Dos articles enrera escrivia sobre el copagament i deixava a l’aire que caldria parlar sobre la hipocresia racista i la despesa sanitària. Moltes veus, no totes declarament xenòfobes, plantegen que els recursos actuals no arriben per a tots i que, en aquest cas, primer els de casa (no saben el que em rebenta citar aquest lema: és a títol merament il·lustratiu).
El plantejament s’adoba amb referències ja no al suposat tracte de favor que reben els immigrants en els serveis públics (i que les xifres desmenteixen), sinó a episodis quotidians que vindrien a demostrar la major. Ho hauran sentit: que si els immigrants col·lapsen urgències, que si van amb exigències que no ens permetem ni nosaltres, que si reben assistència gratuïta persones que no cotitzen... En definitiva: que consumeixen molt sense aportar res al sistema.
I és possible que tinguem alguna mala experiència que pugui fonamentar tal creença. Possiblement hem vist a un immigrant queixant-se inapropiadament i potser sense tenir raó. I podem tenir la impressió que sí, que els immigrants consumeixen més serveis sanitaris, ni que sigui pel fet que tenen més fills. Fins i tot que alguns aprofiten per accedir a tractaments no disponibles al seu país d’origen.
Però les impressions no poden contradir la veritat freda i objectiva de les xifres. Amb números de 2009 (darrer exercici tancat), l’atenció sanitària a persones immigrants va significar el 5,5% de la despesa sanitària. En el mateix període, la població d’origen estranger va aportar, via cotitzacions, el 6,6% dels ingressos de la Seguretat Social. Per més senyes, l’1,1% de contribució neta al sistema equival al respectable import de 5.000 milions d’euros. Aquesta simple constatació ja desmenteix les opinions més tremendistes. Però altres xifres donen pistes encara més importants per acabar de situar la qüestió en el seu context exacte.
La població immigrant és menys del 15% del total (a Catalunya, tenen entre l’11 i el 12% de les targetes sanitàries). Volen rellegir quin percentatge de la despesa representen?
La despesa per ciutadà de nacionalitat espanyola és de promig el doble que l’efectuada per ciutadà estranger. Això es deu al fet que el gruix de la immigració està format per persones d’entre 20 i 45 anys, és a dir, persones joves i “fortes” (han vingut a treballar) i gaudeixen de bona salut. En tot cas, de millor salut que l’envellida població autòctona: els membres de la nostra tercera edat consumeixen fins a quatre vegades més serveis sanitaris que l’immigrant mig. Les dades donen fins i tot per desmentir que els immigrants aprofitin que són aquí per posar-se al dia amb la salut: no arriben a l’1% de les llistes d’espera quirúrgiques.
Ja sé que aquesta informació no vencerà idees preconcebudes, però resulta bastant incontestable. La immigració és contribuent neta del sistema fiscal i de seguretat social. No és sobrer recordar que, sent menys d’un 15% de la població, els immigrants han aportat el 40% del gran creixement del PIB dels anys anteriors a la crisi. Els superàvits històrics de la Seguretat Social no s’expliquen sense la seva aportació. En tot cas, han aportat més que les grans fortunes que tributen a l’1%.
Una altra cosa és que ara, assetjats per l’atur, vulguem tornar a fer les feines que havíem descartat i que els immigrants van venir a cobrir. O que els ajuts puguin estar desproporcionats, però per una qüestió de renda i no d’origen. A molts autòctons (calculo que també uns quants dels que protesten) els venia de primera tenir una mà d’obra precària i barata. Quants d’aquests explotadors són a la presó? La pregunta és incòmoda, sí, però pertinent. Si haguéssim pagat als immigrants com a un nascut aquí, els ajuts també haurien quedat equilibrats i algunes boques més (hipòcrites totes elles) haurien de callar.
Publicat a "El 3 de Vuit" (25-3-2011)
dimarts, de març 29, 2011
diumenge, de febrer 27, 2011
Els impostos tenen sexe
El mes passat vaig escriure sobre el copagament sanitari i, entre altres perles, posava en qüestió que a aquestes alçades de la pel·lícula la sanitat universal i gratuïta es pogués considerar una conquesta social. No m’han dit fatxa els meus amics sindicalistes, com em temia. La crítica m’ha vingut d’un economista que, en contra del que podria fer pensar la seva professió en els temps que corren, és d’esquerra. I de la varietat de pedra picada.
En la seva opinió, l’Estat del benestar serà una conquesta social mentre la fiscalitat sigui progressiva. És el que un servidor també escrivia: la base de l’invent és que els serveis ens igualin, mentre que la contribució al seu manteniment depén de la capacitat de cadascú. I que sigui progressiu significa que no contribuim en un percentatge igual per a tothom, sinó que a més renda, major percentatge. En fi: món occidental, socialdemocràcia i altres solfes com aquestes.
