estat tingui el monopoli de la violència. Una altra cosa és com exercim en ocasions, de forma manifestament millorable, aquesta prerrogativa.
Publicat a El 3 de Vuit (23-6-2011)
Però de l’altra banda, em fan un mal horrorós a la vista les escenes de l’altre dia a les portes del Parlament de Catalunya. I no és perquè la porta del Parlament sigui un mal lloc per queixar-se. És que per molt que la porra dels antiavalots sigui una de les gran conquestes del capitalisme, ens queda una resta de respecte per les institucions i la seva representativitat. I així doncs, un entén fins i tot la democràcia d’helicòpter, perquè una autoritat que es preui de tal no pot permetre que algú impedeixi una sessió parlamentària.
Com poden conviure, dins d’un mateix, sentiments tan aparentment oposats? Potser és perquè la raó hi té poc a veure. Els humans, en relació a la política, ens movem a partir d’un seguit d’emocions. És a dir, de sentiments no racionals que poden entremesclar-se amb facilitat i que fan que no hi hagi dues persones d’esquerres o de dretes exactament iguals.
El psicòleg nord-americà Jonnathan Haidt ha desenvolupat una teoria, la de l’equalitzador moral, que estableix que tota cuca vivent de l’espècie humana respon a cinc emocions bàsiques en qüestions morals i polítiques. Són la protecció, la justícia, l’autoritat, la lleitat o sentiment de pertinença i la puresa o santedat (que potser seria més entenedor anomenar confiança). En general, les persones progressistes tendeixen a tenir accentuats els sentits de protecció i justícia. Les conservadores, els altres tres.
En realitat, el resultat que donen els tests creats per Haidt (terribles en alguns moments, però ideats per fer-nos retratar sense concessions a allò políticament correcte) ens situen per sobre o per sota de la mitjana progressista i conservadora..., de les persones que han complimentat el test. No obstant aquesta limitació, s’obté un patró estadístic molt interessant sobre els perfils morals dels votants.
El test se’l pot fer un mateix per Internet i, com que no estem parlant d’un tema de salut, no hem de patir pels perills de l’autodiagnòstic. Un servidor ha passat per la prova i això m’ha permés entendre (no sé si justificar) la pretesa contradicció del principi. Resulta que sóc més progressista que la mitjana i puntuo molt alt en els sentiments de protecció i justícia. Però tinc el sentiment d’autoritat per damunt de la mitjana progressista i també em puntua més, tot i que no tant, el sentiment de lleialtat o pertinença.
Per tant, se’m podria considerar una persona d’esquerres, però de les que no creu que l’esquerra sigui incompatible amb l’autoritat. I ves per on resulta que no em puc sentir més identificat amb aquest plantejament, que defenso per terra, mar i aire, en aquesta i altres tribunes, des de fa anys. No m’agraden les autocites, però hi ha vegades que és imprescindible. L’esquerra s’ha deixat arrabassar històricament dos discursos per part de la dreta: el de l’autoritat i el de l’eficàcia. Serà que em faig gran i ja no estic per córrer davant de la policia. Potser per això dic que si en algun règim polític resulta legítim l’ús de la força és en les democràcies. I que no ens hem d’enganyar sobre què vol dir exactament que l’Estat tingui el monopoli de la violència. Una altra cosa és com exercim en ocasions, de forma manifestament millorable, aquesta prerrogativa.
Publicat a El 3 de Vuit (23-6-2011)
dimarts, de juny 14, 2011
Santa Rita i els impossibles del 22 de maig
El dia de les eleccions municipals era Santa Rita. A la nit, a la seu de Convergència de Tortosa, quan ja no quedaven mitjans de comunicació, Ferran Bel va treure de la butxaca una estampeta de la patrona dels impossibles que una ciutadana devota de la santa li havia donat dies abans. Per a sorpresa dels presents, va resultar que altres candidats portaven al damunt la mateixa imatge, que havien rebut de la mateixa persona.
La intercessió de Santa Rita poc té a veure segurament amb el que el mateix Bel va qualificar en aquells moments d’intimitat com una barbaritat. El resultat aconseguit per CiU a Tortosa pot qualificar-se amb tota justícia d’històric, però també és bo valorar-lo en la seva exacta dimensió. Si la victòria de CiU és històrica no és tant pel fet de ser el primer cop que a Tortosa hi ha una majoria absoluta en 32 anys de democràcia municipal, com per l’amplitud d’aquesta victòria.
Expliquem-ho d’una altra forma. La novetat de la majoria absoluta tindrà el seu moment de glòria en els annals locals, però no estem davant més que de la correcció d’una relativa anomalia. Les majories absolutes són impopulars a casa nostra, o això diuen, perquè n’hi ha a un munt de pobles i ciutats i per alguna cosa serà. És més, sense negar els vicis que generen, aporten estabilitat i eviten els espectacles en què acaben certs pactes.
No, si la victòria de Ferran Bel sembla una enormitat no és tant pels dotze regidors assolits com per la magnitud de la derrota del PSC i de Joan Sabaté. Una diferència més ajustada no és que hagués deixat les coses més o menys equilibrades de cara al nou duel d’aquí a quatre anys, però hauria atenuat segurament l’impacte de la sacsejada. No es tracta de posar o treure mèrits a ningú. Simplement, la victòria de CiU no semblaria tan èpica si la patacada socialista no hagués estat tan contundent.
