Tinc uns pocs amics en el món de la política amb els quals mantenim una cordial i saludable discrepància a propòsit de les coses que escric. La polèmica és educada, però intensa. Els sous que cobren els polítics són font freqüent de controvèrsia. Què n’esperem els mortals de la política, i que en rebem, també.
Per això, aquests amics (als quals puc anomenar així amb tota exactitud) m’han fet notar que, en l’article de la setmana passada, poso en qüestió en algun moment la legitimitat derivada de les urnes. Però el cas és que no. Amb totes les seves imperfeccions, que no són poques, no se m’acut cap altre sistema millor. I el que està clar, i no ha de suscitar dubtes, és que la legitimitat (preferiria dir-ne representació, però ja m’està bé) deriva exclusivament de les urnes.
Una altra cosa és que discutim, perquè és molt discutible, l’ús que els polítics en fan d’aquesta legitimitat. Aquest, i crec que no cap altre, és l’autèntic motiu de queixa dels “indignats” i d’altres espècies vivents que protesten. Dit d’una altra forma: el vot popular és la base de la representació i de l’autoritat, però no és disparat discutir si la legitimitat és un xec en blanc amb un venciment a quatre anys. I és que si és així, ja no és que la democràcia sigui merament formal, és que acaba sent una mena de pretext.
No voldria posar exemples, perquè és fàcil caure en la demagògia. Però és clar, hi ha coses que no es poden fer per molta legitimitat que es tingui. Més ben dit, no es poden fer i confiar que els electors s’ho empassaran, ni que sigui perquè abans s’ho han empassat sempre. Un alcalde no pot començar un mandat pujant-se més d’un 30% un sou que ja era molt més que digne, si més no en els temps que corren. És un atemptat a la intel·ligència i la sensibilitat. I no justifico que a l’alcalde en qüestió l’empaitin pel carrer i li diguin xoriço. Però també penso que potser l’interessat no es pot esperar que li diguin guapo. Per molt que guanyés les eleccions. Per descomptat, l’alcalde en qüestió no ha entés res: només cal sentir-lo com veu mans negres per tot arreu, sense plantejar-se en cap moment si no podria ser que s’hagués equivocat.
Tampoc podem esperar que la gent de menys de 35 anys valori la democràcia en atenció al molt que va costar aconseguir-la. A les generacions nascudes després de la mort de Franco no els valen batalletes. Hi ha coses que donen per suposades i quan això passa hi ha una tendència natural a veure els defectes, més que no pas les virtuts. És injust, ho sé, però fer veure que no és així no ens porta enlloc, si no és a tirar de la lluita antifranquista com un altre pretext.
És més, el problema no és que les majories parlamentàries es basin en bastant menys del 25% de la població major d’edat (menys de la meitat dels que han anat a votar, que són la meitat dels que podien anar-hi). És que hi ha poders reals als quals no ha votat ningú. Els governs que elegim es comporten com si fossin assalariats de la gran banca o del Fons Monetari Internacional. Però el problema no és que el sou els el paguem nosaltres, quan sembla que treballin per altres. És que Emilio Botín no es presenta a les eleccions i darrerament no he vist urna per a l’FMI al meu col·legi electoral.
Després, és clar, hi ha qui no entén què passa a Grècia i perquè els grecs protesten tant. Seran desagraïts, no?, si tot es fa pel seu bé... Però la qüestió és que ningú els ha preguntat res als grecs. El més normal és que es queixin, oi?
Ah, que a Grècia es fan eleccions? Doncs sí. Però de quina legitimitat estem parlant? De la que va servir per falsejar els comptes públics i fer veure que no passava res? La de les dues nissages familiars que es reparteixen el poder des de fa mig segle? Qüestió d’ús, que no de la cosa mateixa, com els deia al principi.
Publicat a El 3 de Vuit (23-6-2011)
dijous, de juliol 07, 2011
dimarts, de juny 21, 2011
Democràcia en helicòpter
La “revolta dels indignats” m’ha deixat descol·locat i amb uns sentiments ambivalents que alguns amics consideren contradictoris. D’una banda, estic d’acord amb el fons de les seves reivindicacions. Tenen raó que els partits usen a discreció la legitimitat que obtenen a les urnes i que la democràcia és avui una qüestió merament formal. I tampoc s’equivoquen quan es queixen que l’Estat s’ha abocat a salvar els culpables de la crisi, al preu que sigui, inclós el de destruir la solvència de les finances públiques. Una dada objectiva: els països més entrampats tenien superàvits abans d’abocar carretades de diners a la banca.
Però de l’altra banda, em fan un mal horrorós a la vista les escenes de l’altre dia a les portes del Parlament de Catalunya. I no és perquè la porta del Parlament sigui un mal lloc per queixar-se. És que per molt que la porra dels antiavalots sigui una de les gran conquestes del capitalisme, ens queda una resta de respecte per les institucions i la seva representativitat. I així doncs, un entén fins i tot la democràcia d’helicòpter, perquè una autoritat que es preui de tal no pot permetre que algú impedeixi una sessió parlamentària.
Com poden conviure, dins d’un mateix, sentiments tan aparentment oposats? Potser és perquè la raó hi té poc a veure. Els humans, en relació a la política, ens movem a partir d’un seguit d’emocions. És a dir, de sentiments no racionals que poden entremesclar-se amb facilitat i que fan que no hi hagi dues persones d’esquerres o de dretes exactament iguals.
El psicòleg nord-americà Jonnathan Haidt ha desenvolupat una teoria, la de l’equalitzador moral, que estableix que tota cuca vivent de l’espècie humana respon a cinc emocions bàsiques en qüestions morals i polítiques. Són la protecció, la justícia, l’autoritat, la lleitat o sentiment de pertinença i la puresa o santedat (que potser seria més entenedor anomenar confiança). En general, les persones progressistes tendeixen a tenir accentuats els sentits de protecció i justícia. Les conservadores, els altres tres.
En realitat, el resultat que donen els tests creats per Haidt (terribles en alguns moments, però ideats per fer-nos retratar sense concessions a allò políticament correcte) ens situen per sobre o per sota de la mitjana progressista i conservadora..., de les persones que han complimentat el test. No obstant aquesta limitació, s’obté un patró estadístic molt interessant sobre els perfils morals dels votants.
El test se’l pot fer un mateix per Internet i, com que no estem parlant d’un tema de salut, no hem de patir pels perills de l’autodiagnòstic. Un servidor ha passat per la prova i això m’ha permés entendre (no sé si justificar) la pretesa contradicció del principi. Resulta que sóc més progressista que la mitjana i puntuo molt alt en els sentiments de protecció i justícia. Però tinc el sentiment d’autoritat per damunt de la mitjana progressista i també em puntua més, tot i que no tant, el sentiment de lleialtat o pertinença.
Per tant, se’m podria considerar una persona d’esquerres, però de les que no creu que l’esquerra sigui incompatible amb l’autoritat. I ves per on resulta que no em puc sentir més identificat amb aquest plantejament, que defenso per terra, mar i aire, en aquesta i altres tribunes, des de fa anys. No m’agraden les autocites, però hi ha vegades que és imprescindible. L’esquerra s’ha deixat arrabassar històricament dos discursos per part de la dreta: el de l’autoritat i el de l’eficàcia. Serà que em faig gran i ja no estic per córrer davant de la policia. Potser per això dic que si en algun règim polític resulta legítim l’ús de la força és en les democràcies. I que no ens hem d’enganyar sobre què vol dir exactament que l’Estat tingui el monopoli de la violència. Una altra cosa és com exercim en ocasions, de forma manifestament millorable, aquesta prerrogativa.
Publicat a El 3 de Vuit (23-6-2011)
Però de l’altra banda, em fan un mal horrorós a la vista les escenes de l’altre dia a les portes del Parlament de Catalunya. I no és perquè la porta del Parlament sigui un mal lloc per queixar-se. És que per molt que la porra dels antiavalots sigui una de les gran conquestes del capitalisme, ens queda una resta de respecte per les institucions i la seva representativitat. I així doncs, un entén fins i tot la democràcia d’helicòpter, perquè una autoritat que es preui de tal no pot permetre que algú impedeixi una sessió parlamentària.
Com poden conviure, dins d’un mateix, sentiments tan aparentment oposats? Potser és perquè la raó hi té poc a veure. Els humans, en relació a la política, ens movem a partir d’un seguit d’emocions. És a dir, de sentiments no racionals que poden entremesclar-se amb facilitat i que fan que no hi hagi dues persones d’esquerres o de dretes exactament iguals.
El psicòleg nord-americà Jonnathan Haidt ha desenvolupat una teoria, la de l’equalitzador moral, que estableix que tota cuca vivent de l’espècie humana respon a cinc emocions bàsiques en qüestions morals i polítiques. Són la protecció, la justícia, l’autoritat, la lleitat o sentiment de pertinença i la puresa o santedat (que potser seria més entenedor anomenar confiança). En general, les persones progressistes tendeixen a tenir accentuats els sentits de protecció i justícia. Les conservadores, els altres tres.
En realitat, el resultat que donen els tests creats per Haidt (terribles en alguns moments, però ideats per fer-nos retratar sense concessions a allò políticament correcte) ens situen per sobre o per sota de la mitjana progressista i conservadora..., de les persones que han complimentat el test. No obstant aquesta limitació, s’obté un patró estadístic molt interessant sobre els perfils morals dels votants.
El test se’l pot fer un mateix per Internet i, com que no estem parlant d’un tema de salut, no hem de patir pels perills de l’autodiagnòstic. Un servidor ha passat per la prova i això m’ha permés entendre (no sé si justificar) la pretesa contradicció del principi. Resulta que sóc més progressista que la mitjana i puntuo molt alt en els sentiments de protecció i justícia. Però tinc el sentiment d’autoritat per damunt de la mitjana progressista i també em puntua més, tot i que no tant, el sentiment de lleialtat o pertinença.
