Periòdics incidents ens recorden de tant en tant que el món occidental, des de fa deu anys, continua immers a l’Afganistan en una guerra molt difusa i misteriosa. Més que la d’Iraq, que ens diuen que ha anat de baixa, sense que poguem comprovar, més aviat el contrari, que així és. I, per tant, és legítim preguntar-nos què hi fem exactament per aquella contornia.
Diré d’entrada que no estic en desacord en escampar pel món la democràcia i les seves moltes virtuts. Tot el contrari. Si ho raonem bé, ni tan sols estic en contra d’escampar-la a canonades, fins i tot a qui no la vulgui. Però en aquest cas, cal fer-se dues preguntes. A saber: Quina democràcia estem escampant? I perquè no l’escampem, a bones o a males, a les moltes dictadures que deixem excloses de tan noble política, potser perquè ens surt més a compte tenir-les com a amigues?
La segona pregunta és contesta ella mateixa. La primera, en canvi, genera una nova pregunta: quina mena de democràcia és la que té guanyador fixe, sabut per anticipat abans que obri la primera urna? Perquè les coses funcionen així, i sota l’atentíssima mirada dels ocupants occidentals.
Arribats aquí, si a l’Afganistan les canonades no asseguren la llibertat més que de blablabla, hem de repetir la pregunta inicial: què hi fem exactament allà? Se m’acuden dos pretexts. Estem lluitant contra el terrorisme i/o estem fent que els afganesos visquin millor. Totes dues qüestions mereixen també un breu comentari.
Lamento dir que això de la lluita contra el terrorisme s’assembla cada cop més a la broma de les armes de destrucció massiva d’Iraq. Cal reconèixer que és molt difícil lluitar, en el seu propi terreny, contra un enemic tan inconcret que fins i tot classifiquem en franquícies (!). La força militar tradicional, llençada contra aquesta mena d’enemic, no té blancs fàcils: on estan, per exemple, les divisions blindades d’Al Qaeda? Però un cop aclarit això, és raonable preguntar-se si volem realment resoldre el problema o si ens convé més aviat que el problema s’eternitzi, perquè així tenim l’excusa de continuar allí. Desprès explicaré perquè.
Desprès de deu anys de guerra podem concloure que estem davant d’una mera ocupació colonial
Pel que fa a millorar la vida dels afganesos, què volen que els digui. L’informe diari de guerra de Kabul no és molt diferent del de Bagdad. Potser el món occidental va creure’s que les coses havien canviat perquè en els primers dies de l’“alliberament” els homes es van afaitar la barba, obligatòria durant el règim talibà, o unes poques dones es van treure la burka, obligatòria gairebé sempre. Però a la vista dels esdeveniments, va ser una creença il·lusa.
Afganistan ha estat sempre el mateix: un territori perdut emmmig de no res, en el qual no impera cap llei ni ordre, si més no equiparable al que entenem per tal al món occidental. Tothom que s’ha volgut posar en aquest vesper de clans tribals, senyors de la guerra i altres herbes, incloses les fumables, n’ha sortit amb la cua entre les cames.
Què queda, llavors, si estem escampant una democràcia sui géneris, la lluita contra el terrorisme és un pretext i no millorem la vida dels afganesos? Doncs quelcom tan senzill com que la situació geogràfica de l’Afganistan ha passat a ser estratègica per portar els recursos energètics de l’Àsia Central als ports de mar més propers. Si més no, als ports de mar controlats pel món occidental, de forma directa o a través de dictadures amigues. Dit d’una altra forma, el que fem a l’Afganistan és, clar i ras, assegurar una ruta comercial.
I quan es conclou tal cosa, no podem qualificar l’aventura militar si no és com una guerra colonial pura i dura. D’una mera ocupació per aconseguir recursos naturals o garantir-ne el seu trànsit. Això sí, en ple segle XXI i transmesa, a estones, per la CNN o Al-Jazeera.
Publicat a El 3 de Vuit (23-12-2011)
dissabte, de desembre 24, 2011
dimecres, de desembre 14, 2011
L'escola de la Mercè fa una crida a tota Tortosa per ampliar el fons de la bibliotca del centre
Presentació de la campanya, a la biblioteca de l'escola.
L'escola pública de la Mercè ha engegat una campanya per aconseguir ampliar el fons de llibres de la seva biblioteca. El centre fa una crida a tota la societat tortosina perquè faci donacions de llibres i jocs didàctics adequats a alumnes de 3 a 12 anys. La iniciativa es desenvoluparà aquests mesos de desembre i gener.
La campanya compta amb el suport de l’Associació de Mares i Pares de la Mercè, l’Associació d’Amigues i Amics de la Unesco de Tortosa, l’Institut de l’Ebre i el col·lectiu d’exalumnes del centre. També té el suport de la direcció territorial del departament d’Ensenyament de la Generalitat.
La donació de llibres i jocs didàctics pot fer-se directament a l’escola (carrer Providència 11-15) i també a l’Institut de l’Ebre (avinguda Cristòfol Colom 34-42), en horari escolar del 15 al 22 de desembre i del 9 al 20 de gener. Una altra fórmula és comprar un llibre a diferents establiments tortosins, com La 2 de Viladrich, Centre del Llibre i del Paper El Cid, Ebrebooks, Parereria Cris, Didó i altres. Els establiments faran arribar després les donacions a l’escola.
La setmana passada, l’Ampa ja va promoure un mercadet al pati de l’escola, per tal de recaptar fons per comprar llibres: es van aconseguir 400 euros. També poden fer-se donacions econòmiques al local de l’Ampa, situat a la mateixa escola i amb accès directe des del carrer.
En la presentació de la campanya, aquest 13 de desembre de 2011, la directora de l’escola, Aurèlia Subirats ha recordat “el valor de la lectura en la formació de les persones” i ha remarcat la importància que a l’escola hi hagin els recursos bibliogràfics necessaris. En aquest mateix sentit s’ha pronunciat el director territorial d’Ensenyament, Antoni Martí, qui ha destacat que “iniciatives com aquesta s’emmarquen perfectament dins del projecte del departament de fomentar la lectura; per això aquesta campanya tindrà el nostre suport”.
De la seva banda, la presidenta de l’Ampa, Anna Cid, ha explicat que “la Mercè té una bona biblioteca, àmplia i amb bon equipament de mobiliari i fins i tot amb una bona col·lecció d’obres de consulta, però li falten llibres de lectura”. Sobretot falten llibres de lectura per a les joves generacions d’avui. La Mercè atresora alguns llibres que són autèntiques joies, per ser el retrat de diferents èpoques, “però no són adients per donar-los a llegir avui i que el que hem de fer-ne és conservar-los en benefici de la memòria històrica”, ha dit la directora de l’escola.
Toni Ponts, de l’Associació d’Amigues i Amics de la Unesco ha indicat que “l’objectiu és que tota Tortosa pugui implicar-se en aquesta campanya, fins i tot les Terres de l’Ebre”. “Perquè la idea que volem transmetre”, ha afegit, “és que tots som Mercè”.
