El monument als seus

Reconstrucció de la jornada del 21 de juny de 1966, en què Franco va inaugurar el monument a los “caídos” a la Batalla de l’Ebre



El monument franquista situat al mig de l’Ebre a Tortosa va fer 39 anys el 21 de juny passat. I si l’Ajuntament compleix l’anunci fet per l’alcalde, Joan Sabaté, no arribarà a complir els 40 anys o els farà pels pèls. La major part de tortosins (de la generació del baby-boom cap aquí) l’han vist tota la vida com una part del paisatge i hi ha el risc que se’l pugui arribar a contemplar despullat de la càrrega política, franquista per descomptat, que tenia en el seu origen. Una crònica de la inauguració del monument, a càrrec de Franco en persona, és un exercici molt recomanable de memòria històrica, que ajuda a situar l’escultura ideada per Lluís Saumells (Gironella 1915-Tarragona 1999) en el seu context exacte, lluny d’oblits involuntaris o intencionats. O de les operacions de maquillatge que s’han intentat en ocasions, a títol de reconvertir el monument en un símbol de reconciliació. Les circumstàncies en què va néixer, perfectament reflectides en com va ser el dia de la seva inauguració, desmenteixen aquesta possibilitat.

ELS DIES PREVIS
L’alcalde de Tortosa era Joaquín Fabra Grifoll. Fabra va assumir personalment la responsabilitat directa de l’organització del viatge de Franco. Òbviament, la preparació es va fer en contacte, o tal vegada és més correcte dir que a les ordres, amb el Govern Civil de Tarragona (el governador era, al capdavall, qui tallava el bacallà) i amb el Palau del Pardo. La visita era la primera (i seria l’única) que el dictador feia a Tortosa. L’entusiasme demostrat per l’Ajuntament es devia també a una espina que el franquisme local tenia clavada: Franco havia passat dos cops per Tortosa sense aturar-se. Avui en dia, aquest plantejament resulta absurd. Però en un règim que havia fet de l’adulació el motor de la política, coses com aquestes tenien el seu pes. Avui, un alcalde espera l’autoritat visitant a la porta de l’Ajuntament: llavors l’anava a esperar al límit del terme municipal (o de la província, si era el cas).

La Tortosa oficial vivia uns dies d’exaltació. El 5 de juny d’aquell mateix 1966, havia estat proclamat fill predilecte de la ciutat, en un acte al parc municipal, Joaquín Bau Nolla.. La família Bau havia ostentat un poder caciquil, no exempt de carisma, durant bona part del segle XX. Alcalde durant la dictadura de Primo de Rivera i membre del primer govern de Franco a Burgos durant la guerra civil, Joaquín Bau era en aquell moment president del Consell d’Estat. En aquella jerarquia, Bau ocupava el lloc número 4, o el 3 si es considera l’acumulació de càrrecs en la persona de Franco.

Tanmateix, la família Bau es va involucrar ben poc en els preparatius del viatge.Segons la versió de la família, no van voler afegir pressió als nervis i a l’activitat frenètica que vivia l’Ajuntament. Els Bau, això sí, van ocupar llocs destacats en les cerimònies del 21 de juny, fet que va ocasionar uns quants incidents protocolaris.

Hores abans de l’arribada de Franco, a Tortosa hi va fer cap la plana major política de la província de Tarragona. No en va, els actes de la jornada eren un acte d’homenatge de la província. Per això, el monument el va pagar principalment la Diputació de Tarragona. També van arribar milers de persones, provinents de pobles de tota la demarcació, en autobusos fletats per a l’ocasió. Era una demostració perfectament preparada i organitzada, però conseqüent amb la lògica que regia el sistema. L’Ajuntament de Tortosa va organitzar llocs de primers auxilis per atendre la gernació que va arribar, però també va instal·lar menjadors, fent palès un concepte polític encara en vigor avui: la manifestació espontània amb l’entrepà pagat.

ELS UNIFORMES
Franco va arribar a Tortosa a l’hora establerta,les cinc de la tarda. Va entrar per Ferreries perquè venia de visitar els camps de batalla de la rodalia de Gandesa. i de les serres de Pàndols i Cavalls La recepció oficial es va fer al davant de l’ambulatori de la Seguretat Social (avui CAP Baix Ebre). El dictador va arribar acompanyat de l’almirall Carrero Blanco i dels ministres de Governació, Camilo Alonso Vega, i de Justícia, Antonio Oriol; i del ministre secretari general del Movimiento, José Solís.

