Tinc una petita empresa de consultoria que treballa per alguns ajuntaments. Només altres persones en aquesta situació saben el drama que representa en aquests moments cobrar la feina feta. Estaria encantat que em paguessin a sis o fins i tot nou mesos. Perquè hi ha casos que cobro a 15 mesos, i encara perquè hi hagut pel mig alguna línia ICO per ajudar els ajuntaments a fer net, si més no en part.
En el meu top ten particular, tinc una factura de feines que vaig fer l’any 2008, però que no vaig aconseguir facturar fins l’abril de 2011. Els mètodes de dilació de l’Administració són molt eficaços, quan convé, com poden comprovar. La factura no l’he cobrat encara. M’han arribat a posar en qüestió les feines fetes, argumentant que no havien estat totes les contractades, per tal de rebaixar l’import a pagar. Tot això, de forma verbal, perquè qualsevol comunicació escrita hauria pogut donar base a accions legals. Jo m’he mantingut ferm, és clar, però la realitat és que no he cobrat, ni sé quan ho faré.
Lògicament, la tributació derivada d’aquesta i altres factures s’ha efectuat i pagat fa ja molt emps. Si comptéssim a més el cost financer del retard, arribaríem a la conclusió que no és que no ens surti a compte treballar, és que hi perdem diners.
A dreta llei, podríem reclamar interessos de demora. Però saben què passa? Que ningú vol perdre clients quan les coses van tal maldades. Però és que, a més, serviria de ben poc. Què farem si un client no ens els abona? Incórrer en noves despeses per tirar endavant una demanda que pot allargar-se eternament i que, fins i tot si la guanyes, també et representarà en la pràctica perdre el client? No, això si de cas és per a grans empreses, que poden pagar bons advocats i que tenen un coixí financer a anys llum del nostre.
L’Administració morosa diu que vol pagar, però en unes condicions en què encara farà negoci.
Per això, l’anunci del govern central d’avalar els ajuntaments perquè puguin liquidar els deutes acumulats amb els proveïdors m’ha semblat, a primera vista, una excel·lent idea. La morositat ha fet plegar un munt de petites empreses i autònoms (ja saben, la columna vertebral de l’economia del país), també perquè l’aixeta del crèdit és tancada. Que l’administració es posi al dia amb els seus pagaments segurament evitarà, o si més no pal·liarà, que el desastre es faci encara més gros.
Però saben què passa? Que les bones intencions governamentals estan plenes de paranys. En primer lloc, ens diuen que si fem una quitança tindrem prioritat a l’hora de cobrar. I no és que em sembli mala idea, tot i que penso que només ens faltava això, perquè arriba un moment que es tracta de recuperar tot el que puguis d’allò que ja donaves pràcticament per perdut. El problema és que no es contempla, o en tot cas no ho diuen, una quitança proporcional dels impostos (singularment l’IVA) que ja vam liquidar en el seu dia a compte de les factures impagades.
I saben quin és el segon parany? Que el govern vol fer intervenir la banca privada per finançar els pagaments. El ministre d’Hisenda deia que no caldria anar a l’Ajuntament a reclamar, que n’hi hauria prou d’anar al banc. I és clar, el banc facilitarà el tràmit de franc? Doncs no, però ningú no aclareix quin es farà càrrec de la broma. Em temo molt que haurem de ser els que volem cobrar. És a dir, que no tan sols no cobrarem interessos per la demora, sinó que n’haurem de pagar. El món a l’inrevés.
Que Hisenda es quedi un IVA que no li correspon no és l’únic engany. Què passarà amb les factures pendents d’empreses i autònoms que ja han desaparegut? Podrà reclamar algú o tot això que s’estalviaran? És molt fort: les mateixes administracions moroses fent negoci el dia que es decideixen a pagar. I després no ens agrada que ens diguin que no som un país seriós. Un país amb molts cracks per metre quadrat és el que som.
dissabte, de febrer 25, 2012
dissabte, de febrer 11, 2012
Spanair i la ficció de país que tenim
Les institucions catalanes han enterrat 170 milions d’euros en l’aventura d’Spanair. Bé, 170 milions era el recompte en el moment d’escriure aquestes línies. És possible que la xifra augmenti quan s’hagin de liquidar els crèdits avalats pel govern. Les institucions diuen que tornarien a fer-ho perquè creuen que estava més que justificat. Naturalment, és molt fàcil criticar a posteriori una operació que ha sortit malament. Però no hauríem de renunciar a fer-nos algunes preguntes antipàtiques i contra corrent, de l’estil de si els vols transoceànics són tanta qüestió de vida o mort.
Tampoc hauríem d’enganyar-nos pensant que la culpa és tota de Madrid. Perquè que el complex d’interessos polítics i econòmics que anomenem Madrid no sigui precisament innocent, no ens converteix automàticament a nosaltres en els bons de la pel·lícula.
Cal admetre que hi ha un problema de fons que té a veure molt amb Madrid: tenir una companyia aèria no serveix de res si els aeroports ens els gestionen altres. British Airways és l’aerolínia de referència a Londres; Air France, a París; Lufthansa, a Frankfurt... A Barcelona són els interessos d’Iberia i tot el que això comporta, inclosa l’“especialització” del Prat en vols de baix cost i turisme de motxilla. Entenen la diferència?
Però hi ha un altre problema greu. I greu perquè no és aliè, sinó propi. Un problema de model de país, en nom del qual es justifica qualsevol decisió. El mateix govern que es manifesta satisfet de la picada de dits, i que la repetiria sense dubtar, ha reduït a la mínima expressió la línia de ferrocarril de la Pobla de Segur, per tal d’estalviar 700.000 euros. No cal que agafin la calculadora. Ja els ho dic jo: 243 vegades menys que el que s’ha llençat a Spanair.
No tota la culpa és de Madrid. Una part és nostra
i del model de país que tenim
No tinguin cap dubte que el tren de la Pobla de Segur és deficitari, com qualsevol altre ferrocarril per cert. I segur que les alternatives per carretera seran més sostenibles, sobretot si ho miren únicament des d’un punt de vista econòmic.
Però aquests dos episodis, pràcticament simultanis tot i que han ocupat espais molt diferents als mitjans de comunicació, ens il·lustren en quina mena de país vivim. Tenim capitals on es concentren els serveis i les oportunitats i més renda per càpita. I un rerapaís on s’apila tot allò que molesta o fa lleig i on es pot retallar a plaer perquè són quatre gats amb poc pes electoral.
Hi ha un tercer episodi que demostra aquesta tesi més enllà de qualsevol dubte: l’exigència que el metro de Barcelona (que financem també els que no hi vivim) perdi una picossada prologant el servei els dies que el Barça juga de nit. És normal la demanda amb la que està caient? No, però veurem el temps que aguanten les administracions la pressió.
És solidaritat a l’inrevès? Podria ser, per més forassenyat que sembli. Ara bé, tot i admetre que les capitals han de ser mimades en alguna mesura com a locomotores dels països, un no pot evitar pensar que tenim un problema seriós, que potser no solucionarà ni la independència.