I Toni Gallardo, representant del col·lectiu d’antics alumnes, ha compromès la participació d’aquest grup a la campanya “perquè un dels nostres objectius és donar suport a l’actual escola, en agraïment pel molt que aquesta ens va donar quan en vam ser alumnes”. Els exalumnes posen a disposició de la campanya el seu bloc (http://exalumnes-lamerce-tortosa-blogspot.com), un espai 2.0 de relació obert a tothom que suma més de 384.000 visites, amb una mitjana diària de 300.
dilluns, de desembre 12, 2011
Solucions amb ideologia
Europa va a la deriva en la que diuen que és la crisi més greu des de la Segona Guerra Mundial. Potser caldria retrocedir més enrera, però com en aquestes qüestions porta la veu cantant la cancellera alemanya, Angela Merkel, donem per bona l’afirmació. Però fins i tot la identificació del que estem intentant salvar presenta dificultats. No està clar que volguem posar en marxa de nou l’economia, encara que ho manifestem així. Si més no, no com a primera prioritat. De moment, estem entretinguts provant de salvar les nostres finances públiques.
En tot cas, que l’ús de la primera persona del plural no ens confongui. Això ho han decidit altres i s’espera de nosaltres que obeïm com a xais que van directe al sacrifici.
El mal va de lluny. La prosperitat dels darrers anys es basava en un seguit de ficcions. Una d’elles era que l’euro constituïa una garantia implícita per al deute de cada país. Així, ho entenien, si més no, els mercats. Fins i tot ho ha reconegut el director de l’agència de qualificació Fitch. Però quan la crisi va posar en tensió les finances públiques i els estats es van plantejar reestructurar el seu deute (la qual cosa significava quitances i moratòries) es va veure que tal garantia no existia. Bé, això va entendre, si més no, aquest ens incorpori que anomenem mercats.
Aquests mercats no s’aconformen que els apaivaguem amb rescats o oferint-los en sacrifici un govern rera d’un altre. I diuen molt clar el que volen, que no deixa de ser sorprenent: una unió fiscal de l’eurozona o bé l’emissió conjunta d’eurobons.
Cal admetre que no hi ha cap garantia que aquesta demanda sigui autèntica o la darrera que presenten. Ni que els sadolli la set de sang (perdó, de sang ben bé no, de benefici, més ben dit).Però si resulta sorprenent és perquè no es correspon amb les teràpies econòmiques que la dreta europea s’entesta a aplicar. El tàndem Merkel-Sarkozy pretén curar la malaltia limitant-se a tractar-ne els símptomes. Les seves propostes són crear un gran fons de rescat, recapitalitzar els bancs i realitzar uns ajustaments brutals que facilitin complir el pacte d’estabilitat europeu per la via ràpida.
No hi ha solucions “tècniques” a la crisi,
només solucions polítiques
Però hi ha una altra solució, la progressista, que proposa mesures polítiques i que si està inèdita és per l’escàs pes actual del centresquerra a les institucions del Vell Continent. Es tracta de reformar els tractats per crear una Europa federal, o gairebé federal, que tingui una única política econòmica i fiscal i un bo europeu amb garantia conjunta i solidària.
Sobre aquesta base sòlida podria superar-se la crisi del deute i sentar les bases de la recuperació econòmica, sense renunciar per complet a les polítiques que han fet d’Europa el lloc menys dolent del món per viure-hi.
El problema de la solució conservadora és si serà suficient, fins i tot al preu d’enderrocar l’Estat del benestar. El punt feble de la solució progressista és que cal una altura de mires que no té cap dels actuals líders europeus. I això val tant pels d’esquerres com per als de dretes, per molt que aquests darrers portin la veu cantant, que no la batuta.
Encara que les reticències d’Alemanya són comprensibles, davant de tant engany comptable i engany del normal i corrent, Merkel hauria de tenir present que sense la resta d’Europa (on ven la majoria dels seus productes), no va enlloc. Dit d’altra forma: ni que sigui per motius tan prosaics com aquest, o ens salvem junts o ens enfonsem junts. Que l’enfosament sigui per fases o per països individuals, tal com ens l’estan executant, no ha de fer-nos equivocar: no hi ha solució “tècnica” possible, només solucions polítiques que no hauríem de retardar més.
Altrament, continuarem fent-nos autocops d’Estat que no serviran per a res més enllà de les primeres 24 hores, com escrivia un servidor la setmana passada.
Publicat a El 3 de Vuit (9-12-2011)
En tot cas, que l’ús de la primera persona del plural no ens confongui. Això ho han decidit altres i s’espera de nosaltres que obeïm com a xais que van directe al sacrifici.
El mal va de lluny. La prosperitat dels darrers anys es basava en un seguit de ficcions. Una d’elles era que l’euro constituïa una garantia implícita per al deute de cada país. Així, ho entenien, si més no, els mercats. Fins i tot ho ha reconegut el director de l’agència de qualificació Fitch. Però quan la crisi va posar en tensió les finances públiques i els estats es van plantejar reestructurar el seu deute (la qual cosa significava quitances i moratòries) es va veure que tal garantia no existia. Bé, això va entendre, si més no, aquest ens incorpori que anomenem mercats.
Aquests mercats no s’aconformen que els apaivaguem amb rescats o oferint-los en sacrifici un govern rera d’un altre. I diuen molt clar el que volen, que no deixa de ser sorprenent: una unió fiscal de l’eurozona o bé l’emissió conjunta d’eurobons.
Cal admetre que no hi ha cap garantia que aquesta demanda sigui autèntica o la darrera que presenten. Ni que els sadolli la set de sang (perdó, de sang ben bé no, de benefici, més ben dit).Però si resulta sorprenent és perquè no es correspon amb les teràpies econòmiques que la dreta europea s’entesta a aplicar. El tàndem Merkel-Sarkozy pretén curar la malaltia limitant-se a tractar-ne els símptomes. Les seves propostes són crear un gran fons de rescat, recapitalitzar els bancs i realitzar uns ajustaments brutals que facilitin complir el pacte d’estabilitat europeu per la via ràpida.
No hi ha solucions “tècniques” a la crisi,
només solucions polítiques
Però hi ha una altra solució, la progressista, que proposa mesures polítiques i que si està inèdita és per l’escàs pes actual del centresquerra a les institucions del Vell Continent. Es tracta de reformar els tractats per crear una Europa federal, o gairebé federal, que tingui una única política econòmica i fiscal i un bo europeu amb garantia conjunta i solidària.
Sobre aquesta base sòlida podria superar-se la crisi del deute i sentar les bases de la recuperació econòmica, sense renunciar per complet a les polítiques que han fet d’Europa el lloc menys dolent del món per viure-hi.
El problema de la solució conservadora és si serà suficient, fins i tot al preu d’enderrocar l’Estat del benestar. El punt feble de la solució progressista és que cal una altura de mires que no té cap dels actuals líders europeus. I això val tant pels d’esquerres com per als de dretes, per molt que aquests darrers portin la veu cantant, que no la batuta.
Encara que les reticències d’Alemanya són comprensibles, davant de tant engany comptable i engany del normal i corrent, Merkel hauria de tenir present que sense la resta d’Europa (on ven la majoria dels seus productes), no va enlloc. Dit d’altra forma: ni que sigui per motius tan prosaics com aquest, o ens salvem junts o ens enfonsem junts. Que l’enfosament sigui per fases o per països individuals, tal com ens l’estan executant, no ha de fer-nos equivocar: no hi ha solució “tècnica” possible, només solucions polítiques que no hauríem de retardar més.
Altrament, continuarem fent-nos autocops d’Estat que no serviran per a res més enllà de les primeres 24 hores, com escrivia un servidor la setmana passada.