Franco es va presentar vestit amb l’uniforme de cap del Movimiento. Algú ha suggerit que portava l’uniforme militar de la marina, també de color blanc. És una forma de treure-li, a posteriori, càrrega ideològica a la cosa. L’uniforme d’estiu de la marina porta el coll de la guerrera tancat, sense camisa ni corbata. Tampoc té cinturó. A la foto que acompanya aquest reportatge, es pot veure que Franco porta corbata i cinturó. Es pot comparar amb l’oficial queviatja al seient del davant del vehicle, aquest un autèntic mariner.

Franco no vestia la camisa blava de la Falange, però era Franco i, lògicament, feia el que volia.. En altres ocasions solemnes del Movimiento vestia camisa blanca amb l’uniforme del partit únic. En tot cas, el dictador s’hauria pogut presentar amb l’uniforme que hagués volgut (el seu predilecte era el d’almirall de color blau marí, que es posava sovint tot i ser general de terra), però va triar el que va triar, probablement per reforçar el tarannà fortament polític, més que institucional, de l’acte.

Entre les autoritats d’aquí, vestien l’uniforme del Movimiento el governa dor civil i l’alcalde de Tortosa. Tots dos eren caps provincial i local, respectivament, del partit únic. El governador civil va imposar a l’alcalde la vestimenta. d’aquell dia. Fabra era un alcalde que anava molt per lliure i aquell dia, els seus superiors al Movimiento, van fer visible la seva subordinació fent que no anés com la resta de regidors i d’autoritats locals, que vestien jaqué. Entre els regidors vestits de “pingüí” n’hi havia que, arribada la democràcia, tindrien papers no poc importants en la societat civil o en el món professional, com Felipe Tallada o José Lluch. Eren membres d’aquella corporació, amb rang de tinent d’alcalde, Juan Sabaté Carles, Vicente Sanmartín Peralta, Víctor Delsors Piñana o José Murall Escudero.

LA CATEDRAL
Després de les presentacions i salutacions de rigor a la porta de l’ambulatori, es va formar una caravana de vehicles per desplaçar-se fins a la catedral. Al Rolls Royce descobert de Franco hi va pujar l’alcalde Fabra. Al vehicle següent hi anava Carmen Polo i la dona de Fabra, Rosa Vallés.

A la porta de la façana de la Catedral, esperaven Franco el bisbe de Tortosa, Manuel Moll y Salord, el capítol catedralici i la junta de la Reial Arxiconfraria de la Cinta. El dictador va entrar sota pal·li, com era costum. El discurs de benvinguda que li va dedicar el bisbe Moll va causar autèntica sensació, tant en el sentit positiu com en el negatiu. Va ser un discurs d’agraïment pel suport que el règim franquista havia donat a l’església catòlica. Una frase resumia perfectament el contingut de tot el parlament i va ser destacada per la premsa oficial i la major part de cronistes del dia: “Gracias, Excelencia, por el conjunto maravilloso de vuestras leyes y disposiciones, en consonancia y armonía con el Evangelio y la doctrina de la Iglesia”.

Eren els anys posteriors al Concili Vaticà II i l’església catòlica començava a marcar distàncies amb la dictadura. Per això, el règim va quedar molt content pel discurs, que va qualificar de “valent”. Va ser un regal que els va caure del cel (ningú coneixia prèviament el discurs del bisbe), però que van explotar per a les seves relacions públiques. El propi Carrero Blanco va donar ordres que a la premsa oficial se’n fes el màxim ressó. L’almirall, home de missa diària, mantenia en els últims anys de la seva vida un enfrontament continuat amb la jerarquia catòlica, que considerava “desagraïda” per distanciar-se del règim després d’haver-se’n beneficiat durant tres dècades. Carrero va arribar a l’extrem de tirar a la cara a l’església el suport econòmic que havia rebut de l’Estat des de 1939. Calculats al cèntim (de pesseta), els comptes incloïen la construcció del Valle de los Caídos.

