Una part del món elegeix amo del món

Ara fa quatre anys vaig viure amb una gran intensitat personal les eleccions presidencials dels Estats Units. Raons professionals que no fan al cas ni interessen ningú, i disculpeu. Aquella vivència no la vaig explicar gaire, perquè no sóc gens de fer exhibicions. I si no ho vaig explicar llavors, ara encara toca menys. Però sí que vaig escriure un seguit de comentaris i articles a diferents mitjans de comunicació i al meu bloc, que ara he recollit en aquesta entrada quan m'he plantejat escriure alguna cosa de nou amb motiu de les noves eleccions.

De fet, em vaig veure en cor fins i tot de fer una mena de seguiment de la nit electoral aquí al bloc. Segurament ara ho faria per Facebook i Twitter, però en aquell moment un servidor era molt de bloc, fins i tot per escriure flaixos breus i ràpids. Els comentaris van seguir en els dies posteriors a aquell 4 de novembre de 2008. I alguns van venir mesos després, quan la canonització en vida d'Obama va fregar el ridícul amb la concessió L'Óreal (porque yo lo valgo) del Premi Nobel de la Pau. No se m'han passat les ganes d'escriure sobre tot plegat en els darrers temps, si bé amb una altra intensitat. Rercentment, he escrit un altre article intentant explicar les claus de les eleccions d'aquest 2012.

He de confessar que em vaig entusiasmar bastant amb aquella campanya tan i tan bonica, dins del poc que jo m'entusiasmo per aquestes coses, que m'acostumo a mirar fredament i amb el cap seré. Però m'alegro d'haver conservat no sé si cert sentit de la mesura, o distància saludable, però sí un mínim tocar de peus a terra, adobat amb un puntet de cinisme, marca de la casa. Per això, en els comentaris que vaig escriure hi ha una advertència permanent sobre els riscs de les expectatives massa elevades.

Obama segurament ha defraudat les expectatives més optimistes, però la realitat és que se n'esperaven miracles impossibles. Se n'esperava fins i tot el que ell, en cap circumstància, mai no va prometre. Això dóna idea de les expectatives que s'havien aixecat, moltes d'elles volant literalment soles. També de quina situació venia el món el aquell moment, que requeria segurament una bona sacsejada. Però també ha acabat acreditant, a quatre anys vista, que s'havia de ser molt somniatruites per esperar segons què.

Demà els americans tornen a elegir president. És el que té la democràcia, que s'ha de renovar periòdicament. Sempre recordo Thomas Jefferson, un dels anomenats "pares fundadors" d'Estats Units, tercer president del país i autor material d'algunes de les idees més brillants de tot aquell procès. Jefferson deia que la gràcia no estava en poder elegir el govern cada cert nombre d'anys. La gràcia estava en poder-lo canviar. Ja sé que sembla el mateix, però per poc que hi reflexionem ens adonarem que no és exactament el mateix. Amb tots els seus defectes, que són incomptables (i per si hi havia dubtes, les eleccions presidencials de 2000 van fer-ho palès), la democràcia americana és un model a seguir en molts aspectes.

Per cert, el títol d'aquesta entrada és peculiar, però n'hi ha prou que cliqueu el segon dels següents enllaços. Hi trobareu l'explicació, que ja vaig escriure fa quatre anys. Sembla molt combativa, però bastant exacta, tot i el que està canviat el món darrerament.


Obama, a un paso de la historia
Una part del món elegeix amo del món
Coll avall per a Obama, segons la CNN
La muntanya russa de les nits electorals
La muntanya russa (2)
La muntanya russa (3)
Doncs ja ha guanyat
Obama aixeca una onada... de lirisme periodístic
Barack Obama: ahora que valga la pena
L'èxit d'Obama no és un èxit d'internet
"Vull una democràcia com la d'aquest país que suscita tantes manies"
Un discurs excepcional
Obama aixeca una onada... de lirisme periodístic (2)
Els millors fragments del gran discurs d'Obama
Obama, ahora sí
La canonización en vida de Obama
El aterrizaje de un sueño
Si quieren guerra, la tendrán
És l'economia, estúpids?
No hi ha res com una crisi ben administrada

No hi ha res com una crisi ben administrada

Una màxima clàssica de la política, i no per això menys cínica, diu que no hi ha res com una crisi ben administrada. En campanya electoral, una desgràcia o una catàstrofe natural pot insuflar vida a un govern que va per darrera a les enquestes d'intenció de vot, o marcar la petita diferència suficient per trencar una situació molt igualda. Sempre que es gestioni bé, és clar.

