Una mort menys gratuïta

Que es mori la persona amb la que havies volgut compartir la teva vida és duríssim. Poc importa que el temps hagués fet estralls en els sentiments i que la relació estigués acabant-se. La mort són paraules majors, definitives. S’ha d’haver viscut una situació així per saber el que és. Mai et recuperes del tot, per molt que la vida continuï endavant. Un professional d’aquestes qüestions em va aconsellar que més que superar-ho, havia d’acostumar-m’hi. Consola poc, sí, però és una recomanació molt pràctica.

S’ha d’haver viscut per conèixer els moments dificilíssims que et toca viure. En el meu cas, una malaltia sobtada i rapidíssima: tres dies amb prous feines. Sucessius pronòstics d’extrema gravetat. Que et diguin que et vagis preparant per al pitjor i que et convidin a acomiadar-te, si vols fer-ho, sense entretenir-te gaire. Afrontar que els metges et plantegin deixar-ho estar perquè els esforços ja són inútils..., i pensar que, malgrat totes les teves conviccions sobre la mort digna, si tu dius prou, hi ha una persona que, per molt sentenciada que estigui, morirà de forma pràctica. Sortir mentalment sa d’aquesta muntanya russa és gairebé una proesa.

I el més difícil de tot: explicar a les teves filles que la seva mare es moria. Ningú més podia fer-ho. Un s’ha de menjar les llàgrimes pròpies i posar el seu dolor en segon lloc. No sé si ho vaig fer bé. És impossible saber-ho, perquè simplement no estem preparats. Només sé que és el més difícil que m’ha tocat fer a la vida. Tant, que desprès m’ha semblat tot sorprenentment fàcil. De vegades tant, que no sempre he reaccionat bé a les dificultats normals de la vida.

De tota la corrua de moments difícils i trists que ens va tocar viure, només un element ens va aportar cert consol. No alegria, perquè no era el cas, però sí consol. Haver donat els òrgans ens va permetre pensar que una mort gratuïta no era gratuïta del tot. Ens va permetre pensar que la persona que ens deixava continuaria vivint, d’alguna forma, a través d’altres persones. Que les meves filles no tindrien mai més la seva mare, però que algunes famílies podrien estalviar-se el nostre tràngol i la nostra tristesa.

Va ser la decisió més fàcil. No vam trair ningú, ni vam faltar al respecte, com de vegades diuen alguns de la donació d’òrgans. Tot el contrari, estic segur (n´havíem parlat de vegades) que, si hagués pogut, s’hagués alegrat de saber que altres persones tindrien una oportunitat de començar de nou. La seguretat definitiva la vaig tenir mesos desprès, quan les meves filles, encara petites, van voler saber què passa exactament amb el cos dels difunts: escoltar que estaven orgulloses que la seva mare hagués ajudat a salvar-se altres persones ha estat de les emocions més intenses que m’han regalat.

I quelcom important. Vam donar tots els òrgans i teixits que fossin transplantables. També vam donar per a fins d’investigació els que, pel motiu que fos, no poguessin aprofitar-se per transplantar. Hi ha problemes greus que es resolen de forma immediata amb un transplantament. Però altres problemes només tenen possibles solucions a llarg termini i la convicció i l’altruïsme també ens hi ha d’arribar. Haver passat tres dies terribles a una UCI, veient que la nostra no era ni de bon tros l’única desgràcia, resulta molt alliçonador. La cosa, tanmateix, no té cap mèrit. Era l’única opció decent.

Pèrdues tan doloroses ens ensenyen que hem de viure la vida amb plenitud, però sobretot que hem de ser més bones persones. Hi ha una fórmula molt senzilla d’exercir la bondat: donar els òrgans. No cal esperar a morir-se. La donació pot fer-se voluntàriament en vida. Jo ja ho he fet i educo les meves filles, ara que em toca fer-ho a mi sol, en la idea que han de ser bones persones i que la bondat es demostra amb gests tan senzills com aquest.

Es poden dir moltes coses bones de la Marató que cada any organitza TV3. La sento com a pròpia des de les primeres edicions, perquè crec que és un model exemplar d'exercici de la solidaritat. Però em permetran que digui amb la d’enguany, dedicada al transplantament i regeneració d’òrgans i teixits, sento una implicació emocional molt especial.


