El 23 de febrer de 2008 vaig escriure aquí mateix al meu bloc una entrada sobre els blocs d'informació electoral als mitjans de comunicació públics. Era en vespres de les eleccions generals que van donar la reelecció a Zapatero. Llavors em manifestava amb el cor dividit sobre la qüestió dels blocs. Ha passat una legislatura i es podria dir pràcticament el mateix, d'aquestes i de les altres eleccions que s'han convocat en l'interval. Tant és així que reproduiré a continuació el que vaig escriure llavors. No tinc pretensions de clàssic, que és allò que resisteix el pas del temps i continua admetent el mateix plantejament. És que el que no ha canviat són les circumstàncies.
Només afegiria que la cantarella dels presentadors ens pot semblar repetitiva i pesada, però no està mancada de fonament. El problema és que el periodisme és una professió jeràrquica i els mitjans tenen propietari (o al menys, tenen qui hi mana). Això sense comptar els periodistes que o fan mèrits per prosperar, o li agraeixen tota la vida el lloc a qui els va col·locar. Aquesta és també una part del problema.
Finalment, en aquestes qüestions qui més parla és qui més hauria de callar. Alguns que van a la junta electoral a reclamar, sempre des de l'oposició, no eren un model a seguir quan governaven. Molta doble moral és el que hi ha.
Aquí va la cosa.
Blocs electorals, cor dividit
Aquests dies de campanya tornem a veure a les televisions i ràdios públiques els blocs d'informació electoral. I la queixa dels seus professionals, expressada en no signar aquestes informacions. Es queixen de no poder explicar la campanya amb criteris informatius i no a partir d'espais de durada taxada per la junta electoral.
Jo, personalment, tinc el cor dividit davant d'aquesta qüestió. D'una banda, em sembla fantàstic que la informació electoral sigui realitzada per professionals seriosos i rigorosos. I que els criteris siguin periodístics i no els que vulgui donar per bons la junta electoral. De l'altra, tinc els meus dubtes que els mitjans públics, que depenen dels governs, puguin garantir ja no la seriositat i el rigor, que se'ls hauria de donar per suposats, sinó l'equanimitat que els correspon pel fet de ser públics.
Quan feia de periodista, vaig treballar tant a mitjans públics com a mitjans privats. I els puc assegurar que els privats no són cap model de neutralitat informativa. La diferència és que els primers els paguem els contribuents i això crea algunes obligacions afegides. Que no es compleixen pràcticament mai, per cert.
Hi ha exemples més que suficients, passats i presents, de control governamental sobre els mitjans públics: podríem dir manipulació i intoxicació, però deixem-ho en control; s'entén prou. I la temptació és encara més gran en època electoral. Podem confiar en la neutralitat d'un govern que es juga la reelecció?
I no ho dic pels governs actuals, de la Generalitat o de l'Estat, sinó com a reflexió general. La temptació d'usar la televisió pública com a instrument de propaganda és bastant transversal. No tots els governs són iguals, és veritat. Alguns no tenen manies. Altres ho fan amb prou dissímul i fins i tot és possible que sigui per una resta de mala consciència. Per mera llei de probabilitats, algú deu anar pel món amb el lliri a la mà, pensant-se que la BBC no és un canal de bodes, bateigs i comunicacions, sinó un model a seguir. En tot cas, les garanties d'una societat democràtica estan també per prevenir certa mena de temptacions.
I ja que esmentem la BBC, sovint posada com a paradigma universal, cal no oblidar que no és només una qüestió de model formal, sinó de la cultura política que hi ha darrera del model.
A casa nostra acabem de veure-ho recentment. Hem reformat els mitjans públics de la Generalitat, amb la idea de confiar la seva administració a un consell professionalitzat. La cosa, però, ha acabat com era de preveure: amb els partits repartint-se els seients del consell per quotes de partit i col·locant-hi, per part de tothom, tota mena de compromisos. Incloses jubilacions de luxe per a militants de llarga trajectòria.
La BBC és la BBC perquè la cultura política que hi ha al darrera del model és molt diferent. No obstant, no cal quedar-se només amb l'exemple britànic. Anem, si voleu, a Israel. Sabeu qui va "aixecar" la informació sobre assetjament sexual que li va costar el càrrec a l'anterior president del país? La televisió pública. En una situació de guerra pràcticament permanent, que permetria argumentar la censura, la televisió pública no és que sigui lliure. És que pot informar tan lliurement que és capaç de fer caure el cap de l'Estat. Us imagineu una situació semblant a casa nostra?
Però anem també a Estats Units. Al paradís de la comunicació privada, descobrirem que hi existeix una televisió pública. I que, passada la sorpresa que pot produir aquest descobriment, resulta ser un model molt vàlid i interessant. Creada en l'època de Kennedy i del seu successor, Lyndon B. Johnson, ha resistit els intents d'asfíxia econòmica promoguts pels posteriors presidents del Partit Republicà. Avui és una referència de televisió al servei de l'educació i d'equanimitat informativa. La cobertura que ha fet de la guerra d'Iraq explica perquè Bush s'ha esforçat tant a aconseguir que no la vegi ningú.
Però tot i així, ens adonem que el govern nord-americà no pot fer altra cosa amb la seva televisió pública que tancar-li l'aixeta pressupostària. Però considerant que, llei en mà, la podrien militaritzar i tot, em meravella que a la Casa Blanca no decideixin amb què s'obren cada dia els telenotícies.
Potser amb un model i amb una cultura política diferents, podrien fer-se les coses com d'altra banda és lògic que es facin.
diumenge, de novembre 13, 2011
dijous, de novembre 03, 2011
Sí, senyoria, són uns cabrons
He de donar-li la raó, senyoria. Txapote i companyia són, efectivament, uns cabrons. Com que la condició de cabró no figura en el Codi Penal, si més no de moment, no cal que a la cosa li afegim l'adjectiu presumpte. No sé què cal per agafar una pistola i anar a matar gent. Suposo que estar molt convençut, tot i que no voldria justificar segons què a partir de conviccions. O ser un psicòpata fred com el glaç. Potser per això, no és estrany que els etarres jutjats escoltessin impassibles el relat d'un de l'assassinat que se'ls atribueix. Sí, cabrons no em sembla una mala definició.
