dissabte, de febrer 23, 2008

Blocs electorals, cor dividit

Aquests dies de campanya tornem a veure a les televisions i ràdios públiques els blocs d'informació electoral. I la queixa dels seus professionals, expressada en no signar aquestes informacions. Es queixen de no poder explicar la campanya amb criteris informatius i no a partir d'espais de durada taxada per la junta electoral.

Jo, personalment, tinc el cor dividit davant d'aquesta qüestió. D'una banda, em sembla fantàstic que la informació electoral sigui realitzada per professionals seriosos i rigorosos. I que els criteris siguin periodístics i no els que vulgui donar per bons la junta electoral. De l'altra, tinc els meus dubtes que els mitjans públics, que depenen dels governs, puguin garantir ja no la seriositat i el rigor, que se'ls hauria de donar per suposats, sinó l'equanimitat que els correspon pel fet de ser públics.

Quan feia de periodista, vaig treballar tant a mitjans públics com a mitjans privats. I els puc assegurar que els privats no són cap model de neutralitat informativa. La diferència és que els primers els paguem els contribuents i això crea algunes obligacions afegides. Que no es compleixen pràcticament mai, per cert.

Hi ha exemples més que suficients, passats i presents, de control governamental sobre els mitjans públics: podríem dir manipulació i intoxicació, però deixem-ho en control; s'entén prou. I la temptació és encara més gran en època electoral. Podem confiar en la neutralitat d'un govern que es juga la reelecció?

I no ho dic pels governs actuals, de la Generalitat o de l'Estat, sinó com a reflexió general. La temptació d'usar la televisió pública com a instrument de propaganda és bastant transversal. No tots els governs són iguals, és veritat. Alguns no tenen manies. Altres ho fan amb prou dissímul i fins i tot és possible que sigui per una resta de mala consciència. Per mera llei de probabilitats, algú deu anar pel món amb el lliri a la mà, pensant-se que la BBC no és un canal de bodes, bateigs i comunicacions, sinó un model a seguir. En tot cas, les garanties d'una societat democràtica estan també per prevenir certa mena de temptacions.

I ja que esmentem la BBC, sovint posada com a paradigma universal, cal no oblidar que no és només una qüestió de model formal, sinó de la cultura política que hi ha darrera del model.

A casa nostra acabem de veure-ho recentment. Hem reformat els mitjans públics de la Generalitat, amb la idea de confiar la seva administració a un consell professionalitzat. La cosa, però, ha acabat com era de preveure: amb els partits repartint-se els seients del consell per quotes de partit i col·locant-hi, per part de tothom, tota mena de compromisos. Incloses jubilacions de luxe per a militants de llarga trajectòria.

La BBC és la BBC perquè la cultura política que hi ha al darrera del model és molt diferent. No obstant, no cal quedar-se només amb l'exemple britànic. Anem, si voleu, a Israel. Sabeu qui va "aixecar" la informació sobre assetjament sexual que li va costar el càrrec a l'anterior president del país? La televisió pública. En una situació de guerra pràcticament permanent, que permetria argumentar la censura, la televisió pública no és que sigui lliure. És que pot informar tan lliurement que és capaç de fer caure el cap de l'Estat. Us imagineu una situació semblant a casa nostra?

Però anem també a Estats Units. Al paradís de la comunicació privada, descobrirem que hi existeix una televisió pública. I que, passada la sorpresa que pot produir aquest descobriment, resulta ser un model molt vàlid i interessant. Creada en l'època de Kennedy i del seu successor, Lyndon B. Johnson, ha resistit els intents d'asfíxia econòmica promoguts pels posteriors presidents del Partit Republicà. Avui és una referència de televisió al servei de l'educació i d'equanimitat informativa. La cobertura que ha fet de la guerra d'Iraq explica perquè Bush s'ha esforçat tant a aconseguir que no la vegi ningú.

Però tot i així, ens adonem que el govern nord-americà no pot fer altra cosa amb la seva televisió pública que tancar-li l'aixeta pressupostària. Però considerant que, llei en mà, la podrien militaritzar i tot, em meravella que a la Casa Blanca no decideixin amb què s'obren cada dia els telenotícies.

Potser amb un model i amb una cultura política diferents, podrien fer-se les coses com d'altra banda és lògic que es facin.

3 comentaris:

Oriol ha dit...

Jo, com tu, he treballat en mitjans privats i públics, i et diré que mai he patit tanta censura com en una ràdio privada que tot i tenir una clara línia política, sempre defensa la seva equitat. Pel què fa a la Tv pública dels EEUU, tot i el papanatisme que sempre ens invaeix, crec que potser hauriem d'apendre molt de la democràcia dels Estats Unitat... Sempre pot caure en mans d'un boig -Bush, McArthur- però sempre s'acaba recuperant.

Jacme ha dit...

jo, la veritat, crec que potser tenen raó els periodistes de tv3... però que a cada moment ho estiguen dient, cada dia de totes les eleccions, en màxima audiència, la veritat, també, és que n'estic fins els collons, d'ells (quan algú fa alguna mena de vaga ho pot dir en horari de màxima audiència tal i com ho fan ells repetidament?)

Toni Gallardo ha dit...

Jacme

cantarella a banda, els periodistes de TV3 tenen raó. El problema és que el periodisme és una professió jeràrquica i els mitjans tenen propietari (o al menys, tenen qui hi mana).

Això sense comptar els periodistes que o fan mèrits per prosperar, o li agraeixen tota la vida el lloc a qui els va col·locar. Aquesta és també una part del problema.

Finalment, també et dic que en aquestes qüestions qui més parla és qui més hauria de callar. Alguns que van a la junta electoral a reclamar, sempre des de l'oposició, no eren un model a seguir quan governaven. Molta doble moral és el que hi ha.