Això d'Obama i el "Sandy" no és exactament nou. Fa una dècada, el canceller alemany Gerhard Schroeder va guanyar unes eleccions que tenia perdudes d'antuvi gràcies a unes inundacions. Schroeder va fer poc més que posar-se unes katiuskes i anar als llocs inundats. L'eficiència germànica no necessitava líders sobre el terreny, però les fotos van ser decisives en els comicis d'uns dies després.

També hi ha exemples històrics de crisis molt mal administrades que acaben de rematar al possible perdedor o que precipiten directament una derrota poc previsible. No cal anar gaire lluny, ni en el temps ni en l'espai, per trobar-ne.

És l'economia, estúpids?

Eleccions americanes del 1992. L’aspirant demòcrata, Bill Clinton, li va etzibar al president republicà, George Bush pare, una píndola que va fer molta fortuna: “És l’economia, estúpid”. Sempre m’ha quedat un dubte sobre si l’èxit de la frase va ser per la contudència i l’exabrupte, o perquè la clavava en el diagnòstic.

El més probable és que fos una mescla dels dos factors. La lectura de la situació per part de Clinton no podia ser més exacta. I, a més, va tenir la gràcia de resumir-la en quatre paraules comptades.

L’any 1992 el món vivia una crisi. Petita comparada amb la d’avui, però que tocava molt la pera (com ho fan totes les crisis). El balanç que presentava Bush pare en aquelles eleccions era digne de “Hazañas bélicas”: la Guerra del Golf, l’alliberament de Kuwait, els herois del desert... Tot això havia quedat molt bé vist per la CNN en el seu moment, però l’efecte propagandístic va ser més aviat efímer. Un any i mig després, la gent estava preocupada per l’atur, el tancament d’empreses... I la sensació que estaven malament, però que el pitjor encara estava per arribar. I que fes el que fes el govern, allò no remuntava ni a trets. Els deu sonar molt, oi?

George Bush pare parlava del paper internacional d’Estats Units. Bill Clinton, de posar ordre i fer net a casa. Es va emportar la victòria de carrer. Simplement perquè els electors volien solucions en comptes de batalletes.

Hi ha qui encara creu que al primer Bush el va perjudicar un tercer candidat, Ross Perot, que va aconseguir el 18,9% del vot (pressumiblement republicà en la seva majort part). És una dada no desencaminada, però que n’oblida una altra de ben significativa: en les 21 eleccions presidencials celebrades fins llavors al llarg del segle XX, els governs sortints havien aconseguit la reelecció en la majoria de casos..., sempre que coincidís amb una bonança econòmica.

El proper 6 de novembre (ja saben, allò tan romàntic del primer dimarts després del primer dilluns..., que, si volen, un dia els ho explico) hi ha eleccions presidencials als Estats Units. I la crisi, com difícilment podia ser d’una altra manera, protagonitza el debat i la polèmica. És normal. I no perquè els seus indicadors econòmics siguin dels que provoquin pànic, sobretot si els comparem amb els d’aquí: l’atur és tres vegades inferior i he decidit no escriure quina és la seva prima de risc perquè no se la creurien.

El problema és que d’aquesta equació hi forma part una dreta asilvestrada que fa alguna cosa més que treure punta d’allà on pot (per exemple, que, tot i la irrisòria prima de risc, el dèficit en relació al PIB és com el de l’arruïnada Espanya). I que malda tot el que pot per retrocedir a la política econòmica d’anys enrera, el liberalisme més cru, deixar fer i campi qui pugui. I algú ja ho arreglarà quan peti. Perquè acaba petant, tard o d’hora, malgrat que mentrestant sembla que tot vagi bé.

El que resulta fascinant (variant fascinació perversa) és que l’aspirant Mitt Romney, encarnació vivent fins i tot personalment d’aquest llegat econòmic, tingui serioses possibilitats de derrotar el president sortint, Barack Obama. No és tant qüestió que Obama ja no sigui el candidat que va ser fa quatre anys (que bonic que va ser tot allò) i que hagi frustrat una part important de les expectatives aixecades llavors. És més aviat que la crisi s’està emportant per endavant la immensa majoria de governs, siguin del color que siguin. Encara que la responsabilitat de la situació no fos seva i hagin fet tot el possible per redreçar-la. L’angoixa que viuen els electors no premia els resultats parcials i menys les bones intencions.