Per tant, se’m podria considerar una persona d’esquerres, però de les que no creu que l’esquerra sigui incompatible amb l’autoritat. I ves per on resulta que no em puc sentir més identificat amb aquest plantejament, que defenso per terra, mar i aire, en aquesta i altres tribunes, des de fa anys. No m’agraden les autocites, però hi ha vegades que és imprescindible. L’esquerra s’ha deixat arrabassar històricament dos discursos per part de la dreta: el de l’autoritat i el de l’eficàcia. Serà que em faig gran i ja no estic per córrer davant de la policia. Potser per això dic que si en algun règim polític resulta legítim l’ús de la força és en les democràcies. I que no ens hem d’enganyar sobre què vol dir exactament que l’Estat tingui el monopoli de la violència. Una altra cosa és com exercim en ocasions, de forma manifestament millorable, aquesta prerrogativa.
Publicat a El 3 de Vuit (23-6-2011)
dimarts, de juny 14, 2011
Santa Rita i els impossibles del 22 de maig
El dia de les eleccions municipals era Santa Rita. A la nit, a la seu de Convergència de Tortosa, quan ja no quedaven mitjans de comunicació, Ferran Bel va treure de la butxaca una estampeta de la patrona dels impossibles que una ciutadana devota de la santa li havia donat dies abans. Per a sorpresa dels presents, va resultar que altres candidats portaven al damunt la mateixa imatge, que havien rebut de la mateixa persona.
La intercessió de Santa Rita poc té a veure segurament amb el que el mateix Bel va qualificar en aquells moments d’intimitat com una barbaritat. El resultat aconseguit per CiU a Tortosa pot qualificar-se amb tota justícia d’històric, però també és bo valorar-lo en la seva exacta dimensió. Si la victòria de CiU és històrica no és tant pel fet de ser el primer cop que a Tortosa hi ha una majoria absoluta en 32 anys de democràcia municipal, com per l’amplitud d’aquesta victòria.
Expliquem-ho d’una altra forma. La novetat de la majoria absoluta tindrà el seu moment de glòria en els annals locals, però no estem davant més que de la correcció d’una relativa anomalia. Les majories absolutes són impopulars a casa nostra, o això diuen, perquè n’hi ha a un munt de pobles i ciutats i per alguna cosa serà. És més, sense negar els vicis que generen, aporten estabilitat i eviten els espectacles en què acaben certs pactes.
No, si la victòria de Ferran Bel sembla una enormitat no és tant pels dotze regidors assolits com per la magnitud de la derrota del PSC i de Joan Sabaté. Una diferència més ajustada no és que hagués deixat les coses més o menys equilibrades de cara al nou duel d’aquí a quatre anys, però hauria atenuat segurament l’impacte de la sacsejada. No es tracta de posar o treure mèrits a ningú. Simplement, la victòria de CiU no semblaria tan èpica si la patacada socialista no hagués estat tan contundent.
Una mica és com el resultat de les passades eleccions al Parlament de Catalunya. CiU no va treure la majoria absoluta i es passarà la legislatura fent equilibris (fins a la data se n’ha sortit prou bé). Però la impressió de victòria abassagadora d’Artur Mas venia no del seu propi resultat, tot i ser notablement remarcable, sinó del desplomament dels seus adversaris.
La correlació de forces resultant a l’Ajuntament de Tortosa suggereix clarament l’existència d’un vot transversal en favor de Ferran Bel. L’enorme diferència entre CiU i el PSC, Santa Rita al marge, només s’explica perquè Bel ha sabut captar, com ja va passar el 2007, una part de l’electorat d’altres partits i, en particular, de votants socialistes.
Com i perquè? Possiblement perquè Bel, a diferència de Sabaté, domina la política de carrer, que és una de les dues potes fonamentals (l’altra és el despatx) de la política local. Sense menysprear l’obra de govern de Bel, que no és negligible precisament, bona part del seu resultat electoral deriva del fet que l’interessat és un excel·lent candidat... els quatre anys del mandat, no els últims sis mesos.
El temps dirà si estem davant d’una tendència de fons en la societat tortosina (no n’estic segur per la mateixa transversalitat del vot registrat aquest 22 de maig, que pot ser molt evanescent) o d’un bon candidat que fa campanyes intel·ligents i presenta balanços que la ciutadania considera convincents, al marge de sigles.
En tot cas, demà, quan es constitueixin les noves corporacions municipals, Sabaté ja no serà a la sala de plens. Algú es pot preguntar si les renovacions obligades ara pels resultats no haurien d’haver-se fet abans. I és clar, la retrospectiva és molt còmoda, ja que un no s’hi equivoca mai, però la qüestió és pertinent. No obstant, també s’ha de dir que en certes situacions plegar és l’actitud més digna. A Sabaté l’haurà de valorar a partir d’ara la història i quan això pugui fer-se amb serenitat potser resultarà que no va ser tan dolent. De moment, els tortosins i les tortosines no l’han volgut com a alcalde, i de forma del tot inapel·lable.
I ja que parlem d’història, i per acabar, Bel n’ha fet amb un resultat rotund. I n’ha fet ell, perquè com un servidor ja va escriure fa quatre anys, es tracta de victòries seves, personals, més que del seu propi partit. Això no és cap elogi, sinó la constatació de l’evidència. A partit de demà, i durant els propers quatre anys, la valoració que cal, tanmateix, és la de la feina feta. Que és el que compta (encara que expliqui també els resultats electorals) en temps tan difícils com els que encara estan per venir. Per això, més que felicitar el guanyador (que tampoc és feina d’un opinador) potser cal desitjar sort a Bel i al seu equip. Per molta capacitat que tinguin, que esperem que sí, i àmplia i còmoda sigui la seva majoria, els farà falta.
Publicat a La Veu de l'Ebre (10-6-2011)
La intercessió de Santa Rita poc té a veure segurament amb el que el mateix Bel va qualificar en aquells moments d’intimitat com una barbaritat. El resultat aconseguit per CiU a Tortosa pot qualificar-se amb tota justícia d’històric, però també és bo valorar-lo en la seva exacta dimensió. Si la victòria de CiU és històrica no és tant pel fet de ser el primer cop que a Tortosa hi ha una majoria absoluta en 32 anys de democràcia municipal, com per l’amplitud d’aquesta victòria.
Expliquem-ho d’una altra forma. La novetat de la majoria absoluta tindrà el seu moment de glòria en els annals locals, però no estem davant més que de la correcció d’una relativa anomalia. Les majories absolutes són impopulars a casa nostra, o això diuen, perquè n’hi ha a un munt de pobles i ciutats i per alguna cosa serà. És més, sense negar els vicis que generen, aporten estabilitat i eviten els espectacles en què acaben certs pactes.
No, si la victòria de Ferran Bel sembla una enormitat no és tant pels dotze regidors assolits com per la magnitud de la derrota del PSC i de Joan Sabaté. Una diferència més ajustada no és que hagués deixat les coses més o menys equilibrades de cara al nou duel d’aquí a quatre anys, però hauria atenuat segurament l’impacte de la sacsejada. No es tracta de posar o treure mèrits a ningú. Simplement, la victòria de CiU no semblaria tan èpica si la patacada socialista no hagués estat tan contundent.
Una mica és com el resultat de les passades eleccions al Parlament de Catalunya. CiU no va treure la majoria absoluta i es passarà la legislatura fent equilibris (fins a la data se n’ha sortit prou bé). Però la impressió de victòria abassagadora d’Artur Mas venia no del seu propi resultat, tot i ser notablement remarcable, sinó del desplomament dels seus adversaris.
La correlació de forces resultant a l’Ajuntament de Tortosa suggereix clarament l’existència d’un vot transversal en favor de Ferran Bel. L’enorme diferència entre CiU i el PSC, Santa Rita al marge, només s’explica perquè Bel ha sabut captar, com ja va passar el 2007, una part de l’electorat d’altres partits i, en particular, de votants socialistes.
Com i perquè? Possiblement perquè Bel, a diferència de Sabaté, domina la política de carrer, que és una de les dues potes fonamentals (l’altra és el despatx) de la política local. Sense menysprear l’obra de govern de Bel, que no és negligible precisament, bona part del seu resultat electoral deriva del fet que l’interessat és un excel·lent candidat... els quatre anys del mandat, no els últims sis mesos.
El temps dirà si estem davant d’una tendència de fons en la societat tortosina (no n’estic segur per la mateixa transversalitat del vot registrat aquest 22 de maig, que pot ser molt evanescent) o d’un bon candidat que fa campanyes intel·ligents i presenta balanços que la ciutadania considera convincents, al marge de sigles.
En tot cas, demà, quan es constitueixin les noves corporacions municipals, Sabaté ja no serà a la sala de plens. Algú es pot preguntar si les renovacions obligades ara pels resultats no haurien d’haver-se fet abans. I és clar, la retrospectiva és molt còmoda, ja que un no s’hi equivoca mai, però la qüestió és pertinent. No obstant, també s’ha de dir que en certes situacions plegar és l’actitud més digna. A Sabaté l’haurà de valorar a partir d’ara la història i quan això pugui fer-se amb serenitat potser resultarà que no va ser tan dolent. De moment, els tortosins i les tortosines no l’han volgut com a alcalde, i de forma del tot inapel·lable.
I ja que parlem d’història, i per acabar, Bel n’ha fet amb un resultat rotund. I n’ha fet ell, perquè com un servidor ja va escriure fa quatre anys, es tracta de victòries seves, personals, més que del seu propi partit. Això no és cap elogi, sinó la constatació de l’evidència. A partit de demà, i durant els propers quatre anys, la valoració que cal, tanmateix, és la de la feina feta. Que és el que compta (encara que expliqui també els resultats electorals) en temps tan difícils com els que encara estan per venir. Per això, més que felicitar el guanyador (que tampoc és feina d’un opinador) potser cal desitjar sort a Bel i al seu equip. Per molta capacitat que tinguin, que esperem que sí, i àmplia i còmoda sigui la seva majoria, els farà falta.
Publicat a La Veu de l'Ebre (10-6-2011)
dijous, de juny 02, 2011
Estat d’excepció electoral
Per un cop estic content de publicar el darrer divendres de cada mes. Si m’hagués tocat el divendres passat, potser hauria escrit coses que a la junta electoral no li haurien agradat. I com que la junta electoral no aplica la censura prèvia, però només de moment, potser hauria tingut conseqüències a posteriori.
