Ja visc en una ciutat, segons McDonald's

El McDonald's de Calafell obrirà les 24 hores del dia a partir del 4 d'agost. No estarà obert exactament totes les hores, ja que a la matinada només funcionarà el servei per a qui hi vagi en cotxe a recollir els productes i emportar-se'ls. Però això és un detall tècnic. La cadena d'hamburgueseries, o més ben dit el seu franquiciat, acaba de fer una passa de gegant en un debat que fa més de 10 anys que dura a Calafell, sobre si continuem considerant-nos un poble o assumim que som ja una ciutat.

Vaig arribar a viure a Calafell el setembre de 1996. Tot i ser un municipi que a l'estiu multiplicava per 10 la seva població (bàsicament turisme de segona residència), no deixava de ser, en serveis, un poble de menys de 10.000 habitants, i en mentalitat romania ancorat encara en l'època en què a l'hivern eren 1.500. Ara, la població de tot l'any passa de les 25.000 persones. És un fenomen comú a tota la comarca del Baix Penedès: Barcelona és a una passa i hi ha bones comunicacions (bé, les Rodalies de Renfe ja no) i, tot i que els preus de l'habitatge s'han triplicat, aquí encara és possible comprar-se una casa amb jardí pel que a la capital de Catalunya costa un piset petit, vell i mal ubicat.

El creixement ha estat espectacular. No necessàriament imprevisible, però no menys espectacular. Hem de tenir en compte que l'any 2000 les tres ciutats de tot el planeta que van tenir el creixement demogràfic percentual més alt van ser Calcuta, Mumbai i Calafell. Aquesta xifra no se la creu ningú quan l'expliques, però espero que els lectors em concediran que conegui les dades.

Aquest creixement de població, que no seria difícil de qualificar d'esbojarrat, no s'ha limitat a uns pics puntuals, sinó que, a un ritme superior al 10% anual, ha estat sostingut durant prop d'una dècada. L'evolució demogràfica s'ha donat fins i tot el luxe d'accelerar-se en alguns moments a nivells insostenibles per a uns serveis públics ja col·lapsats pel creixement ordinari: durant els cinc primers mesos de 2006, per exemple, es van empadronar tants nous habitants com durant tot l'any 2005.

El "boom" ha deixat amb les vergonyes a l'aire uns serveis que ja fa anys que es van quedar petits. Les escoles o els CAP són a rebentar i si vols plaça a una guarderia millor apuntar-se a la llista d'espera bastant abans de deixar d'usar anticonceptius. Al Vendrell, poble veí no sembre ben avingut amb Calafell, han hagut d'ajornar la construcció de nous barris ja aprovats perquè ni amb la de l'Ebre els arribava el subministrament d'aigua. Que la principal consecució d'un ajuntament durant un mandat sigui l'excavació de pous diu bastant de l'estat de la qüestió.

Mala planificació? Sí, però només dels serveis. La construcció d'habitatges ha seguit el guió previst en els plans generals de cada municipi. Per tant, el col·lapse dels serveis era de preveure, però llevat dels promotors immobiliaris, tothom s'ha adormit.

Tot això ens ha portat a molta gent a pensar que tenim les coses dolentes de viure a una ciutat, però cap de les coses bones. Estem massificats, la delinqüència es dispara, hem perdut la tranquil·litat i el silenci, i ja ens hem de començar a preocupar per la contaminació, però no tenim una oferta cultural o educativa equiparable. L'ànima del poble s'apaga per moments, suplantada per una ciutat-dormitori, però sense els avantatges que compensen els inconvenients de viure a una ciutat. Tot plegat, amb un debat subjacent sobre si som ou o ja gallina, per aspirar si més no a gaudir de les coses bones d'una ciutat, ja que per a les dolentes ja ho som.

Evidentment, tots volem tenir escoles i centres sanitaris i tantes altres coses..., posades al dia. Però molts dels meus conveïns desitgen també que ens arribin els serveis "privats" que existeixen a Barcelona. Entenguem-nos: ja no és tan sols qüestió de tenir serveis públics de lluïment, o actualitzats els bàsics que s'han quedat curts, sinó d'anar més enllà dels multicinemes i del menjar ràpid, que tenim per ser municipi turístic, en l'oferta comercial del poble o ciutat.