El balanç econòmic d’Obama no és menyspreable, però falla en alguns punts sensibles. Ensenya jugular a l’ullal de l’adversari, per dir-ho d’una forma il·lustrativa. Per això Obama fa una campanya agressiva i d’allò més tradicional, ben diferent de la de fa quatre anys. És el que prescriuen els manuals de fer campanyes per a aquests casos. Però quan veig Obama treient a passejar el cadàver de Bin Laden no puc evitar pensar en 1992. Sí, és l’economia de nou. Tot depén de si l’electorat mira més enllà dels darrers quatre anys i decideix qui l’ha portat més a l’hort, si els d’ara o els d’abans.

Publicat a El 3 de Vuit (26-10-2012)

 

Avís a les divisions blindades de l'exèrcit espanyol

Aquest és un avís adreçat a les divisions blindades de l'exèrcit espanyol que vulguin ocupar Catalunya (el mateix pot aplicar-se a la Guàrdia Civil, l'enviament de la qual demana Vidal Quadras). Sàpiguen que si entren per autopista i no volen pagar el peatge, els prendran les dades i els multaran amb cent euros. Hi ha peatgistes de "armas tomar", que no en deixen passar ni una, vagin amb compte. Segur que el tanc passa pel carril del peatge?.

Que si entren per carreteres "nacionales" no completaran mai la "reconquesta", atès que el seu mal estat de conservació els malmetrà les cadenes dels tancs, a més dels retards que els causaran les travessies sense desdoblar i els embussos i trànsit lent provocat per la seva manca de capacitat. Recordin que algunes d'aquestes carreteres són vies romanes utilizades des de fa més de 2.000 anys, amb l'única diferència que estan asfaltades (pèssimament).

És a dir, que la manca d'inversions de l'Estat a Catalunya se'ls girarà en contra. Provin d'entrar a Barcelona per la ronda litoral entre les 8 i les 9 del matí i quan arribin a Colom a l'hora de dinar m'ho expliquen.

Que quan prenguin Barcelona, en tindran un tip per trobar aparcament i que si se'ls acut estacionar en doble fila la grua municipal actuarà sense miraments. Que la grua, més sent catalana, és "mu mala". I que com vostès no són residents a Barcelona no podran gaudir de la tarifa "barata" de la zona verda i hauran de pagar zona blava o zona verda a preu de visitant.

Ull també amb fer servir per aparcar el carril bus, que hi ha taxistes i conductors d'autobús que poden donar lliçons als sergents dels marines americans de les pel·lícules. Compte també amb alguns ciclistes. Això darrer és massa espantós per posar-ho per escrit. Ja s'ho trobaran.

Que la benzina és més cara a les benzineres catalanes i que això és una dificultat d'entitat per a un exèrcit que només fa desfilar la infanteria perquè no pot pagar el combustible.

Que es faran un embolic amb els seus mapes escrits en castellà, ja que una de les dolenteries més malvades dels catalans és senyalitzar pobles i carreteres en català. Ja saben per on cauen avui en dia San Cucufate o San Quírico?

Que els catalans som tous i des dels almògavers no aixequem la mà a ningú en el context internacional, però no estem mancats d'aptituds per donar pel sac. Els podria dir a quins barris de Barcelona trobarien gent disposada a col·laborar amb vostès. Però no confiaria en les indicacions que em donessin segons quins pagesos de l'Empordà o de l'Ebre (és el que té que hi faci vent). És més, no oblidin que el GPS d'Apple situa l'Ebre a Brasil.

Que, com ens va recordar fa uns anys Iu Forn (que de poc no li costa un consell de guerra) no portin segons quins familiars amb vostès, ja que les ordenances municipals prohibeixen determinades activitats a la via pública...

En definitiva, que Perejil, el peñón Vélez de la Gomera i la heroïca defensa de la tanca de Ceuta i de Melilla els garanteix majors glòries militars. No es compliquin la vida

Confessió independentista

En la meva més tendra adolescència i joventut vaig creure en la independència. Moltes pancartes i cartells penjats en són testimoni. Però em va decebre aviat no l’escàs seguiment de l’independentisme, sinó que fos una olla de grills. Quatre gats i mal avinguts. Molt mal avinguts. Cada intent de superar divisions acabava en noves escisions. El ball de sigles marejava de debò. Fins i tot una cosa tan bonica com Nacionalistes d’Esquerra (se’n recorda algú?) va fer la mort del poll quan va fer-se palès que a les urnes no passava de l’1,5%.

Però el més decebedor no eren els personalismes ni els sofismes escolàstics. Era un mena de puresa amb molts enemics, expressada amb una retòrica sobre botiflers i i autoodi. És impossible saber quants nacionalistes sincers, però un punt més moderats, no hauran fugit espantats de l’independentisme al llarg dels anys.