Una mica és com el resultat de les passades eleccions al Parlament de Catalunya. CiU no va treure la majoria absoluta i es passarà la legislatura fent equilibris (fins a la data se n’ha sortit prou bé). Però la impressió de victòria abassagadora d’Artur Mas venia no del seu propi resultat, tot i ser notablement remarcable, sinó del desplomament dels seus adversaris.
La correlació de forces resultant a l’Ajuntament de Tortosa suggereix clarament l’existència d’un vot transversal en favor de Ferran Bel. L’enorme diferència entre CiU i el PSC, Santa Rita al marge, només s’explica perquè Bel ha sabut captar, com ja va passar el 2007, una part de l’electorat d’altres partits i, en particular, de votants socialistes.
Com i perquè? Possiblement perquè Bel, a diferència de Sabaté, domina la política de carrer, que és una de les dues potes fonamentals (l’altra és el despatx) de la política local. Sense menysprear l’obra de govern de Bel, que no és negligible precisament, bona part del seu resultat electoral deriva del fet que l’interessat és un excel·lent candidat... els quatre anys del mandat, no els últims sis mesos.
El temps dirà si estem davant d’una tendència de fons en la societat tortosina (no n’estic segur per la mateixa transversalitat del vot registrat aquest 22 de maig, que pot ser molt evanescent) o d’un bon candidat que fa campanyes intel·ligents i presenta balanços que la ciutadania considera convincents, al marge de sigles.
En tot cas, demà, quan es constitueixin les noves corporacions municipals, Sabaté ja no serà a la sala de plens. Algú es pot preguntar si les renovacions obligades ara pels resultats no haurien d’haver-se fet abans. I és clar, la retrospectiva és molt còmoda, ja que un no s’hi equivoca mai, però la qüestió és pertinent. No obstant, també s’ha de dir que en certes situacions plegar és l’actitud més digna. A Sabaté l’haurà de valorar a partir d’ara la història i quan això pugui fer-se amb serenitat potser resultarà que no va ser tan dolent. De moment, els tortosins i les tortosines no l’han volgut com a alcalde, i de forma del tot inapel·lable.
I ja que parlem d’història, i per acabar, Bel n’ha fet amb un resultat rotund. I n’ha fet ell, perquè com un servidor ja va escriure fa quatre anys, es tracta de victòries seves, personals, més que del seu propi partit. Això no és cap elogi, sinó la constatació de l’evidència. A partit de demà, i durant els propers quatre anys, la valoració que cal, tanmateix, és la de la feina feta. Que és el que compta (encara que expliqui també els resultats electorals) en temps tan difícils com els que encara estan per venir. Per això, més que felicitar el guanyador (que tampoc és feina d’un opinador) potser cal desitjar sort a Bel i al seu equip. Per molta capacitat que tinguin, que esperem que sí, i àmplia i còmoda sigui la seva majoria, els farà falta.
Publicat a La Veu de l'Ebre (10-6-2011)
La intercessió de Santa Rita poc té a veure segurament amb el que el mateix Bel va qualificar en aquells moments d’intimitat com una barbaritat. El resultat aconseguit per CiU a Tortosa pot qualificar-se amb tota justícia d’històric, però també és bo valorar-lo en la seva exacta dimensió. Si la victòria de CiU és històrica no és tant pel fet de ser el primer cop que a Tortosa hi ha una majoria absoluta en 32 anys de democràcia municipal, com per l’amplitud d’aquesta victòria.
Expliquem-ho d’una altra forma. La novetat de la majoria absoluta tindrà el seu moment de glòria en els annals locals, però no estem davant més que de la correcció d’una relativa anomalia. Les majories absolutes són impopulars a casa nostra, o això diuen, perquè n’hi ha a un munt de pobles i ciutats i per alguna cosa serà. És més, sense negar els vicis que generen, aporten estabilitat i eviten els espectacles en què acaben certs pactes.
No, si la victòria de Ferran Bel sembla una enormitat no és tant pels dotze regidors assolits com per la magnitud de la derrota del PSC i de Joan Sabaté. Una diferència més ajustada no és que hagués deixat les coses més o menys equilibrades de cara al nou duel d’aquí a quatre anys, però hauria atenuat segurament l’impacte de la sacsejada. No es tracta de posar o treure mèrits a ningú. Simplement, la victòria de CiU no semblaria tan èpica si la patacada socialista no hagués estat tan contundent.
Una mica és com el resultat de les passades eleccions al Parlament de Catalunya. CiU no va treure la majoria absoluta i es passarà la legislatura fent equilibris (fins a la data se n’ha sortit prou bé). Però la impressió de victòria abassagadora d’Artur Mas venia no del seu propi resultat, tot i ser notablement remarcable, sinó del desplomament dels seus adversaris.
La correlació de forces resultant a l’Ajuntament de Tortosa suggereix clarament l’existència d’un vot transversal en favor de Ferran Bel. L’enorme diferència entre CiU i el PSC, Santa Rita al marge, només s’explica perquè Bel ha sabut captar, com ja va passar el 2007, una part de l’electorat d’altres partits i, en particular, de votants socialistes.