Vagi per endavant que estic d’acord que el joc net ha de presidir un procés electoral i que ha d’haver-hi organismes que ho garanteixin. Però no tinc tan clar que tals organismes puguin declarar una espècie d’estat d’excepció, durant el qual quedin restringits el dret de manifestació o la llibertat de premsa.
També tinc clar que les places plenes de persones indignades no tenen altre valor que el merament romàntic. Amb hippies passats d’edat que no van fer el maig del 68 quan tocava, antisistemes diversos, conreadors d’horts autogestionaris i “perroflautas”, no arreglarem els problemes que tenim. Però tenim perfecte dret a queixar-nos i a dir que n’estem fins a la gorra de certes coses. I a veure qui és la junta electoral per prohibir-nos-ho. És més, quan ens hauríem de queixar, si no? Quan no hi ha campanya i els partits no estan receptius (és un dir) i es fan el sord?
Després, el resultat és el que pot esperar-se, per més pervers que resulti: la dreta dura posant-se al costat dels antisistema (!), però criticant a la vegada el govern per no enviar-hi la policia a desallotjar a garrotades. En fi...
Podria escriure tres o quatre pàgines sobre el fàstic que em fa tot plegat, però sóc de tarannà pràctic i no m’agraden els actes inútils. No obstant, no renuncio a oferir algunes idees a la junta electoral per si creu oportú prendre alguna mesura. Ja que es veuen amb cor de decidir quan ens podem emprenyar, doncs podrien aprofitar per prohibir algunes altres coses no exemptes d’evident utilitat social.
La junta electoral podria començar per prohibir els partits xenòfobs i racistes. Jo m’he llegit la Llei de Partits i, tot i saber que es va fer únicament per il·legalitzar Batasuna, crec que dóna de sí per adoptar una mesura que seria tan higiènica com decent.
Tot seguit, la junta electoral podria prohibir l’especulació de capitals, que tant mal ha fet i continua fent. Però com afusellar l’especulació no resulta senzill, poden emetre ordres de detenció, o si més no de recerca i captura, contra els principals especuladors. No són difícils d’identificar: poden consultar la llista Forbes o l’anuari de la banca espanyola.
Suggereixo a la junta electoral que prohibeixi en tota època l’excès de decibels de certes celebracions populars. Si la gent vol continuar fent el ridícul disfressant-se per Carnaval, endavant, però que baixin el volum dels aparells de so. El mateix podria aplicar-se a les celebracions dels triomfs del Barça. Sóc culer, però crec que se’n pot gaudir sense perdre la compostura. Ah, i que li prohibeixin a un veí meu del Reial Madrid que tiri coets quan el seu equip fa un gol. És que em molesta molt, a més de fer-me molta ràbia.
També poden corregir la incongruència de prohibir els toros a les places i no els correbous, que són possiblement més salvatges. I ja que estem en matèria, que prohibeixin als Mossos d’Esquadra que et fan un control d’alcoholèmia preguntar-te com és que dones 0,0 si surts de sopar a un restaurant: estic cansat de contestar que bevent aigua. Suggereixo també que prohibeixin els fideus amb costella, que no m’agraden i que odio amb totes les meves forces des que la meva mare m’obligava a menjar-los de petit. I l’anguila (sóc de prop del delta de l’Ebre), que no em puc empassar ni obligat per la junta electoral.
Posats a fer, la junta electoral podria deixar de tocar-nos el que no sona i prohibir-se ella mateixa. Seria un acte del tot coherent amb el despropòsit de la setmana passada.
Publicat a El 3 de Vuit (27-5-2011)
Vagi per endavant que estic d’acord que el joc net ha de presidir un procés electoral i que ha d’haver-hi organismes que ho garanteixin. Però no tinc tan clar que tals organismes puguin declarar una espècie d’estat d’excepció, durant el qual quedin restringits el dret de manifestació o la llibertat de premsa.
També tinc clar que les places plenes de persones indignades no tenen altre valor que el merament romàntic. Amb hippies passats d’edat que no van fer el maig del 68 quan tocava, antisistemes diversos, conreadors d’horts autogestionaris i “perroflautas”, no arreglarem els problemes que tenim. Però tenim perfecte dret a queixar-nos i a dir que n’estem fins a la gorra de certes coses. I a veure qui és la junta electoral per prohibir-nos-ho. És més, quan ens hauríem de queixar, si no? Quan no hi ha campanya i els partits no estan receptius (és un dir) i es fan el sord?
Després, el resultat és el que pot esperar-se, per més pervers que resulti: la dreta dura posant-se al costat dels antisistema (!), però criticant a la vegada el govern per no enviar-hi la policia a desallotjar a garrotades. En fi...
Podria escriure tres o quatre pàgines sobre el fàstic que em fa tot plegat, però sóc de tarannà pràctic i no m’agraden els actes inútils. No obstant, no renuncio a oferir algunes idees a la junta electoral per si creu oportú prendre alguna mesura. Ja que es veuen amb cor de decidir quan ens podem emprenyar, doncs podrien aprofitar per prohibir algunes altres coses no exemptes d’evident utilitat social.
La junta electoral podria començar per prohibir els partits xenòfobs i racistes. Jo m’he llegit la Llei de Partits i, tot i saber que es va fer únicament per il·legalitzar Batasuna, crec que dóna de sí per adoptar una mesura que seria tan higiènica com decent.
Tot seguit, la junta electoral podria prohibir l’especulació de capitals, que tant mal ha fet i continua fent. Però com afusellar l’especulació no resulta senzill, poden emetre ordres de detenció, o si més no de recerca i captura, contra els principals especuladors. No són difícils d’identificar: poden consultar la llista Forbes o l’anuari de la banca espanyola.
Suggereixo a la junta electoral que prohibeixi en tota època l’excès de decibels de certes celebracions populars. Si la gent vol continuar fent el ridícul disfressant-se per Carnaval, endavant, però que baixin el volum dels aparells de so. El mateix podria aplicar-se a les celebracions dels triomfs del Barça. Sóc culer, però crec que se’n pot gaudir sense perdre la compostura. Ah, i que li prohibeixin a un veí meu del Reial Madrid que tiri coets quan el seu equip fa un gol. És que em molesta molt, a més de fer-me molta ràbia.
També poden corregir la incongruència de prohibir els toros a les places i no els correbous, que són possiblement més salvatges. I ja que estem en matèria, que prohibeixin als Mossos d’Esquadra que et fan un control d’alcoholèmia preguntar-te com és que dones 0,0 si surts de sopar a un restaurant: estic cansat de contestar que bevent aigua. Suggereixo també que prohibeixin els fideus amb costella, que no m’agraden i que odio amb totes les meves forces des que la meva mare m’obligava a menjar-los de petit. I l’anguila (sóc de prop del delta de l’Ebre), que no em puc empassar ni obligat per la junta electoral.
Posats a fer, la junta electoral podria deixar de tocar-nos el que no sona i prohibir-se ella mateixa. Seria un acte del tot coherent amb el despropòsit de la setmana passada.
Publicat a El 3 de Vuit (27-5-2011)
divendres, de maig 27, 2011
Srebrenica dorm avui una mica més tranquil·la (però només una mica)
Les autoritats sèrbies han detingut aquest 26 de maig Ratko Mladic, un dels pitjors salvatges (si no el pitjor) dels molts que van abundar durant el conflicte dels Balcans. Srebrenica, l'escenari de la més greu de les matances dirigides i perpertrades per aquest fill de la grandíssima puta, podrà aquesta nit descansar una mica més tranquil·la. O si més no, allunyar una mica els fantasmes.
No utilitzo qualificatius com el de fill de la grandíssima puta a la lleugera o perquè sí. Ho faig amb coneixement de causa. Quan un ha estat a Bòsnia en els moments més calents de la guerra, i ha vist amb el seus propis ulls el pa que s'hi donava, simplement no pot ser neutral o agafar-se-la amb paper de fumar quan en parla. Ho acostumo a resumir en una idea: quan en una guerra hi ha un mort per un bàndol i 1.000 o 2.000 per l'altre (a Srebrenica van ser 12.000 a zero), no és eficàcia militar, sinó quelcom bastant més lleig.
Em diran que cal respectar la presumpció d'inocència, fins i tot la dels pitjors criminals. Però permetin-me recordar que el benvolgut senyor Mladic tenia el costum, o vici, d'enregistrar en vídeo les seves moltes i immenses maldats. Entre elles, la de presentar-se a Srebrenica a fer una matança amb una tropa disfressada de cascos blaus, per despistar o no alarmar les seves imminents víctimes i evitar que fugissin cames ajudeu-me.
El seu currículum està ornamentat amb altres proeses, com el ferotge setge de Sarajevo, durant el qual va tenir una altra de les seves idees brillants, consistent en apostar franctiradors per les teulades, que disparaven contra tot el que es mogués. De vegades he pensat que als xenòfobs de casa nostra els hauríem d'haver enviat una temporadeta a passejar pel bulevar Mese Selimovica, rebatejat a l'època com Avinguda dels Franctiradors. Preferentment amb un cartell penjat del coll que digués "I'm bosnian". Així haurien aprés, per la via bèstia i en pròpia pell, què és exactament l'odi racial.
En definitiva, que la presumpció d'innocència del senyor Mladic, vista la muntanya de material autoinculpatori, és merament formulària. I, en tot cas, que se la posi per on li càpigue. Així de clar.
Sí, Srebrenica pot descansar tranquil·la, però només una mica com posa al títol. Perquè Sèrbia s'ha pixat a la cara de tota la comunitat internacional durant quinze anys, deixant solta la bèstia. Això fins al punt que la bèstia en qüestió, a diferència d'altres carnissers col·legues seus, ni tan sols s'amagava. Tot el contrari, continuava amb la seva afició als vídeos, aquesta vegada a bodes i a tota mena de celebracions.