Però com també deia, tot plegat és més teòric que real. Ho és en el cas dels serveis. No hi ha millor exemple que l’escola concertada, on l’aportació pública per plaça és superior a la del propi sistema públic. Però resulta sagnant en el cas de la fiscalitat. Hi ha arguments sobrats per defensar que la fiscalitat ha perdut progressivitat coincidint amb l’onada neoliberal (de liberalisme bèstia) que postula que el mercat és com el pare d’aquell anunci d’una asseguradora, que ho arreglava tot, tot i tot.
Seria fàcil despatxar-ho recordant que el gruix del PIB (les grans fortunes, perquè ens entenguem) tributa a un simbòlic 1%, gràcies a l’engany del rap de les sicav. Però la cosa va més enllà de la confessió d’un fracàs (o de la renúncia voluntària) que són les sicav.
L’afany populista per reduir l’IRPF ha matat la seva ànima progressiva. Ha baixat per a tothom, sí, però el factor significatiu és la proporció en què ha baixat per cada segment de renda, netament beneficiosa per a les rendes més altes.
Unes rendes que també “rasquen” de la supressió de l’Impost de Patrimoni i de la desaparició en combat del de Successions. Que tothom pagui menys en general, com en el cas anterior, és un fals consol. Les rendes altes tenen vies d’optimització (així en diuen) que no són a l’abast dels simples mortals i el seu resultat, el que cal esperar en conseqüència. Tot dins de la més estricta legalitat, per a més escarni. Recentment m’ha tocat pagar Successions per la mort de la meva dona. I saben què? Que m’he arribat a sentir mil·lionari fins que ho he pensat bé i m’he sentit imbècil.
Ho remata el traspàs de càrrega fiscal de la imposició directa a la indirecta, que és linial per a tothom. L’IVA no distingeix entre rics i pobres, o classes mitjanes. Ja sé que ho saben i no pretenc donar-los lliçons fiscals, sinó mostrar una paradoxa. La renda disponible (la que ens podem gastar en vicis com menjar, vestir-nos o tenir sostre) depén sempre dels impostos, perquè és la renda bruta sense aquests. Però que una fiscalitat progressiva accentui les diferències socials, ni que sigui a l’hora de poder consumir..., té el seu què “neocon” i segur que fa feliços elements (dir-los persones és un oxímoron) com Xavier Sala Martín.
I com que no ens aconformem amb un desastre normal i corrent, si podem aconseguir una autèntica catàstrofe, com combatem el dèficit fiscal? Doncs pujant l’IVA (o els impostos especials sobre certs productes de consum) sense tocar l’IRPF ni la resta d’imposició directa.
Sovint es diu que els pressupostos públics tenen ideologia. Ho recordaran: és allò que al pressupost és on es concreten les prioritats i sensibilitats de cadascú. Però la fiscalitat també en té d’ideologia. Hi ha una fiscalitat d’esquerres i una de dretes. El principal problema és que avui sigui pràcticament impossible distingir-les. Alguns són de dretes sense saber-ho o pensant-se fins i tot que són d’esquerres. Però això ja és una altra història.
En la seva opinió, l’Estat del benestar serà una conquesta social mentre la fiscalitat sigui progressiva. És el que un servidor també escrivia: la base de l’invent és que els serveis ens igualin, mentre que la contribució al seu manteniment depén de la capacitat de cadascú. I que sigui progressiu significa que no contribuim en un percentatge igual per a tothom, sinó que a més renda, major percentatge. En fi: món occidental, socialdemocràcia i altres solfes com aquestes.
Però com també deia, tot plegat és més teòric que real. Ho és en el cas dels serveis. No hi ha millor exemple que l’escola concertada, on l’aportació pública per plaça és superior a la del propi sistema públic. Però resulta sagnant en el cas de la fiscalitat. Hi ha arguments sobrats per defensar que la fiscalitat ha perdut progressivitat coincidint amb l’onada neoliberal (de liberalisme bèstia) que postula que el mercat és com el pare d’aquell anunci d’una asseguradora, que ho arreglava tot, tot i tot.
Seria fàcil despatxar-ho recordant que el gruix del PIB (les grans fortunes, perquè ens entenguem) tributa a un simbòlic 1%, gràcies a l’engany del rap de les sicav. Però la cosa va més enllà de la confessió d’un fracàs (o de la renúncia voluntària) que són les sicav.
L’afany populista per reduir l’IRPF ha matat la seva ànima progressiva. Ha baixat per a tothom, sí, però el factor significatiu és la proporció en què ha baixat per cada segment de renda, netament beneficiosa per a les rendes més altes.