Publicat a El 3 de Vuit (24-2-2012)
Tampoc hauríem d’enganyar-nos pensant que la culpa és tota de Madrid. Perquè que el complex d’interessos polítics i econòmics que anomenem Madrid no sigui precisament innocent, no ens converteix automàticament a nosaltres en els bons de la pel·lícula.
Cal admetre que hi ha un problema de fons que té a veure molt amb Madrid: tenir una companyia aèria no serveix de res si els aeroports ens els gestionen altres. British Airways és l’aerolínia de referència a Londres; Air France, a París; Lufthansa, a Frankfurt... A Barcelona són els interessos d’Iberia i tot el que això comporta, inclosa l’“especialització” del Prat en vols de baix cost i turisme de motxilla. Entenen la diferència?
Però hi ha un altre problema greu. I greu perquè no és aliè, sinó propi. Un problema de model de país, en nom del qual es justifica qualsevol decisió. El mateix govern que es manifesta satisfet de la picada de dits, i que la repetiria sense dubtar, ha reduït a la mínima expressió la línia de ferrocarril de la Pobla de Segur, per tal d’estalviar 700.000 euros. No cal que agafin la calculadora. Ja els ho dic jo: 243 vegades menys que el que s’ha llençat a Spanair.
No tota la culpa és de Madrid. Una part és nostra
i del model de país que tenim
No tinguin cap dubte que el tren de la Pobla de Segur és deficitari, com qualsevol altre ferrocarril per cert. I segur que les alternatives per carretera seran més sostenibles, sobretot si ho miren únicament des d’un punt de vista econòmic.
Però aquests dos episodis, pràcticament simultanis tot i que han ocupat espais molt diferents als mitjans de comunicació, ens il·lustren en quina mena de país vivim. Tenim capitals on es concentren els serveis i les oportunitats i més renda per càpita. I un rerapaís on s’apila tot allò que molesta o fa lleig i on es pot retallar a plaer perquè són quatre gats amb poc pes electoral.
Hi ha un tercer episodi que demostra aquesta tesi més enllà de qualsevol dubte: l’exigència que el metro de Barcelona (que financem també els que no hi vivim) perdi una picossada prologant el servei els dies que el Barça juga de nit. És normal la demanda amb la que està caient? No, però veurem el temps que aguanten les administracions la pressió.
És solidaritat a l’inrevès? Podria ser, per més forassenyat que sembli. Ara bé, tot i admetre que les capitals han de ser mimades en alguna mesura com a locomotores dels països, un no pot evitar pensar que tenim un problema seriós, que potser no solucionarà ni la independència.
Publicat a El 3 de Vuit (24-2-2012)
divendres, de gener 27, 2012
Passejar pel món la diabetis
Hi ha un parell de persones, autèntics corcons, que em pregunten, amb insistència digna de millor causa, perquè “passejo” pel món la meva diabetis. He tingut obert un bloc sobre el tema i n’he parlat a un munt de fòrums públics. També vaig encapçalar una campanya contra Ryanair perquè una de les seves brillants idees era una flagrant discriminació contra els diabètics. Vaig arribar a sortir a TV3. Si les meves àvies haguessin viscut n’haurien estat molt orgulloses.
Sembla com si ser diabètic fos una mena d’estigma que cal portar en silenci. Tinc la impressió que la cosa va més enllà del repelús que una malaltia, sobretot si és crònica, pot produir en alguna ànima sensible (esbiaixadament sensible, hauríem de dir). Però a banda del dret que ens assisteix a dir el que creguem oportú, tenim també el de queixar-nos quan calgui. I cal molt sovint. Aquí he volgut resumir en els següents punts perquè ho faig.
Perquè no vull que ningú em tingui llàstima. És allò que algú t’insisteix ad nauseam que tastis el pastís, no s’atura ni quan li dius que no menges dolç i al final li has de dir que ets diabètic. I llavors va i et solta: “Perdona, no ho sabia. No saps com ho sento”. I tu t’has d’aguantar per no dir-li que no cal que senti res. Que tens una malaltia, per tota la vida per més senyes, però que no ets un malalt. Que fas una vida perfectament normal i que et poden fer falta coses, però no la llàstima de ningú.
Perquè les imbecilitats estil Ryanair són una minúcia en comparació amb algunes discriminacions serioses de debò que patim els diabètics.
Perquè estic cansat de la pel·lícula de por que significa contractar o renovar una assegurança sanitària quan ets diabètic. Per no parlar de la befa que significa que les asseguradores es presentin públicament com el súmmum de la responsabilitat social perquè ha llançat una almoïna a algun projecte d’investigació, preferentment si és mediàtic, i després tractin a puntades de peu els seus propis clients.
Tinc una malaltia, però no em considero un malalt.
Ara, que no se’m pixin a la cara.
Perquè no és just que els diabètics no puguem accedir a certs llocs de treball de l’Administració, perquè n’estem exclosos. Perquè l’Estat ens considera invàlids a priori, donant per suposades circumstàncies que no tenen perquè passar. I perquè, contradictòriament, no ens considera invàlids per a cobrar una pensió. Ep, no és que vulgui cobrar cap prestació, perquè ja he dit que no estic malalt, tot i tenir una malaltia. És que algú s’hauria de fer mirar tals contrasentits.
Perquè n’estic tip de professionals sanitaris que es pensen que tens diabetis per gust. Que si fos contagiosa, gairebé te l’hauries contagiat expressament per tocar la pera i fastidiar-los els seus plàcids torns de visita. Bé, no sé si ho pensen, però ho sembla quan t’insinuen que ets diabètic pels excessos que has comés. Molt sovint, abans de preguntar-te si tens antecedents familiars i plantejar-se si, al menys en part, la teva diabetis podria ser hereditària.
Perquè les llistes d’espera per fer-te proves vitals relacionades amb algunes de les pitjors complicacions possibles de la diabetis, són d’escàndol. I perquè, en general, el sistema actua sota el principi que els diabètics, com tots els crònics, no tenim pressa ja que el nostre problema és per tota la vida.
Perquè no em dóna la gana que una empresa se’m pixi a la cara i gosi fer-ho emparant-se en el pretext que em cobra barat el seu producte o servei. Haurem de recordar que hi ha mínims irrenunciables encara que t’ho regalin?
I perquè callar és el pitjor que podem fer quan ens sentim agredits. Fer sentir la nostra veu no és inútil. De vegades, s’obren miracles. Però fins i tot quan no serveix per res, serveix si més no per deixar clar que amb nosaltres no hi comptin, que les rucades que facin no les poden fer en nom nostre o amb el nostre assentiment, i que la vergonya que s’hagi de passar la passaran ells.
I, finalment, perquè de vegades no és dolent enrecordar-se’n d’allò que a un el toca personalment. Com que me n’he fet un tip de mullar-me personalment i de fer mullar la meva empresa en moltes causes solidàries (de vegades donant suport nominal, però gairebé sempre posant-hi feina i hores, o directament diners), em puc donar el luxe de preocupar-me per un problema que m’afecta, sense haver-me de sentir si no seré una mica egoïsta.