Molt difícil no devia ser enxampar-lo. I molts som els que mai no ens hem cregut del tot la sinceritat de Sèrbia en relació al seu passat recent. Alguns tenim memòria i recordem que, quan la guerra del Kosovo (segon capítol del conflicte balcànic), n'hi va haver prou que avions americans deixessin caure quatre bombes a Belgrad, assegurant-se de tirar-les ben als afores sense que ningú prengués mal (va haver un mort, d'un infart provocat per l'ensurt), perquè els serbis es rendissin immediatament. Què hauria costat fer aquell bombardeig de pega uns anys abans per aturar el que passava a Bòsnia, si tan fàcil hauria estat aconseguir-ho?
I el més bo. El dia que va caure el règim d'Slobodan Milosevic, va ser cosa que uns pocs milers de manifestants arribessin a la plaça del Parlament de Belgrad i ocupessin l'edifici. No va haver-hi violència perquè la policia, i menys encara l'exèrcit, no es va voler complicar la vida. Lamento dir que la valentia del poble serbi és presumpta i poca cosa més. La pregunta és la mateixa que en el paràgraf anterior: si tan fàcil era fer caure aquell castell de cartes, com es que no van fer-ho abans? Abans, és clar, quan haurien actuat per autèntics motius morals, per aturar una guerra que anaven guanyant, i arriscant alguna cosa; no després, per fer caure un règim derrotat, quan ja no hi havia cap perill de prendre mal.
Però per a covardia, la del món occidental. La memòria a la qual al·ludia unes línies més amunt també ens fa tenir present que la matança de Srebrenica va fer-se davant de la total passivitat dels cascos blaus holandesos desplegats a la rodalia justament per protegir la seva població. Valent sarcasme! Hi ha versions dels fets que diuen que els serbis fins i tot els van prendre les armes per usar-les a la matança. Bé, les armes no ho sé, però els cascos pintats de blau cel sí, perquè es veuen perfectament als caps dels assassins en els vídeos d'aquella jornada amarga.
Occident no va fer res durant gairebé quatre anys per aturar les mantances i les salvatjades, segurament per la tristíssima raó que Bòsnia no tenia petroli. El mateix Occident que feia poc havia "alliberat" Kuwait, o el que en època més recent es passeja pel món imposant la democràcia a canonades, fins i tot a qui no la vol. Perdonin que sigui tan agre, però els malsons que encara tinc, tants anys després, sobre les fosses comunes de Srebrenica i els milers de cadàvers que contenien, em disparen la bilis. Ja els deia abans que no era neutral.
Per això, els que no tenim dret a dormir tranquils, ni tan sols una mica com Srebrenica, som aquell món occidental que hauria pogut evitar tot allò i no va moure un dit quan s'havia de moure el que més convingués. Kofi Annan, per aquella època secretari general de l'ONU, va dir que el record de Srebrenica ens perseguiria força temps. I així és. Bé, si més no, si tenim consciència, si no deixem-ho córrer. Però ja em perdonaran: més que boniques paraules el que ens cal és justícia, encara que sigui retardada.
Sento a la televisió, estupefacte, que l'interrogatori del detingut s'ha hagut d'interrompre a causa de la seva mala salut. A les imatges que acompanyen la notícia, es veu al senyor Mladic ballant amb notable agilitat i alegria. Pinochet també es va aixecar de la cadira de rodes a Londres, quan la demanda d'extradició del jutge Garzón va ser definitivament desestimada. Quines coses, oi?
La cadena perpètua segurament és poc càstig per al cafre de Mladic. Però jo seré coherent amb la meva oposició a la pena de mort. No obstant, també dic que una absolució o una comdemna simbòlica per raons de salut no fa justícia a Srebrenica. No fa justícia als homes de totes les edats, d'adolescents a vells, que van ser-hi massacrats. Tampoc fa justícia a les dones que, quan van arribar a zona segura, el primer que van fer, després de veure el que havien vist, va ser proporcionar-se una corda, buscar un arbre i penjar-se. Els sembla cruel el relat? Doncs no continuïn llegint, però les coses van ser així.
Srebrenica pesa sobre la nostra consciència. Havíem permés que Hitler se'ns escapés de les mans, però al final el vam destruir. I amb un cost elevat, per cert. Res no pot negar aquest fet, ni tan sols la doble moral amb què van ser tractats, per benefici seu, molts nazis. Els carnissers dels Balcans se'ns van escapar de les mans, però després se'ns van escapar literalment, emmig de la passivitat sèrbia i d'una comunitat internacional que només "apretava" amenaçant de retardar l'ingrés serbi a la Unió Europea. Calculo que la detenció de Mladic obeeix únicamen al fet que al govern serbi li deu "apretar" el seu propi calendari. A fi de comptes, per una gran majoria de serbis, l'avui detingut és un heroi nacional, Diplomàcia, en diuen. I jo penso: quin fàstic, doncs.
No utilitzo qualificatius com el de fill de la grandíssima puta a la lleugera o perquè sí. Ho faig amb coneixement de causa. Quan un ha estat a Bòsnia en els moments més calents de la guerra, i ha vist amb el seus propis ulls el pa que s'hi donava, simplement no pot ser neutral o agafar-se-la amb paper de fumar quan en parla. Ho acostumo a resumir en una idea: quan en una guerra hi ha un mort per un bàndol i 1.000 o 2.000 per l'altre (a Srebrenica van ser 12.000 a zero), no és eficàcia militar, sinó quelcom bastant més lleig.
Em diran que cal respectar la presumpció d'inocència, fins i tot la dels pitjors criminals. Però permetin-me recordar que el benvolgut senyor Mladic tenia el costum, o vici, d'enregistrar en vídeo les seves moltes i immenses maldats. Entre elles, la de presentar-se a Srebrenica a fer una matança amb una tropa disfressada de cascos blaus, per despistar o no alarmar les seves imminents víctimes i evitar que fugissin cames ajudeu-me.
El seu currículum està ornamentat amb altres proeses, com el ferotge setge de Sarajevo, durant el qual va tenir una altra de les seves idees brillants, consistent en apostar franctiradors per les teulades, que disparaven contra tot el que es mogués. De vegades he pensat que als xenòfobs de casa nostra els hauríem d'haver enviat una temporadeta a passejar pel bulevar Mese Selimovica, rebatejat a l'època com Avinguda dels Franctiradors. Preferentment amb un cartell penjat del coll que digués "I'm bosnian". Així haurien aprés, per la via bèstia i en pròpia pell, què és exactament l'odi racial.
En definitiva, que la presumpció d'innocència del senyor Mladic, vista la muntanya de material autoinculpatori, és merament formulària. I, en tot cas, que se la posi per on li càpigue. Així de clar.
Sí, Srebrenica pot descansar tranquil·la, però només una mica com posa al títol. Perquè Sèrbia s'ha pixat a la cara de tota la comunitat internacional durant quinze anys, deixant solta la bèstia. Això fins al punt que la bèstia en qüestió, a diferència d'altres carnissers col·legues seus, ni tan sols s'amagava. Tot el contrari, continuava amb la seva afició als vídeos, aquesta vegada a bodes i a tota mena de celebracions.
Molt difícil no devia ser enxampar-lo. I molts som els que mai no ens hem cregut del tot la sinceritat de Sèrbia en relació al seu passat recent. Alguns tenim memòria i recordem que, quan la guerra del Kosovo (segon capítol del conflicte balcànic), n'hi va haver prou que avions americans deixessin caure quatre bombes a Belgrad, assegurant-se de tirar-les ben als afores sense que ningú prengués mal (va haver un mort, d'un infart provocat per l'ensurt), perquè els serbis es rendissin immediatament. Què hauria costat fer aquell bombardeig de pega uns anys abans per aturar el que passava a Bòsnia, si tan fàcil hauria estat aconseguir-ho?
I el més bo. El dia que va caure el règim d'Slobodan Milosevic, va ser cosa que uns pocs milers de manifestants arribessin a la plaça del Parlament de Belgrad i ocupessin l'edifici. No va haver-hi violència perquè la policia, i menys encara l'exèrcit, no es va voler complicar la vida. Lamento dir que la valentia del poble serbi és presumpta i poca cosa més. La pregunta és la mateixa que en el paràgraf anterior: si tan fàcil era fer caure aquell castell de cartes, com es que no van fer-ho abans? Abans, és clar, quan haurien actuat per autèntics motius morals, per aturar una guerra que anaven guanyant, i arriscant alguna cosa; no després, per fer caure un règim derrotat, quan ja no hi havia cap perill de prendre mal.
Però per a covardia, la del món occidental. La memòria a la qual al·ludia unes línies més amunt també ens fa tenir present que la matança de Srebrenica va fer-se davant de la total passivitat dels cascos blaus holandesos desplegats a la rodalia justament per protegir la seva població. Valent sarcasme! Hi ha versions dels fets que diuen que els serbis fins i tot els van prendre les armes per usar-les a la matança. Bé, les armes no ho sé, però els cascos pintats de blau cel sí, perquè es veuen perfectament als caps dels assassins en els vídeos d'aquella jornada amarga.
Occident no va fer res durant gairebé quatre anys per aturar les mantances i les salvatjades, segurament per la tristíssima raó que Bòsnia no tenia petroli. El mateix Occident que feia poc havia "alliberat" Kuwait, o el que en època més recent es passeja pel món imposant la democràcia a canonades, fins i tot a qui no la vol. Perdonin que sigui tan agre, però els malsons que encara tinc, tants anys després, sobre les fosses comunes de Srebrenica i els milers de cadàvers que contenien, em disparen la bilis. Ja els deia abans que no era neutral.
Per això, els que no tenim dret a dormir tranquils, ni tan sols una mica com Srebrenica, som aquell món occidental que hauria pogut evitar tot allò i no va moure un dit quan s'havia de moure el que més convingués. Kofi Annan, per aquella època secretari general de l'ONU, va dir que el record de Srebrenica ens perseguiria força temps. I així és. Bé, si més no, si tenim consciència, si no deixem-ho córrer. Però ja em perdonaran: més que boniques paraules el que ens cal és justícia, encara que sigui retardada.
Sento a la televisió, estupefacte, que l'interrogatori del detingut s'ha hagut d'interrompre a causa de la seva mala salut. A les imatges que acompanyen la notícia, es veu al senyor Mladic ballant amb notable agilitat i alegria. Pinochet també es va aixecar de la cadira de rodes a Londres, quan la demanda d'extradició del jutge Garzón va ser definitivament desestimada. Quines coses, oi?