Per motius professionals, conec enquestes que ha fet l'Ajuntament o estudis de mercat encarregats per empreses comercials interessades a invertir a Calafell que detecten perfectament aquestes "tendències". Si bé existeix una gran preocupació per la insuficiència dels serveis públics, el desig de tenir un Opencor, per citar un exemple visualitzable fàcilment, no és menys intens.

El mirall de Vilanova i la Geltrú és molt proper: el preu del metre quadrat és superior al del Passeig de Gràcia en algunes noves promocions i la vida tradicional de poble es va diluint, però la capital del Garraf, si bé no té tot el que hi ha a Barcelona, poc li falta. En el pitjor dels casos és una ciutat-dormitori ben equipada i servida. No és una situació ideal o desitjable, però de vegades no es pot demanar més.

Per això, que un establiment de restauració decideixi obrir les 24 hores, encara que sigui amb algunes limitacions i en una operació que de moment sembla circumscrita a l'estiu, té el seu pes. Els polítics seguiran discutint si sí o si no, tot i que de mica en mica es va imposant la realitat: al menys els que han guanyat les últimes eleccions semblen tenir-ho clar. Però el capital privat ja ha parlat.

També hem de matisar que és un capital privat que, tot i estar ben integrat a Calafell, podria considerar-se capital forà. Potser no seria mala cosa que el capital local tradicional aprofités els grans beneficis que deixa la construcció per invertir en noves activitats econòmiques "de ciutat", en comptes de dedicar-los a la pura especulació. I és clar, és imprescindible que l'Ajuntament i la resta d'administracions posin al dia aquest municipi, sigui poble o ciutat. No tindria lògica poder anar a comprar queviures les 24 hores del dia i no tenir un servei d'urgències com cal amb idèntic horari de funcionament.

300 setmanes d'un butlletí electrònic de notícies

Aquesta setmana, a l'empresa, estem de celebració. Un butlletí electrònic de notícies econòmiques que elaborem setmanalment per a un dels nostres clients, arriba al número 300. L'invent es diu Flash Tributario y Laboral i és un clipping que ja ha recollit més de 10.000 notícies i ha publicat 300 editorials originals, que han esbudellat l'actualitat econòmica, política i internacional de cada moment (el podeu veure o donar-vos d'altra per a rebre'l a www.vandellos.com).

Confessem una cosa: a aquest producte li tenim una estima especial perquè va ser la primera feina que teníem, en una època en què aquest projecte que ha acabat dient-se Consultora de Comunicació Local ni es deia així ni tan sols era una empresa.

Dit això, hem de destacar la valentia del nostre client, el Grup Vandellòs, per embarcar-se en un projecte així. El Grup Vandellòs no és Endesa ni la Caixa, però fa anys, des de molt abans de la moda de la responsabilitat social corporativa, que es gasta diners en serveis gratuïts que ofereix a clients i no clients, o patrocinant tota mena d'activitats socials i culturals o promocionant el patrimoni històric i artístic dels pobles i ciutats on treballa.

És una empresa modesta, que destaca una mica entre les del seu sector (l'assessoria d'empreses) a escala local. Però que demostra que, en això de la responsabilitat social, el moviment es demostra caminant. No posant-se-la a la boca, sinó practicant-la a diari. En molts dels "fregados" en què estan embarcats, els hem embarcat nosaltres. Però la veritat és que, tot i que nosaltres som els seus assessors de comunicació, ens han ensenyat molt. Sobretot en aprendre unes determinades actituds que també volem practicar.

Hi ha una filosofia que és molt senzilla d'entendre. La societat ens permet guanyar-nos la vida i a sobre, guanyar-nos-la en allò que ens agrada fer. Què menys que ser agraïts, no, i fer-li un retorn? És així de fàcil i directe: més enllà de la terminologia grandiloqüent usada als cursos i màsters de màrqueting, es tracta de tornar-li a la societat una part del que ens dóna en forma de beneficis.