Publicat a El 3 de Vuit (20-1-2012)
Algunes dades a més de l'article.
La meva diabetis és de tipus 2 (o no insulinodependent), potser més còmoda pel que fa al tractament (pastilles en comptes d'injeccions). Però molt cabrona en el diagnòstic, perquè pots passar anys tenint-la sense que es faci evident i per les moltes complicacions que pot comportar (bastanta part pel retard en el diagnòstic).
Aquesta va ser la intervenció "estelar" que vaig fer a "Els Matins" de TV3, el març del 2009.
Sembla com si ser diabètic fos una mena d’estigma que cal portar en silenci. Tinc la impressió que la cosa va més enllà del repelús que una malaltia, sobretot si és crònica, pot produir en alguna ànima sensible (esbiaixadament sensible, hauríem de dir). Però a banda del dret que ens assisteix a dir el que creguem oportú, tenim també el de queixar-nos quan calgui. I cal molt sovint. Aquí he volgut resumir en els següents punts perquè ho faig.
Perquè no vull que ningú em tingui llàstima. És allò que algú t’insisteix ad nauseam que tastis el pastís, no s’atura ni quan li dius que no menges dolç i al final li has de dir que ets diabètic. I llavors va i et solta: “Perdona, no ho sabia. No saps com ho sento”. I tu t’has d’aguantar per no dir-li que no cal que senti res. Que tens una malaltia, per tota la vida per més senyes, però que no ets un malalt. Que fas una vida perfectament normal i que et poden fer falta coses, però no la llàstima de ningú.
Perquè les imbecilitats estil Ryanair són una minúcia en comparació amb algunes discriminacions serioses de debò que patim els diabètics.
Perquè estic cansat de la pel·lícula de por que significa contractar o renovar una assegurança sanitària quan ets diabètic. Per no parlar de la befa que significa que les asseguradores es presentin públicament com el súmmum de la responsabilitat social perquè ha llançat una almoïna a algun projecte d’investigació, preferentment si és mediàtic, i després tractin a puntades de peu els seus propis clients.
Tinc una malaltia, però no em considero un malalt.
Ara, que no se’m pixin a la cara.
Perquè no és just que els diabètics no puguem accedir a certs llocs de treball de l’Administració, perquè n’estem exclosos. Perquè l’Estat ens considera invàlids a priori, donant per suposades circumstàncies que no tenen perquè passar. I perquè, contradictòriament, no ens considera invàlids per a cobrar una pensió. Ep, no és que vulgui cobrar cap prestació, perquè ja he dit que no estic malalt, tot i tenir una malaltia. És que algú s’hauria de fer mirar tals contrasentits.
Perquè n’estic tip de professionals sanitaris que es pensen que tens diabetis per gust. Que si fos contagiosa, gairebé te l’hauries contagiat expressament per tocar la pera i fastidiar-los els seus plàcids torns de visita. Bé, no sé si ho pensen, però ho sembla quan t’insinuen que ets diabètic pels excessos que has comés. Molt sovint, abans de preguntar-te si tens antecedents familiars i plantejar-se si, al menys en part, la teva diabetis podria ser hereditària.
Perquè les llistes d’espera per fer-te proves vitals relacionades amb algunes de les pitjors complicacions possibles de la diabetis, són d’escàndol. I perquè, en general, el sistema actua sota el principi que els diabètics, com tots els crònics, no tenim pressa ja que el nostre problema és per tota la vida.
Perquè no em dóna la gana que una empresa se’m pixi a la cara i gosi fer-ho emparant-se en el pretext que em cobra barat el seu producte o servei. Haurem de recordar que hi ha mínims irrenunciables encara que t’ho regalin?
I perquè callar és el pitjor que podem fer quan ens sentim agredits. Fer sentir la nostra veu no és inútil. De vegades, s’obren miracles. Però fins i tot quan no serveix per res, serveix si més no per deixar clar que amb nosaltres no hi comptin, que les rucades que facin no les poden fer en nom nostre o amb el nostre assentiment, i que la vergonya que s’hagi de passar la passaran ells.
I, finalment, perquè de vegades no és dolent enrecordar-se’n d’allò que a un el toca personalment. Com que me n’he fet un tip de mullar-me personalment i de fer mullar la meva empresa en moltes causes solidàries (de vegades donant suport nominal, però gairebé sempre posant-hi feina i hores, o directament diners), em puc donar el luxe de preocupar-me per un problema que m’afecta, sense haver-me de sentir si no seré una mica egoïsta.
Publicat a El 3 de Vuit (20-1-2012)
Algunes dades a més de l'article.
La meva diabetis és de tipus 2 (o no insulinodependent), potser més còmoda pel que fa al tractament (pastilles en comptes d'injeccions). Però molt cabrona en el diagnòstic, perquè pots passar anys tenint-la sense que es faci evident i per les moltes complicacions que pot comportar (bastanta part pel retard en el diagnòstic).
Aquesta va ser la intervenció "estelar" que vaig fer a "Els Matins" de TV3, el març del 2009.
dimarts, de gener 17, 2012
Importa haver estat franquista?
Quan va morir Carles Sentís vaig començar a escriure aquest article. No estava molt segur de trepitjar segons quins ulls de poll d’aquesta Disneylàndia que anomenen Transició. Però la mort de Manuel Fraga m’ha fet treure del congelador aquelles idees. I la resposta a la pregunta del títol és evident: no, no importa en absolut haver estat franquista.
I no ho dic perquè conspicus franquistes morin plàcidament al llit, sense haver respost mai de la seva actuació. El dictador va acabar els seus dies exactament així i seria fins i tot una mica injust carregar tota la responsabilitat als que van ser els seus subordinats, més o menys entusiastes, més o menys oportunistes davant del canvi.
No, si penso que no importa gens haver estat franquista és perquè molts franquistes han continuat en posicions destacades a la vida pública des de la mort de Franco ençà. Com si res hagués passat. Alguns han arribat a acumular més anys de “servei” en l’actual etapa que durant la dictadura. A cap país que ha patit règims autoritaris (substituïts per una democràcia real, no per una paròdia) ningú pot imaginar-se que els hereus del dictador tinguin algun recorregut polític si no és passat moooooooolt temps...
La Transició no va ser tan modèlica i per això el passat continua donant problemes
La Transició no va ser tan modèlica, però cal admetre que potser els pares i els avis dels que avui tenim quaranta i escaig anys no van poder aconseguir res millor. És molt fàcil criticar sense atendre les circumstàncies del moment. Però per molt injusta que sigui la retrospectiva, que és molt còmoda perquè no s’equivoca, cal dir també que no tot es va fer bé i que, com a conseqüència, hi ha qüestions que encara ens peten a la cara.
I és per això que l’aministia de facto que va beneficiar els franquistes no és el més greu de la qüestió. El més fotut és que a alguns els hem acabat construint un historial democràtic net i polit. Ja no és que lloem (bé, això qui ho faci) la seva contribució a un canvi tranquil. És que fins i tot maquillem les seves ombres més negres. No sé si és per autoengany o perquè ens sap greu parlar malament dels morts, però hi ha coses incomprensibles.