Un servidor ho va tastar en carn pròpia en aquella llunyana joventut. Quan vaig començar a treballar de corresponsal de poble a un diari de Barcelona escrit en castellà, persones que tenia per amigues em van escridassar pel carrer a títol de botifler. Però em va anar bé per curar-me de mal d’espant.

Com és normal, no em va fer popular en aquest selecte i refinat club opinar que no era imprescindible, potser tot el contrari, que la independència signifiqués la implantació d’un règim soviètic. D’aquí em deu venir la fama de dretà, que ara potser quedarà desmentida definitivament. En tot cas, pensava i penso que voler la independència no és incompatible amb tenir idees progressistes, variant socialdemòcrata. I que a més de poder conviure perfectament, no són sinònim d’imbecil·litat. Si de cas, ja sabíem que l’esperit crític i inquiet, i no quedar-se amb la primera moto que et venen, no fa amics.

Amb l’edat, ni em vaig fer espanyolista ni autonomista. Em vaig fer pragmàtic. Si la independència estava tan llunyana, tant que potser no la veuríem mai, alguna cosa hauríem de fer mentrestant. En aquesta etapa intermèdia considerava que no podíem supeditar la solució dels problemes a la consecució de la independència. Els problemes eren avui, s’entén?

No entro a valorar la impressió que hagi pogut fer el pas pel govern de l’independentisme. Només diré que poc deuria fer créixer l’independentisme (els seus propis resultats parlen més clar que qualsevol opinió aliena). Però va notar-se poc, perquè la fàbrica d’independentistes radicada a Madrid va continuar treballant en tres torns.

I avui què? Avui em torno a manifestar desacomplexadament independentista. M’han influït poc les campanyes anticatalanes de la caverna espanyola: són mera xerrameca, tot i que en absolut desinteressada. Menys encara la febrada independentista d’aquest final d’estiu. No funciono per modes i no recolzaria una rucada perquè la trobessin bona milions de persones. És més, hem de ser realistes i assumir  que, a banda de les moltes dificultats del procès, la independència té poc futur mentre els disposats a votar “sí” en un referèndum siguin la meitat dels que es declaren favorables a la independència. Per no parlar de la temença que, a l’empara de la mobilització popular, algú busqui només una majoria absoluta. O despistar sobre les retallades. Vull pensar que no, però és d’aquelles coses que només el temps dirà.

No, si avui dic que la independència és l’única solució és perquè potser serà inviable, però no n’hi ha d’altra. Els intents de resoldre les coses dins d’Espanya han fracassat miserablement. Ni volen ni voldran. Tenen massa ben muntat un “xiringuito” que els dura ja 300 anys. Les èpoques de bonança van tapar un problema de fons que havia d’acabar petant un dia o altre. La crisi simplement ho ha fet pujar a la superfície. I em dol que una part de la nostra esquerra no se n’adoni.

No m’enganyo sobre una cosa: la independència no serà una panacea. Continuarem tenint una crisi enorme i no deixarem de patir els mals de la política. Hi haurà partidisme i corrupció i mesures econòmiques que ens vendran com a imprescindibles, però que no seran altra cosa que opcions ideològiques. A més, no tot ho hem fet bé fins ara i no tot ho farem bé en el futur. Però hi haurà coses que ja no passaran: la gran diferència no és ingressar més o menys impostos, sinó administrar tu mateix els ingressos (els que siguin) o que te’ls administri un altre. Res més. És una expectativa molt modesta, sí, però millor que frustrar-se després. I per descomptat és més racional que emocional.

Publicat a El 3 de Vuit (27-9-2012)

La foto del rei i els sindicats

La foto (no era altra cosa) del rei d’Espanya amb els líders sindicals m’ha portat a la memòria un episodi de la Segona Guerra Mundial. Va sobre l’autoritat dels governs i el paper que fan de vegades els monarques en exercici, per més simbòlic que sigui el seu càrrec.

La història va de l’exrei britànic Eduard VIII. Aquell que va abdicar per casar-se amb una divorciada americana, Wallis Simpson. Des de l’abdicació, els festeigs de la parella amb el règim nazi d’Alemanya i amb el partit feixista britànic van ser constants, si no coses més lletges, incloses sospites d’espionatge. Començada la guerra, el govern anglès temia que l’exrei, conegut llavors amb el títol de duc de Windsor, no estigués col·laborant encobertament amb els alemanys a canvi de recuperar la corona. Després de diversos episodis que feien de tot llevat de bonic, la gota que va fer vessar el got van ser unes declaracions públiques derrotistes, en el moment més delicat de la guerra, el juliol de 1940.