Però passa que vostè presideix el tribunal que els jutja i hi ha coses que no pot permetre's, per molt que les pensi o les senti. No pot deixar anar comentaris com el seu, per molt merescut que ho tinguin les persones que s'asseuen davant de vostè, al banc dels acusats.
I no ho dic perquè els cabrons en qüestió em despertin cap mena de simpatia. És que si vostè seu al setial del tribunal és perquè, en aquest acte, representa una societat que es creu millor que els cabrons que estan sent jutjats. I si és així (és a dir, millor) és perquè hi ha algunes coses que no fem. Entre elles, no jutjar amb parcialitat. O, si més no, no deixar cap dubte sobre que jutgem amb imparcialitat.
Vostè, senyoria, quan estudiava Dret, va haver d'aprovar l'assignatura de Dret Romà. No se'n recorda que, des de l'època dels romans, que van inventar moltes institucions jurídiques i polítiques encara vigents, les coses no tan sols ha de ser, sinó que han de semblar?
Amb encert ha decidit abstenir-se i retirar-se del procés. El Tribunal Suprem ja li va picar el bitllet una vegada, obligant a repetir un judici durant el qual vostè va deixar anar un altre comentari com aquest. Lamentablement, la seva retirada no estalviarà a la vídua de l'assassinat haver de tornar a explicar els fets davant la sala. Però sí que evitarem la vergonya (per nosaltres, no per ells) de l'anul·lació d'un judici perquè vostè no sap mantenir la boca tancada, en contra del principi més bàsic de la seva professió, que és el de parlar a través de les sentències.
Insisteixo, no parlo així per simpatia cap als acusats. És molt més senzill. Jo no voldria ser mai jutjat per una persona que es manifesta com vostè en els judicis que presideix. No defenso a Txapote i companyia. Defenso el dret de tothom a ser jutjat amb imparcialitat, per més abassagadores que puguin ser les evidències. Com a mínim, reclamo que es respectin les mínimes formes imprescindibles perquè la imparcialitat no quedi en entredit. Perquè sigui alguna cosa més que una mera teoria.
Sé que lluitar contra el terrorisme ha de tenir un cost personal molt elevat. I dono per descomptat que vostè ha de tenir una opinió formada, després d'escoltar totes les salvatjades que li ha tocat jutjar a la seva sala de l'Audiència Nacional. Però també té la professió que ha escollit, que li prohibeix fer certa mena de comentaris, per molt fonamentats que puguin estar. I no és cosa que el micro estigués engegat, el molt traïdor. Ja sap vostè (no pot ignorar-ho) que amb callar n'hi ha prou.
En definitiva, puc entendre-la en el terreny humà i, per això, lamento fer-li aquests retrets. Però hi ha coses més importants que els seus sentiments i opinions. Tampoc és que el seu exabrupte sigui tan i tan transcendent: l'Estat de Dret sobreviurà el seu pas per la magistratura, senyoria, no ho dubti pas. L'únic problema és que hi ha unes garanties mínimes per tothom, fins i tot per qui no se les mereix. És el que ens defineix com a societat democràtica, fins i tot com a societat adulta. És també el que ens diferencia dels que ha qualificat de cabrons.
Aprengui de l'error, senyoria. Ja van dos cops.
Però passa que vostè presideix el tribunal que els jutja i hi ha coses que no pot permetre's, per molt que les pensi o les senti. No pot deixar anar comentaris com el seu, per molt merescut que ho tinguin les persones que s'asseuen davant de vostè, al banc dels acusats.
I no ho dic perquè els cabrons en qüestió em despertin cap mena de simpatia. És que si vostè seu al setial del tribunal és perquè, en aquest acte, representa una societat que es creu millor que els cabrons que estan sent jutjats. I si és així (és a dir, millor) és perquè hi ha algunes coses que no fem. Entre elles, no jutjar amb parcialitat. O, si més no, no deixar cap dubte sobre que jutgem amb imparcialitat.
Vostè, senyoria, quan estudiava Dret, va haver d'aprovar l'assignatura de Dret Romà. No se'n recorda que, des de l'època dels romans, que van inventar moltes institucions jurídiques i polítiques encara vigents, les coses no tan sols ha de ser, sinó que han de semblar?
Amb encert ha decidit abstenir-se i retirar-se del procés. El Tribunal Suprem ja li va picar el bitllet una vegada, obligant a repetir un judici durant el qual vostè va deixar anar un altre comentari com aquest. Lamentablement, la seva retirada no estalviarà a la vídua de l'assassinat haver de tornar a explicar els fets davant la sala. Però sí que evitarem la vergonya (per nosaltres, no per ells) de l'anul·lació d'un judici perquè vostè no sap mantenir la boca tancada, en contra del principi més bàsic de la seva professió, que és el de parlar a través de les sentències.
Insisteixo, no parlo així per simpatia cap als acusats. És molt més senzill. Jo no voldria ser mai jutjat per una persona que es manifesta com vostè en els judicis que presideix. No defenso a Txapote i companyia. Defenso el dret de tothom a ser jutjat amb imparcialitat, per més abassagadores que puguin ser les evidències. Com a mínim, reclamo que es respectin les mínimes formes imprescindibles perquè la imparcialitat no quedi en entredit. Perquè sigui alguna cosa més que una mera teoria.
Sé que lluitar contra el terrorisme ha de tenir un cost personal molt elevat. I dono per descomptat que vostè ha de tenir una opinió formada, després d'escoltar totes les salvatjades que li ha tocat jutjar a la seva sala de l'Audiència Nacional. Però també té la professió que ha escollit, que li prohibeix fer certa mena de comentaris, per molt fonamentats que puguin estar. I no és cosa que el micro estigués engegat, el molt traïdor. Ja sap vostè (no pot ignorar-ho) que amb callar n'hi ha prou.
En definitiva, puc entendre-la en el terreny humà i, per això, lamento fer-li aquests retrets. Però hi ha coses més importants que els seus sentiments i opinions. Tampoc és que el seu exabrupte sigui tan i tan transcendent: l'Estat de Dret sobreviurà el seu pas per la magistratura, senyoria, no ho dubti pas. L'únic problema és que hi ha unes garanties mínimes per tothom, fins i tot per qui no se les mereix. És el que ens defineix com a societat democràtica, fins i tot com a societat adulta. És també el que ens diferencia dels que ha qualificat de cabrons.
