dilluns, de juliol 30, 2007

Ja visc en una ciutat, segons McDonald's

El McDonald's de Calafell obrirà les 24 hores del dia a partir del 4 d'agost. No estarà obert exactament totes les hores, ja que a la matinada només funcionarà el servei per a qui hi vagi en cotxe a recollir els productes i emportar-se'ls. Però això és un detall tècnic. La cadena d'hamburgueseries, o més ben dit el seu franquiciat, acaba de fer una passa de gegant en un debat que fa més de 10 anys que dura a Calafell, sobre si continuem considerant-nos un poble o assumim que som ja una ciutat.

Vaig arribar a viure a Calafell el setembre de 1996. Tot i ser un municipi que a l'estiu multiplicava per 10 la seva població (bàsicament turisme de segona residència), no deixava de ser, en serveis, un poble de menys de 10.000 habitants, i en mentalitat romania ancorat encara en l'època en què a l'hivern eren 1.500. Ara, la població de tot l'any passa de les 25.000 persones. És un fenomen comú a tota la comarca del Baix Penedès: Barcelona és a una passa i hi ha bones comunicacions (bé, les Rodalies de Renfe ja no) i, tot i que els preus de l'habitatge s'han triplicat, aquí encara és possible comprar-se una casa amb jardí pel que a la capital de Catalunya costa un piset petit, vell i mal ubicat.

El creixement ha estat espectacular. No necessàriament imprevisible, però no menys espectacular. Hem de tenir en compte que l'any 2000 les tres ciutats de tot el planeta que van tenir el creixement demogràfic percentual més alt van ser Calcuta, Mumbai i Calafell. Aquesta xifra no se la creu ningú quan l'expliques, però espero que els lectors em concediran que conegui les dades.

Aquest creixement de població, que no seria difícil de qualificar d'esbojarrat, no s'ha limitat a uns pics puntuals, sinó que, a un ritme superior al 10% anual, ha estat sostingut durant prop d'una dècada. L'evolució demogràfica s'ha donat fins i tot el luxe d'accelerar-se en alguns moments a nivells insostenibles per a uns serveis públics ja col·lapsats pel creixement ordinari: durant els cinc primers mesos de 2006, per exemple, es van empadronar tants nous habitants com durant tot l'any 2005.

El "boom" ha deixat amb les vergonyes a l'aire uns serveis que ja fa anys que es van quedar petits. Les escoles o els CAP són a rebentar i si vols plaça a una guarderia millor apuntar-se a la llista d'espera bastant abans de deixar d'usar anticonceptius. Al Vendrell, poble veí no sembre ben avingut amb Calafell, han hagut d'ajornar la construcció de nous barris ja aprovats perquè ni amb la de l'Ebre els arribava el subministrament d'aigua. Que la principal consecució d'un ajuntament durant un mandat sigui l'excavació de pous diu bastant de l'estat de la qüestió.

Mala planificació? Sí, però només dels serveis. La construcció d'habitatges ha seguit el guió previst en els plans generals de cada municipi. Per tant, el col·lapse dels serveis era de preveure, però llevat dels promotors immobiliaris, tothom s'ha adormit.

Tot això ens ha portat a molta gent a pensar que tenim les coses dolentes de viure a una ciutat, però cap de les coses bones. Estem massificats, la delinqüència es dispara, hem perdut la tranquil·litat i el silenci, i ja ens hem de començar a preocupar per la contaminació, però no tenim una oferta cultural o educativa equiparable. L'ànima del poble s'apaga per moments, suplantada per una ciutat-dormitori, però sense els avantatges que compensen els inconvenients de viure a una ciutat. Tot plegat, amb un debat subjacent sobre si som ou o ja gallina, per aspirar si més no a gaudir de les coses bones d'una ciutat, ja que per a les dolentes ja ho som.

Evidentment, tots volem tenir escoles i centres sanitaris i tantes altres coses..., posades al dia. Però molts dels meus conveïns desitgen també que ens arribin els serveis "privats" que existeixen a Barcelona. Entenguem-nos: ja no és tan sols qüestió de tenir serveis públics de lluïment, o actualitzats els bàsics que s'han quedat curts, sinó d'anar més enllà dels multicinemes i del menjar ràpid, que tenim per ser municipi turístic, en l'oferta comercial del poble o ciutat.

Per motius professionals, conec enquestes que ha fet l'Ajuntament o estudis de mercat encarregats per empreses comercials interessades a invertir a Calafell que detecten perfectament aquestes "tendències". Si bé existeix una gran preocupació per la insuficiència dels serveis públics, el desig de tenir un Opencor, per citar un exemple visualitzable fàcilment, no és menys intens.

El mirall de Vilanova i la Geltrú és molt proper: el preu del metre quadrat és superior al del Passeig de Gràcia en algunes noves promocions i la vida tradicional de poble es va diluint, però la capital del Garraf, si bé no té tot el que hi ha a Barcelona, poc li falta. En el pitjor dels casos és una ciutat-dormitori ben equipada i servida. No és una situació ideal o desitjable, però de vegades no es pot demanar més.

Per això, que un establiment de restauració decideixi obrir les 24 hores, encara que sigui amb algunes limitacions i en una operació que de moment sembla circumscrita a l'estiu, té el seu pes. Els polítics seguiran discutint si sí o si no, tot i que de mica en mica es va imposant la realitat: al menys els que han guanyat les últimes eleccions semblen tenir-ho clar. Però el capital privat ja ha parlat.

També hem de matisar que és un capital privat que, tot i estar ben integrat a Calafell, podria considerar-se capital forà. Potser no seria mala cosa que el capital local tradicional aprofités els grans beneficis que deixa la construcció per invertir en noves activitats econòmiques "de ciutat", en comptes de dedicar-los a la pura especulació. I és clar, és imprescindible que l'Ajuntament i la resta d'administracions posin al dia aquest municipi, sigui poble o ciutat. No tindria lògica poder anar a comprar queviures les 24 hores del dia i no tenir un servei d'urgències com cal amb idèntic horari de funcionament.