Com i perquè? Possiblement perquè Bel, a diferència de Sabaté, domina la política de carrer, que és una de les dues potes fonamentals (l’altra és el despatx) de la política local. Sense menysprear l’obra de govern de Bel, que no és negligible precisament, bona part del seu resultat electoral deriva del fet que l’interessat és un excel·lent candidat... els quatre anys del mandat, no els últims sis mesos.
El temps dirà si estem davant d’una tendència de fons en la societat tortosina (no n’estic segur per la mateixa transversalitat del vot registrat aquest 22 de maig, que pot ser molt evanescent) o d’un bon candidat que fa campanyes intel·ligents i presenta balanços que la ciutadania considera convincents, al marge de sigles.
En tot cas, demà, quan es constitueixin les noves corporacions municipals, Sabaté ja no serà a la sala de plens. Algú es pot preguntar si les renovacions obligades ara pels resultats no haurien d’haver-se fet abans. I és clar, la retrospectiva és molt còmoda, ja que un no s’hi equivoca mai, però la qüestió és pertinent. No obstant, també s’ha de dir que en certes situacions plegar és l’actitud més digna. A Sabaté l’haurà de valorar a partir d’ara la història i quan això pugui fer-se amb serenitat potser resultarà que no va ser tan dolent. De moment, els tortosins i les tortosines no l’han volgut com a alcalde, i de forma del tot inapel·lable.
I ja que parlem d’història, i per acabar, Bel n’ha fet amb un resultat rotund. I n’ha fet ell, perquè com un servidor ja va escriure fa quatre anys, es tracta de victòries seves, personals, més que del seu propi partit. Això no és cap elogi, sinó la constatació de l’evidència. A partit de demà, i durant els propers quatre anys, la valoració que cal, tanmateix, és la de la feina feta. Que és el que compta (encara que expliqui també els resultats electorals) en temps tan difícils com els que encara estan per venir. Per això, més que felicitar el guanyador (que tampoc és feina d’un opinador) potser cal desitjar sort a Bel i al seu equip. Per molta capacitat que tinguin, que esperem que sí, i àmplia i còmoda sigui la seva majoria, els farà falta.
Publicat a La Veu de l'Ebre (10-6-2011)
dijous, de juny 02, 2011
Estat d’excepció electoral
Per un cop estic content de publicar el darrer divendres de cada mes. Si m’hagués tocat el divendres passat, potser hauria escrit coses que a la junta electoral no li haurien agradat. I com que la junta electoral no aplica la censura prèvia, però només de moment, potser hauria tingut conseqüències a posteriori.
Vagi per endavant que estic d’acord que el joc net ha de presidir un procés electoral i que ha d’haver-hi organismes que ho garanteixin. Però no tinc tan clar que tals organismes puguin declarar una espècie d’estat d’excepció, durant el qual quedin restringits el dret de manifestació o la llibertat de premsa.
També tinc clar que les places plenes de persones indignades no tenen altre valor que el merament romàntic. Amb hippies passats d’edat que no van fer el maig del 68 quan tocava, antisistemes diversos, conreadors d’horts autogestionaris i “perroflautas”, no arreglarem els problemes que tenim. Però tenim perfecte dret a queixar-nos i a dir que n’estem fins a la gorra de certes coses. I a veure qui és la junta electoral per prohibir-nos-ho. És més, quan ens hauríem de queixar, si no? Quan no hi ha campanya i els partits no estan receptius (és un dir) i es fan el sord?
Després, el resultat és el que pot esperar-se, per més pervers que resulti: la dreta dura posant-se al costat dels antisistema (!), però criticant a la vegada el govern per no enviar-hi la policia a desallotjar a garrotades. En fi...
Podria escriure tres o quatre pàgines sobre el fàstic que em fa tot plegat, però sóc de tarannà pràctic i no m’agraden els actes inútils. No obstant, no renuncio a oferir algunes idees a la junta electoral per si creu oportú prendre alguna mesura. Ja que es veuen amb cor de decidir quan ens podem emprenyar, doncs podrien aprofitar per prohibir algunes altres coses no exemptes d’evident utilitat social.
La junta electoral podria començar per prohibir els partits xenòfobs i racistes. Jo m’he llegit la Llei de Partits i, tot i saber que es va fer únicament per il·legalitzar Batasuna, crec que dóna de sí per adoptar una mesura que seria tan higiènica com decent.
Tot seguit, la junta electoral podria prohibir l’especulació de capitals, que tant mal ha fet i continua fent. Però com afusellar l’especulació no resulta senzill, poden emetre ordres de detenció, o si més no de recerca i captura, contra els principals especuladors. No són difícils d’identificar: poden consultar la llista Forbes o l’anuari de la banca espanyola.
Suggereixo a la junta electoral que prohibeixi en tota època l’excès de decibels de certes celebracions populars. Si la gent vol continuar fent el ridícul disfressant-se per Carnaval, endavant, però que baixin el volum dels aparells de so. El mateix podria aplicar-se a les celebracions dels triomfs del Barça. Sóc culer, però crec que se’n pot gaudir sense perdre la compostura. Ah, i que li prohibeixin a un veí meu del Reial Madrid que tiri coets quan el seu equip fa un gol. És que em molesta molt, a més de fer-me molta ràbia.