Només un exemple. Quan va morir Carles Sentís, la necrològica que en va fer TV3 va ser per caure de cul. Van arribar a citar el seu paper durant la Generalitat republicana (periodista d’una publicació catalanista i fins i tot secretari d’un conseller d’ERC), i d’aquí van saltar a la redita Transició, quan va ser diputat de la UCD i un dels molts que diuen que van portar Tarradellas de l’exili. Els càrrecs de Sentís durant el franquisme van ser relativament menors, sí, però és normal ocultar-los? Ara, com han d’escriure'n honestament uns periodistes que el van elegir el seu president i el consideraven un mestre?
Hem de recordar l’elevació als altars de Juan Antonio Samaranch? Mal que mal, Fraga, sense penedir-se realment de res, va fer una determinada feina que va ajudar a consolidar l’actual règim espanyol. Si més no, la de domesticar una part de la dreta més feréstega. Algú pot recordar què va fer Samaranch, a banda de comprar-se el perdó regalant els Jocs Olímpics a Barcelona?
Potser el perdó als franquistes no hauria d’haver estat universal. Si més no, se’ls hauria pogut condonar el seu paper en la repressió a canvi de retirar-se de la vida pública. Sempre m’ha admirat la forma amb què Sudàfrica va encarar la veritat de l’apartheid. Un cop investigat el paper de cadascú (inclòs el dels grups negres que havien optat pel terrorisme) es convocava als implicats i se’ls donava a triar. Si es retiraven dels càrrecs públics, quedaven lliures. Si no, l’expedient passava al fiscal. Unes quantes persones que no van voler penedir-se van acabar engarjolades. Però el més important és que va quedar demostrat que per fer net no calia tancar ningú a la presó. Potser per això ara a Sudàfrica el passat està ben paït i no dóna problemes. No com aquí.
Publicat a El 3 de Vuit (20-1-2012)
dissabte, de desembre 24, 2011
Què hi fem a l'Afganistan?
Periòdics incidents ens recorden de tant en tant que el món occidental, des de fa deu anys, continua immers a l’Afganistan en una guerra molt difusa i misteriosa. Més que la d’Iraq, que ens diuen que ha anat de baixa, sense que poguem comprovar, més aviat el contrari, que així és. I, per tant, és legítim preguntar-nos què hi fem exactament per aquella contornia.
Diré d’entrada que no estic en desacord en escampar pel món la democràcia i les seves moltes virtuts. Tot el contrari. Si ho raonem bé, ni tan sols estic en contra d’escampar-la a canonades, fins i tot a qui no la vulgui. Però en aquest cas, cal fer-se dues preguntes. A saber: Quina democràcia estem escampant? I perquè no l’escampem, a bones o a males, a les moltes dictadures que deixem excloses de tan noble política, potser perquè ens surt més a compte tenir-les com a amigues?
La segona pregunta és contesta ella mateixa. La primera, en canvi, genera una nova pregunta: quina mena de democràcia és la que té guanyador fixe, sabut per anticipat abans que obri la primera urna? Perquè les coses funcionen així, i sota l’atentíssima mirada dels ocupants occidentals.
Arribats aquí, si a l’Afganistan les canonades no asseguren la llibertat més que de blablabla, hem de repetir la pregunta inicial: què hi fem exactament allà? Se m’acuden dos pretexts. Estem lluitant contra el terrorisme i/o estem fent que els afganesos visquin millor. Totes dues qüestions mereixen també un breu comentari.
Lamento dir que això de la lluita contra el terrorisme s’assembla cada cop més a la broma de les armes de destrucció massiva d’Iraq. Cal reconèixer que és molt difícil lluitar, en el seu propi terreny, contra un enemic tan inconcret que fins i tot classifiquem en franquícies (!). La força militar tradicional, llençada contra aquesta mena d’enemic, no té blancs fàcils: on estan, per exemple, les divisions blindades d’Al Qaeda? Però un cop aclarit això, és raonable preguntar-se si volem realment resoldre el problema o si ens convé més aviat que el problema s’eternitzi, perquè així tenim l’excusa de continuar allí. Desprès explicaré perquè.
Desprès de deu anys de guerra podem concloure que estem davant d’una mera ocupació colonial
Pel que fa a millorar la vida dels afganesos, què volen que els digui. L’informe diari de guerra de Kabul no és molt diferent del de Bagdad. Potser el món occidental va creure’s que les coses havien canviat perquè en els primers dies de l’“alliberament” els homes es van afaitar la barba, obligatòria durant el règim talibà, o unes poques dones es van treure la burka, obligatòria gairebé sempre. Però a la vista dels esdeveniments, va ser una creença il·lusa.
Afganistan ha estat sempre el mateix: un territori perdut emmmig de no res, en el qual no impera cap llei ni ordre, si més no equiparable al que entenem per tal al món occidental. Tothom que s’ha volgut posar en aquest vesper de clans tribals, senyors de la guerra i altres herbes, incloses les fumables, n’ha sortit amb la cua entre les cames.
Què queda, llavors, si estem escampant una democràcia sui géneris, la lluita contra el terrorisme és un pretext i no millorem la vida dels afganesos? Doncs quelcom tan senzill com que la situació geogràfica de l’Afganistan ha passat a ser estratègica per portar els recursos energètics de l’Àsia Central als ports de mar més propers. Si més no, als ports de mar controlats pel món occidental, de forma directa o a través de dictadures amigues. Dit d’una altra forma, el que fem a l’Afganistan és, clar i ras, assegurar una ruta comercial.
I quan es conclou tal cosa, no podem qualificar l’aventura militar si no és com una guerra colonial pura i dura. D’una mera ocupació per aconseguir recursos naturals o garantir-ne el seu trànsit. Això sí, en ple segle XXI i transmesa, a estones, per la CNN o Al-Jazeera.
Publicat a El 3 de Vuit (23-12-2011)
Diré d’entrada que no estic en desacord en escampar pel món la democràcia i les seves moltes virtuts. Tot el contrari. Si ho raonem bé, ni tan sols estic en contra d’escampar-la a canonades, fins i tot a qui no la vulgui. Però en aquest cas, cal fer-se dues preguntes. A saber: Quina democràcia estem escampant? I perquè no l’escampem, a bones o a males, a les moltes dictadures que deixem excloses de tan noble política, potser perquè ens surt més a compte tenir-les com a amigues?
La segona pregunta és contesta ella mateixa. La primera, en canvi, genera una nova pregunta: quina mena de democràcia és la que té guanyador fixe, sabut per anticipat abans que obri la primera urna? Perquè les coses funcionen així, i sota l’atentíssima mirada dels ocupants occidentals.
Arribats aquí, si a l’Afganistan les canonades no asseguren la llibertat més que de blablabla, hem de repetir la pregunta inicial: què hi fem exactament allà? Se m’acuden dos pretexts. Estem lluitant contra el terrorisme i/o estem fent que els afganesos visquin millor. Totes dues qüestions mereixen també un breu comentari.