Publicat a la web de La Marató (9-12-2011)

Consentits, però cops d’Estat

No és per simpatia cap a Berlusconi ni cap a les trampes comptables que escriuré el que ve a continuació. Però els canvis de govern a Itàlia i a Grècia, decidits pels mercats i executats a distància per l’Angela Merkel (amb Sarkozy de “palmero”), em semblen cada vegada més uns cops d’Estat.

Cops d’Estat consentits, és clar, perquè els respectius parlaments s’han baixat els pantalons. No són els primers parlaments que avalen un canvi de govern decidit de forma antidemocràtica. La diferència és que ara no ha calgut cap acte de força, ni tan sols la mera remor de sabres.

En realitat, han estat sacrificis rituals oferts a aquests ens incorporis que anomen mercats. L’esperança d’apaivagar-los amb sang ha estat vana. Com a exemple de l’eficàcia de l’abandonament dels procediments democràtis, els “mercats” van redoblar els atacs contra el deute italià un cop consumat el canvi de govern. I què esperàvem, per cert?

Naturalment, qualificar com a cop d’Estat el que semblen mesures benintencionades per salvar països caiguts en mans de pocavergonyes, requereix una justificació. Podria liquidar-ho recordant que, diumenge passat, al meu col·legi electoral no vaig trobar urna per al Fons Monetari Internacional. Ni que ningú dels “mercats” donés la cara en una papereta electoral, ni que fos perquè li poguessim partir. Però la qüestió té un calat més profund.

“Els sacrifis rituals als mercats han estat ineficaços. Ens hem carregat la democràcia a canvi de res”

Mal que ens pesi a les persones mínimament sensibles, Berlusconi havia guanyat els eleccions. Era un fatxenda i un masclista, un corrupte al qual haurien d’haver jubilat els electors i no els mercats. Però és el que van decidir una majoria d’italians. I qui, exactament, ha decidit que plegui? Els italians, malgrat les manifestacions d’alegria d’una part, no.

El cas de Grècia és encara més sagnant. Yorgos Papandreu va aconseguir fa només dos anys una majoria absoluta aclaparadora amb la promesa d’aixecar catifes i acabar amb la ficció dels comptes públics. Va complir la seva paraula i vam descobrir que el deute grec no era del 3% del PIB, sinó del 10%.

Quina ha estat la seva recompesa per haver gosat desafiar els nous poders mundials amb un referèndum, convenientment avortat? Doncs la de ser abatut ignominiosament. Part de la ignomínia ve del fet que el tecnòcrata que l’ha succeït, Lucas Papademos, era el governador del Banc de Grècia, un dels còmplices (si no autor) en el gran engany.

I què passa mentrestant a Espanya? La victòria del Partit Popular havia d’acontentar els mercats, o això ens deien. Ja van veure que, malgrat tot, el deute espanyol ha assolit una cotització que a Grècia, Portugal, Irlanda o Itàlia ha significat la intervenció. Les mesures dràstiques que caldrà adoptar, un cop passades les eleccions, han disparat un rumor: que Mariano Rajoy no durarà ni sis mesos i serà substituït per un govern de tecnòcrates. Només política ficció? Per si de cas, el PP es posa la bena abans que la ferida i no descarta situar una “personalitat tècnica” com a ministre d’Economia.

Publicat a El 3 de Vuit (25-11-2011) 

El nivell cultural del jovent d'ara

No tots són iguals, evidentment. El problema és que n'hi ha de dolents i de molt pitjors, però que molt. Fallarà l'educació que els donem a casa. O fallarà la "instrucció" que reben a l'escola (Esperanza Aguirre dixit, això de la instrucció). Però el nivell cultural del jovent d'ara fa autèntica por. Ja dic que anirà per casos i potser caldria dir, per tant, que el nivell cultural mig és el que fa autèntica por.

Perquè els dic això? Acabo de tornar de votar. A la porta del col·legi electoral hi havia un noi d'una empresa d'enquestes fent l'acostumat sondeig perquè les ràdios i les teles puguin emetre un avenç de resultats així que toquin les 8 aquesta nit. He estat una estona observant-lo i escoltant-lo per veure com actuava. Prou correcte, trobo. Educat i amb els coneixements mínims que cal per aquesta feina.

