divendres, abril 27, 2012

Perquè no dimiteix ningú

Ja saben que per aquests paratges no dimiteix ningú. Això fins al punt que quan algú renuncia, pensem sempre el pitjor. La deu haver fet grossa de debò. O és que és ruc. Podria ser que plegués perquè admetés un error? No, això passa als països seriosos, no als decoratius. Aquí pot ser que et facin fora, però plegar voluntàriament... Si no dimiteixen ni els que s’han estavellat reiteradament a les urnes, que no han comés altre delicte que el de perdre les eleccions...

Sovint raonem aquest fenomen no tant com una absència de criteris ètics o d’honor, com d’una tossuderia que neix de la idiosincràsia. També passa que els resultats electorals són agafats sovint com a absolucions d’efecte universal. És clar, com ha de dimitir un alcalde enfilat per la fiscalia anticorrupció, posem per cas, si els seus conciutadans li agraeixen la feina amb una majoria encara més àmplia?

Però crec que no hauríem de descartar preguntar-nos si no hi ha algun motiu més. Jo fa temps que hi penso i he arribat a la conclusió que dimitir serà molt difícil mentre la dimissió sigui una mena de sacrifici ritual, un acte de fe en el qual només hi ha l’opció de la foguera o la foguera.

És una opinió agosarada, que segurament necessita la justificació que intentaré donar-los. Primer que res, no cal que algú hagi comès algun fet de naturalesa penal. En política, hi ha coses que fan lleig i que es paguen amb la dimissió. O que no fan lleig, però que constitueixen un error. Un error té una naturalesa moral diferent d’un acte deliberat. Revela manca de criteri o de capacitat, no que se sigui un penques. Però el resultat pràctic (si tirés endavant, que ja hem dit que majoritàriament no) seria el mateix, perquè mantenim una exigència igual per a les diferents situacions.

L’expulsió a perpetuïtat de la vida pública és un factor objectiu que fa difícil dimitir. I voldria que s’entengués bé el que dic. Hi ha casos en què el que cal és precisament l’expulsió a perpetuïtat de la vida pública. I  no creguin vostès que els qui s’atrinxeren a un càrrec fan reflexions molt intel·lectuals sobre les diferències morals. Però hi ha coses que, senzillament, no són el mateix.

No els defenso, no, i menys a elements com Francisco Camps. Però en una cosa no se’ls pot negar la raó, encara que la usin a la seva conveniència: i si al final són innocents, encara que sigui des d’un punt de vista tècnic? Els restitueix algú en el càrrec? No. L’absolució pot ser que restitueixi l’honorabilitat, però res més. Ni els propis partits dels dimitits, fora de casos excepcionals, els compensen el sacrifici. Com volen que la gent dimiteixi de bon grat, sobretot si l’únic que ha fet és equivocar-se sense transcendència penal?


Un assassinat no és igual que una multa de trànsit. Però la dimissió ho iguala, si es planteja com un sacrifici ritual.

Què podem fer, doncs? Penso que no hem de menystenir les lliçons de política pràctica que ens arriben de les democràcies anglosaxones. Perquè en aquests països es dimiteix amb més facilitat? No creguin que és perquè l’exigència moral és més alta, ni la nostra ni la d’ells. És que una dimissió no representa, automàticament, la mort en vida de l’interessat. Tant les faltes greus com els errors es paguen, però d’una forma proporcionada. I un error pot purgar-se sense anar a raure a les tenebres per sempre més.

Pot purgar-se, per exemple, passant una temporada fora del govern, al qual pot retonar-se més endavant. Fins i tot pot pugar-se amb un canvi de cartera, passant a un ministeri inofensiu. S’estreny, però no s’ofega. Es reconeix l’error i es paga, però sense carregar la mà.

Potser és difícil d’entendre des de les mentalitats passionals que demanen la mateixa sang davant d’un assassinat que d’una multa d’aparcament. I segurament no sempre és just, perquè per aquest camí s’escaparan molts pecadors. Però resulta pràctic, que sovint és el millor que pot aconseguir-se.

Publicat a El 3 de Vuit (27-4-2012)