És veritat que a la societat ja li tornem una part dels beneficis per via fiscal. Aquests dies acaba el termini per declarar l'impost de societats i, per tant, per retornar el 25% de l'import dels nostres beneficis. Hem complert i molt a gust. I no tan sols per convicció, sinó perquè és senyal que la cosa va tirant endavant. Preferim tenir beneficis a declarar, encara que a ningú, en el fons, ens agradi pagar impostos. Però considerem, igual que el nostre primer client, que amb això no n'hi prou.

Votar al Pato Lucas?

La gent a Barcelona està literalment cremada. No n'hi ha per a menys. Dos dies sense llum en una societat moderna com l'actual no hi ha qui els aguanti. Fins i tot Hisenda s'ha vist obligada a ampliar cinc dies el termini per presentar la declaració de l'Impost de Societats, que acabava avui. No cal oblidar que enguany era obligatori presentar per via telemàtica un dels models de declaració.

Per si no estava ja clar, episodis com aquest demostren tant la fragilitat dels serveis i infraestructures sobre els que descansa l'activitat productiva i la nostra pròpia vida, com la dependència absoluta que tenim dels subministraments energètics.

No és que la resta de països no tinguin problemes d'aquests. El que passa és que n'ocorren bastants menys i que la capacitat de reacció és infinitament millor. Potser és impossible demanar la perfecció absoluta o decidir per decret que no hi hagi més avaries. Però a banda de les inversions necessàries per a prevenir-les, el que s'ha d'exigir és que la resposta sigui molt més ràpida i eficaç.

Sobta veure com desastres d'aquesta mena, tant aquí com a l'exterior, sovintegen a sectors privatitzats. L'exemple dels ferrocarrils britànics, que conec perfectament i pateixo sovint per motius familiars, no pot ser més expressiu. En canvi, els monopolis públics de llum, aigua, gas o tres, a França funcionen de primera (quines coses!) i ha manifestacions de milions de ciutadans per oposar-se a la seva privatització (com ens hem de veure!).

Al marge d'aquestes consideracions, la paciència dels ciutadans ja està tan tensada (llum, trens, aeroports, col·lapses de trànsit...) que l'abstenció electoral navega a tot drap. I no és estrany. Reprodueixo la imatge de portada d'avui de El Periódico. Un ciutadà cabrejat proposa votar al Pato Lucas. He sentit comentaris semblants per molts llocs de Catalunya, tant en la variant animal com en la de proposar a algun conegut humorista (tipus Chiquito de la Calzada). Són comentaris que sempre van acompanyats d'una amarga reflexió, a saber: que tals personatges no ho farien pitjor que els nostres polítics. Amarga, però precisa.

Banners de suport a "El Jueves"

Aquí n'hi ha un. Us en podeu descarregar més a www.humorgraficojr.com. Deixeu-me afegir que trobo gloriosa la frase principal d'aquesta campanya que combina el lema històric de la revista amb una al·lusió punyent a la situació actual: El Jueves, la revista que sale los miércoles... y se secuestra los viernes.

Al pas que anem haurem de parafrasejar la frase clàssica per dir que l'humor ens farà lliures.

La portada de "El Jueves" de demà

Ja l'haureu vista per Internet. Però val la pena reproduir-la. El món en què vivim és llastimós. Ja ho veieu: havent de defensar la llibertat d'expressió a comptes de "El Jueves" o dels Teletubbies. Però mira, mentre ens busquin per aquí, aquí ens trobaran.

L'apagada de Barcelona: ja tenim "serpiente de verano"

Com l'estiu passat amb l'enrenou que es va produir a l'aeroport del Prat, ja tenim tema per animar l'estiu. Trigui el que trigui a resoldre's definitivament l'apagada, tindrem rius de tinta, hores de ràdio i televisió i bits a cabassades, per no parlar de les enganxades polítiques que, de fet, ja han començat.