El govern, encapçalat per Winston Churchill, va decidir allunyar el duc de Windsor de l’escena. Aprofitant que era oficial en actiu de l’exèrcit (en començar la guerra li van canviar el rang honorífic per un d’efectiu) el van destinar a les Bahames. Però l’interessat, refugiat a Lisboa, s’hi va negar repetidament. Vist el panorama, el govern va decidir arrestar-lo i sotmetre’l a consell de guerra amb totes les conseqüències. Abans de procedir, però, Churchill va intentar una última gestió amb el nou rei, Jordi VI, germà del rebel.

Churchill era monàrquic fins al moll de l’os. Fins i tot era dels pocs polítics que havia estat al costat d’Eduard VIII quan la crisi de l’abdicació. Però també sabia el que estava en joc. Així que li va dir al rei: “Majestat, la desobediència en temps de guerra és un delicte molt greu. Sàpigue que el govern està decidit a afusellar el seu germà”. La resposta del rei va ser: “Em dóna unes hores? Potser no caldrà arribar a tant”.

Aquell mateix dia, el rei va trucar Churchill: “Senyor primer ministre, ja està. Em torna a trucar per dir-me on s’ha de presentar?”. I Churchill, prolongant l’acte d’autoritat, va contestar que l’interessat estigués a punt l’endemà a primera hora, que ell ja s’encarregava de fer-lo anar a buscar.
Així va ser, i el duc de Windsor va passar la resta de la guerra al Carib, on no va parar d’incordiar i conspirar, però de forma bastant inofensiva.

Sembla un tema menor, una simple foto. Però el govern ha demostrat que no té cap autoritat.

Disculpin la historieta i la seva longitud. Però és que em sembla il·lustrativa de l’autoritat que correspon als governs, que no oblidem que representen la voluntat popular gràcies a la seva majoria parlamentària. És igual que un no hagi votat el govern de torn o que li caigui gros. O que sigui un govern manifestament incompetent o que no dialoga amb ningú, com és el cas (més el segon que el primer fins i tot). O encara que els sindicats puguin tenir raó. A un país democràtic qui té l’autoritat, amb totes les salvaguardes al cas, és el govern.

El que ha de fer un govern com cal, davant la foto amb els sindicats, és fer-li saber al rei una cosa molt senzilla. És a dir, que si algú li demana audiència per parlar de política o reclamar referèndums, faci el favor de contestar que s’adreci al govern.

El rei d’Espanya no és d’esquerres en absolut. Però sí un supervivent nat. Més enllà dels darrers problemes de la seva família, que també queden tapats en part amb la foto amb sindicalistes, ell o els seus assessors es veuen a venir la possibilitat que la crisi econòmica desemboqui en una crisi política i institucional. I prenen el que creuen una precaució. No sé que hi guanyen els sindicats amb la maniobra, que beneficia més la monarquia que no pas a ells. Però el que queda clar és que el govern no té autoritat. I això que la crisi podria tenir l’utilitat de carregar-se alguns mites, sense justificació, provinents de la Transició...

Publicat a El 3 de Vuit (24-7-2012)

Injeccions d'autoestima necessàries

Algú podria plantejar-se si saraus com la Festa del Renaixement són admissibles en èpoques de crisi tan dura com la present. No és tant el que costen celebracions així, que no és poc precisament, com si podem estar de xerinola quan tantes persones pateixen, i de valent. És més, si estem com estem és perquè hem estirat més el fraç que la màniga, amb alegria de nous rics o, de vegades, com aquell ric que s'ha arruïnat, entra al bar i crida que està tot pagat.

Però, més enllà del benefici econòmic que aquests esdeveniments també deixen, crec que en situacions tan difícils ens calen injeccions d'autoestima. Necessitem uns escenaris que poguem compartir i que ens ajudin a sentir orgull i reforçar el sentiment de pertinença. Això, que és bo sempre, sobretot en territoris que se senten abandonats i sovint desmoralitzats, és encara més útil quan van tan maldades. Les pèrdues que pugui generar una festa com la del Renaixement són una excel·lent inversió a llarg termini. I no parlo de promoció, sinó de fortalesa, convicció i confiança. És a dir, de valors imprescindibles per encarar els colls de mar de la vida i de crisis com aquesta.