Publicat a El 3 de Vuit (9-12-2011)
diumenge, de desembre 11, 2011
Una mort menys gratuïta
Que es mori la persona amb la que havies volgut compartir la teva vida és duríssim. Poc importa que el temps hagués fet estralls en els sentiments i que la relació estigués acabant-se. La mort són paraules majors, definitives. S’ha d’haver viscut una situació així per saber el que és. Mai et recuperes del tot, per molt que la vida continuï endavant. Un professional d’aquestes qüestions em va aconsellar que més que superar-ho, havia d’acostumar-m’hi. Consola poc, sí, però és una recomanació molt pràctica.
S’ha d’haver viscut per conèixer els moments dificilíssims que et toca viure. En el meu cas, una malaltia sobtada i rapidíssima: tres dies amb prous feines. Sucessius pronòstics d’extrema gravetat. Que et diguin que et vagis preparant per al pitjor i que et convidin a acomiadar-te, si vols fer-ho, sense entretenir-te gaire. Afrontar que els metges et plantegin deixar-ho estar perquè els esforços ja són inútils..., i pensar que, malgrat totes les teves conviccions sobre la mort digna, si tu dius prou, hi ha una persona que, per molt sentenciada que estigui, morirà de forma pràctica. Sortir mentalment sa d’aquesta muntanya russa és gairebé una proesa.
I el més difícil de tot: explicar a les teves filles que la seva mare es moria. Ningú més podia fer-ho. Un s’ha de menjar les llàgrimes pròpies i posar el seu dolor en segon lloc. No sé si ho vaig fer bé. És impossible saber-ho, perquè simplement no estem preparats. Només sé que és el més difícil que m’ha tocat fer a la vida. Tant, que desprès m’ha semblat tot sorprenentment fàcil. De vegades tant, que no sempre he reaccionat bé a les dificultats normals de la vida.
De tota la corrua de moments difícils i trists que ens va tocar viure, només un element ens va aportar cert consol. No alegria, perquè no era el cas, però sí consol. Haver donat els òrgans ens va permetre pensar que una mort gratuïta no era gratuïta del tot. Ens va permetre pensar que la persona que ens deixava continuaria vivint, d’alguna forma, a través d’altres persones. Que les meves filles no tindrien mai més la seva mare, però que algunes famílies podrien estalviar-se el nostre tràngol i la nostra tristesa.
Va ser la decisió més fàcil. No vam trair ningú, ni vam faltar al respecte, com de vegades diuen alguns de la donació d’òrgans. Tot el contrari, estic segur (n´havíem parlat de vegades) que, si hagués pogut, s’hagués alegrat de saber que altres persones tindrien una oportunitat de començar de nou. La seguretat definitiva la vaig tenir mesos desprès, quan les meves filles, encara petites, van voler saber què passa exactament amb el cos dels difunts: escoltar que estaven orgulloses que la seva mare hagués ajudat a salvar-se altres persones ha estat de les emocions més intenses que m’han regalat.
I quelcom important. Vam donar tots els òrgans i teixits que fossin transplantables. També vam donar per a fins d’investigació els que, pel motiu que fos, no poguessin aprofitar-se per transplantar. Hi ha problemes greus que es resolen de forma immediata amb un transplantament. Però altres problemes només tenen possibles solucions a llarg termini i la convicció i l’altruïsme també ens hi ha d’arribar. Haver passat tres dies terribles a una UCI, veient que la nostra no era ni de bon tros l’única desgràcia, resulta molt alliçonador. La cosa, tanmateix, no té cap mèrit. Era l’única opció decent.
Pèrdues tan doloroses ens ensenyen que hem de viure la vida amb plenitud, però sobretot que hem de ser més bones persones. Hi ha una fórmula molt senzilla d’exercir la bondat: donar els òrgans. No cal esperar a morir-se. La donació pot fer-se voluntàriament en vida. Jo ja ho he fet i educo les meves filles, ara que em toca fer-ho a mi sol, en la idea que han de ser bones persones i que la bondat es demostra amb gests tan senzills com aquest.
Es poden dir moltes coses bones de la Marató que cada any organitza TV3. La sento com a pròpia des de les primeres edicions, perquè crec que és un model exemplar d'exercici de la solidaritat. Però em permetran que digui amb la d’enguany, dedicada al transplantament i regeneració d’òrgans i teixits, sento una implicació emocional molt especial.
Publicat a la web de La Marató (9-12-2011)
divendres, de novembre 25, 2011
Consentits, però cops d’Estat
No és per simpatia cap a Berlusconi ni cap a les trampes comptables que escriuré el que ve a continuació. Però els canvis de govern a Itàlia i a Grècia, decidits pels mercats i executats a distància per l’Angela Merkel (amb Sarkozy de “palmero”), em semblen cada vegada més uns cops d’Estat.
Cops d’Estat consentits, és clar, perquè els respectius parlaments s’han baixat els pantalons. No són els primers parlaments que avalen un canvi de govern decidit de forma antidemocràtica. La diferència és que ara no ha calgut cap acte de força, ni tan sols la mera remor de sabres.
En realitat, han estat sacrificis rituals oferts a aquests ens incorporis que anomen mercats. L’esperança d’apaivagar-los amb sang ha estat vana. Com a exemple de l’eficàcia de l’abandonament dels procediments democràtis, els “mercats” van redoblar els atacs contra el deute italià un cop consumat el canvi de govern. I què esperàvem, per cert?
Naturalment, qualificar com a cop d’Estat el que semblen mesures benintencionades per salvar països caiguts en mans de pocavergonyes, requereix una justificació. Podria liquidar-ho recordant que, diumenge passat, al meu col·legi electoral no vaig trobar urna per al Fons Monetari Internacional. Ni que ningú dels “mercats” donés la cara en una papereta electoral, ni que fos perquè li poguessim partir. Però la qüestió té un calat més profund.
“Els sacrifis rituals als mercats han estat ineficaços. Ens hem carregat la democràcia a canvi de res”
Mal que ens pesi a les persones mínimament sensibles, Berlusconi havia guanyat els eleccions. Era un fatxenda i un masclista, un corrupte al qual haurien d’haver jubilat els electors i no els mercats. Però és el que van decidir una majoria d’italians. I qui, exactament, ha decidit que plegui? Els italians, malgrat les manifestacions d’alegria d’una part, no.
El cas de Grècia és encara més sagnant. Yorgos Papandreu va aconseguir fa només dos anys una majoria absoluta aclaparadora amb la promesa d’aixecar catifes i acabar amb la ficció dels comptes públics. Va complir la seva paraula i vam descobrir que el deute grec no era del 3% del PIB, sinó del 10%.
Quina ha estat la seva recompesa per haver gosat desafiar els nous poders mundials amb un referèndum, convenientment avortat? Doncs la de ser abatut ignominiosament. Part de la ignomínia ve del fet que el tecnòcrata que l’ha succeït, Lucas Papademos, era el governador del Banc de Grècia, un dels còmplices (si no autor) en el gran engany.
I què passa mentrestant a Espanya? La victòria del Partit Popular havia d’acontentar els mercats, o això ens deien. Ja van veure que, malgrat tot, el deute espanyol ha assolit una cotització que a Grècia, Portugal, Irlanda o Itàlia ha significat la intervenció. Les mesures dràstiques que caldrà adoptar, un cop passades les eleccions, han disparat un rumor: que Mariano Rajoy no durarà ni sis mesos i serà substituït per un govern de tecnòcrates. Només política ficció? Per si de cas, el PP es posa la bena abans que la ferida i no descarta situar una “personalitat tècnica” com a ministre d’Economia.