És normal que hi hagi un bon escàndol i justificada la indignació dels afectats. Ens pensem que vivim al primer món, però quan es viatja una mica t'emportes cada sorpresa... I pel que fa a la cosa elèctrica, jo flipo en colors d'haver constatat com els monopolis públics d'energia i serveis funcionen de primera a llocs com França. Només al país veí s'han vist manifestacions de milions de persones per oposar-se a les privatitzacions. No es convocaven perquè el servei fos dolent, evidentment.

Una última reflexió sobre el barcelonocentrismo i la forma de treballar dels mitjans de comunicació. Més enllà de l'aspecte quantitatiu, que no és menyspreable, sembla que el país
s'esfonsa perquè la reparació trigarà unes hores més de compte. I naturalment perquè el problema ocorre a Barcelona.

Tothom pot fer memòria dels pobles de l'interior que s'han arribat a quedar dos i tres dies sense llum. Ja sabeu: les avaries eren molt més senzilles de reparar, però els perjudicats constitueixen un segment poc rendible per a les elèctriques. Més ben dit, per a l'elèctrica, perquè tampoc és que puguem triar gaire.

Comunicat de Reporters sense Fronteres sobre "El Jueves"

SECUESTRADA LA REVISTA SATÍRICA EL JUEVES : ESPERÁBAMOS UNA ACTITUD DISTINTA DE UNA DEMOCRACIA COMO ESPAÑA

Reporteros sin Fronteras condena el secuestro del periódico satírico El Jueves, ordenado por un juez español el 20 de julio de 2007. “La libertad de caricaturizar es uno de los componentes de la libertad de expresión. Comprendemos que haya quien pueda encontrar de mal gusto la portada de El Jueves, pero nada justifica lo que es, ni más ni menos, un acto de censura. Parece que la justicia se ha mostrado muy celosa en este caso pero nos hubiéramos esperado una actitud más razonable de una gran democracia europea, como es España”, ha indicado la organización.

“Ahora esperamos que las autoridades pidan excusas a la revista, y a sus lectores, y adopten medidas para que no vuelvan a repetirse este tipo de cosas. Por ejemplo, sería bueno como primera medida modificar el código penal, en un sentido más liberal”, ha añadido Reporteros sin Fronteras.

El 20 de julio de 2007, el juez Juan del Olmo ordenó el embargo del semanario satírico El Jueves, por publicar en portada el dibujo de una pareja manteniendo una relación sexual, que puede pensarse que son el príncipe heredero, Felipe, y su esposa Leticia. El ministerio público considera que la caricatura podría infringir el artículo 490.3 del código penal, que establece hasta dos años de cárcel para quien “calumnie o insulte” a los miembros de la familia real. El dibujo podría también ser contrario al artículo 491 del código, que castiga con multas las acciones que “puedan perjudicar al prestigio de la Corona”.

La portada de la revista parece representar a Felipe y Leticia en una cama, y se burla de la política natalista del gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero. El príncipe le dice a su esposa: “¿Te das cuenta? Si te quedas embarazada nunca habré estado tan cerca de la sensación de trabajar”.

Progressistes de saló, ara és hora de mullar-vos

No repetiré la retòrica que estem sentint des de fa 36 hores pel segrest de "El Jueves". Ho dono per reproduït i em sumo a la comdemna a una mesura que és perfectament imbècil. Aquí va la portada i si la fiscalia vol alguna cosa ja sap on trobar-nos.

Sí que cal afegir alguna cosa més. És hora que es retratin els progressistes de saló que tan es van prodigar quan el tema de les caricatures de Mahoma. O els que pledejaven en pro de la llibertat d'expressió fa dos o tres anys, quan l'afer del cartell de Carnaval de Valls.

Entre el meu cercle de coneixences, constato que n'hi ha poquíssims d'aquells que ara es mullin. Que sàpiguen que el moment és apropiadíssim per fer paleses les seves conviccions. Ara que la cosa igual no et surt de franc és quan té un valor significatiu.

Les caixes descobreixen la sopa d'all

Les caixes d'estalvi fan una tasca meritòria mitjançant les seves obres socials. És el que s'espera d'elles. En realitat, és el seu objectiu, gràcies al qual obtenen avantatges fora de l'abast de la resta d'operadors econòmics. Per això són sorprenents els laments de la patronal de les caixes. Des de quan constitueix un mèrit complir amb una obligació?