Lamento dir que això de la lluita contra el terrorisme s’assembla cada cop més a la broma de les armes de destrucció massiva d’Iraq. Cal reconèixer que és molt difícil lluitar, en el seu propi terreny, contra un enemic tan inconcret que fins i tot classifiquem en franquícies (!). La força militar tradicional, llençada contra aquesta mena d’enemic, no té blancs fàcils: on estan, per exemple, les divisions blindades d’Al Qaeda? Però un cop aclarit això, és raonable preguntar-se si volem realment resoldre el problema o si ens convé més aviat que el problema s’eternitzi, perquè així tenim l’excusa de continuar allí. Desprès explicaré perquè.
Desprès de deu anys de guerra podem concloure que estem davant d’una mera ocupació colonial
Pel que fa a millorar la vida dels afganesos, què volen que els digui. L’informe diari de guerra de Kabul no és molt diferent del de Bagdad. Potser el món occidental va creure’s que les coses havien canviat perquè en els primers dies de l’“alliberament” els homes es van afaitar la barba, obligatòria durant el règim talibà, o unes poques dones es van treure la burka, obligatòria gairebé sempre. Però a la vista dels esdeveniments, va ser una creença il·lusa.
Afganistan ha estat sempre el mateix: un territori perdut emmmig de no res, en el qual no impera cap llei ni ordre, si més no equiparable al que entenem per tal al món occidental. Tothom que s’ha volgut posar en aquest vesper de clans tribals, senyors de la guerra i altres herbes, incloses les fumables, n’ha sortit amb la cua entre les cames.
Què queda, llavors, si estem escampant una democràcia sui géneris, la lluita contra el terrorisme és un pretext i no millorem la vida dels afganesos? Doncs quelcom tan senzill com que la situació geogràfica de l’Afganistan ha passat a ser estratègica per portar els recursos energètics de l’Àsia Central als ports de mar més propers. Si més no, als ports de mar controlats pel món occidental, de forma directa o a través de dictadures amigues. Dit d’una altra forma, el que fem a l’Afganistan és, clar i ras, assegurar una ruta comercial.
I quan es conclou tal cosa, no podem qualificar l’aventura militar si no és com una guerra colonial pura i dura. D’una mera ocupació per aconseguir recursos naturals o garantir-ne el seu trànsit. Això sí, en ple segle XXI i transmesa, a estones, per la CNN o Al-Jazeera.
Publicat a El 3 de Vuit (23-12-2011)
dimecres, de desembre 14, 2011
L'escola de la Mercè fa una crida a tota Tortosa per ampliar el fons de la bibliotca del centre
Presentació de la campanya, a la biblioteca de l'escola.
L'escola pública de la Mercè ha engegat una campanya per aconseguir ampliar el fons de llibres de la seva biblioteca. El centre fa una crida a tota la societat tortosina perquè faci donacions de llibres i jocs didàctics adequats a alumnes de 3 a 12 anys. La iniciativa es desenvoluparà aquests mesos de desembre i gener.
La campanya compta amb el suport de l’Associació de Mares i Pares de la Mercè, l’Associació d’Amigues i Amics de la Unesco de Tortosa, l’Institut de l’Ebre i el col·lectiu d’exalumnes del centre. També té el suport de la direcció territorial del departament d’Ensenyament de la Generalitat.
La donació de llibres i jocs didàctics pot fer-se directament a l’escola (carrer Providència 11-15) i també a l’Institut de l’Ebre (avinguda Cristòfol Colom 34-42), en horari escolar del 15 al 22 de desembre i del 9 al 20 de gener. Una altra fórmula és comprar un llibre a diferents establiments tortosins, com La 2 de Viladrich, Centre del Llibre i del Paper El Cid, Ebrebooks, Parereria Cris, Didó i altres. Els establiments faran arribar després les donacions a l’escola.
La setmana passada, l’Ampa ja va promoure un mercadet al pati de l’escola, per tal de recaptar fons per comprar llibres: es van aconseguir 400 euros. També poden fer-se donacions econòmiques al local de l’Ampa, situat a la mateixa escola i amb accès directe des del carrer.
En la presentació de la campanya, aquest 13 de desembre de 2011, la directora de l’escola, Aurèlia Subirats ha recordat “el valor de la lectura en la formació de les persones” i ha remarcat la importància que a l’escola hi hagin els recursos bibliogràfics necessaris. En aquest mateix sentit s’ha pronunciat el director territorial d’Ensenyament, Antoni Martí, qui ha destacat que “iniciatives com aquesta s’emmarquen perfectament dins del projecte del departament de fomentar la lectura; per això aquesta campanya tindrà el nostre suport”.
De la seva banda, la presidenta de l’Ampa, Anna Cid, ha explicat que “la Mercè té una bona biblioteca, àmplia i amb bon equipament de mobiliari i fins i tot amb una bona col·lecció d’obres de consulta, però li falten llibres de lectura”. Sobretot falten llibres de lectura per a les joves generacions d’avui. La Mercè atresora alguns llibres que són autèntiques joies, per ser el retrat de diferents èpoques, “però no són adients per donar-los a llegir avui i que el que hem de fer-ne és conservar-los en benefici de la memòria històrica”, ha dit la directora de l’escola.
Toni Ponts, de l’Associació d’Amigues i Amics de la Unesco ha indicat que “l’objectiu és que tota Tortosa pugui implicar-se en aquesta campanya, fins i tot les Terres de l’Ebre”. “Perquè la idea que volem transmetre”, ha afegit, “és que tots som Mercè”.
I Toni Gallardo, representant del col·lectiu d’antics alumnes, ha compromès la participació d’aquest grup a la campanya “perquè un dels nostres objectius és donar suport a l’actual escola, en agraïment pel molt que aquesta ens va donar quan en vam ser alumnes”. Els exalumnes posen a disposició de la campanya el seu bloc (http://exalumnes-lamerce-tortosa-blogspot.com), un espai 2.0 de relació obert a tothom que suma més de 384.000 visites, amb una mitjana diària de 300.
dilluns, de desembre 12, 2011
Solucions amb ideologia
Europa va a la deriva en la que diuen que és la crisi més greu des de la Segona Guerra Mundial. Potser caldria retrocedir més enrera, però com en aquestes qüestions porta la veu cantant la cancellera alemanya, Angela Merkel, donem per bona l’afirmació. Però fins i tot la identificació del que estem intentant salvar presenta dificultats. No està clar que volguem posar en marxa de nou l’economia, encara que ho manifestem així. Si més no, no com a primera prioritat. De moment, estem entretinguts provant de salvar les nostres finances públiques.
En tot cas, que l’ús de la primera persona del plural no ens confongui. Això ho han decidit altres i s’espera de nosaltres que obeïm com a xais que van directe al sacrifici.