Publicat a El 3 de Vuit (25-11-2011)
Cops d’Estat consentits, és clar, perquè els respectius parlaments s’han baixat els pantalons. No són els primers parlaments que avalen un canvi de govern decidit de forma antidemocràtica. La diferència és que ara no ha calgut cap acte de força, ni tan sols la mera remor de sabres.
En realitat, han estat sacrificis rituals oferts a aquests ens incorporis que anomen mercats. L’esperança d’apaivagar-los amb sang ha estat vana. Com a exemple de l’eficàcia de l’abandonament dels procediments democràtis, els “mercats” van redoblar els atacs contra el deute italià un cop consumat el canvi de govern. I què esperàvem, per cert?
Naturalment, qualificar com a cop d’Estat el que semblen mesures benintencionades per salvar països caiguts en mans de pocavergonyes, requereix una justificació. Podria liquidar-ho recordant que, diumenge passat, al meu col·legi electoral no vaig trobar urna per al Fons Monetari Internacional. Ni que ningú dels “mercats” donés la cara en una papereta electoral, ni que fos perquè li poguessim partir. Però la qüestió té un calat més profund.
“Els sacrifis rituals als mercats han estat ineficaços. Ens hem carregat la democràcia a canvi de res”
Mal que ens pesi a les persones mínimament sensibles, Berlusconi havia guanyat els eleccions. Era un fatxenda i un masclista, un corrupte al qual haurien d’haver jubilat els electors i no els mercats. Però és el que van decidir una majoria d’italians. I qui, exactament, ha decidit que plegui? Els italians, malgrat les manifestacions d’alegria d’una part, no.
El cas de Grècia és encara més sagnant. Yorgos Papandreu va aconseguir fa només dos anys una majoria absoluta aclaparadora amb la promesa d’aixecar catifes i acabar amb la ficció dels comptes públics. Va complir la seva paraula i vam descobrir que el deute grec no era del 3% del PIB, sinó del 10%.
Quina ha estat la seva recompesa per haver gosat desafiar els nous poders mundials amb un referèndum, convenientment avortat? Doncs la de ser abatut ignominiosament. Part de la ignomínia ve del fet que el tecnòcrata que l’ha succeït, Lucas Papademos, era el governador del Banc de Grècia, un dels còmplices (si no autor) en el gran engany.
I què passa mentrestant a Espanya? La victòria del Partit Popular havia d’acontentar els mercats, o això ens deien. Ja van veure que, malgrat tot, el deute espanyol ha assolit una cotització que a Grècia, Portugal, Irlanda o Itàlia ha significat la intervenció. Les mesures dràstiques que caldrà adoptar, un cop passades les eleccions, han disparat un rumor: que Mariano Rajoy no durarà ni sis mesos i serà substituït per un govern de tecnòcrates. Només política ficció? Per si de cas, el PP es posa la bena abans que la ferida i no descarta situar una “personalitat tècnica” com a ministre d’Economia.
Publicat a El 3 de Vuit (25-11-2011)
diumenge, de novembre 20, 2011
El nivell cultural del jovent d'ara
No tots són iguals, evidentment. El problema és que n'hi ha de dolents i de molt pitjors, però que molt. Fallarà l'educació que els donem a casa. O fallarà la "instrucció" que reben a l'escola (Esperanza Aguirre dixit, això de la instrucció). Però el nivell cultural del jovent d'ara fa autèntica por. Ja dic que anirà per casos i potser caldria dir, per tant, que el nivell cultural mig és el que fa autèntica por.
Perquè els dic això? Acabo de tornar de votar. A la porta del col·legi electoral hi havia un noi d'una empresa d'enquestes fent l'acostumat sondeig perquè les ràdios i les teles puguin emetre un avenç de resultats així que toquin les 8 aquesta nit. He estat una estona observant-lo i escoltant-lo per veure com actuava. Prou correcte, trobo. Educat i amb els coneixements mínims que cal per aquesta feina.
Ha estat una agradabilíssima sorpresa, perquè no em podia treure del cap una anècdota que vaig viure, fa un any i poc, quan les eleccions al Parlament de Catalunya. Llavors, a la porta del col·legi em vaig trobar amb una mossa del mateix segment d'edat, dedicada a la mateixa tasca. Un servidor anava acompanyat d'un amic que és molt de la conya i davant la pregunta de qui havíem votat, ell va contestar que Francisco Franco Bahamonde. Com que hi ha persones que no saben qui va ser aquest il·lustre personatge, els deixo aquest enllaç. Espero que als ignorants els faci servei.
El que els volia contar no és l'acudit del meu amic, sinó la reacció de l'enquestadora, a qui se li suposa que com a mínim havia aprovat el Batxillerat. "Francisco Franco, Francisco Franco... Aquests es presenten? És que no els trobo a la llista?". Els juro pel més sagrat (la meva col·lecció de discs de Wagner, per exemple) que la cosa va anar així. La noia encara no deu entendre ara com és que vam marxar, deixant-la amb la paraula a la boca i emmig de grans riallades.
No és creguin que és un cas aïllat. Aquí vaig explicar que la major part de nascuts després de 1981 per un canal de televisió confonien el colpista del tricorni i el bigoti amb l'actor Fernando Tejero. Se'n podrien posar molts més exemples. I permetin-me dir quelcom que serà molt poc políticament correcte: la culpa és només de les famílies?
Perquè els dic això? Acabo de tornar de votar. A la porta del col·legi electoral hi havia un noi d'una empresa d'enquestes fent l'acostumat sondeig perquè les ràdios i les teles puguin emetre un avenç de resultats així que toquin les 8 aquesta nit. He estat una estona observant-lo i escoltant-lo per veure com actuava. Prou correcte, trobo. Educat i amb els coneixements mínims que cal per aquesta feina.
Ha estat una agradabilíssima sorpresa, perquè no em podia treure del cap una anècdota que vaig viure, fa un any i poc, quan les eleccions al Parlament de Catalunya. Llavors, a la porta del col·legi em vaig trobar amb una mossa del mateix segment d'edat, dedicada a la mateixa tasca. Un servidor anava acompanyat d'un amic que és molt de la conya i davant la pregunta de qui havíem votat, ell va contestar que Francisco Franco Bahamonde. Com que hi ha persones que no saben qui va ser aquest il·lustre personatge, els deixo aquest enllaç. Espero que als ignorants els faci servei.
El que els volia contar no és l'acudit del meu amic, sinó la reacció de l'enquestadora, a qui se li suposa que com a mínim havia aprovat el Batxillerat. "Francisco Franco, Francisco Franco... Aquests es presenten? És que no els trobo a la llista?". Els juro pel més sagrat (la meva col·lecció de discs de Wagner, per exemple) que la cosa va anar així. La noia encara no deu entendre ara com és que vam marxar, deixant-la amb la paraula a la boca i emmig de grans riallades.
No és creguin que és un cas aïllat. Aquí vaig explicar que la major part de nascuts després de 1981 per un canal de televisió confonien el colpista del tricorni i el bigoti amb l'actor Fernando Tejero. Se'n podrien posar molts més exemples. I permetin-me dir quelcom que serà molt poc políticament correcte: la culpa és només de les famílies?
diumenge, de novembre 13, 2011
Blocs electorals als mitjans públics, la mateixa cantarella de sempre
El 23 de febrer de 2008 vaig escriure aquí mateix al meu bloc una entrada sobre els blocs d'informació electoral als mitjans de comunicació públics. Era en vespres de les eleccions generals que van donar la reelecció a Zapatero. Llavors em manifestava amb el cor dividit sobre la qüestió dels blocs. Ha passat una legislatura i es podria dir pràcticament el mateix, d'aquestes i de les altres eleccions que s'han convocat en l'interval. Tant és així que reproduiré a continuació el que vaig escriure llavors. No tinc pretensions de clàssic, que és allò que resisteix el pas del temps i continua admetent el mateix plantejament. És que el que no ha canviat són les circumstàncies.
