"Mar i cel", 20 anys d'un gran espectacle

Aquest vespre estatava trastejant per Youtube per desconnectar una mica abans d'anar a sopar i als vídeos relacionats m'han aparegut diferents fragments de "Mar i cel". He clicat per curiositat i m'he emportat una agradabilíssima sorpresa. No per haver descobert que ja en fa vint anys, perquè, nois, el temps passa que vola, sinó pel bé que sonaven els diferents temes d'aquell gran musical. I m'han agafat ganes d'escriure'n quatre coses.

Avui és molt fàcil parlar bé d'aquell espectacle i dir-ne que ha estat l'èxit més gran del teatre català de tots els temps. Però seria bo no oblidar com va ser rebut per alguns puristes d'aquells que només saben viure si és contra alguna cosa. Cultura comercial, de masses, en van dir. És clar, era justament això i d'aquí el seu èxit. Però l'entreteniment també pot ser entreteniment de qualitat, i "Mar i cel" anava sobrat de qualitat.

Aquella producció va demostrar, a més, un seguit de coses. La primera, que el teatre català té obres fabuloses i que no tot s'acaba amb "Terra Baixa", per citar-ne una altra d'Àngel Guimerà. Potser "Mar i cel" no té la categoria monumental del Manelic i companyia, però és un exemple extraordinari de com es poden explicar grans històries sense apel·lar als sentiments patriòtics com a recurs fàcil. O a les crides del bosc a què tan aficionats han estat els nostres autors a temporades. Simplement, tirant de les passions humanes i de les emocions intensíssimes que poden provocar.

La segona constatació és que el país, si vol, és, o era, capaç de produir espectacles perfectament homologables als dels grans escenaris mundials. I de fer-ho amb producte autòcton. Perquè, escoltin, això de "Mamma mia" està molt bé, però és jugar sobre segur. Hi havia material literari suficient i es va reunir un capital humà i econòmic que va donar com a resultat un espectacle que l'única diferència que tenia amb els de Broadway o Londres era que estava cantat en català.

No parlo per parlar. A mi, el teatre musical no em va especialment, llevat de la variant operística, fracció wagneriana per més senyes. Però en certa època de la meva vida, i per raons que ara no fan al cas, vaig veure alguns dels musicals de més anomenada que es representaven a Londres ("Cats", "Miss Saigon", "El carrer 42"...), i la conclusió és que fora d'alguna escena concreta, no eren superiors a "Mar i cel". Ni en qualitat musical. Ni en mitjans tècnics, que potser va ser el principal plus que "Mar i cel" aportava, a banda de l'estrictament artístic.

No és que a Catalunya les obres teatrals no estiguin ben interpretades, entenguem-nos. És que "Mar i cel" era una obra amb una factura impecable i amb uns recursos escènics no vistos fins a l'època. Un espectacle molt "ben fet", per dir-ho de forma entenedora.

No ens podem estar de dir que aquella enorme i arriscada inversió va sorgir de la iniciativa privada. Avui ens podem donar el luxe de parlar malament d'algunes productores que han acabat monopolitzant una part importantíssima de l'oferta teatral de Barcelona i de Catalunya. I que xuclen de la mamella pública amb una intensitat impròpia de negocis que, per altra banda, no callen ni sota l'aigua reivindicant-se com a privats. Però no podem negar que "Mar i cel" va evidenciar, també, que hi pot haver una cultura que visqui més del públic que de les subvencions. Llàstima que l'exemple no s'hagi extés més que molt relativament.

No vull acabar sense dir alguna cosa més sobre aquelles crítiquies inicials, quan els espectadors de "Mar i cel" encara no es comptaven per centenars de milers. Una de les coses que més em va agradar va ser que era un espectacle en català, però que no s'havia produït a la catalana. Suposo que m'entenen, però per si no és el cas els ho explicaré amb cert grau de detall.

A Catalunya tenim el lleig costum d'embolcallar-nos amb la senyera per a justificar qualsevol nyap de tercera regional. Amb l'excusa que és en català, ens veiem amb cor de posar a taula qualsevol menjussa. I no diguem si podem viure del "cuento" sense posar un duro de la butxaca pròpia. "Mar i cel" va fer palès que les coses es poden fer d'una altra forma. Potser per això els talibans de torn no li van perdonar que tingués una versió en espanyol. Però tinc l'opinió, fonamentada, ja que català i imbècil no són sinònims, que l'autèntic problema no era que hi hagués versió en espanyol o en coreà, sinó que en el procés determinades vergonyes havien quedat a l'aire.

És més, un país normal, com el que reclamen certs fonamentalistes, necessita també una cultura de masses. I posats a tenir-la, jo prefereixo que sigui en català abans que directament en anglès. Seria molt fàcil despatxar la qüestió recordant que "Mar i cel" va portar al teatre a milers i milers de persones que mai havien vist una obra en català. Més aviat caldria tenir en compte que la Catalunya actual, amb totes les seves mancances, gaudeix de moltes coses que no existien fa vint anys, inclós un Teatre Nacional. I que Barcelona, al menys per un cop, va assemblar-se més a Londres que a altres veïnatges que denostem molt, però amb els quals tenim complex d'inferioritat, segurament pel molt que ens passen la mà per la cara.


Sobre el vídeo.– He volgut penjar algun fragment i m'he acabat decidint per la Cançó de Hassén, que en les dues èpoques de l'espectacle interpretava Xavier Ribera-Vall. "Mar i cel" va tenir fragaments que van esdevenir popularíssims, com l'Himne dels Pirates o el Perquè he plorat. Però com passa en molts altres gèneres, les parts més conegudes no són sempre les millors.