dissabte, d’agost 20, 2005

L'estàtua de Franco


Es pot estar d’acord o no amb la retirada de l’estàtua ecuestre de Franco a Madrid. Se’n pot criticar la nocturnitat o trobar-la d’allò més oportuna.. Es pot discutir si aquesta mena de símbols ja s’haurien d’haver retirat fa trenta anys. I fins i tot si treure’ls ara no es posar de moda quelcom que ja estava oblidat. Es pot argumentar si és oportunisme o autèntica restitució d’una determinada dignitat. Discutim-ho tot si volem. Però, si us plau, ni enganyem ni confonguem al personal amb arguments absurds i estúpids. Per exemple, el que es deixa anar amb mala intenció, però que moltes persones creuen de bona fe, en el sentit que retirar l’estàtua de Franco és ocultar la història. Em permetran que afirmi que tal cosa no és veritat i confio que tindran la paciència de deixar-m’ho justificar.

La cosa no té major dificultat de comprensió que la següent. Un llibre d’història, un museu, un documental televisiu..., aporten informació. Una estàtua, no. Un museu està pensat per explicar la història. Una estàtua té la funció d’enaltir o de glorificar. No aportant informació, retirar-la no implica cap ocultació.

Em diran que una estàtua pot il·lustrar alguns trets psicològics de la persona que s’hi ha fet retratar. És possible. Una estàtua ecuestre d’un personatge que no sabia pujar a cavall ens diu coses de cert valor. Tanmateix, el lloc de l’estàtua, en aquest cas, és un museu on aquestes coses s’expliquin en el context adequat i on l’efígie pot ser fins i tot útil. Mentre romangui al carrer, una estàtua que enalteixi quelcom reprobable no pararà de molestar i ofendre.

Posarem un exemple entenedor. Si viatgen a Berlín (actualment hi ha vols molt econòmics), no perdin l’oportunitat de visitar el que va ser el quarter general de la Gestapo. De l’edifici original en queda ben poc: només les masmorres subterrànies van sortir més o menys indemnes dels bombardeigs. Però allà s’hi ha bastit un interessantíssim museu sobre la repressió del règim nazi. No cal dir que s’hi poden veure molts símbols nazis: de fet, és l’únic lloc d’Alemanya on l’exhibició d’una esvàstica o de l’uniforme negre de les SS no té conseqüències penals. La cosa està plenament justificada i no representa cap mena de perill. Tanmateix, a ningú se li ha acudit mai aixecar una estàtua, a la porta d’aquest museu, dedicada al cap de la Gestapo. Ni tan sols per tirar-hi pedres. Entenen el que vull dir?

El cas del Valle de los Caidos ens ho il·lustra des del punt de vista contrari. Jo el vaig visitar el 1999, arrossegat per uns familiars anglesos que no es podien avenir de la seva existència en plena democràcia. Vençuda la repugnància inicial, vaig trobar molt instructiu el viatge. El mausoleu que es va fer construir Franco (el paral·lelisme amb les piràmides d’Egipte va ser inevitable) em va ajudar a entendre les claus psicològiques que Paul Preston exposa magistralment en la seva biografia del dictador. Hi vaig trobar a faltar, evidentment, una explicació de les circumstàncies en què allò es va construir. Jo no sé si el que falta ha de consistir en un centre d’interpretació o en un simple plafó informatiu. Però mentre no hi sigui, Cuelgamuros serà un insult greu a la intel·ligència i a la sensibilitat. Quan hi sigui, deixarà d’ofendre, encara que Franco hi continuï enterrat.

Hi ha una segona idea perversa que aquests dies s’està fent córrer. És aquella segons la qual si es retiren els monuments públics que honoren la dictadura, caldrà retirar també els dedicats a la República. Aquí també s’intenta enganyar i confondre tothom. L’estàtua de Franco, el Valle de los Caídos, el jou i les fletxes, les plaques dedicades als “mártires de la Cruzada”..., enalteixen una dictadura. La República, amb tots els seus defectes, que no van ser pocs precisament, va ser un règim democràtic. El dubte, a aquestes alçades, també ofén.

Ens volen tornar a tirar a la cara, a falta d’altres arguments, les barbaritats que es van cometre a la reraguarda republicana durant la guerra? Un no sap que té a veure la velocitat amb la cansalada, però que ho facin, que ens ho tirin a la cara. La realitat històrica també és la que és i tampoc la negarem. A Catalunya, les passejades, la “Brigada del Amanecer” i les simpàtiques actvitats d’uns quants animals de gla van fer més víctimes que penes de mort van executar les tropes franquistes. Prou pena que en tenim! Prou pena com perquè, a sobre, ens vinguin a reclamar justícia els qui van veure com els seus, de crims, quedaven impunes

Què a propòsit de la retirada d’una simple estàtua algú vol portar gent davant dels tribunals per fets ocorreguts entre 1936 i 1939? Doncs no els dic que no seria interessant sotmetre a judici, com a mínim a l’historic, el que va passar. El que va passar abans i durant, si es creu oportú, però també el que va passar després. Posem totes les vergonyes a l’aire. Totes. Però a l’hora de fer justícia, si més no la històrica, passem els comptes ben passats. Si certes activitats en zona republicana han de ser catalogades com a crims (i algunes ho eren i no poc), aleshores també hem de dir que en la història d’aquest país hi ha crims sense castigar i crims que van ser pagats amb la mort, la presó o l’exili. Que hi ha crims que es van pagar amb escreix per milers de persones perfectament innocents i crims que no tan sols van quedar impunes, sinó que van ser recompensats amb prebendes, força de les quals encara continuen vives tres generacions després.

Els demòcrates no hauríem de témer que un simple acte de justícia trenqués el mite d’una República pura i casta, que com tots els mites d’aquesta mena és irreal. Tot el contrari, hauríem d’insistir en què es practiqués una autèntica liquidació de responsabilitats. Tinc el convenciment que a més d’un li sortiria a tornar, com la declaració de renda.

Tot això, a propòsit de la retirada d’una estàtua?, es preguntaran. Doncs demanin el perquè als que han posat en marxa les reaccions histèriques. Aquí, un s’ha limitat a posar en pràctica allò de les coses clares i la xocolata, espesa.

1 comentari:

David, el salmista ha dit...

Mi felicitación por sus escritos sobre la inauguración del monumento a la batalla del Ebro en Tortosa, obra del escultor Lluis M. Saumells. Tengo algunos recuerdos de aquel momento y considero que es exactísimo su relato.
Tuve el gran gozo de ser amigo del escultor Saumells. Siempre me contaba que cuando se le encargó tal monumento no quería insertar en el mismo ningún símbolo político. Queria que fuese el monumento a la PAZ. Tuvo que claudicar... Me comentaba que habia restringido al máximo los "simbolos" en relación a las exigencias iniciales.
Conociendo a fondo a Saumells y teniendo en cuenta las circunstancias de aquellos tiempos, creo que de ninguna manera deberia tacharse a dicho artista de "adicto al régimen", si no mas bien todo lo contrario.
Saumells era ante todo un artista y me atrevo a decir que no era mas que un artista.
Mucho le agradecería que si dispusiera de fotografias y/o mas información al respecto me las enviara a mi correo: 6i7@laposte.net
Soy un estudioso de Saumells y de su obra.
Considero que se le ha olvidado, indebidamente, expresamente por ser el autor del monumento a la batalla del Ebro
Felicidades por su profesionalidad.