Ha estat una agradabilíssima sorpresa, perquè no em podia treure del cap una anècdota que vaig viure, fa un any i poc, quan les eleccions al Parlament de Catalunya. Llavors, a la porta del col·legi em vaig trobar amb una mossa del mateix segment d'edat, dedicada a la mateixa tasca. Un servidor anava acompanyat d'un amic que és molt de la conya i davant la pregunta de qui havíem votat, ell va contestar que Francisco Franco Bahamonde. Com que hi ha persones que no saben qui va ser aquest il·lustre personatge, els deixo aquest enllaç. Espero que als ignorants els faci servei.

El que els volia contar no és l'acudit del meu amic, sinó la reacció de l'enquestadora, a qui se li suposa que com a mínim havia aprovat el Batxillerat. "Francisco Franco, Francisco Franco... Aquests es presenten? És que no els trobo a la llista?". Els juro pel més sagrat (la meva col·lecció de discs de Wagner, per exemple) que la cosa va anar així. La noia encara no deu entendre ara com és que vam marxar, deixant-la amb la paraula a la boca i emmig de grans riallades.

No és creguin que és un cas aïllat. Aquí vaig explicar que la major part de nascuts després de 1981 per un canal de televisió confonien el colpista del tricorni i el bigoti amb l'actor Fernando Tejero. Se'n podrien posar molts més exemples. I permetin-me dir quelcom que serà molt poc políticament correcte: la culpa és només de les famílies?

Blocs electorals als mitjans públics, la mateixa cantarella de sempre

El 23 de febrer de 2008 vaig escriure aquí mateix al meu bloc una entrada sobre els blocs d'informació electoral als mitjans de comunicació públics. Era en vespres de les eleccions generals que van donar la reelecció a Zapatero. Llavors em manifestava amb el cor dividit sobre la qüestió dels blocs. Ha passat una legislatura i es podria dir pràcticament el mateix, d'aquestes i de les altres eleccions que s'han convocat en l'interval. Tant és així que reproduiré a continuació el que vaig escriure llavors. No tinc pretensions de clàssic, que és allò que resisteix el pas del temps i continua admetent el mateix plantejament. És que el que no ha canviat són les circumstàncies.

Només afegiria que la cantarella dels presentadors ens pot semblar repetitiva i pesada, però no està mancada de fonament. El problema és que el periodisme és una professió jeràrquica i els mitjans tenen propietari (o al menys, tenen qui hi mana). Això sense comptar els periodistes que o fan mèrits per prosperar, o li agraeixen tota la vida el lloc a qui els va col·locar. Aquesta és també una part del problema.

Finalment, en aquestes qüestions qui més parla és qui més hauria de callar. Alguns que van a la junta electoral a reclamar, sempre des de l'oposició, no eren un model a seguir quan governaven. Molta doble moral és el que hi ha.

Aquí va la cosa.


Blocs electorals, cor dividit

Aquests dies de campanya tornem a veure a les televisions i ràdios públiques els blocs d'informació electoral. I la queixa dels seus professionals, expressada en no signar aquestes informacions. Es queixen de no poder explicar la campanya amb criteris informatius i no a partir d'espais de durada taxada per la junta electoral.

Jo, personalment, tinc el cor dividit davant d'aquesta qüestió. D'una banda, em sembla fantàstic que la informació electoral sigui realitzada per professionals seriosos i rigorosos. I que els criteris siguin periodístics i no els que vulgui donar per bons la junta electoral. De l'altra, tinc els meus dubtes que els mitjans públics, que depenen dels governs, puguin garantir ja no la seriositat i el rigor, que se'ls hauria de donar per suposats, sinó l'equanimitat que els correspon pel fet de ser públics.

Quan feia de periodista, vaig treballar tant a mitjans públics com a mitjans privats. I els puc assegurar que els privats no són cap model de neutralitat informativa. La diferència és que els primers els paguem els contribuents i això crea algunes obligacions afegides. Que no es compleixen pràcticament mai, per cert.

Hi ha exemples més que suficients, passats i presents, de control governamental sobre els mitjans públics: podríem dir manipulació i intoxicació, però deixem-ho en control; s'entén prou. I la temptació és encara més gran en època electoral. Podem confiar en la neutralitat d'un govern que es juga la reelecció?