També poden corregir la incongruència de prohibir els toros a les places i no els correbous, que són possiblement més salvatges. I ja que estem en matèria, que prohibeixin als Mossos d’Esquadra que et fan un control d’alcoholèmia preguntar-te com és que dones 0,0 si surts de sopar a un restaurant: estic cansat de contestar que bevent aigua. Suggereixo també que prohibeixin els fideus amb costella, que no m’agraden i que odio amb totes les meves forces des que la meva mare m’obligava a menjar-los de petit. I l’anguila (sóc de prop del delta de l’Ebre), que no em puc empassar ni obligat per la junta electoral.
Posats a fer, la junta electoral podria deixar de tocar-nos el que no sona i prohibir-se ella mateixa. Seria un acte del tot coherent amb el despropòsit de la setmana passada.
Publicat a El 3 de Vuit (27-5-2011)
Vagi per endavant que estic d’acord que el joc net ha de presidir un procés electoral i que ha d’haver-hi organismes que ho garanteixin. Però no tinc tan clar que tals organismes puguin declarar una espècie d’estat d’excepció, durant el qual quedin restringits el dret de manifestació o la llibertat de premsa.
També tinc clar que les places plenes de persones indignades no tenen altre valor que el merament romàntic. Amb hippies passats d’edat que no van fer el maig del 68 quan tocava, antisistemes diversos, conreadors d’horts autogestionaris i “perroflautas”, no arreglarem els problemes que tenim. Però tenim perfecte dret a queixar-nos i a dir que n’estem fins a la gorra de certes coses. I a veure qui és la junta electoral per prohibir-nos-ho. És més, quan ens hauríem de queixar, si no? Quan no hi ha campanya i els partits no estan receptius (és un dir) i es fan el sord?
Després, el resultat és el que pot esperar-se, per més pervers que resulti: la dreta dura posant-se al costat dels antisistema (!), però criticant a la vegada el govern per no enviar-hi la policia a desallotjar a garrotades. En fi...
Podria escriure tres o quatre pàgines sobre el fàstic que em fa tot plegat, però sóc de tarannà pràctic i no m’agraden els actes inútils. No obstant, no renuncio a oferir algunes idees a la junta electoral per si creu oportú prendre alguna mesura. Ja que es veuen amb cor de decidir quan ens podem emprenyar, doncs podrien aprofitar per prohibir algunes altres coses no exemptes d’evident utilitat social.
La junta electoral podria començar per prohibir els partits xenòfobs i racistes. Jo m’he llegit la Llei de Partits i, tot i saber que es va fer únicament per il·legalitzar Batasuna, crec que dóna de sí per adoptar una mesura que seria tan higiènica com decent.
Tot seguit, la junta electoral podria prohibir l’especulació de capitals, que tant mal ha fet i continua fent. Però com afusellar l’especulació no resulta senzill, poden emetre ordres de detenció, o si més no de recerca i captura, contra els principals especuladors. No són difícils d’identificar: poden consultar la llista Forbes o l’anuari de la banca espanyola.
Suggereixo a la junta electoral que prohibeixi en tota època l’excès de decibels de certes celebracions populars. Si la gent vol continuar fent el ridícul disfressant-se per Carnaval, endavant, però que baixin el volum dels aparells de so. El mateix podria aplicar-se a les celebracions dels triomfs del Barça. Sóc culer, però crec que se’n pot gaudir sense perdre la compostura. Ah, i que li prohibeixin a un veí meu del Reial Madrid que tiri coets quan el seu equip fa un gol. És que em molesta molt, a més de fer-me molta ràbia.
També poden corregir la incongruència de prohibir els toros a les places i no els correbous, que són possiblement més salvatges. I ja que estem en matèria, que prohibeixin als Mossos d’Esquadra que et fan un control d’alcoholèmia preguntar-te com és que dones 0,0 si surts de sopar a un restaurant: estic cansat de contestar que bevent aigua. Suggereixo també que prohibeixin els fideus amb costella, que no m’agraden i que odio amb totes les meves forces des que la meva mare m’obligava a menjar-los de petit. I l’anguila (sóc de prop del delta de l’Ebre), que no em puc empassar ni obligat per la junta electoral.
Posats a fer, la junta electoral podria deixar de tocar-nos el que no sona i prohibir-se ella mateixa. Seria un acte del tot coherent amb el despropòsit de la setmana passada.
Publicat a El 3 de Vuit (27-5-2011)
divendres, de maig 27, 2011
Srebrenica dorm avui una mica més tranquil·la (però només una mica)
Les autoritats sèrbies han detingut aquest 26 de maig Ratko Mladic, un dels pitjors salvatges (si no el pitjor) dels molts que van abundar durant el conflicte dels Balcans. Srebrenica, l'escenari de la més greu de les matances dirigides i perpertrades per aquest fill de la grandíssima puta, podrà aquesta nit descansar una mica més tranquil·la. O si més no, allunyar una mica els fantasmes.
No utilitzo qualificatius com el de fill de la grandíssima puta a la lleugera o perquè sí. Ho faig amb coneixement de causa. Quan un ha estat a Bòsnia en els moments més calents de la guerra, i ha vist amb el seus propis ulls el pa que s'hi donava, simplement no pot ser neutral o agafar-se-la amb paper de fumar quan en parla. Ho acostumo a resumir en una idea: quan en una guerra hi ha un mort per un bàndol i 1.000 o 2.000 per l'altre (a Srebrenica van ser 12.000 a zero), no és eficàcia militar, sinó quelcom bastant més lleig.