Només afegiria que la cantarella dels presentadors ens pot semblar repetitiva i pesada, però no està mancada de fonament. El problema és que el periodisme és una professió jeràrquica i els mitjans tenen propietari (o al menys, tenen qui hi mana). Això sense comptar els periodistes que o fan mèrits per prosperar, o li agraeixen tota la vida el lloc a qui els va col·locar. Aquesta és també una part del problema.
Finalment, en aquestes qüestions qui més parla és qui més hauria de callar. Alguns que van a la junta electoral a reclamar, sempre des de l'oposició, no eren un model a seguir quan governaven. Molta doble moral és el que hi ha.
Aquí va la cosa.
Blocs electorals, cor dividit
Aquests dies de campanya tornem a veure a les televisions i ràdios públiques els blocs d'informació electoral. I la queixa dels seus professionals, expressada en no signar aquestes informacions. Es queixen de no poder explicar la campanya amb criteris informatius i no a partir d'espais de durada taxada per la junta electoral.
Jo, personalment, tinc el cor dividit davant d'aquesta qüestió. D'una banda, em sembla fantàstic que la informació electoral sigui realitzada per professionals seriosos i rigorosos. I que els criteris siguin periodístics i no els que vulgui donar per bons la junta electoral. De l'altra, tinc els meus dubtes que els mitjans públics, que depenen dels governs, puguin garantir ja no la seriositat i el rigor, que se'ls hauria de donar per suposats, sinó l'equanimitat que els correspon pel fet de ser públics.
Quan feia de periodista, vaig treballar tant a mitjans públics com a mitjans privats. I els puc assegurar que els privats no són cap model de neutralitat informativa. La diferència és que els primers els paguem els contribuents i això crea algunes obligacions afegides. Que no es compleixen pràcticament mai, per cert.
Hi ha exemples més que suficients, passats i presents, de control governamental sobre els mitjans públics: podríem dir manipulació i intoxicació, però deixem-ho en control; s'entén prou. I la temptació és encara més gran en època electoral. Podem confiar en la neutralitat d'un govern que es juga la reelecció?
I no ho dic pels governs actuals, de la Generalitat o de l'Estat, sinó com a reflexió general. La temptació d'usar la televisió pública com a instrument de propaganda és bastant transversal. No tots els governs són iguals, és veritat. Alguns no tenen manies. Altres ho fan amb prou dissímul i fins i tot és possible que sigui per una resta de mala consciència. Per mera llei de probabilitats, algú deu anar pel món amb el lliri a la mà, pensant-se que la BBC no és un canal de bodes, bateigs i comunicacions, sinó un model a seguir. En tot cas, les garanties d'una societat democràtica estan també per prevenir certa mena de temptacions.
I ja que esmentem la BBC, sovint posada com a paradigma universal, cal no oblidar que no és només una qüestió de model formal, sinó de la cultura política que hi ha darrera del model.
A casa nostra acabem de veure-ho recentment. Hem reformat els mitjans públics de la Generalitat, amb la idea de confiar la seva administració a un consell professionalitzat. La cosa, però, ha acabat com era de preveure: amb els partits repartint-se els seients del consell per quotes de partit i col·locant-hi, per part de tothom, tota mena de compromisos. Incloses jubilacions de luxe per a militants de llarga trajectòria.
La BBC és la BBC perquè la cultura política que hi ha al darrera del model és molt diferent. No obstant, no cal quedar-se només amb l'exemple britànic. Anem, si voleu, a Israel. Sabeu qui va "aixecar" la informació sobre assetjament sexual que li va costar el càrrec a l'anterior president del país? La televisió pública. En una situació de guerra pràcticament permanent, que permetria argumentar la censura, la televisió pública no és que sigui lliure. És que pot informar tan lliurement que és capaç de fer caure el cap de l'Estat. Us imagineu una situació semblant a casa nostra?
Però anem també a Estats Units. Al paradís de la comunicació privada, descobrirem que hi existeix una televisió pública. I que, passada la sorpresa que pot produir aquest descobriment, resulta ser un model molt vàlid i interessant. Creada en l'època de Kennedy i del seu successor, Lyndon B. Johnson, ha resistit els intents d'asfíxia econòmica promoguts pels posteriors presidents del Partit Republicà. Avui és una referència de televisió al servei de l'educació i d'equanimitat informativa. La cobertura que ha fet de la guerra d'Iraq explica perquè Bush s'ha esforçat tant a aconseguir que no la vegi ningú.
Però tot i així, ens adonem que el govern nord-americà no pot fer altra cosa amb la seva televisió pública que tancar-li l'aixeta pressupostària. Però considerant que, llei en mà, la podrien militaritzar i tot, em meravella que a la Casa Blanca no decideixin amb què s'obren cada dia els telenotícies.
Potser amb un model i amb una cultura política diferents, podrien fer-se les coses com d'altra banda és lògic que es facin.
Només afegiria que la cantarella dels presentadors ens pot semblar repetitiva i pesada, però no està mancada de fonament. El problema és que el periodisme és una professió jeràrquica i els mitjans tenen propietari (o al menys, tenen qui hi mana). Això sense comptar els periodistes que o fan mèrits per prosperar, o li agraeixen tota la vida el lloc a qui els va col·locar. Aquesta és també una part del problema.
Finalment, en aquestes qüestions qui més parla és qui més hauria de callar. Alguns que van a la junta electoral a reclamar, sempre des de l'oposició, no eren un model a seguir quan governaven. Molta doble moral és el que hi ha.
Aquí va la cosa.
Blocs electorals, cor dividit
Aquests dies de campanya tornem a veure a les televisions i ràdios públiques els blocs d'informació electoral. I la queixa dels seus professionals, expressada en no signar aquestes informacions. Es queixen de no poder explicar la campanya amb criteris informatius i no a partir d'espais de durada taxada per la junta electoral.
Jo, personalment, tinc el cor dividit davant d'aquesta qüestió. D'una banda, em sembla fantàstic que la informació electoral sigui realitzada per professionals seriosos i rigorosos. I que els criteris siguin periodístics i no els que vulgui donar per bons la junta electoral. De l'altra, tinc els meus dubtes que els mitjans públics, que depenen dels governs, puguin garantir ja no la seriositat i el rigor, que se'ls hauria de donar per suposats, sinó l'equanimitat que els correspon pel fet de ser públics.
Quan feia de periodista, vaig treballar tant a mitjans públics com a mitjans privats. I els puc assegurar que els privats no són cap model de neutralitat informativa. La diferència és que els primers els paguem els contribuents i això crea algunes obligacions afegides. Que no es compleixen pràcticament mai, per cert.
Hi ha exemples més que suficients, passats i presents, de control governamental sobre els mitjans públics: podríem dir manipulació i intoxicació, però deixem-ho en control; s'entén prou. I la temptació és encara més gran en època electoral. Podem confiar en la neutralitat d'un govern que es juga la reelecció?