Només cal veure com els tortosins parlen del Renaixement. És una il·lusió contagiosa que poc té a veure amb l'economia o la festassa. Són dies que la gent parla amb orgull de la seva ciutat, quan tantes dades objectives hi ha per al pessimisme. És cert que l'endemà hi haurà el lògic anticlímax i que el nucli antic de la ciutat, despullat del decorat renaixentista, tornarà a fer feredat. I rondinarem sobre la falta d'expectatives i el futur galdós que ens espera... Però haurem demostrat, un any més, del que som capaços quan ens ho proposem. Ah, si volguessim tot l'any, en comptes de només quatre dies... Que el victimisme, i el conformisme, fan més mal i tot que l'abandonament...

I tot això val tant per a Tortosa com per al conjunt de les Terres de l'Ebre. Hi ha un orgull que el Renaixement fa vibrar fora dels límits estrictes de Tortosa. Només certa ceguesa nècia, de localisme equivocat i ignorant, pot atrevir-se a negar-ho.

Sí, el valor afegit de la Festa del Renaixement és enorme, i no tan sols en termes materials. Per això enguany no m'ha agradat gens veure “mogudes” que no li fan cap mena de bé. No entraré en detalls perquè a un servidor, pel fet de viure fora, la política tortosina no li fa ni fred ni calent. I perquè tothom, per poc que llegeixi i sigui perspicaç, entendrà per on van els trets. Que és en més d'una direcció. Hi ha moltes formes de carregar-se un projecte. No dic que estiguem en aquest camí. Dic que és un camí que seria un error gravíssim transitar. I no hi ha forma més perillosa de començar a transitar-lo que aconseguint que la gent percebi la festa com una cosa que no és de tots, sinó dels que remenen les cireres. Amb les seves discussions partidistes i decisions preses amb el fetge.

Font: La Veu de l'Ebre (27-7-2011)

El tabú de la mobilitat laboral

L’altre dia, a la butaca del costat de la barberia, seia un aturat. Tot i ser a punt d’exhaurir les prestacions, es resistia a acceptar ofertes de feina de França, Suïssa i Alemanya, on guanyaria més del doble que aquí. No hi havia ni hipoteca ni obligacions familiars que el lliguessin. Ni tan sols barreres lingüístiques greus, perquè als pobles turístics de la costa els idiomes se saben de forma rudimentària, però suficient per navegar. Què feia aquest bon home que no sortia volant cap a la frontera? “És que com aquí no es viu enlloc”, va sentenciar.

La mobilitat laboral és un tabú que mai no ens atrevim a posar sobre la taula. I que ara hagi sortit a la superfície dins del tsunami retallador, tan carregat ell de mala fe i d’opcions ideològiques, no ens hauria de fer oblidar que és una qüestió que mereix, si més no, l’honor de la discussió. Perquè un dia o altre (més aviat que tard, em temo) ens ho haurem de replantejar.

Deixin-me dir per endavant que tenir feina allí on has decidit viure, o al poble on has nascut, està molt bé. Hi ha qui pensa que és una autèntica sort i també qui en fa una opció de vida, sacrificant possibilitats professionals de prosperar. Jo no he fet tal opció i no me n’avergonyeixo: tinc una mica de mala consciència, però poca, perquè el romanticisme sovint és un luxe poc pràctic. Això no m’impedeix reconèixer el mèrit dels que fan aquesta aposta, no sempre fàcil i còmoda, malgrat els avantages que representa: tenir apamat el terreny i saber sempre d’on bufa el vent, disposar d’una xarxa familiar, complicar-se poc l’existència anant amunt i avall...

Però què fem quan no és possible? Quan on vivim no hi ha feina o s’acaba la que hi havia? És una pregunta potser antipàtica, però molt pertinent. No crec que la resposta (diguin-me neocon si volen) sigui demanar que ens facin llocs de treball allí mateix, com si nosaltres no tinguéssim res a veure amb el fet de trobar feina. Si més no, no és l’única resposta que hauria de ser possible.

Però si la mobilitat laboral ens fa tanta por, o ens resulta un obstacle tan insalvable, és perquè organitzem encara les nostres vides d’acord amb un patró cultural que dificulta els trasllats. Aquest patró cultural inclou tant la mera comoditat com conceptes sobre la propietat immobiliària que la crisi ha fet palès que poden ser molt enganyosos.

És molt difícil combinar vida laboral i familiar sense suport i això d’aquí no és Suècia i el seu sistema de guarderies. Però també tenim obsolet el xip immobiliari. Assumirem algun dia que els països que funcionen, fins i tot els que se n’estan sortint més bé de la crisi, són els que tenen una majoria d’habitatge en règim de lloguer (a Alemanya, frega el 60%)? No és únicament qüestió de legislació i seriositat del mercat, sinó que la mobilitat és un fet assumit. Potser no desitjat, però ben digerit com a imprescindible.

Hi havia coses que eren per sempre, però aquests temps han passat i segurament no tornaran

També ens cal fer-nos a la idea que ja no és que els llocs de treball no siguin per tota la vida, sinó que tampoc farem el mateix tipus de feina tota la vida. De la mobilitat funcional no se n’escaparan, temps al temps, ni els funcionaris. Un ha pogut guanyar unes oposicions per ser auxiliar administratiu a un hospital i trobar-se, passats uns anys, que ha d’empènyer lliteres a urgències. I pot ser que l’alternativa estigui entre passar a fer la segona feina (digníssima, per cert) o ser inclòs en els ERO que l’Administració acabarà fent a tot arreu i en totes les categories o nivells.

El panorama no és per tirar coets, però seria ingenu pensar una altra cosa. El temps en què certes coses eren possibles, i podien ser per sempre, han passat i no tornaran. Acceptada aquesta premissa potser sigui millor tenir a l’abast alternatives que poguem controlar i gestionar nosaltres mateixos, més que no imposicions que ens “gestionin” altres.


Publicat a El 3 de Vuit (27-7-2012)

El parany de sortir de l’euro

La situació s’està fent dramàtica de debò. I més que això, hi ha una sensació d’impotència: els sacrificis no serveixen per a res. Ja podem retallar que les coses només empitjoren. Per això no és estrany que, al final, pensem en solucions  aparentment fàcils. Que no cal dir que són les més perilloses.

La sortida d’Espanya de l’euro és el remei dels d’aquesta categoria que més hauran escoltat en els darrers mesos. La dreta mediàtica més silvestre en fa molta campanya. La virtut atribuïda a la mesura és que Espanya recuperaria la capacitat de devaluar la moneda. I, en teoria, les empreses podrien vendre barat i els turistes tornarien a arribar a milions en comptes de marxar a destinacions més econòmiques. Es calcula que la nova pesseta baixaria de valor entre un 30% i un 40% i a partir d’aquí s’obraria el miracle.

Però les aparences enganyen. Hi ha altres conseqüències, no tan evidents, que també es produirien. La més visible seria que l’abaratiment dels productes i serveis espanyols beneficiaria únicament els estrangers. Ells sí que comprarien més barat. Nosaltres no tant, en la mesura que els salaris valdrien també entre un 30% i un 40% menys. Però els deutes que tenim, contrets en euros, no minvarien (algú ho creu?) i deuríem moltes més pessetes.

Però si l’abaratiment és un enorme parany no és tant per això com perquè hi ha factors intrínsecs de l’economia espanyola que farien que els productes i serveis fossin en realitat més cars. Si més no, que costessin més de produir. El principal d’aquests factors és que l’economia espanyola és una gran importadora de matèries primeres i productes intermedis. Aquestes importacions, vitals a data d’avui, serien molt més cares.

Una altra qüestió greu seria l’immediat encariment del petroli i del gas, que comprem en dòlars i en euros. Energia més cara vol dir productes més cars, més enllà de l’efecte domèstic d’un augment brutal de la llum, el gas i la benzina.

Per tant, de més competitivitat res de res. Però hi ha un altre perill encara pitjor: que un govern populista o acollat per la situació tingui la temptació de fer anar la màquina d’imprimir bitllets. Perquè fer retallades si es pot ordenar al Banc d’Espanya que posi en circulació uns milers de milions? Això, és clar, portaria a una inflació desbocada, que acabaria destruint el que quedés dempeus de l’economia.

Europa ens acolla, però abandonar l’euro seria una catàstrofe

Entenc que no siguin raons fàcils de comprendre, però un exemple senzill ho il·lustrarà a la perfecció. Ja saben que un café que valia 100 pessetes va passar a costar un euro d’avui per demà. Però no ens enganyem. El café no tornaria a costar 100 pessetes. En primer lloc, perquè avui ja costa pel capbaix 1,30 euros, la qual cosa no deixa de reflectir prou aproximadament la inflació acumulada en els deu anys de l’euro, que ha estat del 38%. I en segon lloc, perquè el café és producte d’importació i les cafeteres, també. Com l’electricitat necessària per preparar-ne una tassa, o per mantenir obert el bar, serien bastant més cars. Faríem bé de pensar que el café ens costaria l’equivalent d’1,80 euros. Dos, més probablement.

Hi ha qui es consola pensant que la sortida d’Espanya significaria la destrucció del propi euro. I que, per tant, quedaria neutralitzada la competitivitat dels nostres socis. Sempre hi ha qui no s’aconforma amb un desastre normal i corrent, si pot aconseguir una autèntica catàsfrofe.