LA INAUGURACIÓ
Després de l’acte a la Catedral (que va incloure la veneració de la relíquia de la Cinta i el cant del seu himne), la comitiva es va dirigir cap al marge dret de l’Ebre, aigües amunt del pont de l’Estat. Allà, just davant del monument, s’havien construït tribunes per a les autoritats. L’actual Passeig de l’Ebre es va anomenar durant molts anys “Paseo de la Provincia” en record d’aquests actes.

La inauguració pròpiament dita va consistir en l’engegada de la il·luminació del monument, al final de l’acte, quan ja començava a fer-se fosc. Els prolegòmens van ser una mostra de manual d’adulació a Franco i de l’autocomplaença d’aquest. Els dos únics oradors, a banda del bisbe Moll que també va intervenir per beneir el monument, van ser el governador civil, Rafael Fernández Martínez, i el propi Franco.

El governador es va explaiar en la retòrica franquista: “Por fin ha llegado para nosotros la anhelada hora de rendiros tributo de admiración, de fe y de lealtad en esta ciudad de Tortosa (...), junto a ese río Ebro que, con el fondo altivo de las estribaciones de las sierras de Pándols y de Caballs [així figura a la transcripció lliurada a la premsa ] fue escenario de aquella gran gesta de nuestra Cruzada, en la que bajo Vuestra guía, se abrieron virtualmente los caminos de la paz siguiendo estelas de heroísmo a la mayor gloria de Dios y de España”. I així, una bona estona, inclosa una justificació dels “motius” del 18 de juliol.

El dictador va fer un discurs més polític, el principal argument del qual va ser que el futur d’Espanya estava en mans dels espanyols: “Las leyes pueden establecer nuevos cauces, pero la acción tiene que ser eminentemente popular”. Argument sorprenent, venint de boca del titular d’una dictadura, però que es referia a l’anomenada Llei Orgànica de l’Estat, que havia d’esdevenir la Constitució del règim franquista, per bé que el mot Constitució s’evitava expressament “para huir de nombres de amargo recuerdo”.Vuit dies abans de la visita a Tortosa, Franco havia lliurat a Carrero Blanco el text definitiu de la tal llei.

El deteriorament de la salut de Franco havia despertat entre els seus partidaris el desig de crear un entramat institucional més sòlid per garantir la continuïtat del règim sota la fórmula monàrquica. La Llei Orgànica es presentaria el 22 novembrea les Corts franquistes, on va ser aprovada per aclamació, i el 14 de desembre es va sotmetre a referèndum. Va guanyar el “sí” aclaparadorament, entre altres motius perquè a moltes taules el nombre de vots va superar el d’electors.

La transcendència que pugués tenir el discurs de Franco va quedar molt diluïda perquè pràcticament ningú es va assabentar del seu contingut. Franco mai va ser un gran orador i el 1966 la seva dicció ja era molt deficient. Les ovacions més o menys espontànies del públic, situat als marges del riu i al pont,van interrompre tantes vegades el parlament que es feia difícil seguir-ne el fil. La transcripció oficial permet, no obstant, reconstruir fefaentment aquell discurs en què Franco va llençar missatges que després constituirien el leit-motiv del referèndum celebrat mig any després.

El missatge central era que Franco mai no havia demanat res als espanyols, però ara demanava el seu suport en compensació pels canvis obrats a Espanya..L’argumentari i el to van ser els mateixos que va utilitzar en el discurs televisiu que va pronunciar el 12 de desembre següent per demanar el “sí”.

“Durante estos años, hemos procurado gobernar para todos, superando toda clase de partidismos y abriendo cauce a la colaboración de todos los españoles en las tareas políticas y administrativas”. Va ser potser la més increïble de les manifestacions que es van fer aquell dia. “Pero conforme los años pasan se hace necesario preparar el campo nacional a que discurra y viva por sí mismo”, va dir Franco a continuació. En el to d’autocompasió que utilitzava freqüentment en referir-se a sí mateix, va afegir que “yo no puedo hacer más que agotar mi vida en vuestro servicio; que sean los españoles y el propio esfuerzo nacional el que se defienda.”.