Aprengui de l'error, senyoria. Ja van dos cops.
divendres, d’octubre 28, 2011
Jerónimo?
No dic que això que en diuen teambuilding (creació d’equips) no serveixi per a res. Alguna cosa ha de tenir, és clar. Es molt possible que la seva principal aportació sigui relaxar les tensions que sempre hi ha en qualsevol grup humà, a base de cert grau de xerinola. Ara, que els participants en tals activitats prenguin consciència dels elevats valors que presumptament es persegueixen en aquestes activitats, ja em sembla una altra cosa. I atés que el teambuilding surt força més car que un partit de futbol de solters contra casats (o de solteres contra casades, o de qualsevol altra combinació), caldria plantejar-se seriosament la seva eficàcia.
Parlo per experiència personal. En la meva vida professional hauré assistit a mitja dotzena d’aquestes trobades, sovint convidat per clients que han utilitzat l’amistat per arrossegar-m’hi. La conclusió que n’he tret és que no servien per trencar les dinàmiques negatives, si no és que tenien directament efectes contraproduents.
La pitjor de totes les paradoxes és que si es deixa que els assistents formin els grups que s’enfrontaran en una carrera de sacs o a trets (de pintura), es reprodueixen les capelletes existents a l’empresa. Els monitors van descobrir fa temps el pastís i ara són ells qui organitzen els grups. Però no aconsegueixen evitar que les capelletes es formin de nou a l’hora de seure a taula, en l’àpat (de germanor, per descomptat) amb què acostuma a acabar la cosa. Que això passi immediatament desprès d’una immersió profunda en el tema, no és un sarcasme, però li falta poc.
D’altra banda, podem sentir-nos afortunats que les tècniques de formació d’equips hagin evolucionat cap a activitats assossegades, com l’exercici a l’aire lliure o la pràctica de tradicions folklòriques com els castells. En aquests casos, tothom ha de posar l’espatlla i tots a una, cadascú en el seu paper, que és el que tenen els castells. Bé, si més no en teoria.
Molt pitjor era, amb el degut respecte per qui hi cregui, el paintball. Les batalles amb fusells carregats de pintura han estat posades sovint com a exemple de creació de lideratge i d’esperit de cooperació. Podria ser. Però quan aquests propòsits es busquen per la via bèstia, de vegades es produeixen els efectes contraris. L’ambient de lluita propicia que les possibles inquines no tan sols no es relaxin, sinó que s’excitin i que la cosa acabi fins i tot a bufetades. Pel que fa al lideratge, diguem que més aviat es fomenta el cabdillisme, que no és exactament el mateix o, en tot cas, la seva pitjor cara.
Ja sabem que, de vegades, en els partits de futbol de l’empresa, es cometen faltes molt poc cristianes. Però quan allò que es recrea deliberament és un ambient d’enfrontament, a ningú li hauria d’estranyar que a algú li surti l’animal que tots portem dintre.
Cal reconèixer que hi ha un factor cultural implicat. O d’idiosincràsia, com prefereixin. Som com som (mediterranis, perquè ens entenguem) i difícilment ens canviarà un matí corrent pel camp o cridant consignes tan èpiques com “Jerónimo!” o “Banzai!”, i altres perles de semblant alenada. Per això el teambuilding potser pugui donar més resultats en altres latituds més serenes i pràctiques i menys individualistes.
No voldria acabar sense una darrera reflexió sobre les nostres actituds a la feina. El teambuilding no és imprescindible per fomentar un ambient de treball positiu i productiu. Ni tan sols necessari. N’hi hauria d’haver prou amb apel·lar a l’orgull professional per aconseguir el mateix resultat. A ningú se li pot exigir que es faci amic dels seus companys, però sí que sàpigue treballar amb ells. En castellà castís se’n diu vergonya torera, que és una modalitat de la vergonya pròpia, que no aliena, consistent en deixar-se d’històries i estar per la feina.
Publicat a El 3 de Vuit (28-10-2011)
Parlo per experiència personal. En la meva vida professional hauré assistit a mitja dotzena d’aquestes trobades, sovint convidat per clients que han utilitzat l’amistat per arrossegar-m’hi. La conclusió que n’he tret és que no servien per trencar les dinàmiques negatives, si no és que tenien directament efectes contraproduents.
La pitjor de totes les paradoxes és que si es deixa que els assistents formin els grups que s’enfrontaran en una carrera de sacs o a trets (de pintura), es reprodueixen les capelletes existents a l’empresa. Els monitors van descobrir fa temps el pastís i ara són ells qui organitzen els grups. Però no aconsegueixen evitar que les capelletes es formin de nou a l’hora de seure a taula, en l’àpat (de germanor, per descomptat) amb què acostuma a acabar la cosa. Que això passi immediatament desprès d’una immersió profunda en el tema, no és un sarcasme, però li falta poc.
D’altra banda, podem sentir-nos afortunats que les tècniques de formació d’equips hagin evolucionat cap a activitats assossegades, com l’exercici a l’aire lliure o la pràctica de tradicions folklòriques com els castells. En aquests casos, tothom ha de posar l’espatlla i tots a una, cadascú en el seu paper, que és el que tenen els castells. Bé, si més no en teoria.
Molt pitjor era, amb el degut respecte per qui hi cregui, el paintball. Les batalles amb fusells carregats de pintura han estat posades sovint com a exemple de creació de lideratge i d’esperit de cooperació. Podria ser. Però quan aquests propòsits es busquen per la via bèstia, de vegades es produeixen els efectes contraris. L’ambient de lluita propicia que les possibles inquines no tan sols no es relaxin, sinó que s’excitin i que la cosa acabi fins i tot a bufetades. Pel que fa al lideratge, diguem que més aviat es fomenta el cabdillisme, que no és exactament el mateix o, en tot cas, la seva pitjor cara.
Ja sabem que, de vegades, en els partits de futbol de l’empresa, es cometen faltes molt poc cristianes. Però quan allò que es recrea deliberament és un ambient d’enfrontament, a ningú li hauria d’estranyar que a algú li surti l’animal que tots portem dintre.
