M’acaba de passar un cas d’aquells que em fa dubtar del funcionament i dels criteris dels mitjans de comunicació. Cada any, per Nadal, envio per correu electrònic una felicitació en un to molt peculiar. És un al·legat contra aquestes celebracions, fet amb força humor i amb alguna dosi de mala intenció (no escric mala llet, perquè possiblement m’ho censurarien i més endavant ja veuran perquè). És un text privat que envio a algunes amistats i coneixences. Aquest any he tingut la gosadia de penjar-ho aquí al bloc, però això, en contra del que es pugui creure, no ho converteix automàticament en un document públic. I menys en un document que algú altre pugui usar per a una finalitat diferent a l’original.
Això és el que m’ha passat amb el “Diari del Baix Penedès”, un setmanari que s'edita aquí a la comarca on visc. Vaig enviar la felicitació als seus redactors, als que conec des de fa una colla d’anys i amb els quals tinc una relació que, sense ser d’amistat, no és tampoc estrictament professional. La meva sorpresa ha estat veure publicat el text de la nadala a les pàgines d’opinió d’aquest setmanari.
Aquest text no havia estat escrit per ser publicat enlloc i no és legítim que algú el publiqui, sense ni tan sols preguntar-ho. Admeto la meva part de culpa per haver enviat el text a unes adreces de correu electrònic de la feina. Però no tocava i en prenc nota per no repetir aquest error en el futur.
No obstant, tot l’episodi diu molt de com funcionen els mitjans de comunicació. Perquè a sobre de publicar com a article d’opinió un text que no ho era, el “Diari del Baix Penedès” es va prendre la llibertat de suprimir-ne una part. No van ser qüestions d’espai, sinó perquè s’hi deia una frase perfectament innocent i jocosa, però que sóc conscient que a alguna ànima de càntir li podia semblar malsonant. L’únic que es pot dir és que si t’apropies d’un text per tapar un forat de pàgina, el mínim que podries fer és apropiar-te’l amb totes les conseqüències.
No insisteixo més en aquest punt és perquè, com a periodista, conec prou bé com funciona una redacció i sé que aquesta mena de coses no són exactament culpa de ningú. Però sí que reivindico el dret a decidir si els textos que escric els faig públics en un mitjà de comunicació o els mantinc en l’àmbit d’una correspondència privada. No creguin que ho dic perquè els meus articles d’opinió siguin habitualment molt seriosos i en la meva “antinadala” em mostri festiu i i fins i tot frívol. Ho dic perquè tinc perfecte dret a mostrar-me seriós o frívol en les situacions que vulgui i sempre a la meva única i exclusiva elecció.
El que ha passat segurament no és més que un error, pel qual, també vull dir-ho, el “Diari del Baix Penedès” m’ha demanat disculpes. Tanmateix, és bo que se sàpigue com han estat les coses. La crítica (i l’autocrítica) han d’ajudar a evitar problemes que, de fet, són molt fàcils de resoldre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada