dijous, de gener 31, 2008

La cadira de la mala estrugança porta cua


Això dels blocs, i Internet en general, té un gran què. De vegades s'inicia un fil que va creixent i fent-se gran. No sempre saps on vas a parar i si el resultat final valdrà del tot la pena. En el pitjor dels casos, s'ha de saber disfrutar (si es pot) del camí fet. Aquí mateix n'hem parlat altres vegades, referint-nos a qüestions molt diferents de la que estem tractant, però amb un procés equivalent i igualment plaent.

Suposo que recordeu, de fa tres o quatre dies, la sensacional història d'una cadira que dóna mala estrugança. Sí, aquella cadira de l'Ajuntament de Calafell a la qual tothom li ha agafat mania perquè la gent que hi ha segut (tant alcaldes com tècnics) ha acabat perdent el càrrec o la feina.

Aquest matí he passat per allà, armat amb la càmera fotogràfica, per poder satifer alguns xafarders que volien veure la fila que fa aquest moble maleït per la pitjor de les sorts. Però una mica més i no ho aconsegueixo. La cadira no estava al lloc habitual que ocupava en els darrers temps. Però l'he localitzat a un altre despatx. Què havia passat? El nou titular del despatx on aquesta cadira dictava sentència en els darrers anys, es deuria agafar seriosament el meu relat i ha tirat milles, pel procediment de fer un canvi d'aquells que es fan quan ningú no mira. Ja vam dir que seria una llegenda, però amb fonament. I per si de cas..., ja m'entenen.

La cadira l'he trobat al despatx contigu, on fins a les eleccions hi havia hagut el gabinet de premsa. Ara és una mena de despatx que usa tothom quan no n'hi ha d'altres lliures, la qual cosa vol dir que el nombre de víctimes propiciatòries creixerà en progressió geomètrica, en comptes d'aritmètica. Ja hi he vist asseguda una persona, però avui no he tingut valor d'explicar-li el mort que li han col·locat. Pobre home, té família i paga hipoteca i no s'imagina que, tard o d'hora, deixarà de prestar servei a aquella casa.

En fi, no em negareu que la història té el seu què. Un autèntic Poltergeist en una administració local. Inexplicable, perquè al menys a la mili hi havia piscines, camions i fins i tot pedres, arrestats. Per haver provocat accidents i incidències diverses, i de vegades per pures llegendes de la caserna. Però tot i no ser retirats del pas i continuar allà a perpetuïtat (imaginin-se, un roc arrestat lleva rera lleva), al menys eren inofensius gràcies al "mal fario".

3 comentaris:

Jacme ha dit...

ha! ha! ha! ha! ha! ha!

què bo!

Toni Gallardo ha dit...

Jacme, històries com aquesta ens confirmen que la realitat supera qualsevol ficció.

Tondo Rotondo ha dit...

A veure qui te el valor de seure-hi.

jejejjeje

No seré pas jo.