Cal reconèixer que hi ha un factor cultural implicat. O d’idiosincràsia, com prefereixin. Som com som (mediterranis, perquè ens entenguem) i difícilment ens canviarà un matí corrent pel camp o cridant consignes tan èpiques com “Jerónimo!” o “Banzai!”, i altres perles de semblant alenada. Per això el teambuilding potser pugui donar més resultats en altres latituds més serenes i pràctiques i menys individualistes.
No voldria acabar sense una darrera reflexió sobre les nostres actituds a la feina. El teambuilding no és imprescindible per fomentar un ambient de treball positiu i productiu. Ni tan sols necessari. N’hi hauria d’haver prou amb apel·lar a l’orgull professional per aconseguir el mateix resultat. A ningú se li pot exigir que es faci amic dels seus companys, però sí que sàpigue treballar amb ells. En castellà castís se’n diu vergonya torera, que és una modalitat de la vergonya pròpia, que no aliena, consistent en deixar-se d’històries i estar per la feina.
Publicat a El 3 de Vuit (28-10-2011)
diumenge, de setembre 04, 2011
Ja hem tocat fons?
El devessall de males notícies relacionades amb la crisi, pel que sembla inacabable, fa molt pertinent la pregunta del títol. Portem quatre anys submergits en el problema i fa la impressió que, lluny de remuntar, cada dia anem a menys. Que no es tracta ja de veure la llum al final del túnel (ja no hi posem data, per llunyana que sigui), sinó que potser encara no hem vist el pitjor.
Les impressions més pessimistes s’alimenten per un factor que resulta demolidor des d’un punt de vista psicològic: la sensació que, fem el que fem i prenguem les mesures que prenguem, no aconseguim aturar la caiguda lliure en què es troba la nostra economia. L’assalt especulador contra el deute emés pels Estats n’és el millor exemple.
Som, doncs, presoners d’un destí que no controlem? Doncs no, perquè el que està passant no té res a veure amb un fatalisme de caire romàntic, sinó amb coses absolutament prosaiques. A més, el que passa té responsables amb noms i cognoms, o si més no amb raó social.
Una altra cosa és que no hi hagi cap govern disposat a prendre mesures contra aquests responsables, llevat d’alguna declaració tipus Robin Hood per acontentar l’opinió pública (que, per cert, ja no s’acontenta amb meres paraules). Això dels mercats, per exemple, és un eufemisme dialètic que va de primera als qui s’amaguen darrera de tal denominació i als qui busquen culpables genèrics perquè cert statu quo quedi apuntalat i ningú, fora dels de sempre, prengui mal.
No podem fer res, doncs? Sóc conscient que, si més no de moment, sense els bancs ni els mercats no anem enlloc. I també que “afusellar” l’especulació no resulta senzill. Però no puc evitar preguntar-me si estem tan inermes davant la ruïna de les nostres finances publiques, o de la prosperitat aconseguida a base de dècades de treball i esforç.
I segurament no calen grans reformes legals per poder actuar. El magistrat emèrit del Tribunal Suprem espanyol José Antonio Martín Pallín assegurava temps enrere que el que succeeix al món de les finances d’uns anys ençà era perseguible amb els tipus penals de tota la vida. I potser seria molt del cas. Però s’ha de voler. Ja volem? Ja vol qui té els eventuals recursos per actuar?
La passivitat en aquest sentit dels estats és francament desencoratjadora. Que països capaços de desplegar milers d’efectius militars a qualsevol racó del món, i de defensar-se del terrorisme a cop de bomba, es mostrin impotents davant els atacs de coll blanc a la seva solvència financiera, diu molt del món real en què estem vivint. I la pregunta que cal fer a continuació potser sonarà a cínica, però és molt apropiada: no ens estarem equivocant d’enemic?
Estem segurs que la principal amenaça contra la nostra estabilitat i seguretat, i contra la preservació de la nostra forma de vida, és aquest terrorisme que ofereix escàs blanc als nostres arsenals militars, o uns pocs centenars de persones que s’enriqueixen arruïnant-nos?
Les impressions més pessimistes s’alimenten per un factor que resulta demolidor des d’un punt de vista psicològic: la sensació que, fem el que fem i prenguem les mesures que prenguem, no aconseguim aturar la caiguda lliure en què es troba la nostra economia. L’assalt especulador contra el deute emés pels Estats n’és el millor exemple.
Som, doncs, presoners d’un destí que no controlem? Doncs no, perquè el que està passant no té res a veure amb un fatalisme de caire romàntic, sinó amb coses absolutament prosaiques. A més, el que passa té responsables amb noms i cognoms, o si més no amb raó social.
Una altra cosa és que no hi hagi cap govern disposat a prendre mesures contra aquests responsables, llevat d’alguna declaració tipus Robin Hood per acontentar l’opinió pública (que, per cert, ja no s’acontenta amb meres paraules). Això dels mercats, per exemple, és un eufemisme dialètic que va de primera als qui s’amaguen darrera de tal denominació i als qui busquen culpables genèrics perquè cert statu quo quedi apuntalat i ningú, fora dels de sempre, prengui mal.
No podem fer res, doncs? Sóc conscient que, si més no de moment, sense els bancs ni els mercats no anem enlloc. I també que “afusellar” l’especulació no resulta senzill. Però no puc evitar preguntar-me si estem tan inermes davant la ruïna de les nostres finances publiques, o de la prosperitat aconseguida a base de dècades de treball i esforç.
I segurament no calen grans reformes legals per poder actuar. El magistrat emèrit del Tribunal Suprem espanyol José Antonio Martín Pallín assegurava temps enrere que el que succeeix al món de les finances d’uns anys ençà era perseguible amb els tipus penals de tota la vida. I potser seria molt del cas. Però s’ha de voler. Ja volem? Ja vol qui té els eventuals recursos per actuar?
La passivitat en aquest sentit dels estats és francament desencoratjadora. Que països capaços de desplegar milers d’efectius militars a qualsevol racó del món, i de defensar-se del terrorisme a cop de bomba, es mostrin impotents davant els atacs de coll blanc a la seva solvència financiera, diu molt del món real en què estem vivint. I la pregunta que cal fer a continuació potser sonarà a cínica, però és molt apropiada: no ens estarem equivocant d’enemic?
