Feia temps que volia dir quatre coses sobre la desaparició de la llibreria Viladrich. He preferit esperar al tancament definitiu. No perquè la cosa ja no tingui remei, sinó perquè allò bo que pugui dir no afegirà cap fama a la que ja tenia, per mèrits propis, l’establiment, i perquè allò negatiu que també s’ha de posar sobre la taula no tindrà cap efecte perjudicial en la liquidació.

Diguem que la primera sensació, cap allà al mes de setembre, va ser una profunda mala consciència. La notícia em va arribar just l’endemà de comprar els llibres de text de les meves filles a “El Corte Inglés”. Que, per cert, em va deixar tirat en dues de les obres en qüestió, problema per al qual vaig haver de recórrer, no sense vergonya infinita, al meu llibreter de guàrdia del poble on visc.

Després van venir, a doll, sentiments bastant inclassificables. Els primers llibres adults comprats encara a l’adolescència. Llibres que encara volten per casa i que m’han donat alegries i satisfaccions immenses. Llibres que cada quatre o cinc estius es rellegeixen per renovar el goig i que fan d’un canvi de casa una operació logística més complicada que desplegar una divisió blindada a l’altra punta del món. Però que es fa amb gust.

Llibres com un que, en un viatge a una dictadura d’aquestes que, per un progressisme mal entès, cauen simpàtiques, vaig haver de defensar d’un agent de duanes que o s’avorria o volia alguna mena de suborn o propina (o pagament per l’esquerra, com vaig descobrir que també s’anomenava al fenomen). El valor material del llibre no mereixia segurament els tres quarts d’hora de controvèrsia i les mirades homicides provinents de la cua que va formar-se al control de passaports on l’escena tenia lloc. En fi, a un pas fronterer hi ha qui defensa un cartró de cigarrets o una botella de licor. A alguns pocs exaltats suposo que ens dóna, en canvi, per defensar altres coses.

No puc deixar de dir que l’ànim que em va empènyer a mantenir aquella baralla tan poca cosa, però menys poca cosa del que sembla (i a qui no ho entengui és inútil explicar-li), va ser el récord de Jordi López Viladrich defensant, l’any 1984, un llibre de la voracitat dels qui el volien ocultar. Aquell any es va publicar “Les meves confessions”, l’obra autobiogràfica de Mossèn Joan Baptista Manyà, i determinat personatge del clergat local va intentar comprar tots els exemplars existents a les llibreries tortosines, abans i tot que es posessin als prestatges.

El personatge no mereix altre qualificatiu que el de sinistre (per les seves obres els coneixereu, no?), però entre els seus mèrits no figurava el de conèixer el tarannà de llibreters de raça com Jordi López. Uns quants exemplars guardats per ell van obrir l’escletxa suficient perquè el mur s’ensulsiés. Gràcies a la seva valentia, un altre tocat de l’ala de la literatura, Manel Ollé, va poder organitzar una presentació pública del llibre a l’Institut de Batxillerat. Estic molt orgullós d’haver participat en aquella moguda, a la tendra edat de disset anys i en la vessant més guerrillera, cartellera i pancartera.

Després, la vida ens ha portat on ens ha portat i jo fa un munt d’anys que no visc a Tortosa i que no trepitjo la llibreria Viladrich. En realitat, crec que el meu exemplar del llibre de mossèn Manyà, que conservo i guardo com un autèntic tresor, no me’l van arribar a cobrar. Però quan del periodisme vaig aconseguir menjar calent cada dia, pagar la hipoteca a final de mes i, en general, pujar la família, mai vaig oblidar l’exemple de persones com Jordi López o Manel Ollé. Quan m’he partit la cara a peu d’obra de la notícia, de vegades en la pràctica literalitat del terme... Quan m’he jugat el visat d’entrada a un país o que me n’expulsessin a empentes i rodolons per ser d’una ONG que toca la pera en relació a la llibertat de premsa... Doncs sempre he tingut presents a aquest parell. De Manel Ollé algun dia escriuré alguna cosa més profunda (Manel, quedes avisat). De Jordi López Viladrich puc dir que va tenir l’oportunitat de demostrar que no era un mer comerciant, que la seva feina no era com la de vendre embotits (amb el degut respecte pels xarcuters), i que va passar l’examen amb nota màxima.

Però tots aquests elogis, que els asseguro que són sentits i sincers malgrat el que diré a continuació, em van caure als peus quan vaig saber que la llibreria serà substituïda per una sucursal bancària. I que les xifres manejades en l’operació no eren d’escàndol, perquè al capdavall el mercat és el mercat, però sí substancioses. Quedi clar que tothom és molt lliure de vendre’s el negoci familiar, però les llàgrimes de cocodril són perfectament estalviables. Perquè els arguments que hem sentit en boca del senyor López Viladrich no quadren, tot i tenir base, en el que podríem esperar d’una persona que es presenta com a gestor cultural i no com a venedor d’embotits.

