dilluns, d’abril 21, 2008

L'últim de Paul Preston s'ha de llegir

Aquests dies surt al carrer l'últim llibre de Paul Preston, "El gran manipulador". Està dedicat a Franco i als mètodes que va fer servir per sobreviure 40 anys contra tot, inclòs el seu propi bàndol. Des de mentir i enganyar amb habilitat i desimboltura dignes de millor causa, a tolerar la corrupció, tant per tenir contents i distrets als seus com per a implicar-los en el règim amb totes les conseqüències: és allò d'embrutar-se les mans per tancar-se totes les portes i no tenir cap lloc més on anar.

No m'estaré de dir que, sense haver-lo llegit, el llibre probablement no aporti novetats espectaculars. I que, com en anteriors llibres, molt material provingui, reciclat i actualitzat, de l'excepcional biografia de Franco que Preston va publicar el 1994. No obstant això, penso que "El gran manipulador" serà un llibre molt recomanable. De fet, considero que les obres de Preston sobre la guerra civil i el franquisme tenen tres mèrits principals:

–el relat de moltíssims episodis, poc coneguts o ocultats, però no per sí mateixos, sinó perquè donen claus i pistes per entendre el quadre general. Quan es fa el llançament d'una obra de caràcter històric, és cosa de màrqueting promocionar-la dient que aporta noves revelacions. I per tant se n'ha de fer un cas relatiu. En el cas de Preston estic tranquil, perquè les "novetats" que aporta no són meres anècdotes que facin gràcia, sinó fets significatius que ajuden molt a entendre la història.

–el plantejament original i la capacitat d'interpretar les coses si no tal com són, sí de forma diferent a les interpretacions tradicionals. Per no referir-me sempre als mateix títols, citaré el cas de "Las tres Españas de 1936". La polèmica que susciten aquests plantejaments no ve tant perquè les vergonyes del franquisme quedin a l'aire, com perquè de passada queda fet miques algun mite de l'esquerra sense gaire base o fonament.

–la interpretació de la conducta de Franco a partir de claus psicològiques. La biografia publicada el 1994 ens va descobrir no tant el complex d'Edip que Franco tenia amb la seva mare, com la seva profunditat. O, per exemple, perquè el dictador va autoidealitzar tant la seva figura com el seu currículum militar, pel "trauma" que li va suposar que el seu pare fos general, però d'Intendència, la rama menys "heroïca" i més mal considerada socialment de l'exèrcit. O perquè, ja convertit en Caudillo, es vestia sempre que podia d'almirall, tot i ser ell general de terra: perquè va suspendre l'examen d'ingrés a l'acadèmia naval i va acabar a infanteria de rebot.


Acabaré afegint que, molt sovint, aquesta mena d'anècdotes expliquen molt sobre les persones. No dic que serveixin per interpretar els fets històrics en la seva globalitat, però sí per entendre perquè es feien certes coses o es prenien certes decisions que, si no, no tenen gaire explicació raonable.

I una reflexió final, al final també de la psicologia "torturada" de personatges com Franco o el propi Hitler: òbviament no justifica les seves barbaritats, però un no pot deixar de preguntar-se què hauria passat, o què no hauria passat, si persones com aquestes haguessin tingut una infantesa normal i, en general, que haguessin estat persones felices. Ho diré de forma poc acadèmica: potser no s'haurien sentit impulsats a donar tant pel sac.