El mal va de lluny. La prosperitat dels darrers anys es basava en un seguit de ficcions. Una d’elles era que l’euro constituïa una garantia implícita per al deute de cada país. Així, ho entenien, si més no, els mercats. Fins i tot ho ha reconegut el director de l’agència de qualificació Fitch. Però quan la crisi va posar en tensió les finances públiques i els estats es van plantejar reestructurar el seu deute (la qual cosa significava quitances i moratòries) es va veure que tal garantia no existia. Bé, això va entendre, si més no, aquest ens incorpori que anomenem mercats.
Aquests mercats no s’aconformen que els apaivaguem amb rescats o oferint-los en sacrifici un govern rera d’un altre. I diuen molt clar el que volen, que no deixa de ser sorprenent: una unió fiscal de l’eurozona o bé l’emissió conjunta d’eurobons.
Cal admetre que no hi ha cap garantia que aquesta demanda sigui autèntica o la darrera que presenten. Ni que els sadolli la set de sang (perdó, de sang ben bé no, de benefici, més ben dit).Però si resulta sorprenent és perquè no es correspon amb les teràpies econòmiques que la dreta europea s’entesta a aplicar. El tàndem Merkel-Sarkozy pretén curar la malaltia limitant-se a tractar-ne els símptomes. Les seves propostes són crear un gran fons de rescat, recapitalitzar els bancs i realitzar uns ajustaments brutals que facilitin complir el pacte d’estabilitat europeu per la via ràpida.
No hi ha solucions “tècniques” a la crisi,
només solucions polítiques
Però hi ha una altra solució, la progressista, que proposa mesures polítiques i que si està inèdita és per l’escàs pes actual del centresquerra a les institucions del Vell Continent. Es tracta de reformar els tractats per crear una Europa federal, o gairebé federal, que tingui una única política econòmica i fiscal i un bo europeu amb garantia conjunta i solidària.
Sobre aquesta base sòlida podria superar-se la crisi del deute i sentar les bases de la recuperació econòmica, sense renunciar per complet a les polítiques que han fet d’Europa el lloc menys dolent del món per viure-hi.
El problema de la solució conservadora és si serà suficient, fins i tot al preu d’enderrocar l’Estat del benestar. El punt feble de la solució progressista és que cal una altura de mires que no té cap dels actuals líders europeus. I això val tant pels d’esquerres com per als de dretes, per molt que aquests darrers portin la veu cantant, que no la batuta.
Encara que les reticències d’Alemanya són comprensibles, davant de tant engany comptable i engany del normal i corrent, Merkel hauria de tenir present que sense la resta d’Europa (on ven la majoria dels seus productes), no va enlloc. Dit d’altra forma: ni que sigui per motius tan prosaics com aquest, o ens salvem junts o ens enfonsem junts. Que l’enfosament sigui per fases o per països individuals, tal com ens l’estan executant, no ha de fer-nos equivocar: no hi ha solució “tècnica” possible, només solucions polítiques que no hauríem de retardar més.
Altrament, continuarem fent-nos autocops d’Estat que no serviran per a res més enllà de les primeres 24 hores, com escrivia un servidor la setmana passada.
Publicat a El 3 de Vuit (9-12-2011)
En tot cas, que l’ús de la primera persona del plural no ens confongui. Això ho han decidit altres i s’espera de nosaltres que obeïm com a xais que van directe al sacrifici.
El mal va de lluny. La prosperitat dels darrers anys es basava en un seguit de ficcions. Una d’elles era que l’euro constituïa una garantia implícita per al deute de cada país. Així, ho entenien, si més no, els mercats. Fins i tot ho ha reconegut el director de l’agència de qualificació Fitch. Però quan la crisi va posar en tensió les finances públiques i els estats es van plantejar reestructurar el seu deute (la qual cosa significava quitances i moratòries) es va veure que tal garantia no existia. Bé, això va entendre, si més no, aquest ens incorpori que anomenem mercats.
Aquests mercats no s’aconformen que els apaivaguem amb rescats o oferint-los en sacrifici un govern rera d’un altre. I diuen molt clar el que volen, que no deixa de ser sorprenent: una unió fiscal de l’eurozona o bé l’emissió conjunta d’eurobons.
Cal admetre que no hi ha cap garantia que aquesta demanda sigui autèntica o la darrera que presenten. Ni que els sadolli la set de sang (perdó, de sang ben bé no, de benefici, més ben dit).Però si resulta sorprenent és perquè no es correspon amb les teràpies econòmiques que la dreta europea s’entesta a aplicar. El tàndem Merkel-Sarkozy pretén curar la malaltia limitant-se a tractar-ne els símptomes. Les seves propostes són crear un gran fons de rescat, recapitalitzar els bancs i realitzar uns ajustaments brutals que facilitin complir el pacte d’estabilitat europeu per la via ràpida.
No hi ha solucions “tècniques” a la crisi,
només solucions polítiques
Però hi ha una altra solució, la progressista, que proposa mesures polítiques i que si està inèdita és per l’escàs pes actual del centresquerra a les institucions del Vell Continent. Es tracta de reformar els tractats per crear una Europa federal, o gairebé federal, que tingui una única política econòmica i fiscal i un bo europeu amb garantia conjunta i solidària.
Sobre aquesta base sòlida podria superar-se la crisi del deute i sentar les bases de la recuperació econòmica, sense renunciar per complet a les polítiques que han fet d’Europa el lloc menys dolent del món per viure-hi.
El problema de la solució conservadora és si serà suficient, fins i tot al preu d’enderrocar l’Estat del benestar. El punt feble de la solució progressista és que cal una altura de mires que no té cap dels actuals líders europeus. I això val tant pels d’esquerres com per als de dretes, per molt que aquests darrers portin la veu cantant, que no la batuta.
Encara que les reticències d’Alemanya són comprensibles, davant de tant engany comptable i engany del normal i corrent, Merkel hauria de tenir present que sense la resta d’Europa (on ven la majoria dels seus productes), no va enlloc. Dit d’altra forma: ni que sigui per motius tan prosaics com aquest, o ens salvem junts o ens enfonsem junts. Que l’enfosament sigui per fases o per països individuals, tal com ens l’estan executant, no ha de fer-nos equivocar: no hi ha solució “tècnica” possible, només solucions polítiques que no hauríem de retardar més.
Altrament, continuarem fent-nos autocops d’Estat que no serviran per a res més enllà de les primeres 24 hores, com escrivia un servidor la setmana passada.
Publicat a El 3 de Vuit (9-12-2011)
diumenge, de desembre 11, 2011
Una mort menys gratuïta
Que es mori la persona amb la que havies volgut compartir la teva vida és duríssim. Poc importa que el temps hagués fet estralls en els sentiments i que la relació estigués acabant-se. La mort són paraules majors, definitives. S’ha d’haver viscut una situació així per saber el que és. Mai et recuperes del tot, per molt que la vida continuï endavant. Un professional d’aquestes qüestions em va aconsellar que més que superar-ho, havia d’acostumar-m’hi. Consola poc, sí, però és una recomanació molt pràctica.
