Perquè el vi mai té gust de vi

Aquesta passada nit he assistit a un tast de vins i caves de la Cooperativa de Calafell. En els darrers temps he participat en algunes activitats semblants, ja que a l'empresa estem col·laborant amb diferents campanyes per promoure els productes locals de qualitat. És una iniciativa que s'està animant gràcies a una polèmica sorgida de la desafecció de molts restauradors i professionals de l'hosteleria en general pels productes autòctons.

Si de cas, ja ho explicaré en un altre moment amb més detall. Ara volia comentar una pensada que vam tenir ahir amb els companys de taula. Deu ser una experiència que haurà tingut qualsevol persona que hagi assistit a un tast de vins en escoltar les explicacions de l'enòleg de torn. Us heu fixat que el vi mai te gust de vi? Segons els tastadors professionals, en el vi s'hi troben tota mena de sabors: fruites tropicals, fruites del bosc, fruita seca, fusta cremada, plàtan, vainilla, canyella, herba acabada de segar... En un tast ens van explicar que, en una ocasió, un afamat sommelier havia "detectat" en un vi un sabor a ventositat humana. Deixem-ho aquí...

El cas és que el vi mai té gust de vi. Ni tan sols gust a raim, que tindria una certa lògica. Estaran d'acord amb mi que és més normal que el vi tingui gust de raim abans que de plàtan o de gespa acabada de segar. No obstant, la cosa té una explicació. El tast professional busca les diferències entre els productes. I és més, si es tasta és perquè es tracta d'un producte alimentari que produeix en el consumidor un seguit de sensacions (olors, sabors, fins i tot inputs visuals) que no es poden despatxar amb una anàlisi química.

Una altra cosa és que les explicacions florides dels enòlegs i tastadors professionals ens facin gràcia o ens produeixin un cert grau de desconcert. És evident que una persona que s'hi dedica professionalment ja deu tenir el gust educat, ni que sigui per acumulació, i deu ser capaç de detectar coses que als mortals normals i corrents se'ns escapen. A mi sempre m'ha quedat el dubte de si aquest llenguatge era simple retòrica per fer-se notar. Però com que el do d'apreciar en el vi aquestes qualitats m'ha estat negat per la mare naturalesa, tampoc tinc res en contra dels que en siguin capaços.

En tot cas, el vi té gust de vi i el que ens ha de preocupar (fins i tot als consumidors moderadíssims com jo) és que faci gust de bon vi, no troben?