Les obres sociales poden ser discutides en el seu contingut, però no el plantejament general. Els serveis assistencials que van prestar en altres altres (inclosos els de caràcter sanitari) van anar passant, amb tota lògica, a l'àmbit públic. Avui es podria discutir si en comptes d'organitzar exposicions espectaculars i de cost elevat, no valdria la pena apostar amb major valentia pels emprenedors o per les noves tecnologies, per exemple invertint en trencar l'escletxa digital. El tema dels microcrèdits llueix molt, i està molt bé, també s'ha de dir, però em temo que sigui una qüestió de moda abans que de convicció.

Sigui com sigui, el principi general és perfectament vàlid i plenament coherent amb l'esperit fundacional de les caixes, que venia a ser el de constituir una espècie de capitalisme popular. Potser la idea de facilitar l'accès universal al crèdit hagi quedat una mica desfassada (perquè, per cert). Però el retorn a la societat es pot fer i s'ha de fer, perquè les caixes treballen amb menors exigències que els bancs, però amb els mateixos preus pels seus serveis.

Potser pagar una comissió per una trasferència dolgui menys, si sabem que el seu import es dedicarà a una bona causa en comptes de ser destinada al repartiment de dividend. És una singularitat que té el seu mèrit. Però no en té més, per descomptat, que el d'aquells que exerceixen filantropia i altruïsme per pròpia voluntat sense estar-ne obligats.

Demanen les caixes una diferenciació de la resta d'empreses que apliquen programes de responsabilitat social. La diferència ja existeix i no és a favor de les caixes. Reclamar la diferència a aquestes alçades és com descobrir la sopa d'all.

Perquè “regalem” el cava a l’exterior?

En els darrers temps, he publicat en mitjans de premsa escrita (també estan penjats en aquest bloc) dos articles sobre la baixa cotització que el cava té fora de les nostres fronteres. Alguns lectors amics no han entés la tesi principal d’ambdòs textos. A saber: que Pirineus enllà el cava es vengui molt més barat que el xampany francès no és tan greu com que es vengui gairebé a preu de sangria de tetrabrik. Sóc conscient que la diferència pot ser subtil, o brutal segons com es miri, però intentarem explicar-ho de la forma més entenedora possible.

En un país com el nostre, que té una mínima cultura enològica, qui més qui menys és capaç de destriar el gra de la palla i descobrir bons caves sense buidar-se la cartera. No obstant això, el nostre mercat té una estructura de preus que ens ajuda bastant a determinar què podem esperar del producte i què no. Vegem-ho.

Un bon brut es pot aconseguir per uns 6 euros de mitjana o menys i tot, però un brut de marca blanca, fins i tot del mateix elaborador, no passarà dels dos euros o dos euros i mig. Això no vol dir que el brut del supermercat sigui dolent: vol dir que no podem exigir-li gaire més que el fet de complir la normativa d’elaboració.

La diferència entre un cava de marca blanca i begudes escumoses vagament semblants i d’inferior qualitat, que sobreviuen als prestatges dels centres comercials i a algunes botigues, també està ben clara: rarament costaran més de la meitat que el cava més bàsic i senzill.

I si ho agafem pel costat de la gama alta, un gran brut amb tots els cognoms possibles se’ns pot disparar per damunt dels 20 i dels 30 euros. Com que costa de cinc a sis cops el que un producte decent i prou, podem esperar-ne molt més i el resultat, fora d’excepcions, està en consonància amb l’expectativa despertada pel preu.

Per la seva banda, els xampanys francesos lluiten en una altra guerra, sobretot perquè la seva gamma alta és realment alta i perquè de mitjana són una mica més cars que els nostres caves. Però l’estructura de preus compleix la mateixa funció informativa: tot i que per al gust de casa nostra possiblement no n’hi ha per tant, tothom pot fer-se una idea del que cal esperar quan en va a comprar.