XIFRES EXAGERADES
La premsa del règim (vegeu “Diario Español de Tarragona” del dia següent) va calcular que a la inauguració hi van assistir més de 100.000 persones. La xifra és una evident exageració. Es fa difícil imaginar on es va encabir una gernació tan nombrosa. La manifestació contemporània més multitudinària que es recorda a Tortosa, durant les protestes contra el Pla Hidrològic, va aplegar unes 25.000 persones i a qui l’hagi vist li serà difícil imaginar com als carrers de Tortosa hi va cabre un nombre de persones quatre o cinc vegades superior. És més, en actes multitudinaris celebrats en els darrers vint anys amb el riu com a escenari, s’han donat xifres d’ocupació dels dos marges que, sent generoses, no passen de les 10.000 persones.

Òbviament, el 21 de juny de 1966 a Tortosa va arribar molta gent d’altres pobles. Però, tot i considerar que la jornada era un homenatge de la província de Tarragona, no es pot oblidar que aquest territori tenia, segons el cens de 1960, 362.000 habitants. Costa de creure que gairebé una tercera part de tota una província es desplacés en bloc a Tortosa, tot i les facilitats donades, des de distàncies superiors en alguns casos als 100 quilòmetres. Potser per això, els apolegetes del règim van empescar-se que la gentada provenia també de les comarques properes de Castelló i Terol, la qual cosa no és improbable, malgrat que no acaba de justificar les xifres.

Una possible explicació a un càlcul tan disparatat és que les autoritats franquistes es van limitar a donar per feta l’assistència de tota Tortosa, un municipi que amb les pedanies després segregades fregava els 50.000 habitants, i a multiplicar per dos aquesta xifra per afegir-hi els vinguts de fora. Naturalment, és molt difícil demostrar que hi fos fins a l’últim tortosí. Però és més: si les persones arribades en autobús van ser 50.000, on van estacionar el miller llarg d’autobusos necessaris per transportar-les?

Anys després, les memòries d’alguns franquistes tortosins, com Fernando Bau Carpi, fill de Joaquín Bau, mostraven encara un entusiasme molt gran pel record d’aquella jornada, però eren molt més prudents i mesurades pel que fa a les xifres. Bau fill parla, sense concretar, de nombrosos autobusos, de moltíssimes persones vingudes dels pobles de les comarques tarragonines i de la pràctica totalitat dels tortosins. No obstant això, no esmenta cap de les xifres donades en el seu moment, tot i ser molt temptadores per tractar-se de números rodons, ni parla per a res de persones vingudes d’altres províncies que no fos la de Tarragona.. És més, assegura que l’organització va ser perfecta i que l’Ajuntament s’hi va lluir. Hagués estat això possible en una ciutat que, de ser certes les xifres oficials, hauria estat desbordada?

RECONCILIACIÓ?
La premsa oficial es va atipar d’apuntar que el monument de Tortosa estava dedicat als caiguts a la batalla de l’Ebre dels dos bàndols en guerra. Però res en la jornada del 21 de juny de 1966 pot fer creure tal cosa. Els uniformes, els visques a Franco o el cant del Cara al Sol, com a cloenda de l’acte inaugural..., configuraven un ritual franquista de principi a fi. L’al·lusió a “todos los que hallaron gloria en la Batalla del Ebro” figurava a la base del monument, però el discurs del governador civil expressava amb claredat qui eren els que van trobar-hi la glòria: el monument era “el homenaje ferviente y sincero a nuestro Ejército, al de la Cruzada y al de hoy”. Per si en quedava algun dubte, Rafael Fernández va enumerar totes les unitats franquistes que van intervenir en la batalla de l’Ebre, inclosos falangistes i requetés.

Franco, de la seva banda, no es va acontentar amb això. La guerra, segons ell, “no constituyó el triunfo de un bando, sino la victoria de toda la nación”. Decidit a remoure l’espantall de la guerra civil i a posar els morts sobre la taula, el dictador no es va estar d’afirmar que sobre la guerra es van aixecar “estos 27 años de paz y de resurgimiento. Por eso hemos de agradecer a Tortosa, ciudad mártir de aquella epopeya, que haya querido perpetuar aquella gesta con este grandioso monumento al heroismo de tantos españoles que, con el sacrificio de sus vidas, rubricaron el mandato solemne de nuestros muertos”. Algú pot reconèixer en l’al·lusió a “nuestros muertos” als del bàndol perdedor?