I no ho dic pels governs actuals, de la Generalitat o de l'Estat, sinó com a reflexió general. La temptació d'usar la televisió pública com a instrument de propaganda és bastant transversal. No tots els governs són iguals, és veritat. Alguns no tenen manies. Altres ho fan amb prou dissímul i fins i tot és possible que sigui per una resta de mala consciència. Per mera llei de probabilitats, algú deu anar pel món amb el lliri a la mà, pensant-se que la BBC no és un canal de bodes, bateigs i comunicacions, sinó un model a seguir. En tot cas, les garanties d'una societat democràtica estan també per prevenir certa mena de temptacions.
I ja que esmentem la BBC, sovint posada com a paradigma universal, cal no oblidar que no és només una qüestió de model formal, sinó de la cultura política que hi ha darrera del model.
A casa nostra acabem de veure-ho recentment. Hem reformat els mitjans públics de la Generalitat, amb la idea de confiar la seva administració a un consell professionalitzat. La cosa, però, ha acabat com era de preveure: amb els partits repartint-se els seients del consell per quotes de partit i col·locant-hi, per part de tothom, tota mena de compromisos. Incloses jubilacions de luxe per a militants de llarga trajectòria.
La BBC és la BBC perquè la cultura política que hi ha al darrera del model és molt diferent. No obstant, no cal quedar-se només amb l'exemple britànic. Anem, si voleu, a Israel. Sabeu qui va "aixecar" la informació sobre assetjament sexual que li va costar el càrrec a l'anterior president del país? La televisió pública. En una situació de guerra pràcticament permanent, que permetria argumentar la censura, la televisió pública no és que sigui lliure. És que pot informar tan lliurement que és capaç de fer caure el cap de l'Estat. Us imagineu una situació semblant a casa nostra?
Però anem també a Estats Units. Al paradís de la comunicació privada, descobrirem que hi existeix una televisió pública. I que, passada la sorpresa que pot produir aquest descobriment, resulta ser un model molt vàlid i interessant. Creada en l'època de Kennedy i del seu successor, Lyndon B. Johnson, ha resistit els intents d'asfíxia econòmica promoguts pels posteriors presidents del Partit Republicà. Avui és una referència de televisió al servei de l'educació i d'equanimitat informativa. La cobertura que ha fet de la guerra d'Iraq explica perquè Bush s'ha esforçat tant a aconseguir que no la vegi ningú.
Però tot i així, ens adonem que el govern nord-americà no pot fer altra cosa amb la seva televisió pública que tancar-li l'aixeta pressupostària. Però considerant que, llei en mà, la podrien militaritzar i tot, em meravella que a la Casa Blanca no decideixin amb què s'obren cada dia els telenotícies.
Potser amb un model i amb una cultura política diferents, podrien fer-se les coses com d'altra banda és lògic que es facin.
dijous, de novembre 03, 2011
Sí, senyoria, són uns cabrons
He de donar-li la raó, senyoria. Txapote i companyia són, efectivament, uns cabrons. Com que la condició de cabró no figura en el Codi Penal, si més no de moment, no cal que a la cosa li afegim l'adjectiu presumpte. No sé què cal per agafar una pistola i anar a matar gent. Suposo que estar molt convençut, tot i que no voldria justificar segons què a partir de conviccions. O ser un psicòpata fred com el glaç. Potser per això, no és estrany que els etarres jutjats escoltessin impassibles el relat d'un de l'assassinat que se'ls atribueix. Sí, cabrons no em sembla una mala definició.
Però passa que vostè presideix el tribunal que els jutja i hi ha coses que no pot permetre's, per molt que les pensi o les senti. No pot deixar anar comentaris com el seu, per molt merescut que ho tinguin les persones que s'asseuen davant de vostè, al banc dels acusats.
I no ho dic perquè els cabrons en qüestió em despertin cap mena de simpatia. És que si vostè seu al setial del tribunal és perquè, en aquest acte, representa una societat que es creu millor que els cabrons que estan sent jutjats. I si és així (és a dir, millor) és perquè hi ha algunes coses que no fem. Entre elles, no jutjar amb parcialitat. O, si més no, no deixar cap dubte sobre que jutgem amb imparcialitat.
Vostè, senyoria, quan estudiava Dret, va haver d'aprovar l'assignatura de Dret Romà. No se'n recorda que, des de l'època dels romans, que van inventar moltes institucions jurídiques i polítiques encara vigents, les coses no tan sols ha de ser, sinó que han de semblar?
Amb encert ha decidit abstenir-se i retirar-se del procés. El Tribunal Suprem ja li va picar el bitllet una vegada, obligant a repetir un judici durant el qual vostè va deixar anar un altre comentari com aquest. Lamentablement, la seva retirada no estalviarà a la vídua de l'assassinat haver de tornar a explicar els fets davant la sala. Però sí que evitarem la vergonya (per nosaltres, no per ells) de l'anul·lació d'un judici perquè vostè no sap mantenir la boca tancada, en contra del principi més bàsic de la seva professió, que és el de parlar a través de les sentències.
Insisteixo, no parlo així per simpatia cap als acusats. És molt més senzill. Jo no voldria ser mai jutjat per una persona que es manifesta com vostè en els judicis que presideix. No defenso a Txapote i companyia. Defenso el dret de tothom a ser jutjat amb imparcialitat, per més abassagadores que puguin ser les evidències. Com a mínim, reclamo que es respectin les mínimes formes imprescindibles perquè la imparcialitat no quedi en entredit. Perquè sigui alguna cosa més que una mera teoria.
Sé que lluitar contra el terrorisme ha de tenir un cost personal molt elevat. I dono per descomptat que vostè ha de tenir una opinió formada, després d'escoltar totes les salvatjades que li ha tocat jutjar a la seva sala de l'Audiència Nacional. Però també té la professió que ha escollit, que li prohibeix fer certa mena de comentaris, per molt fonamentats que puguin estar. I no és cosa que el micro estigués engegat, el molt traïdor. Ja sap vostè (no pot ignorar-ho) que amb callar n'hi ha prou.
En definitiva, puc entendre-la en el terreny humà i, per això, lamento fer-li aquests retrets. Però hi ha coses més importants que els seus sentiments i opinions. Tampoc és que el seu exabrupte sigui tan i tan transcendent: l'Estat de Dret sobreviurà el seu pas per la magistratura, senyoria, no ho dubti pas. L'únic problema és que hi ha unes garanties mínimes per tothom, fins i tot per qui no se les mereix. És el que ens defineix com a societat democràtica, fins i tot com a societat adulta. És també el que ens diferencia dels que ha qualificat de cabrons.
Aprengui de l'error, senyoria. Ja van dos cops.
Però passa que vostè presideix el tribunal que els jutja i hi ha coses que no pot permetre's, per molt que les pensi o les senti. No pot deixar anar comentaris com el seu, per molt merescut que ho tinguin les persones que s'asseuen davant de vostè, al banc dels acusats.
I no ho dic perquè els cabrons en qüestió em despertin cap mena de simpatia. És que si vostè seu al setial del tribunal és perquè, en aquest acte, representa una societat que es creu millor que els cabrons que estan sent jutjats. I si és així (és a dir, millor) és perquè hi ha algunes coses que no fem. Entre elles, no jutjar amb parcialitat. O, si més no, no deixar cap dubte sobre que jutgem amb imparcialitat.
