dilluns, de novembre 10, 2008

Si ha de ser català, ha de ser el millor del món




Una colla d'amics de la professió ens trobem a dinar de tant en tant. Són trobades tan gastronòmiques com dialèctiques. És a dir, gaudim de la bona taula i de l'amistat, però aprofitem per posar el món de volta i mitja (no pretenem "arreglar-lo", en tenim prou de posar el dit dins de l'ull amb cert grau de mala llet). Potser recordareu que fa un temps explicava en una entrada que havíem estat analitzant quin era el sector més internacionalitzat de l'economia catalana i que, contra tot pronòstic esperable, resultava ser la indústria pornogràfica.

Aquest és el to general d'aquestes reunions al voltant d'una taula: fugir de l'evidècia més immediata. De vegades hi ha el risc que parlem massa del sexe dels àngels i que algú ens prengui per uns rucs que no toquen de peus a terra o que viuen en una altra dimensió. A banda que podria ser, he de dir que dels tòpics a l'ús ja en parlem prou en el dia a dia i que si alguna gràcia té trobar-se és la de parlar de coses diferents. Encara que semblin un acudit. Però com que no tenim ínfules de think tank ens és igual.

Havent esmentat això dels acudits, potser algú s'agafarà a broma el tema de la darrera conversa-dinar, però... En definitiva, volíem parlar de com ens imaginàvem una Catalunya independent. Diguem per anticipat que la possibilitat és versemblant potser per primer cop. Com recorda sovint Joan Puigcercós, la feina no serà fàcil. Però el consens en pro de la independència ha guanyat molts punts en un temps relativament curt. Segurament coincidirem que el creixement independentista té més a veure amb el cap que amb el sentiment. Dit d'altra forma, més amb la butxaca que amb el cor. En tot cas, sembla evident que un nombre de catalans cada cop més elevat s'està convencent que amb Espanya no hi ha res a fer. Encara no en som prous per reeixir en un referèndum, però la tendència no pot ser més clara.

Intentant mirar com seria el país arribat el cas, ens hem imaginat moltes coses. Però al final la discussio s'ha centrat en un aspecte que no sé si havíem calculat al planejar la discussió. La qüestió és si una Catalunya (o Països Catalans) independent hauria de tenir exèrcit. Com a criteri general, hem conclós que no caldria. És més, la independència hauria de ser una oportunitat no únicament de ser lliures sinó de començar les coses amb uns altres planejaments.

Hem recordat que els Estats Units van néixer, segons els seus fundadors, per fer un país millor, no únicament per alliberar-se del jou britànic. Això, comptant fins i tot que la Revolució americana va començar per una mera qüestió fiscal, i encara secundària. Quan a les pel·lícules americanes de judicis, sentiu dir a un advocat allò que resa "Aquest país es va crear per...", doncs és l'estricta i literal veritat, amb independència del supòsit, real o pretés, que s'estigui al·legant. Les moltes rucades que els Estats Units han fet al llarg de la seva història no han aconseguit desmentir aquest principi fundacional.

Així doncs, la independència ens oferiria el plus afegit de començar com un país consagrat a la pau, que renuncia voluntàriament a l'ús de la força, més enllà de l'estrictament interior exercit per les forces de policia. La cosa també té un sentit pràctic. Perquè ens cal un exèrcit? I de qui ens hem de defensar?

També hem discutit molt sobre els símbols que ha de tenir un Estat. Una part de la taula ha discutit amb energia la renúncia militar. Han argumentat que no hem d'estar acomplexats i que si som un Estat ho hem de ser amb tots els ets i uts, per a allò bo i per allò dolent. Ja saben, alguns amics independentistes pensen que hauríem de poder ser tan dolents com Espanya. Jo no hi estic d'acord, però no pas per correcció política. És que si pot ser lliure i, a més, millor, doncs què més volem demanar?

Per això, també hi hagut molta discussió sobre el model d'exèrcit que hauríem de tenir arribat el cas. Els partidaris d'un exèrcit petit i professional ens hem quedat en franca minoria. He comprovat que l'esperit de somatent és ben viu, ja que han estat majoria els partidaris d'unes forces armades a l'estil d'Israel o Suïssa, que són exemples de "nacions en armes".