I no ho dic pels governs actuals, de la Generalitat o de l'Estat, sinó com a reflexió general. La temptació d'usar la televisió pública com a instrument de propaganda és bastant transversal. No tots els governs són iguals, és veritat. Alguns no tenen manies. Altres ho fan amb prou dissímul i fins i tot és possible que sigui per una resta de mala consciència. Per mera llei de probabilitats, algú deu anar pel món amb el lliri a la mà, pensant-se que la BBC no és un canal de bodes, bateigs i comunicacions, sinó un model a seguir. En tot cas, les garanties d'una societat democràtica estan també per prevenir certa mena de temptacions.

I ja que esmentem la BBC, sovint posada com a paradigma universal, cal no oblidar que no és només una qüestió de model formal, sinó de la cultura política que hi ha darrera del model.

A casa nostra acabem de veure-ho recentment. Hem reformat els mitjans públics de la Generalitat, amb la idea de confiar la seva administració a un consell professionalitzat. La cosa, però, ha acabat com era de preveure: amb els partits repartint-se els seients del consell per quotes de partit i col·locant-hi, per part de tothom, tota mena de compromisos. Incloses jubilacions de luxe per a militants de llarga trajectòria.

La BBC és la BBC perquè la cultura política que hi ha al darrera del model és molt diferent. No obstant, no cal quedar-se només amb l'exemple britànic. Anem, si voleu, a Israel. Sabeu qui va "aixecar" la informació sobre assetjament sexual que li va costar el càrrec a l'anterior president del país? La televisió pública. En una situació de guerra pràcticament permanent, que permetria argumentar la censura, la televisió pública no és que sigui lliure. És que pot informar tan lliurement que és capaç de fer caure el cap de l'Estat. Us imagineu una situació semblant a casa nostra?

Però anem també a Estats Units. Al paradís de la comunicació privada, descobrirem que hi existeix una televisió pública. I que, passada la sorpresa que pot produir aquest descobriment, resulta ser un model molt vàlid i interessant. Creada en l'època de Kennedy i del seu successor, Lyndon B. Johnson, ha resistit els intents d'asfíxia econòmica promoguts pels posteriors presidents del Partit Republicà. Avui és una referència de televisió al servei de l'educació i d'equanimitat informativa. La cobertura que ha fet de la guerra d'Iraq explica perquè Bush s'ha esforçat tant a aconseguir que no la vegi ningú.

Però tot i així, ens adonem que el govern nord-americà no pot fer altra cosa amb la seva televisió pública que tancar-li l'aixeta pressupostària. Però considerant que, llei en mà, la podrien militaritzar i tot, em meravella que a la Casa Blanca no decideixin amb què s'obren cada dia els telenotícies.

Potser amb un model i amb una cultura política diferents, podrien fer-se les coses com d'altra banda és lògic que es facin.

Sí, senyoria, són uns cabrons

He de donar-li la raó, senyoria. Txapote i companyia són, efectivament, uns cabrons. Com que la condició de cabró no figura en el Codi Penal, si més no de moment, no cal que a la cosa li afegim l'adjectiu presumpte. No sé què cal per agafar una pistola i anar a matar gent. Suposo que estar molt convençut, tot i que no voldria justificar segons què a partir de conviccions. O ser un psicòpata fred com el glaç. Potser per això, no és estrany que els etarres jutjats escoltessin impassibles el relat d'un de l'assassinat que se'ls atribueix. Sí, cabrons no em sembla una mala definició.

Però passa que vostè presideix el tribunal que els jutja i hi ha coses que no pot permetre's, per molt que les pensi o les senti. No pot deixar anar comentaris com el seu, per molt merescut que ho tinguin les persones que s'asseuen davant de vostè, al banc dels acusats.

I no ho dic perquè els cabrons en qüestió em despertin cap mena de simpatia. És que si vostè seu al setial del tribunal és perquè, en aquest acte, representa una societat que es creu millor que els cabrons que estan sent jutjats. I si és així (és a dir, millor) és perquè hi ha algunes coses que no fem. Entre elles, no jutjar amb parcialitat. O, si més no, no deixar cap dubte sobre que jutgem amb imparcialitat.

Vostè, senyoria, quan estudiava Dret, va haver d'aprovar l'assignatura de Dret Romà. No se'n recorda que, des de l'època dels romans, que van inventar moltes institucions jurídiques i polítiques encara vigents, les coses no tan sols ha de ser, sinó que han de semblar?