Estem segurs que la principal amenaça contra la nostra estabilitat i seguretat, i contra la preservació de la nostra forma de vida, és aquest terrorisme que ofereix escàs blanc als nostres arsenals militars, o uns pocs centenars de persones que s’enriqueixen arruïnant-nos?
divendres, d’agost 26, 2011
Els Alfacs contra Google: raó de fons, decisió potser equivocada
Els propietaris del càmping Els Alfacs han demandat judicialment Google. Reclamen que les referències a la tragèdia que va haver-hi el 1978 no surtin les primeres quan es tecleja el seu nom. O si més no, que quedi diferenciat clarament que una cosa és el càmping i l’altra la tragèdia que hi va ocórrer.
I saben què? Que tenen raó. Ha de ser molt dur que, pels segles dels segles i a escala universal, casa teva quedi com el lloc on va passar una desgràcia horrible, quan tu no en vas tenir la culpa, sinó que en vas ser, n’ets, una víctima més.
Però he volgut conèixer en detall la demanda, perquè a banda de la meva malfiança natural, sumada a l’adquirida en la meva època de periodista, qualsevol retallada a la llibertat d’informació, fins i tot si pot estar fonamentada, no em deixa indiferent. Com a mínim, crec que s’ha de discutir i, per descomptat, justificar molt bé.
I aquí la sorpresa. L’advocat dels propietaris no explica exactament el mateix que aquests. Els amos del càmping reclamaven el dret a l’oblit, que potser es porta malament amb la necessitat de no perdre la memòria, però que podria arribar a admetre’s en determinades circumstàncies. El seu lletrat, en canvi, argumenta un perjudici al negoci. Qui voldrà anar a un càmping si quan el troba per Google li tiren a la cara relats horrorosos i imatges que fan autèntica feredat?
I també tenen raó. Ha de ser molt dur que una desgràcia de la qual vas ser víctima et perjudiqui la forma de guanyar-te el pa. Però ja no és el mateix. Puc raonar-ho, però ja no se’m produeix la identificació emocional automàtica del primer supòsit.
En darrera instància, tot i entendre els motius dels empresaris, em sembla que estem davant d’un precedent potencialment perillós. Ningú ha de patir un dolor inflingit gratuïtament, sí, i al nostre país hi ha hagut sentències judicials molt sensates que han sabut equilibrar la llibertat de premsa amb no burxar gratuïtament les ferides. Però restringir la llibertat d’informar i comunicar, encara que sigui amb bones raons, és sempre un camí que se sap on comença, però no on pot acabar. No voldria donar idees, però els propietaris dels Alfacs fa temps que demanen als mitjans de comunicació que els deixin estar. Què faran ara, pel mateix principi? Denunciar-los també?
Això no vol dir que els mitjans de comunicació, o els que opinem, o Google (tot i que es limiti a indexar contiguts d’altres), tinguem carta blanca. És més, va sent hora d’afinar els criteris deontològics que han de regir la informació sobre catàstrofes. I sobretot plantejar-nos si certes coses tenen lògica. Per exemple: cal recordar any rere any l’aniversari d’una desgràcia, sense aportar més que anècdotes irrelevants? Perquè una cosa és no parlar de les coses, i l’altra repetir-les ad nauseam i oblidar que el “producte” amb què treballem no és una entelèquia abstracta que anomenem notícies, sinó persones i les coses que els passen.
Però que això sigui així no vol dir tampoc que els propietaris del càmping Els Alfacs, tot i tenir una raó amb la qual és senzill identificar-se, no puguin equivocar-se en les seves decisions.
Lamento dir-ho, però quan van voler continuar l’activitat després de l’accident, a més de certa autoritat moral, van assumir també algunes càrregues. Perquè mantenen, si no, un monolit commemoratiu dins del recinte? Em dol adreçar certes preguntes als empresaris dels Alfacs, però tristament toquen. Què faran amb el monument? El desmantellaran un dia d’aquests en atenció al “dret a l’oblit”, o més bé perquè pot perjudicar la imatge del negoci? I què els expliquen als turistes que pregunten què significa? Els diuen que és una escultura com tantes altres? Que hi pensin, si us plau.
Publicat a El 3 de Vuit (26-8-2011)
Publicat a La Veu de l'Ebre (26-8-2011)
I saben què? Que tenen raó. Ha de ser molt dur que, pels segles dels segles i a escala universal, casa teva quedi com el lloc on va passar una desgràcia horrible, quan tu no en vas tenir la culpa, sinó que en vas ser, n’ets, una víctima més.
Però he volgut conèixer en detall la demanda, perquè a banda de la meva malfiança natural, sumada a l’adquirida en la meva època de periodista, qualsevol retallada a la llibertat d’informació, fins i tot si pot estar fonamentada, no em deixa indiferent. Com a mínim, crec que s’ha de discutir i, per descomptat, justificar molt bé.
I aquí la sorpresa. L’advocat dels propietaris no explica exactament el mateix que aquests. Els amos del càmping reclamaven el dret a l’oblit, que potser es porta malament amb la necessitat de no perdre la memòria, però que podria arribar a admetre’s en determinades circumstàncies. El seu lletrat, en canvi, argumenta un perjudici al negoci. Qui voldrà anar a un càmping si quan el troba per Google li tiren a la cara relats horrorosos i imatges que fan autèntica feredat?
I també tenen raó. Ha de ser molt dur que una desgràcia de la qual vas ser víctima et perjudiqui la forma de guanyar-te el pa. Però ja no és el mateix. Puc raonar-ho, però ja no se’m produeix la identificació emocional automàtica del primer supòsit.
En darrera instància, tot i entendre els motius dels empresaris, em sembla que estem davant d’un precedent potencialment perillós. Ningú ha de patir un dolor inflingit gratuïtament, sí, i al nostre país hi ha hagut sentències judicials molt sensates que han sabut equilibrar la llibertat de premsa amb no burxar gratuïtament les ferides. Però restringir la llibertat d’informar i comunicar, encara que sigui amb bones raons, és sempre un camí que se sap on comença, però no on pot acabar. No voldria donar idees, però els propietaris dels Alfacs fa temps que demanen als mitjans de comunicació que els deixin estar. Què faran ara, pel mateix principi? Denunciar-los també?
Això no vol dir que els mitjans de comunicació, o els que opinem, o Google (tot i que es limiti a indexar contiguts d’altres), tinguem carta blanca. És més, va sent hora d’afinar els criteris deontològics que han de regir la informació sobre catàstrofes. I sobretot plantejar-nos si certes coses tenen lògica. Per exemple: cal recordar any rere any l’aniversari d’una desgràcia, sense aportar més que anècdotes irrelevants? Perquè una cosa és no parlar de les coses, i l’altra repetir-les ad nauseam i oblidar que el “producte” amb què treballem no és una entelèquia abstracta que anomenem notícies, sinó persones i les coses que els passen.
Però que això sigui així no vol dir tampoc que els propietaris del càmping Els Alfacs, tot i tenir una raó amb la qual és senzill identificar-se, no puguin equivocar-se en les seves decisions.
Lamento dir-ho, però quan van voler continuar l’activitat després de l’accident, a més de certa autoritat moral, van assumir també algunes càrregues. Perquè mantenen, si no, un monolit commemoratiu dins del recinte? Em dol adreçar certes preguntes als empresaris dels Alfacs, però tristament toquen. Què faran amb el monument? El desmantellaran un dia d’aquests en atenció al “dret a l’oblit”, o més bé perquè pot perjudicar la imatge del negoci? I què els expliquen als turistes que pregunten què significa? Els diuen que és una escultura com tantes altres? Que hi pensin, si us plau.
Publicat a El 3 de Vuit (26-8-2011)
Publicat a La Veu de l'Ebre (26-8-2011)
dimarts, de juliol 26, 2011
Estrenem versió per a telèfons mòbils
És una funcionalitat gratuïta que ens ofereix Blogger i per això la incorporo al bloc. A partir d'ara, si hi entreu des d'un telèfon mòbil amb accès a Internet, trobareu una versió simplificada del bloc, que consumirà menys ample de banda: es descarregarà més ràpidament i significarà una transferència de dades menor. Al peu de la pàgina trobareu un botó que us permetrà tornar al disseny clàssic del bloc.
dilluns, de juliol 25, 2011
Certa hipocresia hipotecària
La dació en pagament quan no es pot pagar la hipoteca és una idea essencialment sana. Però té un punt pervers: és d’aquelles idees amb les quals és impossible estar en desacord, que et fan quedar com un troglodita si goses fer-hi algun matís, per mínim i ponderat que sigui. O neocon i fatxa.
Naturalment, la banca no és en absolut innocent de l’actual crisi hipotecària. Tot el contrari, li correspon la principal culpa: és la conseqüència lògica d’anys d’anys d’irresponsabilitat en el mercat hipotecari. Però uns quants subscriptors d’hipoteques donades amb aquesta alegria tampoc són éssers virginals. Lamento dir-ho, però qui va rebre crèdit basant-se en algun conte de la lletera no té la mateixa culpa que qui li va deixar diners sabent que no els podria retornar, però poc li falta. Que els mateixos bancs aconsellessin pèssimament els seus clients no és cap consol pràctic.
És clar que la cosa té un component de mercat. Qui va comprar una cosa per 80, posem per cas, i la va finançar d’acord amb aquest preu, pot trobar-se que el mercat ha decidit que tal cosa ara val 50, o menys. Tanmateix, al banc caldrà pagar-li, i tota la vida, en relació als 80. Alguns es pensaven que adquirien un patrimoni, que a més es revaloritzaria de forma indefinida, quan de fet assumien un deute pràcticament perpetu, quan no una trampa, com el temps ha demostrat.
Però com que el mercat no sabem qui és ni on viu (és una de tantes ficcions de la nostra societat), no podem ni clavar-li una plantofada ni enrecordar-nos-en dels seus familiars i difunts. En definitiva, que la culpa tampoc no és de ningú.
Però què passa quan qui va comprar no pot assumir els pagaments del finançament? Lògicament, el banc executa la garantia del crèdit. L’habitatge, en el cas de les hipoteques. Aquestes són les regles del joc i qui signa una hipoteca no hauria d’oblidar-ho.
El problema és quan l’execució no cobreix l’import pendent. És una situació freqüent quan l’habitatge s’ha desvaloritzat per les raons que sigui, entre elles que un preu inflat per una bombolla immobiliària s’hagi situat en un nivell més raonable o ajustat a la realitat. Recordin, si el crèdit era per 80 i l’habitatge ha passat a valer-ne 50 o menys, és molt fàcil que el deute no quedi cobert. Si més no, en hipoteques recents amb un grau d’amortització molt baix.
Hi ha països que han resolt aquesta qüestió considerant que l’habitatge és l’única garantia del crèdit i que, per tant, el banc, que també sabia què signava, s’ha de conformar amb el que es pugui recuperar. És la dació en pagament, que no és ben bé allò d’anar al banc a donar les claus del pis, però per aquí van els trets.
Ara, hi ha una pregunta incòmoda i molesta que no renuncio a fer-me. L’import de les hipoteques dels darrers anys està inflat únicament per raons de mercat? O és més aviat perquè el crèdit ha estat cobrint quantitats que mai abans havien estat finançades? No cal que usem subterfugis ni metàfores. Les hipoteques eren tan altes perquè es finançava el 100% del preu de l’habitatge. Perquè es finançaven, a més, les despeses fiscals de la compra i de formalització de l’operació. I perquè es finançaven, amb l’excusa dels tipus d’interès baixos, béns en absolut immobiliaris, com el cotxe, la nevera o fins i tot viatges de vacances.
Els bancs s’han tirat a l’esquena aquelles ràtios prudents que establien que no es podia prestar més del 70% del valor de taxació, o que la quota mensual no podia superar la tercera part dels ingressos. Però molts clients dels bancs s’han deixat portar, pensant-se que en sortien beneficiats quan poques coses hi ha pitjors que creure’s ric. Estic d’acord amb la dació en pagament, però no tinc tan clar que hagi de cobrir el que no toca. Tornaran els interessats el cotxe i la nevera? I com s’ho faran per tornar les vacances? Diguin-me fatxa, però així ho veig jo.