La cadena perpètua segurament és poc càstig per al cafre de Mladic. Però jo seré coherent amb la meva oposició a la pena de mort. No obstant, també dic que una absolució o una comdemna simbòlica per raons de salut no fa justícia a Srebrenica. No fa justícia als homes de totes les edats, d'adolescents a vells, que van ser-hi massacrats. Tampoc fa justícia a les dones que, quan van arribar a zona segura, el primer que van fer, després de veure el que havien vist, va ser proporcionar-se una corda, buscar un arbre i penjar-se. Els sembla cruel el relat? Doncs no continuïn llegint, però les coses van ser així.
Srebrenica pesa sobre la nostra consciència. Havíem permés que Hitler se'ns escapés de les mans, però al final el vam destruir. I amb un cost elevat, per cert. Res no pot negar aquest fet, ni tan sols la doble moral amb què van ser tractats, per benefici seu, molts nazis. Els carnissers dels Balcans se'ns van escapar de les mans, però després se'ns van escapar literalment, emmig de la passivitat sèrbia i d'una comunitat internacional que només "apretava" amenaçant de retardar l'ingrés serbi a la Unió Europea. Calculo que la detenció de Mladic obeeix únicamen al fet que al govern serbi li deu "apretar" el seu propi calendari. A fi de comptes, per una gran majoria de serbis, l'avui detingut és un heroi nacional, Diplomàcia, en diuen. I jo penso: quin fàstic, doncs.
dijous, de maig 19, 2011
divendres, de maig 06, 2011
Males universitats, bons estudiants?
La Llista de Xangai, que emet des de 2003 la facultat de Comunicacions d’aquesta ciutat xinesa, és el rànquing de qualitat universitària mundial de referència. I no exempt de polèmica, i no perquè les universitats nordamericanes copin, de carrer, els primers llocs (disset dels primers dinou). És que se li atribueix que només valori els estudis de ciències i no els d’humanitats, o que sobrepuntuï les publicacions en revistes científiques de llengua anglesa. Com si Nature o Science, o The Lancet, no estiguessin escrites en anglès. O com si la immensa majoria de premis Nobel de disciplines científiques no fossin professionals universitaris en actiu.
Però on la crítica a la Llista de Xangai es fa ferotge és entre les universitats que queden classificades a partir del lloc número 200, llindar d’una mena de top ten d’excel·lència més o menys acceptat. Però ja va explicar-ho Esop amb aquella sensacional faula de la guineu i el raïm verd. El primer centre català del rànquing és la Universitat de Barcelona, que ocupa el lloc 253. La Universitat Autònoma de Barcelona és a la posició 302. La Pompeu Fabra, tot i ser una pública a la qual s’han abocat diners a cabassades per convertir-la en un centre d’elite, se situa en el lloc 384. La Politècnica de Catalunya o la Rovira Virgili, i cap altra de les públiques i privades catalanes, figura entre les 500 primeres de la llista. Estalviem-nos la vergonya de citar d’on són els centres que ens passen la mà per la cara.
Naturalment, això no vol dir que a les universitats catalanes no es facin coses ben fetes. Vol dir, simplement, que n’hi ha qui les fa millor. I que els que les fan millors es compten per centenars. El que són les coses, oi? Però coses així passen quan l’avaluació és autènticament independent i externa. És a dir, quan no la fa un mateix o el polític de torn.
Però hi ha una paradoxa terrible. Aquestes universitats que volen tan baix en el rànquing mundial baten récords d’alumnes estrangers, entre ells el de becaris Erasmus. I, és clar, un no pot evitar preguntar-se com és possible que centres tan “dolents”, puguin acollir estudiants tan “bons”. És que els estudiants no volen aconseguir el millor futur possible obtenint una bona formació? És que ningú aspira a tenir una universitat de prestigi en el seu currículum, per poc que s’ho pugui permetre?
Sembla ilògic, és veritat. Però hi ha una lògica més crua. Hi ha ciutats, com Barcelona, que reben Erasmus a milers per la senzilla raó que s’hi viu de meravella. Per més senyes, perquè existeix la impressió que, a banda d’un clima fantàstic, hi ha una gran oferta de lleure i una permissivitat per fruir-ne a cor què vols.
En definitiva, les legions d’Eramus que recalen a Barcelona no venen necessàriament a estudiar, sinó a passar-ho bé i a sortir cada nit. És una afirmació exagerada? Doncs no, no és difícil arribar a aquesta conclusió, per trist que pugui resultar. N’hi ha prou de fer un tomb per alguns fòrums d’internet sovintejats per aquests “estudiants” per adonar-se’n que els que estan aquí gaudint d’una festa permanent seran una minoria, però que són una minoria molt visible o no són tanta minoria.
Alguns reportatges televisius dels darrers temps confirmen sobradament aquesta impressió. El més sagnant és escoltar com els interessats, amb veu d’aiguardent, admeten que han vingut a casa nostra a emborratxar-se. Sort que, presumptament, tenen un mínim d’educació. Però potser les seves paraules indiquen, millor que cap rànquing, quin és el nivell de les universitats d’origen de tals individus.
Les beques Erasmus són un dels millors invents nascuts a Brussel·les. No haurien de pervertir-se per molt que als joves els agradi l’alegria de viure, per dir-ho de forma elegant. Un no ha estat precisament un universitari trist i tancat a casa, però, si més no, no em pagava les copes amb una beca.
Publicat a El 3 de Vuit (21-4-2011)
Però on la crítica a la Llista de Xangai es fa ferotge és entre les universitats que queden classificades a partir del lloc número 200, llindar d’una mena de top ten d’excel·lència més o menys acceptat. Però ja va explicar-ho Esop amb aquella sensacional faula de la guineu i el raïm verd. El primer centre català del rànquing és la Universitat de Barcelona, que ocupa el lloc 253. La Universitat Autònoma de Barcelona és a la posició 302. La Pompeu Fabra, tot i ser una pública a la qual s’han abocat diners a cabassades per convertir-la en un centre d’elite, se situa en el lloc 384. La Politècnica de Catalunya o la Rovira Virgili, i cap altra de les públiques i privades catalanes, figura entre les 500 primeres de la llista. Estalviem-nos la vergonya de citar d’on són els centres que ens passen la mà per la cara.
Naturalment, això no vol dir que a les universitats catalanes no es facin coses ben fetes. Vol dir, simplement, que n’hi ha qui les fa millor. I que els que les fan millors es compten per centenars. El que són les coses, oi? Però coses així passen quan l’avaluació és autènticament independent i externa. És a dir, quan no la fa un mateix o el polític de torn.
Però hi ha una paradoxa terrible. Aquestes universitats que volen tan baix en el rànquing mundial baten récords d’alumnes estrangers, entre ells el de becaris Erasmus. I, és clar, un no pot evitar preguntar-se com és possible que centres tan “dolents”, puguin acollir estudiants tan “bons”. És que els estudiants no volen aconseguir el millor futur possible obtenint una bona formació? És que ningú aspira a tenir una universitat de prestigi en el seu currículum, per poc que s’ho pugui permetre?
Sembla ilògic, és veritat. Però hi ha una lògica més crua. Hi ha ciutats, com Barcelona, que reben Erasmus a milers per la senzilla raó que s’hi viu de meravella. Per més senyes, perquè existeix la impressió que, a banda d’un clima fantàstic, hi ha una gran oferta de lleure i una permissivitat per fruir-ne a cor què vols.
En definitiva, les legions d’Eramus que recalen a Barcelona no venen necessàriament a estudiar, sinó a passar-ho bé i a sortir cada nit. És una afirmació exagerada? Doncs no, no és difícil arribar a aquesta conclusió, per trist que pugui resultar. N’hi ha prou de fer un tomb per alguns fòrums d’internet sovintejats per aquests “estudiants” per adonar-se’n que els que estan aquí gaudint d’una festa permanent seran una minoria, però que són una minoria molt visible o no són tanta minoria.
Alguns reportatges televisius dels darrers temps confirmen sobradament aquesta impressió. El més sagnant és escoltar com els interessats, amb veu d’aiguardent, admeten que han vingut a casa nostra a emborratxar-se. Sort que, presumptament, tenen un mínim d’educació. Però potser les seves paraules indiquen, millor que cap rànquing, quin és el nivell de les universitats d’origen de tals individus.
Les beques Erasmus són un dels millors invents nascuts a Brussel·les. No haurien de pervertir-se per molt que als joves els agradi l’alegria de viure, per dir-ho de forma elegant. Un no ha estat precisament un universitari trist i tancat a casa, però, si més no, no em pagava les copes amb una beca.
Publicat a El 3 de Vuit (21-4-2011)
dimarts, de març 29, 2011
La hipocresia racista
Dos articles enrera escrivia sobre el copagament i deixava a l’aire que caldria parlar sobre la hipocresia racista i la despesa sanitària. Moltes veus, no totes declarament xenòfobes, plantegen que els recursos actuals no arriben per a tots i que, en aquest cas, primer els de casa (no saben el que em rebenta citar aquest lema: és a títol merament il·lustratiu).
El plantejament s’adoba amb referències ja no al suposat tracte de favor que reben els immigrants en els serveis públics (i que les xifres desmenteixen), sinó a episodis quotidians que vindrien a demostrar la major. Ho hauran sentit: que si els immigrants col·lapsen urgències, que si van amb exigències que no ens permetem ni nosaltres, que si reben assistència gratuïta persones que no cotitzen... En definitiva: que consumeixen molt sense aportar res al sistema.
I és possible que tinguem alguna mala experiència que pugui fonamentar tal creença. Possiblement hem vist a un immigrant queixant-se inapropiadament i potser sense tenir raó. I podem tenir la impressió que sí, que els immigrants consumeixen més serveis sanitaris, ni que sigui pel fet que tenen més fills. Fins i tot que alguns aprofiten per accedir a tractaments no disponibles al seu país d’origen.
