dijous, de març 20, 2008

Economia, economia i economia

La tranquil·litat que el PSOE i Zapatero han aconseguit a les eleccions hauria de servir perquè el Gobern oferís majors resultats que fins ara. Encara que el PP torni a aixecar el cap en el sentit de la passada legislatura, l'extrema crispació no pot constituir-se en excusa. I, a més, l'economia hauria de convertr-se en la primera prioritat.

Ja no val recitar de memòria estadístiques positives. Ni contestar les entrevistes televisives amb una ganyota perquè l'entrevistador no es rendeix d'admiració davant de "les millors xifres de la història". Entre altres raons perquè ja ni els beneïts percentatges dissimulen que hi ha crisi.

Cal aclarir un parell de coses. Estem vivint una crisi que, en gran part, és més psicològica que una altra cosa: com totes les crisis, per cert, però aquesta potser per damunt del promig. D'altra banda, conservem el record de com van ser algunes crisis passades i ens consta reconèixer que les xifres, malgrat el freqüent maquillatge que se'n fa, són dolentes, però no pèssimes.

Però d'aquí a pensar que estem al paradís, o alguna cosa semblant, hi ha un bon tros. Tampoc serveixen de pretext la conjuntura internacional o la cada cop menor autonomia econòmica dels estats (ja se sap que a Brussel·les només se li fa cas quan interessa, però és una gran excusa). Quan els indicadors apunten reiteradament una tendència negativa, s'ha d'agafar el toro per les banyes i començar a prendre mesures.

El canvi de cicle era inevitable i només persones il·luses podien creure que la bonança duraria sempre. No és tan sols perquè l'economia no funciona així. És també, i sobretot, per que les bases del creixement dels darrers anys eren febles. L'Estat espanyol ha seguit una política econòmica bastant afortunada. No ha corregit els problemes de fons (poca competitivitat i productivitat, la dependència de la totxana...), però l'estabilitat ha donat un marge per encaixar la trompada.

Però aquest marge no és ilimitat. Com més es trigui a reaccionar, més empinada serà la costa cap amunt.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola amic Toni, espero que no te molestin un parell d’incisos que et faré sobre lo últim que has escrit.

Al últim parraf que has escrit hi tens dues errates ( crec jo) una es “PERQUELES i penso q volies dir : PERQUE LES.

A la següent línia has posat : L’ESETAT i el que devies voler dir era : L’ESTAT.

Espero no haver-te molestat en les correccions, es el que te fer vacances.

Un cordial saludo.

Tortosí absent

Toni Gallardo ha dit...

Ja està corregit. Tema de picatge. Òbviament no em molesta que em corregeixis. Això sí, te'n podria presentar a més d'un que s'hauria posat com una moto.

Per cert, a veure si un dia em dius qui ets i ens coneixem. Que ja em pica la curiositat.

Recorda que aquest bloc té associat el correu gallardo.toni@gamil.com

Anònim ha dit...

tortosi absent, Gallardo no t'ho dira, pero jo, si: ja es necessita ser torracollons i tenir ganes d'escriure el que sigue per a fer aquestes "aportacions" a la cultura universal.
Espero que hagis entes que quan et recorden l'adreça electronica, es per a que la fasis servir tambe per aquests casos de corrector ortografic.

Toni Gallardo ha dit...

No em voldria involucrar en una qüestió que es ventila aquí, però que m'és aliena completament. No obstant, sí que diré que a mi no em molesta que em corregeixin de forma pública.

Me n'he sentit de molt més fresques i fortes a la vida per a inquietar-me davant la gravíssima acusació de cometre un error de picatge.

Si ofereixo al tortosí absent l'adreça de correu és perquè és un visitant habitual del bloc i hi deixa freqüents comentaris, i no em disgustaria conèixer-lo. Com que no hi ha altra forma de comunicar amb ell l'hi he de demanar que, si vol, enviï un correu.

Tot plegat no té més història que aquesta. I si algú s'ha llegit el bloc ja haurà vist que puc ser molt diplomàtic, però que el que vull dir acostumo a dir-ho jo mateix.