La discussió ha acabat amb una derivada que confirma que ens les podem donar molt d'intel·lectuals però que som uns freakies acabats. Algú ha plantejat que si no tenim exèrcit com ens ho farem per participar a missions internacionals de pau. I és veritat, però també s'ha discutit si aquestes missions són tan útils o eficaces com de vegades qüestionen tot d'ONGs. No obstant, com que a la taula dominava un ambient "bel·licista", hem estat d'acord que per separar a dos que estan en guerra o aturar segons quines salvatjades no n'hi ha prou amb bona voluntat. Només la intimidació, o quelcom més contundent, fa efecte.

Hem trobat un consens curiós. Podríem participar a missions internacionals sense tenir forces armades, perquè hi podríem enviar els Mossos d'Esquadra. No és qüestió d'armar amb tancs la nostra policia. És que una missió d'aquestes característiques requereix també la intervenció de forces policials. A banda la intimidació sobreentesa dels canons i els fusells, cal gent que investigui delictes, garanteixi una seguretat en termes menys contundents o que ajudi a formar la nova policia local. I si estem convençuts que el model policial català és bo, més encara en situació d'independència, demostraríem que ens ho creiem.

Però el freakisme ha tocat sostre, o fons, quan algú ha plantejat com rebríem als caps d'Estat estrangers sense tropes per retre honors. La discussió ha estat viva, tot i que hem arribat a un fàcil consens. En primer lloc: és imprescindible rebre visitants amb una tropa formada? No formaria part del país millor canviar un protocol de la "noche de los tiempos" i rebre a la gent sense armes a la mà? Doncs sí. Qui pot estar-hi en desacord.

Però també hem conclós que si hem de rebre dignataris amb gent d'uniforme i banda de música pel mig, els Mossos d'Esquadra poden fer perfectament aquest paper. Una secció de Mossos vestits de gal·la és més que suficient. Hi ha hagut certa controvèrsia sobre la música que s'hauria de tocar, perquè un país amb la tradició militar interrompuda durant molts segles no té música militar pròpia i no és qüestió de tocar "Soldadito español" o "Banderita tú eres roja, banderita tú eres gualda". Un altre dia explicaré (avui no em veig amb cor de burxar més en la ferida) els idees que hem tingut per fornir música de desfilada als Mossos. Només puc dir que hi hem hagut de posar molta imaginació.

També cal desmentir la idea que Catalunya no tingui tradició militar i que una altra cosa és que quedés estroncada fa més de 500 anys. No hauríem d'oblidar que l'expansió medieval per la Mediterrània no es va fer únicament amb diplomàtics o comerciants, que al més gran dels nostres reis el coneixem amb el renom de "Conqueridor" i que els almogàvers són una de les millors tropes d'infanteria lleugera de la història.

La conclusió final és que si considerem inevitable rebre autoritats amb una formació militar a càrrec dels Mossos, aquesta ha de ser la formació més marcial i elegant que hi hagi al món mundial. Dit d'una altra forma: si en podem prescindir, millor, però si toca, o si així ens hem de sentir desacomplexats com a Estat, ja podem enviar la secció de gal·la dels Mossos a entrenar-se a Londres al canvi de guàrdia de Buckingham Palace. És el lloc on, no sense discussió, hem conclòs, tot i no ser experts en la matèria, que es desfila millor del món.

Em direu que aquesta colla estem tocats del bolet i segurament no us falta raó. Però mireu, hem rigut d'allò més i durant un parell d'hores no hem tingut el cap ni a la crisi, ni al finançament, ni a la cimera del G-3459, ni en l'Obama ni en la mare que els va parir a tots plegats. I com que el wifi dóna força marge per navegar per Internet estigues on estigues, fins i tot hem cercat al Youtube alguna mostra del que volíem explicar. És el vídeo que surt al principi.

Ja sabem que tot plegat servirà de molt poc. Però si el nostre govern ens vol contractar com a assessors en la matèria, ens oferim per un mòdic preu. Al capdavall, molts dels nostres dirigents, especialment els més independentistes, no han fet la mili, amb el comprensible argument que era fer-la a un exèrcit espanyol.

2 comentaris:

Jacme ha dit...

com a himne, la Marxa Imperial de la Guierra de les Galàxies. Al cap i a la fi els anglesos també la toquen...

:D

http://es.youtube.com/watch?v=artOXVZxECA

Toni Gallardo ha dit...

Et faries creus dels descobriments que hem fet al Youtube. Toquen de tot, fins i tot mambos.

I com que un de la colla sap música, i jo, pel fet de cantar a un cor aficionat, sé llegir més o menys una partitura o comptar els compassos, ens hem posat a imaginar temes "catalans" susceptibles de servir per a desfilar. N'hi ha més dels que podria semblar.