Em diran que cal respectar la presumpció d'inocència, fins i tot la dels pitjors criminals. Però permetin-me recordar que el benvolgut senyor Mladic tenia el costum, o vici, d'enregistrar en vídeo les seves moltes i immenses maldats. Entre elles, la de presentar-se a Srebrenica a fer una matança amb una tropa disfressada de cascos blaus, per despistar o no alarmar les seves imminents víctimes i evitar que fugissin cames ajudeu-me.
El seu currículum està ornamentat amb altres proeses, com el ferotge setge de Sarajevo, durant el qual va tenir una altra de les seves idees brillants, consistent en apostar franctiradors per les teulades, que disparaven contra tot el que es mogués. De vegades he pensat que als xenòfobs de casa nostra els hauríem d'haver enviat una temporadeta a passejar pel bulevar Mese Selimovica, rebatejat a l'època com Avinguda dels Franctiradors. Preferentment amb un cartell penjat del coll que digués "I'm bosnian". Així haurien aprés, per la via bèstia i en pròpia pell, què és exactament l'odi racial.
En definitiva, que la presumpció d'innocència del senyor Mladic, vista la muntanya de material autoinculpatori, és merament formulària. I, en tot cas, que se la posi per on li càpigue. Així de clar.
Sí, Srebrenica pot descansar tranquil·la, però només una mica com posa al títol. Perquè Sèrbia s'ha pixat a la cara de tota la comunitat internacional durant quinze anys, deixant solta la bèstia. Això fins al punt que la bèstia en qüestió, a diferència d'altres carnissers col·legues seus, ni tan sols s'amagava. Tot el contrari, continuava amb la seva afició als vídeos, aquesta vegada a bodes i a tota mena de celebracions.
Molt difícil no devia ser enxampar-lo. I molts som els que mai no ens hem cregut del tot la sinceritat de Sèrbia en relació al seu passat recent. Alguns tenim memòria i recordem que, quan la guerra del Kosovo (segon capítol del conflicte balcànic), n'hi va haver prou que avions americans deixessin caure quatre bombes a Belgrad, assegurant-se de tirar-les ben als afores sense que ningú prengués mal (va haver un mort, d'un infart provocat per l'ensurt), perquè els serbis es rendissin immediatament. Què hauria costat fer aquell bombardeig de pega uns anys abans per aturar el que passava a Bòsnia, si tan fàcil hauria estat aconseguir-ho?
I el més bo. El dia que va caure el règim d'Slobodan Milosevic, va ser cosa que uns pocs milers de manifestants arribessin a la plaça del Parlament de Belgrad i ocupessin l'edifici. No va haver-hi violència perquè la policia, i menys encara l'exèrcit, no es va voler complicar la vida. Lamento dir que la valentia del poble serbi és presumpta i poca cosa més. La pregunta és la mateixa que en el paràgraf anterior: si tan fàcil era fer caure aquell castell de cartes, com es que no van fer-ho abans? Abans, és clar, quan haurien actuat per autèntics motius morals, per aturar una guerra que anaven guanyant, i arriscant alguna cosa; no després, per fer caure un règim derrotat, quan ja no hi havia cap perill de prendre mal.
Però per a covardia, la del món occidental. La memòria a la qual al·ludia unes línies més amunt també ens fa tenir present que la matança de Srebrenica va fer-se davant de la total passivitat dels cascos blaus holandesos desplegats a la rodalia justament per protegir la seva població. Valent sarcasme! Hi ha versions dels fets que diuen que els serbis fins i tot els van prendre les armes per usar-les a la matança. Bé, les armes no ho sé, però els cascos pintats de blau cel sí, perquè es veuen perfectament als caps dels assassins en els vídeos d'aquella jornada amarga.
Occident no va fer res durant gairebé quatre anys per aturar les mantances i les salvatjades, segurament per la tristíssima raó que Bòsnia no tenia petroli. El mateix Occident que feia poc havia "alliberat" Kuwait, o el que en època més recent es passeja pel món imposant la democràcia a canonades, fins i tot a qui no la vol. Perdonin que sigui tan agre, però els malsons que encara tinc, tants anys després, sobre les fosses comunes de Srebrenica i els milers de cadàvers que contenien, em disparen la bilis. Ja els deia abans que no era neutral.
Per això, els que no tenim dret a dormir tranquils, ni tan sols una mica com Srebrenica, som aquell món occidental que hauria pogut evitar tot allò i no va moure un dit quan s'havia de moure el que més convingués. Kofi Annan, per aquella època secretari general de l'ONU, va dir que el record de Srebrenica ens perseguiria força temps. I així és. Bé, si més no, si tenim consciència, si no deixem-ho córrer. Però ja em perdonaran: més que boniques paraules el que ens cal és justícia, encara que sigui retardada.
Sento a la televisió, estupefacte, que l'interrogatori del detingut s'ha hagut d'interrompre a causa de la seva mala salut. A les imatges que acompanyen la notícia, es veu al senyor Mladic ballant amb notable agilitat i alegria. Pinochet també es va aixecar de la cadira de rodes a Londres, quan la demanda d'extradició del jutge Garzón va ser definitivament desestimada. Quines coses, oi?