Amb encert ha decidit abstenir-se i retirar-se del procés. El Tribunal Suprem ja li va picar el bitllet una vegada, obligant a repetir un judici durant el qual vostè va deixar anar un altre comentari com aquest. Lamentablement, la seva retirada no estalviarà a la vídua de l'assassinat haver de tornar a explicar els fets davant la sala. Però sí que evitarem la vergonya (per nosaltres, no per ells) de l'anul·lació d'un judici perquè vostè no sap mantenir la boca tancada, en contra del principi més bàsic de la seva professió, que és el de parlar a través de les sentències.

Insisteixo, no parlo així per simpatia cap als acusats. És molt més senzill. Jo no voldria ser mai jutjat per una persona que es manifesta com vostè en els judicis que presideix. No defenso a Txapote i companyia. Defenso el dret de tothom a ser jutjat amb imparcialitat, per més abassagadores que puguin ser les evidències. Com a mínim, reclamo que es respectin les mínimes formes imprescindibles perquè la imparcialitat no quedi en entredit. Perquè sigui alguna cosa més que una mera teoria.

Sé que lluitar contra el terrorisme ha de tenir un cost personal molt elevat. I dono per descomptat que vostè ha de tenir una opinió formada, després d'escoltar totes les salvatjades que li ha tocat jutjar a la seva sala de l'Audiència Nacional. Però també té la professió que ha escollit, que li prohibeix fer certa mena de comentaris, per molt fonamentats que puguin estar. I no és cosa que el micro estigués engegat, el molt traïdor. Ja sap vostè (no pot ignorar-ho) que amb callar n'hi ha prou.

En definitiva, puc entendre-la en el terreny humà i, per això, lamento fer-li aquests retrets. Però hi ha coses més importants que els seus sentiments i opinions. Tampoc és que el seu exabrupte sigui tan i tan transcendent: l'Estat de Dret sobreviurà el seu pas per la magistratura, senyoria, no ho dubti pas. L'únic problema és que hi ha unes garanties mínimes per tothom, fins i tot per qui no se les mereix. És el que ens defineix com a societat democràtica, fins i tot com a societat adulta. És també el que ens diferencia dels que ha qualificat de cabrons.

Aprengui de l'error, senyoria. Ja van dos cops.

Jerónimo?

No dic que això que en diuen teambuilding (creació d’equips) no serveixi per a res. Alguna cosa ha de tenir, és clar. Es molt possible que la seva principal aportació sigui relaxar les tensions que sempre hi ha en qualsevol grup humà, a base de cert grau de xerinola. Ara, que els participants en tals activitats prenguin consciència dels elevats valors que presumptament es persegueixen en aquestes activitats, ja em sembla una altra cosa. I atés que el teambuilding surt força més car que un partit de futbol de solters contra casats (o de solteres contra casades, o de qualsevol altra combinació), caldria plantejar-se seriosament la seva eficàcia.

Parlo per experiència personal. En la meva vida professional hauré assistit a mitja dotzena d’aquestes trobades, sovint convidat per clients que han utilitzat l’amistat per arrossegar-m’hi. La conclusió que n’he tret és que no servien per trencar les dinàmiques negatives, si no és que tenien directament efectes contraproduents.

La pitjor de totes les paradoxes és que si es deixa que els assistents formin els grups que s’enfrontaran en una carrera de sacs o a trets (de pintura), es reprodueixen les capelletes existents a l’empresa. Els monitors van descobrir fa temps el pastís i ara són ells qui organitzen els grups. Però no aconsegueixen evitar que les capelletes es formin de nou a l’hora de seure a taula, en l’àpat (de germanor, per descomptat) amb què acostuma a acabar la cosa. Que això passi immediatament desprès d’una immersió profunda en el tema, no és un sarcasme, però li falta poc.

D’altra banda, podem sentir-nos afortunats que les tècniques de formació d’equips hagin evolucionat cap a activitats assossegades, com l’exercici a l’aire lliure o la pràctica de tradicions folklòriques com els castells. En aquests casos, tothom ha de posar l’espatlla i tots a una, cadascú en el seu paper, que és el que tenen els castells. Bé, si més no en teoria.

Molt pitjor era, amb el degut respecte per qui hi cregui, el paintball. Les batalles amb fusells carregats de pintura han estat posades sovint com a exemple de creació de lideratge i d’esperit de cooperació. Podria ser. Però quan aquests propòsits es busquen per la via bèstia, de vegades es produeixen els efectes contraris. L’ambient de lluita propicia que les possibles inquines no tan sols no es relaxin, sinó que s’excitin i que la cosa acabi fins i tot a bufetades. Pel que fa al lideratge, diguem que més aviat es fomenta el cabdillisme, que no és exactament el mateix o, en tot cas, la seva pitjor cara.