Tots sabem que les associacions de mares i pares s’organitzen per comprar a l’engrós els llibres de text, per no parlar de la competència de les grans superíficies comercials, que voreja la deslleialtat. Però tot això és la reacció lògica a anys d’abusos en aquest sector: des dels preus a tot el repertori de pràctiques per impedir el reaprofitament dels llibres. Els llibreters no en són els principals culpables, però tampoc són innocents. Entre la necessitat d’activitats purament comercials per sostenir el negoci cultural i la pirateria descarnada dels llibres de text, hi ha d’haver algun punt mig, que ningú s’ha pres la molèstia de buscar. En tot cas, l’actitud dels que es lamenten per la pèrdua d’ingressos en aquesta activitat em recorda la dels hotelers als quals el sol i platja ja els ve bé, perquè treballar només un mes i mig a l’any és un gran invent, però que quan un estiu van una mica maldades s’exclamen i es lamenten.

Quan un basa el seu negoci en una espècie de monoconreu accepta també aquests riscos. En tot cas, alguna recent implantació de la cooperativa Abacus, una bèstia que fa especial por al sector, ha demostrat que si bé es causen víctimes entre les llibreries tradicionals, altres en surten reforçades. A Tarragona, l’Abacus va matar un parell d’establiments molt interessants, però que la llibreria més dinàmica i amb més salut de la ciutat estigui al mateix carrer, pràcticament davant per davant, diu molt.

Discrepo també sobre la idea de què els guanys amb els llibres de text financen serveis que es donen gratuïtament. Presentar un llibre a una llibreria no és altra cosa que vetllar pel negoci. I que el llibreter t’assessori i t’aconselli, o que t’aconsegueixi una raresa, també els entra en el sou o en el preu que et cobrin. A fi de comptes, a temps de buscar-nos la vida entre els prestatges d’una superfície comercial sempre hi som. Ni ens assessoren ni aconsellen, i de fet no ens donen ni el bon dia, però per això el preu és més barat.

Hem sentit dir, també amb motiu del tancament de la llibreria, que Tortosa, i les Terres de l’Ebre, en general, són lluny de Barcelona i d’altres grans ciutats on es cou el negoci editorial i cultural. Només puc dir que la distància és bàsicament la que un mateix es posa. Que les grans editorials ignoren les petites llibreries? Sí, però també les que estan al mateix centre de Barcelona. Les poques que queden, és clar. I enviar un paquet per missatger costa el mateix de la plaça de Catalunya a Canaletes, que de Portbou a Sevilla, per dir alguna cosa.

Una cosa sí he de reconèixer-los: estic molt mal acostumat per la xarxa de rodalies de Renfe, gràcies a la qual tinc tren per anar a Barcelona cada mitja hora (i cada quart a les hores punta). I per una autopista, caríssima però que em deixa a l’entrada de la Diagonal en 25 minuts sense saltar-me cap limitació de velocitat. Però després de veure com el poble en què visc s’ha convertit en pocs anys en una ciutat dormitori i ha perdut l’ànima, no sé si val la pena ser tant a prop de Barcelona. O si la valdria més una mica més lluny i fins i tot amb pitjors transports.

I una més. Al meu poble estic cansat de veure com els negocis tradicionals cauen un darrera l’altre. Me’n vaig lamentar fins que vaig constatar que les excuses dels antics propietaris (la pèrdua de vendes, la falta de relleu generacional, la competència dels hípers...) eren exactament això, excuses. Estic escamentadíssim de comprovar com les botigues de toda la vida baixen la persiana per ser substituïdes per agències immobiliàries, a canvi de grans traspassos o mil·lionàries vendes del local. Tot plegat fins al punt que tenim el doble d’immobiliàries que de botigues d’alimentació. I no és perquè la gent no mengi... Creguin-me que lamento escriure aquestes coses. Però l’experiència em fa malfiar.

En darrera instància, vull acabar trencant una llança en favor del senyor López Viladrich. A veure, quants de nosaltres no hauríem fet el mateix de trobar-nos en la seva situació? Pensin-ho: acostant-se al final de la vida laboral, amb un negoci en decadència i amb l’oportunitat de treure del local una carretada de diners... El senyor López Viladrich ha elegit la vida de jubilat de luxe, en comptes de la de gestor cultural, i ens ha pogut caure del pedestal, però poca cosa més. És molt fàcil esperar actituds heroïques, sempre que siguin d’un altre. I a fi de comptes les nòmines dels seus treballadors no les pagàvem nosaltres.

Només resta desitjar-li al Jordi López una bona jubilació i recordar-li que, ara que tindrà temps de sobra i el ronyó ben cobert, hi ha moltes formes d’agitació cultural que podrà exercir. Als extreballadors, molta sort, sobretot a les dues persones que han decidit tirar endavant un negoci en el mateix ram. Són la millor prova de vitalitat que es mereix la cultura tortosina en un moment de tristesa com el present. No tot deu està perdut, encara que una de les grans patums s’hagi rendit.