L'estàtua de Franco (i 2)

A les Terres de l’Ebre, d’exemples que es podrien posar per il·lustrar aquest discurs n’hi ha a cabassos. I alguns, com l’artefacte situat al mig del riu a Tortosa, que exemplifiquen l’altre gran problema dels monuments franquistes: que és impossible reconvertir-los en monuments a la reconciliació. Als anys vuitanta, a Tortosa se’n va fer un intent retirant les inscripcions i dedicatòries més sectàriament franquistes. Però la cosa no funciona: el “monument” es va aixecar en honor de “los que hallaron gloria en la batalla del Ebro”, que segons les autoritats franquistes que van encarregar i pagar l’obra eren els que eren. És a dir, els seus.

Una mica és el que la pròpia propaganda franquista va intentar fer del Valle de los Caídos amb l’excusa que s’hi van enterrar morts dels dos bàndols. Em permetran que digui que trobo francament repulsiu que als pobres soldats republicans morts durant la guerra per les armes franquistes se’ls utilitzés, a títol pòstum, treient les seves restes de fosses comunes, perquè Franco pugués presentar-se com a presumpte “reconciliador”. La prova del cotó que demostra que tot era una ficció repugnant és que quatre anys després de la seva inauguració, encara es dictaven i executaven penes de mort per fets ocorreguts durant la Guerra Civil (cas Julián Grimau).

Si els queda algun dubte i tenen accés a Internet, vagin a qualsevol cercador, teclegin “Valle de los Caídos” i veuran el peix que s’hi ven. Potser acabaran pensant que cal enviar-hi amb urgència un equip de demolició. Quan la polèmica del monument de Tortosa jo era dels que pensaven que la solució al problema passava per la dinamita. Ara penso en el sentit que he exposat reiteradament en aquestes línies. Si un símbol franquista aporta alguna informació, pot tenir algun ús sempre que es conservi acompanyat dels elements que li donin la deguda perspectiva. Si no, tan se val tenir-lo guardat en un magatzem, que picolar-lo o que llençar-lo a les escombraries.

Em sembla que entre els “monuments” que sovintegen a les Terres de l’Ebre no n’hi cap que presenti singularitats especials que justifiquin la seva conservació, ni tan sols a títol de curiositat. Incorren, per tant, en el supòsit de ser autèntiques befes. I no valen les consideracions estètiques. Encara que fossin els monuments més bonics del món (que no ho són precisament), el seu caràcter ofensiu fa imprescindible l’ús de la piqueta.

De totes formes, si volen una idea de bades, sempre es poden recollir totes les plaques, creus, làpides i monuments i fer-ne un museu. Potser així es donarien les condicions en què aquest nefast material serviria per a alguna cosa. Tornant a l’exemple de la ciutat de Berlín, allí van tenir la pensada de salvar un museu dedicat a l’art produït durant l’època comunista que es volia desmantellar després de la caiguda del Mur. La col·lecció que s’hi exhibeix és de baixíssima qualitat, però fa certa gràcia i sobretot ensenya coses.

Ja m’imagino que diran que proposar un parc temàtic basat en la simbologia franquista és una mica fort. Però mirin, mentre hi hagi parcs temàtics del feixisme com el Valle de los Caídos, està justificadíssim fer parcs temàtics antifeixistes. Escoltin, igual es guanyarien diners i tot.