Però les impressions no poden contradir la veritat freda i objectiva de les xifres. Amb números de 2009 (darrer exercici tancat), l’atenció sanitària a persones immigrants va significar el 5,5% de la despesa sanitària. En el mateix període, la població d’origen estranger va aportar, via cotitzacions, el 6,6% dels ingressos de la Seguretat Social. Per més senyes, l’1,1% de contribució neta al sistema equival al respectable import de 5.000 milions d’euros. Aquesta simple constatació ja desmenteix les opinions més tremendistes. Però altres xifres donen pistes encara més importants per acabar de situar la qüestió en el seu context exacte.
La població immigrant és menys del 15% del total (a Catalunya, tenen entre l’11 i el 12% de les targetes sanitàries). Volen rellegir quin percentatge de la despesa representen?
La despesa per ciutadà de nacionalitat espanyola és de promig el doble que l’efectuada per ciutadà estranger. Això es deu al fet que el gruix de la immigració està format per persones d’entre 20 i 45 anys, és a dir, persones joves i “fortes” (han vingut a treballar) i gaudeixen de bona salut. En tot cas, de millor salut que l’envellida població autòctona: els membres de la nostra tercera edat consumeixen fins a quatre vegades més serveis sanitaris que l’immigrant mig. Les dades donen fins i tot per desmentir que els immigrants aprofitin que són aquí per posar-se al dia amb la salut: no arriben a l’1% de les llistes d’espera quirúrgiques.
Ja sé que aquesta informació no vencerà idees preconcebudes, però resulta bastant incontestable. La immigració és contribuent neta del sistema fiscal i de seguretat social. No és sobrer recordar que, sent menys d’un 15% de la població, els immigrants han aportat el 40% del gran creixement del PIB dels anys anteriors a la crisi. Els superàvits històrics de la Seguretat Social no s’expliquen sense la seva aportació. En tot cas, han aportat més que les grans fortunes que tributen a l’1%.
Una altra cosa és que ara, assetjats per l’atur, vulguem tornar a fer les feines que havíem descartat i que els immigrants van venir a cobrir. O que els ajuts puguin estar desproporcionats, però per una qüestió de renda i no d’origen. A molts autòctons (calculo que també uns quants dels que protesten) els venia de primera tenir una mà d’obra precària i barata. Quants d’aquests explotadors són a la presó? La pregunta és incòmoda, sí, però pertinent. Si haguéssim pagat als immigrants com a un nascut aquí, els ajuts també haurien quedat equilibrats i algunes boques més (hipòcrites totes elles) haurien de callar.
Publicat a "El 3 de Vuit" (25-3-2011)
El plantejament s’adoba amb referències ja no al suposat tracte de favor que reben els immigrants en els serveis públics (i que les xifres desmenteixen), sinó a episodis quotidians que vindrien a demostrar la major. Ho hauran sentit: que si els immigrants col·lapsen urgències, que si van amb exigències que no ens permetem ni nosaltres, que si reben assistència gratuïta persones que no cotitzen... En definitiva: que consumeixen molt sense aportar res al sistema.
I és possible que tinguem alguna mala experiència que pugui fonamentar tal creença. Possiblement hem vist a un immigrant queixant-se inapropiadament i potser sense tenir raó. I podem tenir la impressió que sí, que els immigrants consumeixen més serveis sanitaris, ni que sigui pel fet que tenen més fills. Fins i tot que alguns aprofiten per accedir a tractaments no disponibles al seu país d’origen.
Però les impressions no poden contradir la veritat freda i objectiva de les xifres. Amb números de 2009 (darrer exercici tancat), l’atenció sanitària a persones immigrants va significar el 5,5% de la despesa sanitària. En el mateix període, la població d’origen estranger va aportar, via cotitzacions, el 6,6% dels ingressos de la Seguretat Social. Per més senyes, l’1,1% de contribució neta al sistema equival al respectable import de 5.000 milions d’euros. Aquesta simple constatació ja desmenteix les opinions més tremendistes. Però altres xifres donen pistes encara més importants per acabar de situar la qüestió en el seu context exacte.
La població immigrant és menys del 15% del total (a Catalunya, tenen entre l’11 i el 12% de les targetes sanitàries). Volen rellegir quin percentatge de la despesa representen?
La despesa per ciutadà de nacionalitat espanyola és de promig el doble que l’efectuada per ciutadà estranger. Això es deu al fet que el gruix de la immigració està format per persones d’entre 20 i 45 anys, és a dir, persones joves i “fortes” (han vingut a treballar) i gaudeixen de bona salut. En tot cas, de millor salut que l’envellida població autòctona: els membres de la nostra tercera edat consumeixen fins a quatre vegades més serveis sanitaris que l’immigrant mig. Les dades donen fins i tot per desmentir que els immigrants aprofitin que són aquí per posar-se al dia amb la salut: no arriben a l’1% de les llistes d’espera quirúrgiques.
Ja sé que aquesta informació no vencerà idees preconcebudes, però resulta bastant incontestable. La immigració és contribuent neta del sistema fiscal i de seguretat social. No és sobrer recordar que, sent menys d’un 15% de la població, els immigrants han aportat el 40% del gran creixement del PIB dels anys anteriors a la crisi. Els superàvits històrics de la Seguretat Social no s’expliquen sense la seva aportació. En tot cas, han aportat més que les grans fortunes que tributen a l’1%.
Una altra cosa és que ara, assetjats per l’atur, vulguem tornar a fer les feines que havíem descartat i que els immigrants van venir a cobrir. O que els ajuts puguin estar desproporcionats, però per una qüestió de renda i no d’origen. A molts autòctons (calculo que també uns quants dels que protesten) els venia de primera tenir una mà d’obra precària i barata. Quants d’aquests explotadors són a la presó? La pregunta és incòmoda, sí, però pertinent. Si haguéssim pagat als immigrants com a un nascut aquí, els ajuts també haurien quedat equilibrats i algunes boques més (hipòcrites totes elles) haurien de callar.
Publicat a "El 3 de Vuit" (25-3-2011)
diumenge, de febrer 27, 2011
Els impostos tenen sexe
El mes passat vaig escriure sobre el copagament sanitari i, entre altres perles, posava en qüestió que a aquestes alçades de la pel·lícula la sanitat universal i gratuïta es pogués considerar una conquesta social. No m’han dit fatxa els meus amics sindicalistes, com em temia. La crítica m’ha vingut d’un economista que, en contra del que podria fer pensar la seva professió en els temps que corren, és d’esquerra. I de la varietat de pedra picada.
En la seva opinió, l’Estat del benestar serà una conquesta social mentre la fiscalitat sigui progressiva. És el que un servidor també escrivia: la base de l’invent és que els serveis ens igualin, mentre que la contribució al seu manteniment depén de la capacitat de cadascú. I que sigui progressiu significa que no contribuim en un percentatge igual per a tothom, sinó que a més renda, major percentatge. En fi: món occidental, socialdemocràcia i altres solfes com aquestes.
Però com també deia, tot plegat és més teòric que real. Ho és en el cas dels serveis. No hi ha millor exemple que l’escola concertada, on l’aportació pública per plaça és superior a la del propi sistema públic. Però resulta sagnant en el cas de la fiscalitat. Hi ha arguments sobrats per defensar que la fiscalitat ha perdut progressivitat coincidint amb l’onada neoliberal (de liberalisme bèstia) que postula que el mercat és com el pare d’aquell anunci d’una asseguradora, que ho arreglava tot, tot i tot.
Seria fàcil despatxar-ho recordant que el gruix del PIB (les grans fortunes, perquè ens entenguem) tributa a un simbòlic 1%, gràcies a l’engany del rap de les sicav. Però la cosa va més enllà de la confessió d’un fracàs (o de la renúncia voluntària) que són les sicav.
L’afany populista per reduir l’IRPF ha matat la seva ànima progressiva. Ha baixat per a tothom, sí, però el factor significatiu és la proporció en què ha baixat per cada segment de renda, netament beneficiosa per a les rendes més altes.
Unes rendes que també “rasquen” de la supressió de l’Impost de Patrimoni i de la desaparició en combat del de Successions. Que tothom pagui menys en general, com en el cas anterior, és un fals consol. Les rendes altes tenen vies d’optimització (així en diuen) que no són a l’abast dels simples mortals i el seu resultat, el que cal esperar en conseqüència. Tot dins de la més estricta legalitat, per a més escarni. Recentment m’ha tocat pagar Successions per la mort de la meva dona. I saben què? Que m’he arribat a sentir mil·lionari fins que ho he pensat bé i m’he sentit imbècil.
Ho remata el traspàs de càrrega fiscal de la imposició directa a la indirecta, que és linial per a tothom. L’IVA no distingeix entre rics i pobres, o classes mitjanes. Ja sé que ho saben i no pretenc donar-los lliçons fiscals, sinó mostrar una paradoxa. La renda disponible (la que ens podem gastar en vicis com menjar, vestir-nos o tenir sostre) depén sempre dels impostos, perquè és la renda bruta sense aquests. Però que una fiscalitat progressiva accentui les diferències socials, ni que sigui a l’hora de poder consumir..., té el seu què “neocon” i segur que fa feliços elements (dir-los persones és un oxímoron) com Xavier Sala Martín.
I com que no ens aconformem amb un desastre normal i corrent, si podem aconseguir una autèntica catàstrofe, com combatem el dèficit fiscal? Doncs pujant l’IVA (o els impostos especials sobre certs productes de consum) sense tocar l’IRPF ni la resta d’imposició directa.
Sovint es diu que els pressupostos públics tenen ideologia. Ho recordaran: és allò que al pressupost és on es concreten les prioritats i sensibilitats de cadascú. Però la fiscalitat també en té d’ideologia. Hi ha una fiscalitat d’esquerres i una de dretes. El principal problema és que avui sigui pràcticament impossible distingir-les. Alguns són de dretes sense saber-ho o pensant-se fins i tot que són d’esquerres. Però això ja és una altra història.
En la seva opinió, l’Estat del benestar serà una conquesta social mentre la fiscalitat sigui progressiva. És el que un servidor també escrivia: la base de l’invent és que els serveis ens igualin, mentre que la contribució al seu manteniment depén de la capacitat de cadascú. I que sigui progressiu significa que no contribuim en un percentatge igual per a tothom, sinó que a més renda, major percentatge. En fi: món occidental, socialdemocràcia i altres solfes com aquestes.
Però com també deia, tot plegat és més teòric que real. Ho és en el cas dels serveis. No hi ha millor exemple que l’escola concertada, on l’aportació pública per plaça és superior a la del propi sistema públic. Però resulta sagnant en el cas de la fiscalitat. Hi ha arguments sobrats per defensar que la fiscalitat ha perdut progressivitat coincidint amb l’onada neoliberal (de liberalisme bèstia) que postula que el mercat és com el pare d’aquell anunci d’una asseguradora, que ho arreglava tot, tot i tot.
Seria fàcil despatxar-ho recordant que el gruix del PIB (les grans fortunes, perquè ens entenguem) tributa a un simbòlic 1%, gràcies a l’engany del rap de les sicav. Però la cosa va més enllà de la confessió d’un fracàs (o de la renúncia voluntària) que són les sicav.
L’afany populista per reduir l’IRPF ha matat la seva ànima progressiva. Ha baixat per a tothom, sí, però el factor significatiu és la proporció en què ha baixat per cada segment de renda, netament beneficiosa per a les rendes més altes.
Unes rendes que també “rasquen” de la supressió de l’Impost de Patrimoni i de la desaparició en combat del de Successions. Que tothom pagui menys en general, com en el cas anterior, és un fals consol. Les rendes altes tenen vies d’optimització (així en diuen) que no són a l’abast dels simples mortals i el seu resultat, el que cal esperar en conseqüència. Tot dins de la més estricta legalitat, per a més escarni. Recentment m’ha tocat pagar Successions per la mort de la meva dona. I saben què? Que m’he arribat a sentir mil·lionari fins que ho he pensat bé i m’he sentit imbècil.
Ho remata el traspàs de càrrega fiscal de la imposició directa a la indirecta, que és linial per a tothom. L’IVA no distingeix entre rics i pobres, o classes mitjanes. Ja sé que ho saben i no pretenc donar-los lliçons fiscals, sinó mostrar una paradoxa. La renda disponible (la que ens podem gastar en vicis com menjar, vestir-nos o tenir sostre) depén sempre dels impostos, perquè és la renda bruta sense aquests. Però que una fiscalitat progressiva accentui les diferències socials, ni que sigui a l’hora de poder consumir..., té el seu què “neocon” i segur que fa feliços elements (dir-los persones és un oxímoron) com Xavier Sala Martín.
I com que no ens aconformem amb un desastre normal i corrent, si podem aconseguir una autèntica catàstrofe, com combatem el dèficit fiscal? Doncs pujant l’IVA (o els impostos especials sobre certs productes de consum) sense tocar l’IRPF ni la resta d’imposició directa.
Sovint es diu que els pressupostos públics tenen ideologia. Ho recordaran: és allò que al pressupost és on es concreten les prioritats i sensibilitats de cadascú. Però la fiscalitat també en té d’ideologia. Hi ha una fiscalitat d’esquerres i una de dretes. El principal problema és que avui sigui pràcticament impossible distingir-les. Alguns són de dretes sense saber-ho o pensant-se fins i tot que són d’esquerres. Però això ja és una altra història.
dijous, de febrer 24, 2011
Quatre coses sobre el 23-F (i 2)
Tenia catorze anys, però em sembla que no era com els nascuts després de 1981 que avui han entrevistat a un canal de televisió: un ha confòs el colpista del tricorni i el bigoti amb l'actor Fernando Tejero. Per aquella època un servidor ja havia participat en alguna pintada i havia ajudat a penjar alguna pancarta. Quan d'adult algú m'ha atribuït idees conservadores o ser de dretes, hauria d'haver-li explicat el contingut de tals pintades i pancartes. Però és que fa molt que no desmenteixo coses que no són certes. Els desmentits no sol·licitats, que volen dir el que volen dir, ja se sap...
Els meus pares tampoc eren precisament de dretes. Els meus records més matiners sobre l'ambient polític a casa era sentir-los a la mitjanit escoltant les notícies en espanyol de Ràdio París. A l'estiu amb una calor espantosa, perquè calia tancar el balcó i les finestres, no fos cas que l'emissió se sentís des de fora. Eren anys en què s'havia de fer el que s'havia de fer, però navegant molt i sense buscar-se més problemes dels que ja hi havia.
I la batalleta que ells mai no expliquen i que es mereixeria un reconeixement, vist que la Creu de Sant Jordi va tan barata: quan van obrir el seu negoci l'any 1967 a Tortosa, li van posar el nom i el rètol en català. Situem-nos en l'espai i en el temps, si us plau. Les pressions perquè rectifiquessin van ser bèsties. En realitat, l'Ajuntament els va amenaçar amb no donar-los el permís d'obertura si no li posaven el nom a l'establiment en castellà. Pensin que es tractava d'un sant (era el del que donava nom al carrer), però ni així afluixava la burocràcia franquista local.
Només puc dir que van aguantar i que se'n van sortir (i orgullosíssim que n'estic). Durant prop de quinze anys, fins bastant després de la mort del dictador, al carrer Sant Pere de Tortosa van conviure unes plaques municipals que identificaven la via com a "calle San Pedro" i un local que, sense complexos, retolava la seva entrada com a "Bar Sant Pere".
L'episodi de l'obertura va passar quan alguns nacionalistes apareguts un cop mort Franco, a casa parlaven en castellà i en general gaudien d'una vida confortable sense mullar-se per la democràcia (d'això no se'n pot estar orgullós, però allà ells, mentre no enganyin ningú).
De la tarda d'aquell 23 de febrer, recordo que estava fent deures de l'Institut. Érem a casa la meva germana i jo i una tia que vivia amb nosaltres. Els meus pares eren al negoci. Se m'ha borrat bastant com vam tenir coneixement del que passava a Madrid. Crec que va ser que algun client els ho va dir als meus pares i aquests van engegar immediatament la ràdio. I sembla que la meva mare va pujar a casa (vivíem tres portes més enllà) i ens ho va dir.
Llavors vam ser nosaltres (la meva germana i jo) qui vam engegar la ràdio i la tele de casa, però allà poca informació se sentia. La tele (l'única de l'època) era ocupada militarment i donaven documentals i música. El dial radiofònic era pràcticament un desert. A Tortosa se sentien les emissores que se sentien i aquestes tampoc van ser un prodigi d'informació, si més no les que captàvem amb el nostre aparell. Ja sé que ara tothom va escoltar-ho en directe per la SER, però crec que cal posar l'afirmació en certa quarantena: moltíssima gent assegura que va veure-ho per televisió en el mateix moment que passava, quan aquella votació que va acabar com el rosari de l'aurora no es transmetia en directe. Però aquesta "elaboració" posterior dels fets és molt comú en successos que colpegen emocionalment les persones, sobretot a partir de l'entrada en l'equació dels mitjans de comunicació.
Recordo alguns patiments que hi havia a casa. Els meus pares no van tancar el bar fins que va ser l'hora habitual. No recorden que baixés l'afluència de clients. És a dir, tot bastant normal dins de les circumstàncies. Això sí, les converses no tractaven d'altra cosa. Però l'endemà la meva mare i la meva germana havien d'anar a Tarragona perquè a la meva germana li fessin unes proves mèdiques. La meva germana, amb 11 anys, no parava de preocupar-se per si no podien tornar i es quedaven penjades a Tarragona. Al final no va passar res i tant l'anada com la tornada van ser del tot normals.
El 24 de febrer al matí, un servidor va anar cap a l'institut Joaquín Bau de Tortosa, on estudiava primer de BUP. Valent nom el del centre, per cert: el del cacic local per excel·lència, l'home de la dictadura de Primo de Rivera a Tortosa, i destacat dirigent del règim franquista des del primer govern de Burgos.
També feia primer de BUP, si bé en una altra classe, una filla d'un dels militars colpistes, el capità de la Guàrdia Civil Francisco Acera Martín, que comandava la caserna de Tortosa. La veritat és que no recordo amb claredat si la noia va anar a classe aquell dia, però crec que sí. No es tracta de posar-se amb ella pel que va fer el seu pare, però atés que la mossa publicava poemes al diari "El Alcázar", no diria que se'n sentís orgullosa, però gaire fàstic tampoc no li devia fer. Episodis posteriors confirmarien aquesta impressió. Tampoc tinc ganes de tenir un mal sopar aquest dissabte vinent: fem una trobada d'antics alumnes i me la trobaré a taula, segons veig a la llista d'assistents confirmats.
El meu petit acte de rebel·lia d'aquell dia va ser escapar-me de classe per anar a comprar un diari. Al quiosc que hi ha a la plaça Joaquín Bau (ja veuen que a Tortosa el tema és recurrent). Em vaig comprar l'AVUI. Que el diari fos en català (de fet, l'únic que hi havia en català a l'època) formava part d'aquella declaració d'intencions. Quan tens 14 anys potser no tens recursos per raonar adequadament perquè fas les coses, però de vegades, deixant-se portar pels impulsos, expliques molt més que amb tres milions de paraules.
Aquell dia vaig decidir també que em faria periodista. Sembla ser que des que tenia set anys havia dit que m'agradava aquesta professió i a setè d'EGB vaig arribar a muntar una revista a la meva escola: una edició única, perquè no hi havia recursos per estirar-ho, però també perquè a l'escola predemocràtica no podia demanar-se-li més. Però com tot infant vaig canviar moltes vegades de decisió. Potser hauria estat un bon metge o un bon advocat (professions amb les que vaig festejar algunes temporades), però no hauria estat tan feliç. Ho dic amb retrospectiva i assumint que fa anys que vaig deixar el periodisme, per una espècie de succedani emparentat que és la consultoria de comunicació: eines molt semblants, però objectius moooooooolt diferents.
