dimarts, de novembre 18, 2008

Si certes coses són de rutina, en quin país vivim?

Hi ha situacions que ens obliguen a preguntar-nos en quin país vivim. O més ben dit, quina Disneylàndia virtual existeix darrera de les declaracions oficials efectuades per dissimular els problemes o les qüestions desagradables.

Ahir al migdia estava al Vendrell, fent coses meves. Baixava pel carrer del Mar, on hi ha la seu d'un dels jutjats de primera instància i instrucció. L'entrada a l'edifici estava presa literalment pels Mossos d'Esquadra amb un desplegament que el mínim qualificatiu que mereix és el d'espectacular. Una bona dotzena d'agents. Tots amb armilla antibales i roba de campanya, que a banda la comoditat té una funció intimidatòria, ja que és menys "amable" que l'uniforme normal. Alguns amb la cara tapada. Tres o quatre amb armes llargues, fusells i subfusells. I el més sorprenent, un parell amb les pistoles a la mà.

Això darrer té més importància de la que sembla. Els fusells i els subfusells s'han de portar per força a la vista: és una qüestió de dimensions. Però els Mossos són un dels cossos policials que té més regulat l'ús de les armes curtes (les pistoles). No únicament pel que fa a les situacions en què poden disparar, sinó el simple fet de treure l'arma de la funda. És tan estricta aquesta norma, i hi dediquen tantes hores a l'escola de policia, que veure un mosso d'esquadra amb la pistola a la mà és més rar que veure'l portant un fusell (que és una mesura molt més contundent que tampoc s'ha de sovintejar).

És evident que al jutjat en qüestió alguna en passava. Alguna de grossa, vull dir. L'evidència no pot ser més clara: el batalló de policies armats fins a les dents que hi havia a la vista, més el que era de preveure a l'interior de l'edifici, no hi van anar a portar un robagallines.

Per això, la resposta que el gabinet de premsa dels Mossos va donar als periodistes que es van interessar per la qüestió no pot ser més sorprenent. Un trasllat rutinari. Sí, tal com ho sentiu. Rutinari. A Catalunya, o si més no al Vendrell, els policies amb la cara tapada i amb les armes apuntant en totes direccions deuen ser cosa de cada dia. I ves per on, no ens n'havíem adonat.

És clar que no vivim al país més segur del món. I a la comarca del Baix Penedès hi ha mogudes delictives bastant exòtiques i complicades. No parlo tant dels delictes contra la propietat, que tenen èpoques i darrerament s'han fet molt violents, com d'històries perilloses de debó. És el que té combinar una posició molt estratègica en el mapa i el fet de conservar encara una certa tranquil·litat, que permet passar despistats a tota mena de personatges.

Però em sembla que la sorprenent afirmació dels portaveus dels Mossos té més a veure amb una rucada de comunicació que amb una possible constatació que El Vendrell és com el Chicago de fa un segle. És evident que, pels motius que sigui, ahir no interessava divulgar què estava passant. Pot ser que fos per motius fins i tot legítims que recomanaven no fer més soroll que l'imprescindible, que ja era bastant. Però seria bo que tals motius no fossin realment excuses, que també podria ser.

Jo no sóc ningú per dir als portaveus dels Mossos d'Esquadra què han de fer i dir. Però com que em dedico professionalment a la comunicació (i sóc conscient de la dificultat que de vegades té aquesta feina), penso que hauríem de revisar protocols, com es diu ara, i posar al dia els tòpics que es venen utilitzant des de quan Larra escrivia allò de "Vuelva usted mañana". Ja sé que això dels tòpics per dissimular regira els budells a qualsevol. Però si no en podem prescindir, com a mínim hem d'exigir que els tòpics tinguin cert nivell, no?



Ah, m'hauria agradat fer una foto de la moguda perquè es pogués valorar si el desplegament era o no espectacular. Però com que ja no em dedico al periodisme, no tinc necessitat de buscar-me problemes en pro de la notícia. Per això, el relat de la pel·lícula d'ahir és únicament verbal.

4 comentaris:

Jordi Bru ha dit...

Impressionant!!! En Jordi González, sempre diu que el sensacionalisme és una mena de periodisme més. En aquest cas, sembla que el sensacionalisme ha arribat a altres estaments. Tots busquem la notícia i n'hi ha altres que s'encarreguen de crear-la!!!
Alegrem-nos per una cosa. Sense aquests actes, no hauries escrit aixó en el teu bloc!!!

Chappeau!!!

ximo ha dit...

Massa pel·lícules....

Toni Gallardo ha dit...

Ximo, suposo que també. Lamentablement, a les forces de seguretat abunda de vegades la síndrome de Harrelson, quan posats a ser homes d'algú ho són més aviat de Paco.

Jordi Voltà ha dit...

Tots plegats sou molt dolents amb les forces de seguretat... treure'ls-hi els seus minuts de glòria...

Vestits de vint-i-un botó, cara tapada, armes carregades i apuntant el possible perill, públic observant (sembla que amb no gaire risc pels protectors/vigilants).

Algú pot somniar amb una situació semblant (sí ets mosso, és clar).