Publicat a El 3 de Vuit (22-7-2011)
Naturalment, la banca no és en absolut innocent de l’actual crisi hipotecària. Tot el contrari, li correspon la principal culpa: és la conseqüència lògica d’anys d’anys d’irresponsabilitat en el mercat hipotecari. Però uns quants subscriptors d’hipoteques donades amb aquesta alegria tampoc són éssers virginals. Lamento dir-ho, però qui va rebre crèdit basant-se en algun conte de la lletera no té la mateixa culpa que qui li va deixar diners sabent que no els podria retornar, però poc li falta. Que els mateixos bancs aconsellessin pèssimament els seus clients no és cap consol pràctic.
És clar que la cosa té un component de mercat. Qui va comprar una cosa per 80, posem per cas, i la va finançar d’acord amb aquest preu, pot trobar-se que el mercat ha decidit que tal cosa ara val 50, o menys. Tanmateix, al banc caldrà pagar-li, i tota la vida, en relació als 80. Alguns es pensaven que adquirien un patrimoni, que a més es revaloritzaria de forma indefinida, quan de fet assumien un deute pràcticament perpetu, quan no una trampa, com el temps ha demostrat.
Però com que el mercat no sabem qui és ni on viu (és una de tantes ficcions de la nostra societat), no podem ni clavar-li una plantofada ni enrecordar-nos-en dels seus familiars i difunts. En definitiva, que la culpa tampoc no és de ningú.
Però què passa quan qui va comprar no pot assumir els pagaments del finançament? Lògicament, el banc executa la garantia del crèdit. L’habitatge, en el cas de les hipoteques. Aquestes són les regles del joc i qui signa una hipoteca no hauria d’oblidar-ho.
El problema és quan l’execució no cobreix l’import pendent. És una situació freqüent quan l’habitatge s’ha desvaloritzat per les raons que sigui, entre elles que un preu inflat per una bombolla immobiliària s’hagi situat en un nivell més raonable o ajustat a la realitat. Recordin, si el crèdit era per 80 i l’habitatge ha passat a valer-ne 50 o menys, és molt fàcil que el deute no quedi cobert. Si més no, en hipoteques recents amb un grau d’amortització molt baix.
Hi ha països que han resolt aquesta qüestió considerant que l’habitatge és l’única garantia del crèdit i que, per tant, el banc, que també sabia què signava, s’ha de conformar amb el que es pugui recuperar. És la dació en pagament, que no és ben bé allò d’anar al banc a donar les claus del pis, però per aquí van els trets.
Ara, hi ha una pregunta incòmoda i molesta que no renuncio a fer-me. L’import de les hipoteques dels darrers anys està inflat únicament per raons de mercat? O és més aviat perquè el crèdit ha estat cobrint quantitats que mai abans havien estat finançades? No cal que usem subterfugis ni metàfores. Les hipoteques eren tan altes perquè es finançava el 100% del preu de l’habitatge. Perquè es finançaven, a més, les despeses fiscals de la compra i de formalització de l’operació. I perquè es finançaven, amb l’excusa dels tipus d’interès baixos, béns en absolut immobiliaris, com el cotxe, la nevera o fins i tot viatges de vacances.
Els bancs s’han tirat a l’esquena aquelles ràtios prudents que establien que no es podia prestar més del 70% del valor de taxació, o que la quota mensual no podia superar la tercera part dels ingressos. Però molts clients dels bancs s’han deixat portar, pensant-se que en sortien beneficiats quan poques coses hi ha pitjors que creure’s ric. Estic d’acord amb la dació en pagament, però no tinc tan clar que hagi de cobrir el que no toca. Tornaran els interessats el cotxe i la nevera? I com s’ho faran per tornar les vacances? Diguin-me fatxa, però així ho veig jo.
Publicat a El 3 de Vuit (22-7-2011)
Un model de festes que agonitza
Al poble on resideixo fa dos o tres anys que es discuteix sobre la creació d’una nova festa major, que ho sigui de tot el municipi. Calafell té tres nuclis (el Poble, la Platja i Segur de Calafell) i cadascun té el seu patró i les seves festes. Però com el municipi és cada dia més ciutat i menys poble es planteja una evolució com la que han fet les ciutats grans i les mitjanes a mesura que han anat creixent. Òbviament, hi ha qui defensa a capa i espasa el model actual. I fins i tot qui advoca per un model mixt.
Qualsevol persona podria pensar que a Calafell estem bastant ociosos o que no tenim problemes. Però si un debat així és possible és perquè fa una vintena d’anys les festes majors ja van fer una gran transformació. No sense reticències, algunes molt prolongades, es va apostar per un model festiu de quatre dies de durada i d’actes completament gratuïts (fora dels gastronòmics, on com és normal es paga un tiquet).
I un factor important: en un municipi turístic, que a l’estiu multiplica per cinc la seva població, les festes estan orientades, gràcies a aquest canvi, a les persones que hi vivim tot l’any. No es tanquen les portes de les celebracions a ningú, és clar, però les festes ja no són una activitat més per als estiuejants.
Amb aquests antecedents, si ara és possible discutir si ha d’haver-hi tres festes o una, és perquè el canvi de base ja està fet. I com està ben arrelat, ningú es planteja que la hipotètica festa major de tot el municipi, cas d’implantar-se, hagi de durar més de quatre dies.
Els explico tot això perquè el canvi anunciat per a les festes de la Cinta de Tortosa em sembla molt correcte. És més, diria que absolutament imprescindible perquè el model vigent fins ara havia quedat més que exhaurit. I no ho dic per una qüestió numèrica sobre els dies que han de durar les festes, o per l’impacte econòmic d’una aturada de prop de dues setmanes (que tampoc caldria menysprear). És que no pot haver evidència més palesa que el fet que més de mitja Tortosa marxi fora de la ciutat durant les festes majors.
Es podrà dir que la Festa del Renaixament ha suplantat la Cinta com a gran punt d’encontre lúdic. És possible. Però potser no recordem que la fugida de setembre ja es produïa abans del Renaixement. I si serveix d’alguna cosa l’experiència de Calafell, els diré que les festes són més plenes de gent que mai des que es van convertir, com els explicava més enrera, en una celebració per a la gent del poble, no un acte més per als visitants. És més, les activitats que es fan a Calafell, algunes d’elles molt intenses, no roben públic a les festes majors. Són universos diferents. I si alguna festa major és poc concorreguda no és pel mercat medieval, o la fira del mar o uns festivals de música clàssica. És perquè se celebra a un nucli on la població ha crescut molt ràpid i funciona més aviat com una ciutat-dormitori.
