Tots els que hem treballat a la redacció d’un mitjà de comunicació coneixem determinats personatges als quals els periodistes atribuim la condició d’”atracadors”. La figura de l’”atracador” és una variant de la figura del “pesat”. Tots dos tòpics venen a significar més o menys el mateix: elements que venen a robar un bocí d’espai per a la seva moto particular, amb una freqüència i insistència digna de millor causa. L’”atracador”, al menys, ho fa en pro d’una bona causa, davant la qual és més difícil resistir-se. En aquesta circumstància, l’”impost revolucionari” es paga amb menys disgust.

Després d’anys d’espolsar-me de sobre tals morts, em vaig trobar jo mateix, el novembre del 2003, “atracant” el Llorenç Aviñó i els alts directius d’Edicions del Garraf, sobretot el Guillem Mercader. La causa? La d’apadrinar dos periodistes xinesos engarjolats, Liu Jinsheng i Gao Qinrong. L’ONG Reporters sense Fronteres va idear fa uns anys una campanya consistent a fer que els qui ens guanyem el pa d’això del periodisme ens solidaritzéssim amb companys de professió bastant menys afortunats que nosaltres.

En honor a la veritat s’ha de dir que el Diari del Baix Penedès, i la seva publicació germana Diari de Vilanova, es van deixar “atracar” molt gentilment. Des de llavors, el Diari del Baix Penedès ha apadrinat el periodista Gao Qinrong, a presó des del 1998, amb una comdemna de tretze anys. Diari de Vilanova ha apadrinat Liu Jinsheng, detingut i comdemnat el 1992 a quinze anys, però que va sortir de la presó, gràcies a la pressió internacional, a principis d’enguany.

Ahir dijous, 17 de novembre, se “celebrava” (és un dir, òbviament) el Dia de Suport als Periodistes Empresonats. Per això, Llorenç Aviñó i la seva gent s’han deixat “atracar” un cop més, per fer memòria de la situació de Gao Qinrong. El meu agraïment, com a mer membre de base de Reporters sense Fronteres, és molt poca cosa, però confio que en sabran apreciar la sinceritat.

No es pot dir el mateix d’altres mitjans i empreses de la comarca.Tothom és molt lliure de fer el que estimi oportú, però rebutjar una cosa que és de franc i et fa quedar com un senyor, explica com són alguns directius i exdirectius de mitjans de comunicació, per als quals la llibertat d’informació cotitza molt baix entre les seves prioritats personals i professionals.

No es creguin vostès que tot això que s’explica en aquestes línies és corporativisme barat. Tot el contrari, si algú té alguna cosa a perdre amb les restriccions a la llibertat de premsa no som precisament els periodistes. Nosaltres sempre ens podrem recol·locar com a tertulians especialistes en tot, “periodistes” dels programes roses o reporters graciosos i/o imitadors de polítics, si tenim la gràcia suficient (i certament no en cal molta).

I què significa això de la llibertat de premsa, que obliga a organitzar mogudes com aquesta? Doncs es pot explicar en un tractat en catorze volums, però també es pot resumir en unes poques frases. Es pot citar Voltaire, quan li fa dir al seu Càndid: “menyspreo el que dius, però donaria la vida pel teu dret a dir-ho”. Es pot recordar Lord Acton, que a finals del segle XIX deia quelcom semblant. Es pot citar també Thomas Jefferson, el tercer president dels Estats Units, que manifestava que posats a triar entre una democràcia sense diaris i una dictadura amb diaris, preferia la segona opció. La cosa és molt senzilla d’explicar. La democràcia només vol dir dues o tres coses, més enllà de votar cada cert període temps: en essència, poder pensar el que es vulgui i, sobretot, poder-ho explicar.

Els mitjans de comunicació no han de ser un contrapoder de res, però sí que constitueixen un dels contrapesos en què es basa qualsevol sistema democràtic. Lluny del primer món, aquest paper és encara més important. A molts països sense desenvolupar, els únics que denuncien la tirania i la corrupció són uns pocs periodistes. No es creguin que són herois o que aspiren a fer política (bé, al primer món i a casa nostra sí; ep, fer política o medrar al seu recer, no l’heroi). Alguna altra vegada he escrit, en aquestes mateixes pàgines, que en llocs on l’oposició, els sindicats i els intel·lectuals són a la presó, a l’exili o al cementiri, uns pocs periodistes que no fan altre que la seva feina, que és la de contar el que passa, són els únics que, parafrasejant un conte clàssic, diuen que el rei va despullat, quan tothom diu que va vestit.

Aquest és el sentit de donar suport, al menys un cop l’any, aquests periodistes. Que des de molta distància, sí, donen la cara també per nosaltres. Que són a la presó perquè nosaltres ens poguem donar el luxe de triar entre el “Salsa Rosa” i el Jiménez Losantos, si ens dóna per aquí. A aquest extrem arriba que donem per suposades moltes coses que, a altres indrets, són pures entel·lèquies.

Però el més greu no és que els paradigmes periodístics a les nostres latituds siguin els dos exemples esmentats en la frase anterior. Aquests mateixos dies, l’ONU celebra una cimera mundial sobre la societat de la informació a Tunísia, un país que et pot empresonar per usar Internet. Un país, a més, que no content amb usar pròdigament aquest recurs per silenciar la dissidència, tolera, si no incentiva, que s’estomaqui els periodistes, autòctons o estrangers. No havia millor lloc per celebrar una cimera d’aquestes característiques?

Així doncs, hi ha molta feina a fer, molts articles com aquest a escriure (i a llegir, si tenen la paciència i les ganes). És millor fer-ho a l’avançada. Com resa un eslogan de Reporters sense Fronteres, que diu en mitja dotzena de paraules el que aquí s’ha intentat explicar amb menys perícia, “No esperis a què et privin de la informació per defensar-la”.

Toni Gallardo
Membre de Reporters sense Fronteres
Padrí d’Alí Lmrabet i de Jennifer Latheef