EL COMIAT
Acabada la inauguració, la comitiva es va desplaçar a Roquetes, on s’havia de visitar l’Observatori de l’Ebre. L’alcalde de Roquetes, Ángel Poy, va donar la benvinguda al dictador. Els pares Romañá i Cardús van fer de guies d’una breu visita per les instal·lacions. Tot seguit, es va servir un refrigeri. Les autoritats principals, al primer pis. Els convidats i autoritats de menys renom, a la planta baixa. Franco es va prendre una taronjada i no va tastar res més. Al programa de la jornada figura que hi va haver mitja hora de descans. Aquesta mena de pauses són habituals encara avui en el protocol oficial i serveixen per canviar-se de roba, sobretot quan fa calor, o de coixí per ajustar l’horari. També per descansar realment perquè aquesta mena d’actes, encara que no ho sembli, resulten agotadors per les persones que hi participen.

Quan ja era de nit, la caravana de Franco va marxar cap a Sant Carles de la Ràpita. Allà, el dictador i els ministres que l’havien acompanyat es van embarcar en el iot “Azor”, per viatjar fins a Barcelona. Franco romandria a Catalunya fins a mitjans de juliol, en una estada que tenia la finalitat de contrarestar els “desórdenes estudiantiles y regionalistas”.

LES ANÈCDOTES
N’hi van haver moltes, la majoria relacionades amb incidents de protocol. Com ja hem assenyalat, tothom intentava ser a prop de Franco, per esgarrepar uns segons en la seva presència o aconseguir una foto. Per prevenir-ho, els convidats a la recepció a Ferreries rebien instruccions de no estrényer gaire fort la mà al dictador. Això era per dos motius. El primer, que a Franco no li agradava el contacte físic i, a més, era el primer a ser conscient del que significaven els excessos d’efussivitat. El segon, que les encaixades fermes que utilitzaven alguns amb les finalitats esmentades prolongaven el besamans i arruïnaven els càlculs de temps fets en el programa dels actes.

No obstant, els automòbils van donar el màxim joc en el terreny de les anècdotes. Per començar, el grau d’implicació personal de l’alcalde Fabra en els preparatius de la visita va quedar de manifest en una de les anècdotes més matineres: el Rolls Royce descobert, que només s’usava en les desfilades, va arribar el dia abans a Tortosa i va passar la nit, custodiat per la guàrdia civil, al pàrquing del domicili particular de l’alcalde.

La màxima tensió del dia va produir-se arran de la disputa protagonitzada per la dona del governador civil i per la dona de l’alcalde per anar en el cotxe de Carmen Polo. Va sortir guanyadora la dona de Fabra per l’elemental paral·lelisme de què era el seu marit, i no el governador civil, qui anava al cotxe de Franco. Un motiu afegit de polèmica es va produir al dia següent, quan la premsa franquista va destacar l’elegància de Rosa Vallés, de qui es deia que portava un vestit del modista Pedro Rodríguez, mentre que de l’esposa del governador no es deia ni mitja paraula. Ja feia temps que les relacions entre el governador i l’alcalde no eren fluïdes (l’any següent Fabra seria destituït pel governador per negar-se a nomenar a Primitivo Forastero com a alcalde pedani de Camarles) i l’estira i arronsa de les respectives dones a la porta del cotxe de la “Señora” no deuria ajudar molt.

La família Bau va tenir també algunes peripècies automobilístiques durant el dia. Joaquín Bau i el seu fill Fernando, anaven en el cotxe oficial de Bau pare. En sortir de l’acte de la catedral, el xòfer de Bau va aconseguir saltar-se uns quants llocs a la cua i situar-se darrera del vehicle de Carrero Blanco. El xòfer es va disculpar després amb el pretext que havia obeït ordres. Ordres que cal suposar que venien dels Bau, segurament poc disposats a deixar-se robar el protagonisme a la seva ciutat. Aquest fet va provocar una enrabiada monumental de Camilo Alonso Vega, qui de totes formes era home de fort caràcter i enuig fàcil. Al final de la jornada, a Sant Carles de la Ràpita, Alonso Vega es va acomiadar de Joaquín Bau dient-li “Adiós, emperador de Tortosa”, renom amb el que seria conegut a Madrid en els seus últims anys.