Ja sabem que, de vegades, en els partits de futbol de l’empresa, es cometen faltes molt poc cristianes. Però quan allò que es recrea deliberament és un ambient d’enfrontament, a ningú li hauria d’estranyar que a algú li surti l’animal que tots portem dintre.

Cal reconèixer que hi ha un factor cultural implicat. O d’idiosincràsia, com prefereixin. Som com som (mediterranis, perquè ens entenguem) i difícilment ens canviarà un matí corrent pel camp o cridant consignes tan èpiques com “Jerónimo!” o “Banzai!”, i altres perles de semblant alenada. Per això el teambuilding potser pugui donar més resultats en altres latituds més serenes i pràctiques i menys individualistes.

No voldria acabar sense una darrera reflexió sobre les nostres actituds a la feina. El teambuilding no és imprescindible per fomentar un ambient de treball positiu i productiu. Ni tan sols necessari. N’hi hauria d’haver prou amb apel·lar a l’orgull professional per aconseguir el mateix resultat. A ningú se li pot exigir que es faci amic dels seus companys, però sí que sàpigue treballar amb ells. En castellà castís se’n diu vergonya torera, que és una modalitat de la vergonya pròpia, que no aliena, consistent en deixar-se d’històries i estar per la feina.

Publicat a El 3 de Vuit (28-10-2011)

Ja hem tocat fons?

El devessall de males notícies relacionades amb la crisi, pel que sembla inacabable, fa molt pertinent la pregunta del títol. Portem quatre anys submergits en el problema i fa la impressió que, lluny de remuntar, cada dia anem a menys. Que no es tracta ja de veure la llum al final del túnel (ja no hi posem data, per llunyana que sigui), sinó que potser encara no hem vist el pitjor.

Les impressions més pessimistes s’alimenten per un factor que resulta demolidor des d’un punt de vista psicològic: la sensació que, fem el que fem i prenguem les mesures que prenguem, no aconseguim aturar la caiguda lliure en què es troba la nostra economia. L’assalt especulador contra el deute emés pels Estats n’és el millor exemple.

Som, doncs, presoners d’un destí que no controlem? Doncs no, perquè el que està passant no té res a veure amb un fatalisme de caire romàntic, sinó amb coses absolutament prosaiques. A més, el que passa té responsables amb noms i cognoms, o si més no amb raó social.

Una altra cosa és que no hi hagi cap govern disposat a prendre mesures contra aquests responsables, llevat d’alguna declaració tipus Robin Hood per acontentar l’opinió pública (que, per cert, ja no s’acontenta amb meres paraules). Això dels mercats, per exemple, és un eufemisme dialètic que va de primera als qui s’amaguen darrera de tal denominació i als qui busquen culpables genèrics perquè cert statu quo quedi apuntalat i ningú, fora dels de sempre, prengui mal.

No podem fer res, doncs? Sóc conscient que, si més no de moment, sense els bancs ni els mercats no anem enlloc. I també que “afusellar” l’especulació no resulta senzill. Però no puc evitar preguntar-me si estem tan inermes davant la ruïna de les nostres finances publiques, o de la prosperitat aconseguida a base de dècades de treball i esforç.

I segurament no calen grans reformes legals per poder actuar. El magistrat emèrit del Tribunal Suprem espanyol José Antonio Martín Pallín assegurava temps enrere que el que succeeix al món de les finances d’uns anys ençà era perseguible amb els tipus penals de tota la vida. I potser seria molt del cas. Però s’ha de voler. Ja volem? Ja vol qui té els eventuals recursos per actuar?

La passivitat en aquest sentit dels estats és francament desencoratjadora. Que països capaços de desplegar milers d’efectius militars a qualsevol racó del món, i de defensar-se del terrorisme a cop de bomba, es mostrin impotents davant els atacs de coll blanc a la seva solvència financiera, diu molt del món real en què estem vivint. I la pregunta que cal fer a continuació potser sonarà a cínica, però és molt apropiada: no ens estarem equivocant d’enemic?