Vostè, senyoria, quan estudiava Dret, va haver d'aprovar l'assignatura de Dret Romà. No se'n recorda que, des de l'època dels romans, que van inventar moltes institucions jurídiques i polítiques encara vigents, les coses no tan sols ha de ser, sinó que han de semblar?
Amb encert ha decidit abstenir-se i retirar-se del procés. El Tribunal Suprem ja li va picar el bitllet una vegada, obligant a repetir un judici durant el qual vostè va deixar anar un altre comentari com aquest. Lamentablement, la seva retirada no estalviarà a la vídua de l'assassinat haver de tornar a explicar els fets davant la sala. Però sí que evitarem la vergonya (per nosaltres, no per ells) de l'anul·lació d'un judici perquè vostè no sap mantenir la boca tancada, en contra del principi més bàsic de la seva professió, que és el de parlar a través de les sentències.
Insisteixo, no parlo així per simpatia cap als acusats. És molt més senzill. Jo no voldria ser mai jutjat per una persona que es manifesta com vostè en els judicis que presideix. No defenso a Txapote i companyia. Defenso el dret de tothom a ser jutjat amb imparcialitat, per més abassagadores que puguin ser les evidències. Com a mínim, reclamo que es respectin les mínimes formes imprescindibles perquè la imparcialitat no quedi en entredit. Perquè sigui alguna cosa més que una mera teoria.
Sé que lluitar contra el terrorisme ha de tenir un cost personal molt elevat. I dono per descomptat que vostè ha de tenir una opinió formada, després d'escoltar totes les salvatjades que li ha tocat jutjar a la seva sala de l'Audiència Nacional. Però també té la professió que ha escollit, que li prohibeix fer certa mena de comentaris, per molt fonamentats que puguin estar. I no és cosa que el micro estigués engegat, el molt traïdor. Ja sap vostè (no pot ignorar-ho) que amb callar n'hi ha prou.
En definitiva, puc entendre-la en el terreny humà i, per això, lamento fer-li aquests retrets. Però hi ha coses més importants que els seus sentiments i opinions. Tampoc és que el seu exabrupte sigui tan i tan transcendent: l'Estat de Dret sobreviurà el seu pas per la magistratura, senyoria, no ho dubti pas. L'únic problema és que hi ha unes garanties mínimes per tothom, fins i tot per qui no se les mereix. És el que ens defineix com a societat democràtica, fins i tot com a societat adulta. És també el que ens diferencia dels que ha qualificat de cabrons.
Aprengui de l'error, senyoria. Ja van dos cops.
divendres, d’octubre 28, 2011
Jerónimo?
No dic que això que en diuen teambuilding (creació d’equips) no serveixi per a res. Alguna cosa ha de tenir, és clar. Es molt possible que la seva principal aportació sigui relaxar les tensions que sempre hi ha en qualsevol grup humà, a base de cert grau de xerinola. Ara, que els participants en tals activitats prenguin consciència dels elevats valors que presumptament es persegueixen en aquestes activitats, ja em sembla una altra cosa. I atés que el teambuilding surt força més car que un partit de futbol de solters contra casats (o de solteres contra casades, o de qualsevol altra combinació), caldria plantejar-se seriosament la seva eficàcia.
Parlo per experiència personal. En la meva vida professional hauré assistit a mitja dotzena d’aquestes trobades, sovint convidat per clients que han utilitzat l’amistat per arrossegar-m’hi. La conclusió que n’he tret és que no servien per trencar les dinàmiques negatives, si no és que tenien directament efectes contraproduents.
La pitjor de totes les paradoxes és que si es deixa que els assistents formin els grups que s’enfrontaran en una carrera de sacs o a trets (de pintura), es reprodueixen les capelletes existents a l’empresa. Els monitors van descobrir fa temps el pastís i ara són ells qui organitzen els grups. Però no aconsegueixen evitar que les capelletes es formin de nou a l’hora de seure a taula, en l’àpat (de germanor, per descomptat) amb què acostuma a acabar la cosa. Que això passi immediatament desprès d’una immersió profunda en el tema, no és un sarcasme, però li falta poc.
D’altra banda, podem sentir-nos afortunats que les tècniques de formació d’equips hagin evolucionat cap a activitats assossegades, com l’exercici a l’aire lliure o la pràctica de tradicions folklòriques com els castells. En aquests casos, tothom ha de posar l’espatlla i tots a una, cadascú en el seu paper, que és el que tenen els castells. Bé, si més no en teoria.
Molt pitjor era, amb el degut respecte per qui hi cregui, el paintball. Les batalles amb fusells carregats de pintura han estat posades sovint com a exemple de creació de lideratge i d’esperit de cooperació. Podria ser. Però quan aquests propòsits es busquen per la via bèstia, de vegades es produeixen els efectes contraris. L’ambient de lluita propicia que les possibles inquines no tan sols no es relaxin, sinó que s’excitin i que la cosa acabi fins i tot a bufetades. Pel que fa al lideratge, diguem que més aviat es fomenta el cabdillisme, que no és exactament el mateix o, en tot cas, la seva pitjor cara.
Ja sabem que, de vegades, en els partits de futbol de l’empresa, es cometen faltes molt poc cristianes. Però quan allò que es recrea deliberament és un ambient d’enfrontament, a ningú li hauria d’estranyar que a algú li surti l’animal que tots portem dintre.
Cal reconèixer que hi ha un factor cultural implicat. O d’idiosincràsia, com prefereixin. Som com som (mediterranis, perquè ens entenguem) i difícilment ens canviarà un matí corrent pel camp o cridant consignes tan èpiques com “Jerónimo!” o “Banzai!”, i altres perles de semblant alenada. Per això el teambuilding potser pugui donar més resultats en altres latituds més serenes i pràctiques i menys individualistes.
No voldria acabar sense una darrera reflexió sobre les nostres actituds a la feina. El teambuilding no és imprescindible per fomentar un ambient de treball positiu i productiu. Ni tan sols necessari. N’hi hauria d’haver prou amb apel·lar a l’orgull professional per aconseguir el mateix resultat. A ningú se li pot exigir que es faci amic dels seus companys, però sí que sàpigue treballar amb ells. En castellà castís se’n diu vergonya torera, que és una modalitat de la vergonya pròpia, que no aliena, consistent en deixar-se d’històries i estar per la feina.
Publicat a El 3 de Vuit (28-10-2011)
Parlo per experiència personal. En la meva vida professional hauré assistit a mitja dotzena d’aquestes trobades, sovint convidat per clients que han utilitzat l’amistat per arrossegar-m’hi. La conclusió que n’he tret és que no servien per trencar les dinàmiques negatives, si no és que tenien directament efectes contraproduents.
La pitjor de totes les paradoxes és que si es deixa que els assistents formin els grups que s’enfrontaran en una carrera de sacs o a trets (de pintura), es reprodueixen les capelletes existents a l’empresa. Els monitors van descobrir fa temps el pastís i ara són ells qui organitzen els grups. Però no aconsegueixen evitar que les capelletes es formin de nou a l’hora de seure a taula, en l’àpat (de germanor, per descomptat) amb què acostuma a acabar la cosa. Que això passi immediatament desprès d’una immersió profunda en el tema, no és un sarcasme, però li falta poc.
D’altra banda, podem sentir-nos afortunats que les tècniques de formació d’equips hagin evolucionat cap a activitats assossegades, com l’exercici a l’aire lliure o la pràctica de tradicions folklòriques com els castells. En aquests casos, tothom ha de posar l’espatlla i tots a una, cadascú en el seu paper, que és el que tenen els castells. Bé, si més no en teoria.