S’ha d’haver viscut per conèixer els moments dificilíssims que et toca viure. En el meu cas, una malaltia sobtada i rapidíssima: tres dies amb prous feines. Sucessius pronòstics d’extrema gravetat. Que et diguin que et vagis preparant per al pitjor i que et convidin a acomiadar-te, si vols fer-ho, sense entretenir-te gaire. Afrontar que els metges et plantegin deixar-ho estar perquè els esforços ja són inútils..., i pensar que, malgrat totes les teves conviccions sobre la mort digna, si tu dius prou, hi ha una persona que, per molt sentenciada que estigui, morirà de forma pràctica. Sortir mentalment sa d’aquesta muntanya russa és gairebé una proesa.
I el més difícil de tot: explicar a les teves filles que la seva mare es moria. Ningú més podia fer-ho. Un s’ha de menjar les llàgrimes pròpies i posar el seu dolor en segon lloc. No sé si ho vaig fer bé. És impossible saber-ho, perquè simplement no estem preparats. Només sé que és el més difícil que m’ha tocat fer a la vida. Tant, que desprès m’ha semblat tot sorprenentment fàcil. De vegades tant, que no sempre he reaccionat bé a les dificultats normals de la vida.
De tota la corrua de moments difícils i trists que ens va tocar viure, només un element ens va aportar cert consol. No alegria, perquè no era el cas, però sí consol. Haver donat els òrgans ens va permetre pensar que una mort gratuïta no era gratuïta del tot. Ens va permetre pensar que la persona que ens deixava continuaria vivint, d’alguna forma, a través d’altres persones. Que les meves filles no tindrien mai més la seva mare, però que algunes famílies podrien estalviar-se el nostre tràngol i la nostra tristesa.
Va ser la decisió més fàcil. No vam trair ningú, ni vam faltar al respecte, com de vegades diuen alguns de la donació d’òrgans. Tot el contrari, estic segur (n´havíem parlat de vegades) que, si hagués pogut, s’hagués alegrat de saber que altres persones tindrien una oportunitat de començar de nou. La seguretat definitiva la vaig tenir mesos desprès, quan les meves filles, encara petites, van voler saber què passa exactament amb el cos dels difunts: escoltar que estaven orgulloses que la seva mare hagués ajudat a salvar-se altres persones ha estat de les emocions més intenses que m’han regalat.
I quelcom important. Vam donar tots els òrgans i teixits que fossin transplantables. També vam donar per a fins d’investigació els que, pel motiu que fos, no poguessin aprofitar-se per transplantar. Hi ha problemes greus que es resolen de forma immediata amb un transplantament. Però altres problemes només tenen possibles solucions a llarg termini i la convicció i l’altruïsme també ens hi ha d’arribar. Haver passat tres dies terribles a una UCI, veient que la nostra no era ni de bon tros l’única desgràcia, resulta molt alliçonador. La cosa, tanmateix, no té cap mèrit. Era l’única opció decent.
Pèrdues tan doloroses ens ensenyen que hem de viure la vida amb plenitud, però sobretot que hem de ser més bones persones. Hi ha una fórmula molt senzilla d’exercir la bondat: donar els òrgans. No cal esperar a morir-se. La donació pot fer-se voluntàriament en vida. Jo ja ho he fet i educo les meves filles, ara que em toca fer-ho a mi sol, en la idea que han de ser bones persones i que la bondat es demostra amb gests tan senzills com aquest.
Es poden dir moltes coses bones de la Marató que cada any organitza TV3. La sento com a pròpia des de les primeres edicions, perquè crec que és un model exemplar d'exercici de la solidaritat. Però em permetran que digui amb la d’enguany, dedicada al transplantament i regeneració d’òrgans i teixits, sento una implicació emocional molt especial.
Publicat a la web de La Marató (9-12-2011)
divendres, de novembre 25, 2011
Consentits, però cops d’Estat
No és per simpatia cap a Berlusconi ni cap a les trampes comptables que escriuré el que ve a continuació. Però els canvis de govern a Itàlia i a Grècia, decidits pels mercats i executats a distància per l’Angela Merkel (amb Sarkozy de “palmero”), em semblen cada vegada més uns cops d’Estat.
Cops d’Estat consentits, és clar, perquè els respectius parlaments s’han baixat els pantalons. No són els primers parlaments que avalen un canvi de govern decidit de forma antidemocràtica. La diferència és que ara no ha calgut cap acte de força, ni tan sols la mera remor de sabres.
En realitat, han estat sacrificis rituals oferts a aquests ens incorporis que anomen mercats. L’esperança d’apaivagar-los amb sang ha estat vana. Com a exemple de l’eficàcia de l’abandonament dels procediments democràtis, els “mercats” van redoblar els atacs contra el deute italià un cop consumat el canvi de govern. I què esperàvem, per cert?
Naturalment, qualificar com a cop d’Estat el que semblen mesures benintencionades per salvar països caiguts en mans de pocavergonyes, requereix una justificació. Podria liquidar-ho recordant que, diumenge passat, al meu col·legi electoral no vaig trobar urna per al Fons Monetari Internacional. Ni que ningú dels “mercats” donés la cara en una papereta electoral, ni que fos perquè li poguessim partir. Però la qüestió té un calat més profund.
“Els sacrifis rituals als mercats han estat ineficaços. Ens hem carregat la democràcia a canvi de res”
Mal que ens pesi a les persones mínimament sensibles, Berlusconi havia guanyat els eleccions. Era un fatxenda i un masclista, un corrupte al qual haurien d’haver jubilat els electors i no els mercats. Però és el que van decidir una majoria d’italians. I qui, exactament, ha decidit que plegui? Els italians, malgrat les manifestacions d’alegria d’una part, no.
El cas de Grècia és encara més sagnant. Yorgos Papandreu va aconseguir fa només dos anys una majoria absoluta aclaparadora amb la promesa d’aixecar catifes i acabar amb la ficció dels comptes públics. Va complir la seva paraula i vam descobrir que el deute grec no era del 3% del PIB, sinó del 10%.
Quina ha estat la seva recompesa per haver gosat desafiar els nous poders mundials amb un referèndum, convenientment avortat? Doncs la de ser abatut ignominiosament. Part de la ignomínia ve del fet que el tecnòcrata que l’ha succeït, Lucas Papademos, era el governador del Banc de Grècia, un dels còmplices (si no autor) en el gran engany.
I què passa mentrestant a Espanya? La victòria del Partit Popular havia d’acontentar els mercats, o això ens deien. Ja van veure que, malgrat tot, el deute espanyol ha assolit una cotització que a Grècia, Portugal, Irlanda o Itàlia ha significat la intervenció. Les mesures dràstiques que caldrà adoptar, un cop passades les eleccions, han disparat un rumor: que Mariano Rajoy no durarà ni sis mesos i serà substituït per un govern de tecnòcrates. Només política ficció? Per si de cas, el PP es posa la bena abans que la ferida i no descarta situar una “personalitat tècnica” com a ministre d’Economia.