Estem segurs que la principal amenaça contra la nostra estabilitat i seguretat, i contra la preservació de la nostra forma de vida, és aquest terrorisme que ofereix escàs blanc als nostres arsenals militars, o uns pocs centenars de persones que s’enriqueixen arruïnant-nos?

Els Alfacs contra Google: raó de fons, decisió potser equivocada

Els propietaris del càmping Els Alfacs han demandat judicialment Google. Reclamen que les referències a la tragèdia que va haver-hi el 1978 no surtin les primeres quan es tecleja el seu nom. O si més no, que quedi diferenciat clarament que una cosa és el càmping i l’altra la tragèdia que hi va ocórrer.

I saben què? Que tenen raó. Ha de ser molt dur que, pels segles dels segles i a escala universal, casa teva quedi com el lloc on va passar una desgràcia horrible, quan tu no en vas tenir la culpa, sinó que en vas ser, n’ets, una víctima més.

Però he volgut conèixer en detall la demanda, perquè a banda de la meva malfiança natural, sumada a l’adquirida en la meva època de periodista, qualsevol retallada a la llibertat d’informació, fins i tot si pot estar fonamentada, no em deixa indiferent. Com a mínim, crec que s’ha de discutir i, per descomptat, justificar molt bé.

I aquí la sorpresa. L’advocat dels propietaris no explica exactament el mateix que aquests. Els amos del càmping reclamaven el dret a l’oblit, que potser es porta malament amb la necessitat de no perdre la memòria, però que podria arribar a admetre’s en determinades circumstàncies. El seu lletrat, en canvi, argumenta un perjudici al negoci. Qui voldrà anar a un càmping si quan el troba per Google li tiren a la cara relats horrorosos i imatges que fan autèntica feredat?

I també tenen raó. Ha de ser molt dur que una desgràcia de la qual vas ser víctima et perjudiqui la forma de guanyar-te el pa. Però ja no és el mateix. Puc raonar-ho, però ja no se’m produeix la identificació emocional automàtica del primer supòsit.

En darrera instància, tot i entendre els motius dels empresaris, em sembla que estem davant d’un precedent potencialment perillós. Ningú ha de patir un dolor inflingit gratuïtament, sí, i al nostre país hi ha hagut sentències judicials molt sensates que han sabut equilibrar la llibertat de premsa amb no burxar gratuïtament les ferides. Però restringir la llibertat d’informar i comunicar, encara que sigui amb bones raons, és sempre un camí que se sap on comença, però no on pot acabar. No voldria donar idees, però els propietaris dels Alfacs fa temps que demanen als mitjans de comunicació que els deixin estar. Què faran ara, pel mateix principi? Denunciar-los també?

Això no vol dir que els mitjans de comunicació, o els que opinem, o Google (tot i que es limiti a indexar contiguts d’altres), tinguem carta blanca. És més, va sent hora d’afinar els criteris deontològics que han de regir la informació sobre catàstrofes. I sobretot plantejar-nos si certes coses tenen lògica. Per exemple: cal recordar any rere any l’aniversari d’una desgràcia, sense aportar més que anècdotes irrelevants? Perquè una cosa és no parlar de les coses, i l’altra repetir-les ad nauseam i oblidar que el “producte” amb què treballem no és una entelèquia abstracta que anomenem notícies, sinó persones i les coses que els passen.

Però que això sigui així no vol dir tampoc que els propietaris del càmping Els Alfacs, tot i tenir una raó amb la qual és senzill identificar-se, no puguin equivocar-se en les seves decisions.

Lamento dir-ho, però quan van voler continuar l’activitat després de l’accident, a més de certa autoritat moral, van assumir també algunes càrregues. Perquè mantenen, si no, un monolit commemoratiu dins del recinte? Em dol adreçar certes preguntes als empresaris dels Alfacs, però tristament toquen. Què faran amb el monument? El desmantellaran un dia d’aquests en atenció al “dret a l’oblit”, o més bé perquè pot perjudicar la imatge del negoci? I què els expliquen als turistes que pregunten què significa? Els diuen que és una escultura com tantes altres? Que hi pensin, si us plau.



Publicat a El 3 de Vuit (26-8-2011) 

Publicat a La Veu de l'Ebre (26-8-2011)

Estrenem versió per a telèfons mòbils

És una funcionalitat gratuïta que ens ofereix Blogger i per això la incorporo al bloc. A partir d'ara, si hi entreu des d'un telèfon mòbil amb accès a Internet, trobareu una versió simplificada del bloc, que consumirà menys ample de banda: es descarregarà més ràpidament i significarà una transferència de dades menor. Al peu de la pàgina trobareu un botó que us permetrà tornar al disseny clàssic del bloc.