Molt pitjor era, amb el degut respecte per qui hi cregui, el paintball. Les batalles amb fusells carregats de pintura han estat posades sovint com a exemple de creació de lideratge i d’esperit de cooperació. Podria ser. Però quan aquests propòsits es busquen per la via bèstia, de vegades es produeixen els efectes contraris. L’ambient de lluita propicia que les possibles inquines no tan sols no es relaxin, sinó que s’excitin i que la cosa acabi fins i tot a bufetades. Pel que fa al lideratge, diguem que més aviat es fomenta el cabdillisme, que no és exactament el mateix o, en tot cas, la seva pitjor cara.
Ja sabem que, de vegades, en els partits de futbol de l’empresa, es cometen faltes molt poc cristianes. Però quan allò que es recrea deliberament és un ambient d’enfrontament, a ningú li hauria d’estranyar que a algú li surti l’animal que tots portem dintre.
Cal reconèixer que hi ha un factor cultural implicat. O d’idiosincràsia, com prefereixin. Som com som (mediterranis, perquè ens entenguem) i difícilment ens canviarà un matí corrent pel camp o cridant consignes tan èpiques com “Jerónimo!” o “Banzai!”, i altres perles de semblant alenada. Per això el teambuilding potser pugui donar més resultats en altres latituds més serenes i pràctiques i menys individualistes.
No voldria acabar sense una darrera reflexió sobre les nostres actituds a la feina. El teambuilding no és imprescindible per fomentar un ambient de treball positiu i productiu. Ni tan sols necessari. N’hi hauria d’haver prou amb apel·lar a l’orgull professional per aconseguir el mateix resultat. A ningú se li pot exigir que es faci amic dels seus companys, però sí que sàpigue treballar amb ells. En castellà castís se’n diu vergonya torera, que és una modalitat de la vergonya pròpia, que no aliena, consistent en deixar-se d’històries i estar per la feina.
Publicat a El 3 de Vuit (28-10-2011)
diumenge, de setembre 04, 2011
Ja hem tocat fons?
El devessall de males notícies relacionades amb la crisi, pel que sembla inacabable, fa molt pertinent la pregunta del títol. Portem quatre anys submergits en el problema i fa la impressió que, lluny de remuntar, cada dia anem a menys. Que no es tracta ja de veure la llum al final del túnel (ja no hi posem data, per llunyana que sigui), sinó que potser encara no hem vist el pitjor.
Les impressions més pessimistes s’alimenten per un factor que resulta demolidor des d’un punt de vista psicològic: la sensació que, fem el que fem i prenguem les mesures que prenguem, no aconseguim aturar la caiguda lliure en què es troba la nostra economia. L’assalt especulador contra el deute emés pels Estats n’és el millor exemple.
Som, doncs, presoners d’un destí que no controlem? Doncs no, perquè el que està passant no té res a veure amb un fatalisme de caire romàntic, sinó amb coses absolutament prosaiques. A més, el que passa té responsables amb noms i cognoms, o si més no amb raó social.
Una altra cosa és que no hi hagi cap govern disposat a prendre mesures contra aquests responsables, llevat d’alguna declaració tipus Robin Hood per acontentar l’opinió pública (que, per cert, ja no s’acontenta amb meres paraules). Això dels mercats, per exemple, és un eufemisme dialètic que va de primera als qui s’amaguen darrera de tal denominació i als qui busquen culpables genèrics perquè cert statu quo quedi apuntalat i ningú, fora dels de sempre, prengui mal.
No podem fer res, doncs? Sóc conscient que, si més no de moment, sense els bancs ni els mercats no anem enlloc. I també que “afusellar” l’especulació no resulta senzill. Però no puc evitar preguntar-me si estem tan inermes davant la ruïna de les nostres finances publiques, o de la prosperitat aconseguida a base de dècades de treball i esforç.
I segurament no calen grans reformes legals per poder actuar. El magistrat emèrit del Tribunal Suprem espanyol José Antonio Martín Pallín assegurava temps enrere que el que succeeix al món de les finances d’uns anys ençà era perseguible amb els tipus penals de tota la vida. I potser seria molt del cas. Però s’ha de voler. Ja volem? Ja vol qui té els eventuals recursos per actuar?
La passivitat en aquest sentit dels estats és francament desencoratjadora. Que països capaços de desplegar milers d’efectius militars a qualsevol racó del món, i de defensar-se del terrorisme a cop de bomba, es mostrin impotents davant els atacs de coll blanc a la seva solvència financiera, diu molt del món real en què estem vivint. I la pregunta que cal fer a continuació potser sonarà a cínica, però és molt apropiada: no ens estarem equivocant d’enemic?
Estem segurs que la principal amenaça contra la nostra estabilitat i seguretat, i contra la preservació de la nostra forma de vida, és aquest terrorisme que ofereix escàs blanc als nostres arsenals militars, o uns pocs centenars de persones que s’enriqueixen arruïnant-nos?
Les impressions més pessimistes s’alimenten per un factor que resulta demolidor des d’un punt de vista psicològic: la sensació que, fem el que fem i prenguem les mesures que prenguem, no aconseguim aturar la caiguda lliure en què es troba la nostra economia. L’assalt especulador contra el deute emés pels Estats n’és el millor exemple.
Som, doncs, presoners d’un destí que no controlem? Doncs no, perquè el que està passant no té res a veure amb un fatalisme de caire romàntic, sinó amb coses absolutament prosaiques. A més, el que passa té responsables amb noms i cognoms, o si més no amb raó social.
Una altra cosa és que no hi hagi cap govern disposat a prendre mesures contra aquests responsables, llevat d’alguna declaració tipus Robin Hood per acontentar l’opinió pública (que, per cert, ja no s’acontenta amb meres paraules). Això dels mercats, per exemple, és un eufemisme dialètic que va de primera als qui s’amaguen darrera de tal denominació i als qui busquen culpables genèrics perquè cert statu quo quedi apuntalat i ningú, fora dels de sempre, prengui mal.
No podem fer res, doncs? Sóc conscient que, si més no de moment, sense els bancs ni els mercats no anem enlloc. I també que “afusellar” l’especulació no resulta senzill. Però no puc evitar preguntar-me si estem tan inermes davant la ruïna de les nostres finances publiques, o de la prosperitat aconseguida a base de dècades de treball i esforç.
I segurament no calen grans reformes legals per poder actuar. El magistrat emèrit del Tribunal Suprem espanyol José Antonio Martín Pallín assegurava temps enrere que el que succeeix al món de les finances d’uns anys ençà era perseguible amb els tipus penals de tota la vida. I potser seria molt del cas. Però s’ha de voler. Ja volem? Ja vol qui té els eventuals recursos per actuar?
La passivitat en aquest sentit dels estats és francament desencoratjadora. Que països capaços de desplegar milers d’efectius militars a qualsevol racó del món, i de defensar-se del terrorisme a cop de bomba, es mostrin impotents davant els atacs de coll blanc a la seva solvència financiera, diu molt del món real en què estem vivint. I la pregunta que cal fer a continuació potser sonarà a cínica, però és molt apropiada: no ens estarem equivocant d’enemic?
Estem segurs que la principal amenaça contra la nostra estabilitat i seguretat, i contra la preservació de la nostra forma de vida, és aquest terrorisme que ofereix escàs blanc als nostres arsenals militars, o uns pocs centenars de persones que s’enriqueixen arruïnant-nos?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)