Publicat a El 3 de Vuit (25-11-2011)
Cops d’Estat consentits, és clar, perquè els respectius parlaments s’han baixat els pantalons. No són els primers parlaments que avalen un canvi de govern decidit de forma antidemocràtica. La diferència és que ara no ha calgut cap acte de força, ni tan sols la mera remor de sabres.
En realitat, han estat sacrificis rituals oferts a aquests ens incorporis que anomen mercats. L’esperança d’apaivagar-los amb sang ha estat vana. Com a exemple de l’eficàcia de l’abandonament dels procediments democràtis, els “mercats” van redoblar els atacs contra el deute italià un cop consumat el canvi de govern. I què esperàvem, per cert?
Naturalment, qualificar com a cop d’Estat el que semblen mesures benintencionades per salvar països caiguts en mans de pocavergonyes, requereix una justificació. Podria liquidar-ho recordant que, diumenge passat, al meu col·legi electoral no vaig trobar urna per al Fons Monetari Internacional. Ni que ningú dels “mercats” donés la cara en una papereta electoral, ni que fos perquè li poguessim partir. Però la qüestió té un calat més profund.
“Els sacrifis rituals als mercats han estat ineficaços. Ens hem carregat la democràcia a canvi de res”
Mal que ens pesi a les persones mínimament sensibles, Berlusconi havia guanyat els eleccions. Era un fatxenda i un masclista, un corrupte al qual haurien d’haver jubilat els electors i no els mercats. Però és el que van decidir una majoria d’italians. I qui, exactament, ha decidit que plegui? Els italians, malgrat les manifestacions d’alegria d’una part, no.
El cas de Grècia és encara més sagnant. Yorgos Papandreu va aconseguir fa només dos anys una majoria absoluta aclaparadora amb la promesa d’aixecar catifes i acabar amb la ficció dels comptes públics. Va complir la seva paraula i vam descobrir que el deute grec no era del 3% del PIB, sinó del 10%.
Quina ha estat la seva recompesa per haver gosat desafiar els nous poders mundials amb un referèndum, convenientment avortat? Doncs la de ser abatut ignominiosament. Part de la ignomínia ve del fet que el tecnòcrata que l’ha succeït, Lucas Papademos, era el governador del Banc de Grècia, un dels còmplices (si no autor) en el gran engany.
I què passa mentrestant a Espanya? La victòria del Partit Popular havia d’acontentar els mercats, o això ens deien. Ja van veure que, malgrat tot, el deute espanyol ha assolit una cotització que a Grècia, Portugal, Irlanda o Itàlia ha significat la intervenció. Les mesures dràstiques que caldrà adoptar, un cop passades les eleccions, han disparat un rumor: que Mariano Rajoy no durarà ni sis mesos i serà substituït per un govern de tecnòcrates. Només política ficció? Per si de cas, el PP es posa la bena abans que la ferida i no descarta situar una “personalitat tècnica” com a ministre d’Economia.
Publicat a El 3 de Vuit (25-11-2011)
diumenge, de novembre 20, 2011
El nivell cultural del jovent d'ara
No tots són iguals, evidentment. El problema és que n'hi ha de dolents i de molt pitjors, però que molt. Fallarà l'educació que els donem a casa. O fallarà la "instrucció" que reben a l'escola (Esperanza Aguirre dixit, això de la instrucció). Però el nivell cultural del jovent d'ara fa autèntica por. Ja dic que anirà per casos i potser caldria dir, per tant, que el nivell cultural mig és el que fa autèntica por.
Perquè els dic això? Acabo de tornar de votar. A la porta del col·legi electoral hi havia un noi d'una empresa d'enquestes fent l'acostumat sondeig perquè les ràdios i les teles puguin emetre un avenç de resultats així que toquin les 8 aquesta nit. He estat una estona observant-lo i escoltant-lo per veure com actuava. Prou correcte, trobo. Educat i amb els coneixements mínims que cal per aquesta feina.
Ha estat una agradabilíssima sorpresa, perquè no em podia treure del cap una anècdota que vaig viure, fa un any i poc, quan les eleccions al Parlament de Catalunya. Llavors, a la porta del col·legi em vaig trobar amb una mossa del mateix segment d'edat, dedicada a la mateixa tasca. Un servidor anava acompanyat d'un amic que és molt de la conya i davant la pregunta de qui havíem votat, ell va contestar que Francisco Franco Bahamonde. Com que hi ha persones que no saben qui va ser aquest il·lustre personatge, els deixo aquest enllaç. Espero que als ignorants els faci servei.
El que els volia contar no és l'acudit del meu amic, sinó la reacció de l'enquestadora, a qui se li suposa que com a mínim havia aprovat el Batxillerat. "Francisco Franco, Francisco Franco... Aquests es presenten? És que no els trobo a la llista?". Els juro pel més sagrat (la meva col·lecció de discs de Wagner, per exemple) que la cosa va anar així. La noia encara no deu entendre ara com és que vam marxar, deixant-la amb la paraula a la boca i emmig de grans riallades.
No és creguin que és un cas aïllat. Aquí vaig explicar que la major part de nascuts després de 1981 per un canal de televisió confonien el colpista del tricorni i el bigoti amb l'actor Fernando Tejero. Se'n podrien posar molts més exemples. I permetin-me dir quelcom que serà molt poc políticament correcte: la culpa és només de les famílies?
Perquè els dic això? Acabo de tornar de votar. A la porta del col·legi electoral hi havia un noi d'una empresa d'enquestes fent l'acostumat sondeig perquè les ràdios i les teles puguin emetre un avenç de resultats així que toquin les 8 aquesta nit. He estat una estona observant-lo i escoltant-lo per veure com actuava. Prou correcte, trobo. Educat i amb els coneixements mínims que cal per aquesta feina.
Ha estat una agradabilíssima sorpresa, perquè no em podia treure del cap una anècdota que vaig viure, fa un any i poc, quan les eleccions al Parlament de Catalunya. Llavors, a la porta del col·legi em vaig trobar amb una mossa del mateix segment d'edat, dedicada a la mateixa tasca. Un servidor anava acompanyat d'un amic que és molt de la conya i davant la pregunta de qui havíem votat, ell va contestar que Francisco Franco Bahamonde. Com que hi ha persones que no saben qui va ser aquest il·lustre personatge, els deixo aquest enllaç. Espero que als ignorants els faci servei.
El que els volia contar no és l'acudit del meu amic, sinó la reacció de l'enquestadora, a qui se li suposa que com a mínim havia aprovat el Batxillerat. "Francisco Franco, Francisco Franco... Aquests es presenten? És que no els trobo a la llista?". Els juro pel més sagrat (la meva col·lecció de discs de Wagner, per exemple) que la cosa va anar així. La noia encara no deu entendre ara com és que vam marxar, deixant-la amb la paraula a la boca i emmig de grans riallades.
No és creguin que és un cas aïllat. Aquí vaig explicar que la major part de nascuts després de 1981 per un canal de televisió confonien el colpista del tricorni i el bigoti amb l'actor Fernando Tejero. Se'n podrien posar molts més exemples. I permetin-me dir quelcom que serà molt poc políticament correcte: la culpa és només de les famílies?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)