Certa hipocresia hipotecària

La dació en pagament quan no es pot pagar la hipoteca és una idea essencialment sana. Però té un punt pervers: és d’aquelles idees amb les quals és impossible estar en desacord, que et fan quedar com un troglodita si goses fer-hi algun matís, per mínim i ponderat que sigui. O neocon i fatxa.

Naturalment, la banca no és en absolut innocent de l’actual crisi hipotecària. Tot el contrari, li correspon la principal culpa: és la conseqüència lògica d’anys d’anys d’irresponsabilitat en el mercat hipotecari. Però uns quants subscriptors d’hipoteques donades amb aquesta alegria tampoc són éssers virginals. Lamento dir-ho, però qui va rebre crèdit basant-se en algun conte de la lletera no té la mateixa culpa que qui li va deixar diners sabent que no els podria retornar, però poc li falta. Que els mateixos bancs aconsellessin pèssimament els seus clients no és cap consol pràctic.

És clar que la cosa té un component de mercat. Qui va comprar una cosa per 80, posem per cas, i la va finançar d’acord amb aquest preu, pot trobar-se que el mercat ha decidit que tal cosa ara val 50, o menys. Tanmateix, al banc caldrà pagar-li, i tota la vida, en relació als 80. Alguns es pensaven que adquirien un patrimoni, que a més es revaloritzaria de forma indefinida, quan de fet assumien un deute pràcticament perpetu, quan no una trampa, com el temps ha demostrat.

Però com que el mercat no sabem qui és ni on viu (és una de tantes ficcions de la nostra societat), no podem ni clavar-li una plantofada ni enrecordar-nos-en dels seus familiars i difunts. En definitiva, que la culpa tampoc no és de ningú.

Però què passa quan qui va comprar no pot assumir els pagaments del finançament? Lògicament, el banc executa la garantia del crèdit. L’habitatge, en el cas de les hipoteques. Aquestes són les regles del joc i qui signa una hipoteca no hauria d’oblidar-ho.

El problema és quan l’execució no cobreix l’import pendent. És una situació freqüent quan l’habitatge s’ha desvaloritzat per les raons que sigui, entre elles que un preu inflat per una bombolla immobiliària s’hagi situat en un nivell més raonable o ajustat a la realitat. Recordin, si el crèdit era per 80 i l’habitatge ha passat a valer-ne 50 o menys, és molt fàcil que el deute no quedi cobert. Si més no, en hipoteques recents amb un grau d’amortització molt baix.

Hi ha països que han resolt aquesta qüestió considerant que l’habitatge és l’única garantia del crèdit i que, per tant, el banc, que també sabia què signava, s’ha de conformar amb el que es pugui recuperar. És la dació en pagament, que no és ben bé allò d’anar al banc a donar les claus del pis, però per aquí van els trets.

Ara, hi ha una pregunta incòmoda i molesta que no renuncio a fer-me. L’import de les hipoteques dels darrers anys està inflat únicament per raons de mercat? O és més aviat perquè el crèdit ha estat cobrint quantitats que mai abans havien estat finançades? No cal que usem subterfugis ni metàfores. Les hipoteques eren tan altes perquè es finançava el 100% del preu de l’habitatge. Perquè es finançaven, a més, les despeses fiscals de la compra i de formalització de l’operació. I perquè es finançaven, amb l’excusa dels tipus d’interès baixos, béns en absolut immobiliaris, com el cotxe, la nevera o fins i tot viatges de vacances.

Els bancs s’han tirat a l’esquena aquelles ràtios prudents que establien que no es podia prestar més del 70% del valor de taxació, o que la quota mensual no podia superar la tercera part dels ingressos. Però molts clients dels bancs s’han deixat portar, pensant-se que en sortien beneficiats quan poques coses hi ha pitjors que creure’s ric. Estic d’acord amb la dació en pagament, però no tinc tan clar que hagi de cobrir el que no toca. Tornaran els interessats el cotxe i la nevera? I com s’ho faran per tornar les vacances? Diguin-me fatxa, però així ho veig jo.


Publicat a El 3 de Vuit (22-7-2011)