La cadena perpètua segurament és poc càstig per al cafre de Mladic. Però jo seré coherent amb la meva oposició a la pena de mort. No obstant, també dic que una absolució o una comdemna simbòlica per raons de salut no fa justícia a Srebrenica. No fa justícia als homes de totes les edats, d'adolescents a vells, que van ser-hi massacrats. Tampoc fa justícia a les dones que, quan van arribar a zona segura, el primer que van fer, després de veure el que havien vist, va ser proporcionar-se una corda, buscar un arbre i penjar-se. Els sembla cruel el relat? Doncs no continuïn llegint, però les coses van ser així.
Srebrenica pesa sobre la nostra consciència. Havíem permés que Hitler se'ns escapés de les mans, però al final el vam destruir. I amb un cost elevat, per cert. Res no pot negar aquest fet, ni tan sols la doble moral amb què van ser tractats, per benefici seu, molts nazis. Els carnissers dels Balcans se'ns van escapar de les mans, però després se'ns van escapar literalment, emmig de la passivitat sèrbia i d'una comunitat internacional que només "apretava" amenaçant de retardar l'ingrés serbi a la Unió Europea. Calculo que la detenció de Mladic obeeix únicamen al fet que al govern serbi li deu "apretar" el seu propi calendari. A fi de comptes, per una gran majoria de serbis, l'avui detingut és un heroi nacional, Diplomàcia, en diuen. I jo penso: quin fàstic, doncs.
No utilitzo qualificatius com el de fill de la grandíssima puta a la lleugera o perquè sí. Ho faig amb coneixement de causa. Quan un ha estat a Bòsnia en els moments més calents de la guerra, i ha vist amb el seus propis ulls el pa que s'hi donava, simplement no pot ser neutral o agafar-se-la amb paper de fumar quan en parla. Ho acostumo a resumir en una idea: quan en una guerra hi ha un mort per un bàndol i 1.000 o 2.000 per l'altre (a Srebrenica van ser 12.000 a zero), no és eficàcia militar, sinó quelcom bastant més lleig.
Em diran que cal respectar la presumpció d'inocència, fins i tot la dels pitjors criminals. Però permetin-me recordar que el benvolgut senyor Mladic tenia el costum, o vici, d'enregistrar en vídeo les seves moltes i immenses maldats. Entre elles, la de presentar-se a Srebrenica a fer una matança amb una tropa disfressada de cascos blaus, per despistar o no alarmar les seves imminents víctimes i evitar que fugissin cames ajudeu-me.
El seu currículum està ornamentat amb altres proeses, com el ferotge setge de Sarajevo, durant el qual va tenir una altra de les seves idees brillants, consistent en apostar franctiradors per les teulades, que disparaven contra tot el que es mogués. De vegades he pensat que als xenòfobs de casa nostra els hauríem d'haver enviat una temporadeta a passejar pel bulevar Mese Selimovica, rebatejat a l'època com Avinguda dels Franctiradors. Preferentment amb un cartell penjat del coll que digués "I'm bosnian". Així haurien aprés, per la via bèstia i en pròpia pell, què és exactament l'odi racial.
En definitiva, que la presumpció d'innocència del senyor Mladic, vista la muntanya de material autoinculpatori, és merament formulària. I, en tot cas, que se la posi per on li càpigue. Així de clar.
Sí, Srebrenica pot descansar tranquil·la, però només una mica com posa al títol. Perquè Sèrbia s'ha pixat a la cara de tota la comunitat internacional durant quinze anys, deixant solta la bèstia. Això fins al punt que la bèstia en qüestió, a diferència d'altres carnissers col·legues seus, ni tan sols s'amagava. Tot el contrari, continuava amb la seva afició als vídeos, aquesta vegada a bodes i a tota mena de celebracions.
Molt difícil no devia ser enxampar-lo. I molts som els que mai no ens hem cregut del tot la sinceritat de Sèrbia en relació al seu passat recent. Alguns tenim memòria i recordem que, quan la guerra del Kosovo (segon capítol del conflicte balcànic), n'hi va haver prou que avions americans deixessin caure quatre bombes a Belgrad, assegurant-se de tirar-les ben als afores sense que ningú prengués mal (va haver un mort, d'un infart provocat per l'ensurt), perquè els serbis es rendissin immediatament. Què hauria costat fer aquell bombardeig de pega uns anys abans per aturar el que passava a Bòsnia, si tan fàcil hauria estat aconseguir-ho?
I el més bo. El dia que va caure el règim d'Slobodan Milosevic, va ser cosa que uns pocs milers de manifestants arribessin a la plaça del Parlament de Belgrad i ocupessin l'edifici. No va haver-hi violència perquè la policia, i menys encara l'exèrcit, no es va voler complicar la vida. Lamento dir que la valentia del poble serbi és presumpta i poca cosa més. La pregunta és la mateixa que en el paràgraf anterior: si tan fàcil era fer caure aquell castell de cartes, com es que no van fer-ho abans? Abans, és clar, quan haurien actuat per autèntics motius morals, per aturar una guerra que anaven guanyant, i arriscant alguna cosa; no després, per fer caure un règim derrotat, quan ja no hi havia cap perill de prendre mal.