Paradoxalment, en altres països de molta menys cultura enològica, com podria ser el cas del Regne Unit, citat en els articles anteriors, els preus no serveixen de cap orientació. No hi ha equivalències, ni que siguin aproximades, entre un cava i un xampany francès. De mitjana, el cava de marca pròpia es vendrà per la meitat que el xampany, sense que hi hagi diferències reals de qualitat. Si parlem de cava de marca blanca, el seu preu pot arribar a ser deu vegades inferior i, si bé la diferència, en aquest cas, és més justificada, la desproporció, no.

Aclarim que algunes d’aquestes diferències són lògiques, ja que depenen del propi producte, del gust del consumidor, del tipus d’establiment (no és el mateix un supermercat hard discount que una botiga de conveniència oberta les 24 hores) i del país i de les zones dins de cada país. Però la major part de les diferències són desconcertants i maregen al consumidor. No tant en el segment superior de preus, sinó en l’inferior.

Quan un cava de marca blanca costa poc més que begudes amb bombolles d’aquelles que es poden posar al cotxe si ens quedem sense benzina, es crea una distorsió en la percepció del producte. El cava, fins i tot el de marca blanca, és d’una qualitat enormement superior a brebatges gasosos com el bucks fizz, que preparat com a còctel no és dolent del tot si a un li agrada, però que en la versió embotellada compliria a la perfecció el paper de combustible d’emergència. Al prestatge d’un supermercat, tanmateix, la diferència de preu és mínima.

Naturalment, qui no entengui del tema, o no tingui el gust mínimament educat, conclourà que el xampany és infinitament millor que el cava. Una altra cosa és que no li arribi la butxaca o que opini que la qualitat del producte francès no justifica el seu preu. El que sí és evident és que l’estructura de preus no ajuda a fer comparatives correctes, desinforma al consumidor i estén, amb cert grau de raó, l’ombra del dubte sobre els nostres productes.

Hi ha molta més informació que complementa aquesta percepció. El bucks fizz embotellat escurça distàncies de preu any rere any. A certs llocs d’Europa el cava està d’oferta per Nadal, que se suposa que és l’època de més consum: si algú ens pot explicar aquesta sagaç estratègia li estarem molt agraïts. Hi ha supermercats en què el xampany està protegit contra els furts, mentre que el cava, fins i tot el que puntualmente supera en preu al xampany, no: això ho diu gairebé tot sobre el valor que li donen.

Més encara. No és difícil veure com el cava s'usa com a regal a certes botigues de delicatessen per premiar compres a partir de cert import: no seria una mala idea promocional si no fos perquè desprès el cava està gairebé amagat a les prestatgeries i perquè si el regalen com a incentiu és perquè no se'l treuen de sobre ni a tres. I, finalment, el preu del cava als establiments europeus només s'ha revaloritzat en unes poques cadenes de supermercats de preus rebentats que han decidit reorientar el negoci.

Tot això no passa per casualitat ni els preus equívocs han estat inspirats per la Providència. Els elaboradors de cava fa molt temps que venen salvant els mobles gràcies a les exportacions, vist que sense necessitat de boicots el consum a casa nostra cau d’any en any. S’entén doncs, fins a cert punt, que vulguin assegurar-se l’èxit als mercats de fora. Però el seu nínxol de mercat, no tant el que han trobat o han sabut ocupar com el que s’han buscat deliberadament, és el que és: el “low cost” del sector de begudes.

Es pot dir més fort, però no més clar: el cava no té sortida als mercats europeus per consideracions de qualitat, sinó únicament per qüestions de preu. Diguem-ho clar: perquè el cava és més barat que el xampany. Podem treure el pit tot el que volem, però les coses són així.

A més, tot plegat és coherent amb certes estratègies basades en fer veure que el sector va bé en nombre d’ampolles venudes i no en termes de facturació. És una altra conseqüència de tenir una indústria cavista possiblement sobredimensionada. Jo, com vaig expressar anteriorment, continuo preguntant-me perquè cal assolir récords de producció i de vendes, si l’èxit consisteix a vendre més de la meitat de l’anyada a preu de gasòfia Pirineus enllà.