Però Alemanya és competitiva no tant per la moneda com per una elevada productivitat i una seriositat i un rigor que aquí no tenim. És més, s’imaginen una Alemanya alliberada de la càrrega que li representem? Sí, venen el 60% de la seva producció a la pròpia Europa i qui els comprarà res si tot s’enfonsa al seu voltant... Però no sé si tinc ganes de comprovar si això seria realment així.

Mariano el Breu?

Corre una facècia des d’abans de les eleccions del novembre passat que vaticina que Mariano Rajoy no arribarà a l’any com a president del  Govern. Que malgrat la seva majoria absoluta, la marxa de l’economia serà tan negativa que abocarà a una intervenció d’Espanya en tota regla, la qual cosa provocaria la caiguda del Govern i la seva substitució per un executiu tecnòcrata, a l’estil de Grècia o Itàlia.

No s’ha de fer gaire cas dels rumors, és clar. Resulta sospitòs que qui més difon aquest sigui una part de la dreta mediàtica que no suporta Rajoy. Que el considera massa tou i enyora Aznar. El problema rau en si el rumor es fa versemblant. És a dir, quan les coses donen pàbul als més negres pronòstics.

Les mesures que havien de restablir la confiança en les finances públiques espanyoles han acabat tenint l’efecte contrari. Els pressupostos per 2012 i les tisorades sobrevingudes, han enfonsat la borsa i ha disparat la prima de risc. I la desconfiançano és tan estraya perquè el problema no són tant les autonomies malgastadores com que la prioritat continuï sent llençar els diners al mar, en línies d’AVE per les qual no hi arribarà a circular mai cap tren.

Cal admetre que els mercats s’haurien esvalotat igual, perquè la confusió els genera bons beneficis. Però el Govern va interpretar malament l’aparent calma que havia tingut en les seves primeres setmanes. I és que no era per ells, ni pel canvi ni per les seves primeres mesures de mà dura, sinó perquè el BCE va fer anar la màquina d’imprimir bitllets. Acabat l’efecte placebo de la injecció de liquiditat, som altre cop al mateix lloc.

El govern va llegir pèssimament la situació, però un cop constatat el fet la seva reacció a les males notícies no ha aportat gaire més tranquil·litat. L’escena de Rajoy fugint pel garatge del Senat va ser innenarrable. Però el pitjor és que el Govern està caient en la mateixa espiral en què s’havia embarcat l’anterior executiu: ministres que van per lliure, informacions contradictòries, desmentits i autodesmentits, la impressió que, es prenguin les mesures que es prenguin, fins i tot les més impopulars, mai no n’hi ha prou i que els esdeveniments sempre ens superen... La sensació resultant és la d’un Govern al qual se li escapen les coses de les mans. I no és un problema de comunicació.

Al Govern se li escapen les coses de les mans i el rescat d’Espanya està sobre la taula

Espanya està intervinguda de fet des de la primavera de 2010. Zapatero va congelar pensions i retallar sou als funcionaris perquè era l’únic que tenia temps de fer en les 48 hores d’ultimàtum que li van donar per incloure Espanya en el rescat europeu, si arribava el cas. Però ara el fantasma d’una intervenció amb totes les lletres sobrevola la situació. I no perquè la prima de risc cavalqui cap a les xifres que van provocar el rescat de Grècia, Portugal o Irlanda. És que Europa ja s’ha posat la bena. És l’explicació evident a la dotació del fons de rescat amb la xifra d’un bilió d’euros.

Quin destí pot tenir aquest import? No Grècia, perquè se la dóna per perduda. Irlanda ha reconduït els problemes i no necessita un nou rescat. I Portugal està executant un ajust duríssim, però ja té les coses encaminades. El bilió d’euros no arribaria per rescatar Itàlia. Només queda Espanya.

Càlculs no oficials, però amb el rigor que se li vulgui donar a les estimacions acadèmiques, xifren entre 800.000 milions i un bilió d’euros el rescat d’Espanya. Només una casualitat?

La solució, per cert, no està clar que passi per sortir de l’euro, com proclama la dreta mediàtica més silvestre. Si el rescat està sobre la taula, que ho està, és perquè Espanya continuï a l’euro. No perquè se’n surti. Espanya és massa gran per deixar-la caure. Una altra cosa és que l’austeritat ens porti al precipici en comptes de la recuperació, com ens ha recordat The New York Times i altres veus que intenten posar seny al desastre.


Publicat a El 3 de Vuit (25-5-2012)