Però per a covardia, la del món occidental. La memòria a la qual al·ludia unes línies més amunt també ens fa tenir present que la matança de Srebrenica va fer-se davant de la total passivitat dels cascos blaus holandesos desplegats a la rodalia justament per protegir la seva població. Valent sarcasme! Hi ha versions dels fets que diuen que els serbis fins i tot els van prendre les armes per usar-les a la matança. Bé, les armes no ho sé, però els cascos pintats de blau cel sí, perquè es veuen perfectament als caps dels assassins en els vídeos d'aquella jornada amarga.
Occident no va fer res durant gairebé quatre anys per aturar les mantances i les salvatjades, segurament per la tristíssima raó que Bòsnia no tenia petroli. El mateix Occident que feia poc havia "alliberat" Kuwait, o el que en època més recent es passeja pel món imposant la democràcia a canonades, fins i tot a qui no la vol. Perdonin que sigui tan agre, però els malsons que encara tinc, tants anys després, sobre les fosses comunes de Srebrenica i els milers de cadàvers que contenien, em disparen la bilis. Ja els deia abans que no era neutral.
Per això, els que no tenim dret a dormir tranquils, ni tan sols una mica com Srebrenica, som aquell món occidental que hauria pogut evitar tot allò i no va moure un dit quan s'havia de moure el que més convingués. Kofi Annan, per aquella època secretari general de l'ONU, va dir que el record de Srebrenica ens perseguiria força temps. I així és. Bé, si més no, si tenim consciència, si no deixem-ho córrer. Però ja em perdonaran: més que boniques paraules el que ens cal és justícia, encara que sigui retardada.
Sento a la televisió, estupefacte, que l'interrogatori del detingut s'ha hagut d'interrompre a causa de la seva mala salut. A les imatges que acompanyen la notícia, es veu al senyor Mladic ballant amb notable agilitat i alegria. Pinochet també es va aixecar de la cadira de rodes a Londres, quan la demanda d'extradició del jutge Garzón va ser definitivament desestimada. Quines coses, oi?
La cadena perpètua segurament és poc càstig per al cafre de Mladic. Però jo seré coherent amb la meva oposició a la pena de mort. No obstant, també dic que una absolució o una comdemna simbòlica per raons de salut no fa justícia a Srebrenica. No fa justícia als homes de totes les edats, d'adolescents a vells, que van ser-hi massacrats. Tampoc fa justícia a les dones que, quan van arribar a zona segura, el primer que van fer, després de veure el que havien vist, va ser proporcionar-se una corda, buscar un arbre i penjar-se. Els sembla cruel el relat? Doncs no continuïn llegint, però les coses van ser així.
Srebrenica pesa sobre la nostra consciència. Havíem permés que Hitler se'ns escapés de les mans, però al final el vam destruir. I amb un cost elevat, per cert. Res no pot negar aquest fet, ni tan sols la doble moral amb què van ser tractats, per benefici seu, molts nazis. Els carnissers dels Balcans se'ns van escapar de les mans, però després se'ns van escapar literalment, emmig de la passivitat sèrbia i d'una comunitat internacional que només "apretava" amenaçant de retardar l'ingrés serbi a la Unió Europea. Calculo que la detenció de Mladic obeeix únicamen al fet que al govern serbi li deu "apretar" el seu propi calendari. A fi de comptes, per una gran majoria de serbis, l'avui detingut és un heroi nacional, Diplomàcia, en diuen. I jo penso: quin fàstic, doncs.
dijous, de maig 19, 2011
divendres, de maig 06, 2011
Males universitats, bons estudiants?
La Llista de Xangai, que emet des de 2003 la facultat de Comunicacions d’aquesta ciutat xinesa, és el rànquing de qualitat universitària mundial de referència. I no exempt de polèmica, i no perquè les universitats nordamericanes copin, de carrer, els primers llocs (disset dels primers dinou). És que se li atribueix que només valori els estudis de ciències i no els d’humanitats, o que sobrepuntuï les publicacions en revistes científiques de llengua anglesa. Com si Nature o Science, o The Lancet, no estiguessin escrites en anglès. O com si la immensa majoria de premis Nobel de disciplines científiques no fossin professionals universitaris en actiu.
Però on la crítica a la Llista de Xangai es fa ferotge és entre les universitats que queden classificades a partir del lloc número 200, llindar d’una mena de top ten d’excel·lència més o menys acceptat. Però ja va explicar-ho Esop amb aquella sensacional faula de la guineu i el raïm verd. El primer centre català del rànquing és la Universitat de Barcelona, que ocupa el lloc 253. La Universitat Autònoma de Barcelona és a la posició 302. La Pompeu Fabra, tot i ser una pública a la qual s’han abocat diners a cabassades per convertir-la en un centre d’elite, se situa en el lloc 384. La Politècnica de Catalunya o la Rovira Virgili, i cap altra de les públiques i privades catalanes, figura entre les 500 primeres de la llista. Estalviem-nos la vergonya de citar d’on són els centres que ens passen la mà per la cara.
Naturalment, això no vol dir que a les universitats catalanes no es facin coses ben fetes. Vol dir, simplement, que n’hi ha qui les fa millor. I que els que les fan millors es compten per centenars. El que són les coses, oi? Però coses així passen quan l’avaluació és autènticament independent i externa. És a dir, quan no la fa un mateix o el polític de torn.