Ja sé que cada poble és cada poble i que té la seva idiosincràsia particular, també a l’hora de fer festes. La comparativa entre pobles, en aquest i en molts altres àmbits, és molt arriscada. Però hi ha unes evidències que em semblen vàlides. El temps dirà si el nou model de la Cinta és acceptat popularment i no és descartable que, de bon començant, hi hagi moltes reticències. Però de moment és un pas en la direcció correcta. Potser no exactament un pas valent, però sí imprescindible. Les festes de la Cinta tenen ara, si més no, una oportunitat de deixar d’agonitzar.
Publicat a La Veu de l'Ebre (22-7-2011)
Qualsevol persona podria pensar que a Calafell estem bastant ociosos o que no tenim problemes. Però si un debat així és possible és perquè fa una vintena d’anys les festes majors ja van fer una gran transformació. No sense reticències, algunes molt prolongades, es va apostar per un model festiu de quatre dies de durada i d’actes completament gratuïts (fora dels gastronòmics, on com és normal es paga un tiquet).
I un factor important: en un municipi turístic, que a l’estiu multiplica per cinc la seva població, les festes estan orientades, gràcies a aquest canvi, a les persones que hi vivim tot l’any. No es tanquen les portes de les celebracions a ningú, és clar, però les festes ja no són una activitat més per als estiuejants.
Amb aquests antecedents, si ara és possible discutir si ha d’haver-hi tres festes o una, és perquè el canvi de base ja està fet. I com està ben arrelat, ningú es planteja que la hipotètica festa major de tot el municipi, cas d’implantar-se, hagi de durar més de quatre dies.
Els explico tot això perquè el canvi anunciat per a les festes de la Cinta de Tortosa em sembla molt correcte. És més, diria que absolutament imprescindible perquè el model vigent fins ara havia quedat més que exhaurit. I no ho dic per una qüestió numèrica sobre els dies que han de durar les festes, o per l’impacte econòmic d’una aturada de prop de dues setmanes (que tampoc caldria menysprear). És que no pot haver evidència més palesa que el fet que més de mitja Tortosa marxi fora de la ciutat durant les festes majors.
Es podrà dir que la Festa del Renaixament ha suplantat la Cinta com a gran punt d’encontre lúdic. És possible. Però potser no recordem que la fugida de setembre ja es produïa abans del Renaixement. I si serveix d’alguna cosa l’experiència de Calafell, els diré que les festes són més plenes de gent que mai des que es van convertir, com els explicava més enrera, en una celebració per a la gent del poble, no un acte més per als visitants. És més, les activitats que es fan a Calafell, algunes d’elles molt intenses, no roben públic a les festes majors. Són universos diferents. I si alguna festa major és poc concorreguda no és pel mercat medieval, o la fira del mar o uns festivals de música clàssica. És perquè se celebra a un nucli on la població ha crescut molt ràpid i funciona més aviat com una ciutat-dormitori.
Ja sé que cada poble és cada poble i que té la seva idiosincràsia particular, també a l’hora de fer festes. La comparativa entre pobles, en aquest i en molts altres àmbits, és molt arriscada. Però hi ha unes evidències que em semblen vàlides. El temps dirà si el nou model de la Cinta és acceptat popularment i no és descartable que, de bon començant, hi hagi moltes reticències. Però de moment és un pas en la direcció correcta. Potser no exactament un pas valent, però sí imprescindible. Les festes de la Cinta tenen ara, si més no, una oportunitat de deixar d’agonitzar.
Publicat a La Veu de l'Ebre (22-7-2011)
dilluns, de juliol 18, 2011
18 de juliol amb humor?
Ja sé que és molt difícil agafar-se amb humor l'inici d'una guerra civil. Però no em venia de gust una pujada de bilis per repetir coses sabudes. I a fi de comptes, les guerres no, però les dictadures tenen un component intrínsenc de ridícul. Per això, a risc de semblar frívol i marxant una mica de la meva línia habitual, he pensat que una bona forma de dir alguna cosa aquest 18 de juliol seria el vídeo adjunt. És humorístic, sí, però té una mala llet considerable i molt adient al cas.
dimarts, de juliol 12, 2011
La realitat sempre supera la ficció
I així és. Hi ha vegades que la vida ens depara episodis que la més folla imaginació no podria concebre, ni volent. Ha passat a València, fa una setmana. La història va d'una dona que truca al 112 perquè s'ha deixat les claus i el marit (que és minusvàlid) no contesta al timbre, i tem que hagi tingut un accident. Hi ha un gran desplegament de policia i bombers. És el que té viure al primer món, que de vegades sembla que els equips d'emergència s'avorreixin o que aprofitin incidències més o menys menors per fer pràctiques.
Després d'estona d'intentar que el marit contesti, els bombers es despengen amb una corda i entren per la finestra. A l'home el troben al llit amb una altra dona. I després del tràngol de les banyes, a l'esposa enganyada li volen cobrar el "rescat", perquè l'emergència no era real. Sembla un acudit, però no és així.
Podeu escoltar la notícia en aquest podcast de Catalunya Ràdio. La història està explicada amb la sal grossa que pot esperar-se'n i fins i tot fa gràcia. Però que voleu que us digui, jo ho sento molt per la pobra dona, que està patint allò de cornuts i pagar el beure.
Després d'estona d'intentar que el marit contesti, els bombers es despengen amb una corda i entren per la finestra. A l'home el troben al llit amb una altra dona. I després del tràngol de les banyes, a l'esposa enganyada li volen cobrar el "rescat", perquè l'emergència no era real. Sembla un acudit, però no és així.
Podeu escoltar la notícia en aquest podcast de Catalunya Ràdio. La història està explicada amb la sal grossa que pot esperar-se'n i fins i tot fa gràcia. Però que voleu que us digui, jo ho sento molt per la pobra dona, que està patint allò de cornuts i pagar el beure.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)