Aquell 23-F, sense arribar a explicar-m'ho jo mateix com he pogut fer després, vaig entendre, o si més no intuir, que la informació és vital per a una democràcia. Thomas Jefferson, el tercer president dels Estats Units, deia que preferia una dictadura amb diaris que una democràcia sense. Bé, ho trobo un pèl exagerat i possiblement un mer joc de paraules (Jefferson també deia que l'única veritat que publicaven els diaris eren els anuncis, i no sempre). Però hi ha un significat profund en la sentència, que vaig llegir per primer cop anys després de 1981, quan estudiava Periodisme a l'Autònoma, que em sembla vàlid.
Ara no treballo ni en pro de la veritat ni per als meus lectors o espectadors, sinó per als clients que em paguen (i miro de ser un mercenari bo, si és que això no és un contrasentit). Però em queda un cuc a dintre que mato dedicant temps i diners, fins on puc arribar, a ajudar la causa de la llibertat d'informació. No és mala consciència per no fer de periodista, sinó un ofici una mica més mesquí. És que continuo pensant que, com vaig escriure una vegada (perdonin l'autocita), la llibertat d'expressió és comestible.
Molt sovint, quan els polítics, els sindicalistes o els intel·lectuals estan silenciats (de vegades a l'exili o al cementiri), qui denuncia les dictadures o les corruptel·les del poder són uns pocs periodistes, que adquireixen la categoria d'herois fent simplement la seva feina, que no és altra que la de contar el què passa i per què passa. És el que vaig aprendre aquell 23-F de forma intuïtiva, però que el coneixement posterior d'aquella història i el raonament m'han confirmat després. Qui es va mullar aquella nit per la democràcia? Qui va donar la cara de veritat? Mentre uns fugien o amagaven arxius, o esperaven esdeveniments per decantar-se, uns pocs sindicalistes de CCOO van voler sortir als carrers de Catalunya i encara els van parar. A més, alguns periodistes se la van jugar amb edicions especials amb titulars de portada contra el cop d'Estat. Ara sabem que no van ser tots i que alguns que se les donen de ser els periodistes més influents d'Espanya (paraules pròpies) aquella nit no van parar de posar excuses. Un tema d'ous, pel que hem sentit aquests dies.
Els meus pares tampoc eren precisament de dretes. Els meus records més matiners sobre l'ambient polític a casa era sentir-los a la mitjanit escoltant les notícies en espanyol de Ràdio París. A l'estiu amb una calor espantosa, perquè calia tancar el balcó i les finestres, no fos cas que l'emissió se sentís des de fora. Eren anys en què s'havia de fer el que s'havia de fer, però navegant molt i sense buscar-se més problemes dels que ja hi havia.
I la batalleta que ells mai no expliquen i que es mereixeria un reconeixement, vist que la Creu de Sant Jordi va tan barata: quan van obrir el seu negoci l'any 1967 a Tortosa, li van posar el nom i el rètol en català. Situem-nos en l'espai i en el temps, si us plau. Les pressions perquè rectifiquessin van ser bèsties. En realitat, l'Ajuntament els va amenaçar amb no donar-los el permís d'obertura si no li posaven el nom a l'establiment en castellà. Pensin que es tractava d'un sant (era el del que donava nom al carrer), però ni així afluixava la burocràcia franquista local.
Només puc dir que van aguantar i que se'n van sortir (i orgullosíssim que n'estic). Durant prop de quinze anys, fins bastant després de la mort del dictador, al carrer Sant Pere de Tortosa van conviure unes plaques municipals que identificaven la via com a "calle San Pedro" i un local que, sense complexos, retolava la seva entrada com a "Bar Sant Pere".
L'episodi de l'obertura va passar quan alguns nacionalistes apareguts un cop mort Franco, a casa parlaven en castellà i en general gaudien d'una vida confortable sense mullar-se per la democràcia (d'això no se'n pot estar orgullós, però allà ells, mentre no enganyin ningú).
De la tarda d'aquell 23 de febrer, recordo que estava fent deures de l'Institut. Érem a casa la meva germana i jo i una tia que vivia amb nosaltres. Els meus pares eren al negoci. Se m'ha borrat bastant com vam tenir coneixement del que passava a Madrid. Crec que va ser que algun client els ho va dir als meus pares i aquests van engegar immediatament la ràdio. I sembla que la meva mare va pujar a casa (vivíem tres portes més enllà) i ens ho va dir.
Llavors vam ser nosaltres (la meva germana i jo) qui vam engegar la ràdio i la tele de casa, però allà poca informació se sentia. La tele (l'única de l'època) era ocupada militarment i donaven documentals i música. El dial radiofònic era pràcticament un desert. A Tortosa se sentien les emissores que se sentien i aquestes tampoc van ser un prodigi d'informació, si més no les que captàvem amb el nostre aparell. Ja sé que ara tothom va escoltar-ho en directe per la SER, però crec que cal posar l'afirmació en certa quarantena: moltíssima gent assegura que va veure-ho per televisió en el mateix moment que passava, quan aquella votació que va acabar com el rosari de l'aurora no es transmetia en directe. Però aquesta "elaboració" posterior dels fets és molt comú en successos que colpegen emocionalment les persones, sobretot a partir de l'entrada en l'equació dels mitjans de comunicació.
Recordo alguns patiments que hi havia a casa. Els meus pares no van tancar el bar fins que va ser l'hora habitual. No recorden que baixés l'afluència de clients. És a dir, tot bastant normal dins de les circumstàncies. Això sí, les converses no tractaven d'altra cosa. Però l'endemà la meva mare i la meva germana havien d'anar a Tarragona perquè a la meva germana li fessin unes proves mèdiques. La meva germana, amb 11 anys, no parava de preocupar-se per si no podien tornar i es quedaven penjades a Tarragona. Al final no va passar res i tant l'anada com la tornada van ser del tot normals.
El 24 de febrer al matí, un servidor va anar cap a l'institut Joaquín Bau de Tortosa, on estudiava primer de BUP. Valent nom el del centre, per cert: el del cacic local per excel·lència, l'home de la dictadura de Primo de Rivera a Tortosa, i destacat dirigent del règim franquista des del primer govern de Burgos.
També feia primer de BUP, si bé en una altra classe, una filla d'un dels militars colpistes, el capità de la Guàrdia Civil Francisco Acera Martín, que comandava la caserna de Tortosa. La veritat és que no recordo amb claredat si la noia va anar a classe aquell dia, però crec que sí. No es tracta de posar-se amb ella pel que va fer el seu pare, però atés que la mossa publicava poemes al diari "El Alcázar", no diria que se'n sentís orgullosa, però gaire fàstic tampoc no li devia fer. Episodis posteriors confirmarien aquesta impressió. Tampoc tinc ganes de tenir un mal sopar aquest dissabte vinent: fem una trobada d'antics alumnes i me la trobaré a taula, segons veig a la llista d'assistents confirmats.
El meu petit acte de rebel·lia d'aquell dia va ser escapar-me de classe per anar a comprar un diari. Al quiosc que hi ha a la plaça Joaquín Bau (ja veuen que a Tortosa el tema és recurrent). Em vaig comprar l'AVUI. Que el diari fos en català (de fet, l'únic que hi havia en català a l'època) formava part d'aquella declaració d'intencions. Quan tens 14 anys potser no tens recursos per raonar adequadament perquè fas les coses, però de vegades, deixant-se portar pels impulsos, expliques molt més que amb tres milions de paraules.
Aquell dia vaig decidir també que em faria periodista. Sembla ser que des que tenia set anys havia dit que m'agradava aquesta professió i a setè d'EGB vaig arribar a muntar una revista a la meva escola: una edició única, perquè no hi havia recursos per estirar-ho, però també perquè a l'escola predemocràtica no podia demanar-se-li més. Però com tot infant vaig canviar moltes vegades de decisió. Potser hauria estat un bon metge o un bon advocat (professions amb les que vaig festejar algunes temporades), però no hauria estat tan feliç. Ho dic amb retrospectiva i assumint que fa anys que vaig deixar el periodisme, per una espècie de succedani emparentat que és la consultoria de comunicació: eines molt semblants, però objectius moooooooolt diferents.
Aquell 23-F, sense arribar a explicar-m'ho jo mateix com he pogut fer després, vaig entendre, o si més no intuir, que la informació és vital per a una democràcia. Thomas Jefferson, el tercer president dels Estats Units, deia que preferia una dictadura amb diaris que una democràcia sense. Bé, ho trobo un pèl exagerat i possiblement un mer joc de paraules (Jefferson també deia que l'única veritat que publicaven els diaris eren els anuncis, i no sempre). Però hi ha un significat profund en la sentència, que vaig llegir per primer cop anys després de 1981, quan estudiava Periodisme a l'Autònoma, que em sembla vàlid.
Ara no treballo ni en pro de la veritat ni per als meus lectors o espectadors, sinó per als clients que em paguen (i miro de ser un mercenari bo, si és que això no és un contrasentit). Però em queda un cuc a dintre que mato dedicant temps i diners, fins on puc arribar, a ajudar la causa de la llibertat d'informació. No és mala consciència per no fer de periodista, sinó un ofici una mica més mesquí. És que continuo pensant que, com vaig escriure una vegada (perdonin l'autocita), la llibertat d'expressió és comestible.
Molt sovint, quan els polítics, els sindicalistes o els intel·lectuals estan silenciats (de vegades a l'exili o al cementiri), qui denuncia les dictadures o les corruptel·les del poder són uns pocs periodistes, que adquireixen la categoria d'herois fent simplement la seva feina, que no és altra que la de contar el què passa i per què passa. És el que vaig aprendre aquell 23-F de forma intuïtiva, però que el coneixement posterior d'aquella història i el raonament m'han confirmat després. Qui es va mullar aquella nit per la democràcia? Qui va donar la cara de veritat? Mentre uns fugien o amagaven arxius, o esperaven esdeveniments per decantar-se, uns pocs sindicalistes de CCOO van voler sortir als carrers de Catalunya i encara els van parar. A més, alguns periodistes se la van jugar amb edicions especials amb titulars de portada contra el cop d'Estat. Ara sabem que no van ser tots i que alguns que se les donen de ser els periodistes més influents d'Espanya (paraules pròpies) aquella nit no van parar de posar excuses. Un tema d'ous, pel que hem sentit aquests dies.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)