Però hi ha una paradoxa terrible. Aquestes universitats que volen tan baix en el rànquing mundial baten récords d’alumnes estrangers, entre ells el de becaris Erasmus. I, és clar, un no pot evitar preguntar-se com és possible que centres tan “dolents”, puguin acollir estudiants tan “bons”. És que els estudiants no volen aconseguir el millor futur possible obtenint una bona formació? És que ningú aspira a tenir una universitat de prestigi en el seu currículum, per poc que s’ho pugui permetre?
Sembla ilògic, és veritat. Però hi ha una lògica més crua. Hi ha ciutats, com Barcelona, que reben Erasmus a milers per la senzilla raó que s’hi viu de meravella. Per més senyes, perquè existeix la impressió que, a banda d’un clima fantàstic, hi ha una gran oferta de lleure i una permissivitat per fruir-ne a cor què vols.
En definitiva, les legions d’Eramus que recalen a Barcelona no venen necessàriament a estudiar, sinó a passar-ho bé i a sortir cada nit. És una afirmació exagerada? Doncs no, no és difícil arribar a aquesta conclusió, per trist que pugui resultar. N’hi ha prou de fer un tomb per alguns fòrums d’internet sovintejats per aquests “estudiants” per adonar-se’n que els que estan aquí gaudint d’una festa permanent seran una minoria, però que són una minoria molt visible o no són tanta minoria.
Alguns reportatges televisius dels darrers temps confirmen sobradament aquesta impressió. El més sagnant és escoltar com els interessats, amb veu d’aiguardent, admeten que han vingut a casa nostra a emborratxar-se. Sort que, presumptament, tenen un mínim d’educació. Però potser les seves paraules indiquen, millor que cap rànquing, quin és el nivell de les universitats d’origen de tals individus.
Les beques Erasmus són un dels millors invents nascuts a Brussel·les. No haurien de pervertir-se per molt que als joves els agradi l’alegria de viure, per dir-ho de forma elegant. Un no ha estat precisament un universitari trist i tancat a casa, però, si més no, no em pagava les copes amb una beca.
Publicat a El 3 de Vuit (21-4-2011)
Però on la crítica a la Llista de Xangai es fa ferotge és entre les universitats que queden classificades a partir del lloc número 200, llindar d’una mena de top ten d’excel·lència més o menys acceptat. Però ja va explicar-ho Esop amb aquella sensacional faula de la guineu i el raïm verd. El primer centre català del rànquing és la Universitat de Barcelona, que ocupa el lloc 253. La Universitat Autònoma de Barcelona és a la posició 302. La Pompeu Fabra, tot i ser una pública a la qual s’han abocat diners a cabassades per convertir-la en un centre d’elite, se situa en el lloc 384. La Politècnica de Catalunya o la Rovira Virgili, i cap altra de les públiques i privades catalanes, figura entre les 500 primeres de la llista. Estalviem-nos la vergonya de citar d’on són els centres que ens passen la mà per la cara.
Naturalment, això no vol dir que a les universitats catalanes no es facin coses ben fetes. Vol dir, simplement, que n’hi ha qui les fa millor. I que els que les fan millors es compten per centenars. El que són les coses, oi? Però coses així passen quan l’avaluació és autènticament independent i externa. És a dir, quan no la fa un mateix o el polític de torn.
Però hi ha una paradoxa terrible. Aquestes universitats que volen tan baix en el rànquing mundial baten récords d’alumnes estrangers, entre ells el de becaris Erasmus. I, és clar, un no pot evitar preguntar-se com és possible que centres tan “dolents”, puguin acollir estudiants tan “bons”. És que els estudiants no volen aconseguir el millor futur possible obtenint una bona formació? És que ningú aspira a tenir una universitat de prestigi en el seu currículum, per poc que s’ho pugui permetre?
Sembla ilògic, és veritat. Però hi ha una lògica més crua. Hi ha ciutats, com Barcelona, que reben Erasmus a milers per la senzilla raó que s’hi viu de meravella. Per més senyes, perquè existeix la impressió que, a banda d’un clima fantàstic, hi ha una gran oferta de lleure i una permissivitat per fruir-ne a cor què vols.
En definitiva, les legions d’Eramus que recalen a Barcelona no venen necessàriament a estudiar, sinó a passar-ho bé i a sortir cada nit. És una afirmació exagerada? Doncs no, no és difícil arribar a aquesta conclusió, per trist que pugui resultar. N’hi ha prou de fer un tomb per alguns fòrums d’internet sovintejats per aquests “estudiants” per adonar-se’n que els que estan aquí gaudint d’una festa permanent seran una minoria, però que són una minoria molt visible o no són tanta minoria.
Alguns reportatges televisius dels darrers temps confirmen sobradament aquesta impressió. El més sagnant és escoltar com els interessats, amb veu d’aiguardent, admeten que han vingut a casa nostra a emborratxar-se. Sort que, presumptament, tenen un mínim d’educació. Però potser les seves paraules indiquen, millor que cap rànquing, quin és el nivell de les universitats d’origen de tals individus.
Les beques Erasmus són un dels millors invents nascuts a Brussel·les. No haurien de pervertir-se per molt que als joves els agradi l’alegria de viure, per dir-ho de forma elegant. Un no ha estat precisament un universitari trist i tancat a casa, però, si més no, no em pagava les copes amb una beca.
Publicat a El 3 de Vuit (21-4-2011)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)