Unes rendes que també “rasquen” de la supressió de l’Impost de Patrimoni i de la desaparició en combat del de Successions. Que tothom pagui menys en general, com en el cas anterior, és un fals consol. Les rendes altes tenen vies d’optimització (així en diuen) que no són a l’abast dels simples mortals i el seu resultat, el que cal esperar en conseqüència. Tot dins de la més estricta legalitat, per a més escarni. Recentment m’ha tocat pagar Successions per la mort de la meva dona. I saben què? Que m’he arribat a sentir mil·lionari fins que ho he pensat bé i m’he sentit imbècil.
Ho remata el traspàs de càrrega fiscal de la imposició directa a la indirecta, que és linial per a tothom. L’IVA no distingeix entre rics i pobres, o classes mitjanes. Ja sé que ho saben i no pretenc donar-los lliçons fiscals, sinó mostrar una paradoxa. La renda disponible (la que ens podem gastar en vicis com menjar, vestir-nos o tenir sostre) depén sempre dels impostos, perquè és la renda bruta sense aquests. Però que una fiscalitat progressiva accentui les diferències socials, ni que sigui a l’hora de poder consumir..., té el seu què “neocon” i segur que fa feliços elements (dir-los persones és un oxímoron) com Xavier Sala Martín.
I com que no ens aconformem amb un desastre normal i corrent, si podem aconseguir una autèntica catàstrofe, com combatem el dèficit fiscal? Doncs pujant l’IVA (o els impostos especials sobre certs productes de consum) sense tocar l’IRPF ni la resta d’imposició directa.
Sovint es diu que els pressupostos públics tenen ideologia. Ho recordaran: és allò que al pressupost és on es concreten les prioritats i sensibilitats de cadascú. Però la fiscalitat també en té d’ideologia. Hi ha una fiscalitat d’esquerres i una de dretes. El principal problema és que avui sigui pràcticament impossible distingir-les. Alguns són de dretes sense saber-ho o pensant-se fins i tot que són d’esquerres. Però això ja és una altra història.
dijous, de febrer 24, 2011
Quatre coses sobre el 23-F (i 2)
Tenia catorze anys, però em sembla que no era com els nascuts després de 1981 que avui han entrevistat a un canal de televisió: un ha confòs el colpista del tricorni i el bigoti amb l'actor Fernando Tejero. Per aquella època un servidor ja havia participat en alguna pintada i havia ajudat a penjar alguna pancarta. Quan d'adult algú m'ha atribuït idees conservadores o ser de dretes, hauria d'haver-li explicat el contingut de tals pintades i pancartes. Però és que fa molt que no desmenteixo coses que no són certes. Els desmentits no sol·licitats, que volen dir el que volen dir, ja se sap...
Els meus pares tampoc eren precisament de dretes. Els meus records més matiners sobre l'ambient polític a casa era sentir-los a la mitjanit escoltant les notícies en espanyol de Ràdio París. A l'estiu amb una calor espantosa, perquè calia tancar el balcó i les finestres, no fos cas que l'emissió se sentís des de fora. Eren anys en què s'havia de fer el que s'havia de fer, però navegant molt i sense buscar-se més problemes dels que ja hi havia.
I la batalleta que ells mai no expliquen i que es mereixeria un reconeixement, vist que la Creu de Sant Jordi va tan barata: quan van obrir el seu negoci l'any 1967 a Tortosa, li van posar el nom i el rètol en català. Situem-nos en l'espai i en el temps, si us plau. Les pressions perquè rectifiquessin van ser bèsties. En realitat, l'Ajuntament els va amenaçar amb no donar-los el permís d'obertura si no li posaven el nom a l'establiment en castellà. Pensin que es tractava d'un sant (era el del que donava nom al carrer), però ni així afluixava la burocràcia franquista local.
Només puc dir que van aguantar i que se'n van sortir (i orgullosíssim que n'estic). Durant prop de quinze anys, fins bastant després de la mort del dictador, al carrer Sant Pere de Tortosa van conviure unes plaques municipals que identificaven la via com a "calle San Pedro" i un local que, sense complexos, retolava la seva entrada com a "Bar Sant Pere".
L'episodi de l'obertura va passar quan alguns nacionalistes apareguts un cop mort Franco, a casa parlaven en castellà i en general gaudien d'una vida confortable sense mullar-se per la democràcia (d'això no se'n pot estar orgullós, però allà ells, mentre no enganyin ningú).
De la tarda d'aquell 23 de febrer, recordo que estava fent deures de l'Institut. Érem a casa la meva germana i jo i una tia que vivia amb nosaltres. Els meus pares eren al negoci. Se m'ha borrat bastant com vam tenir coneixement del que passava a Madrid. Crec que va ser que algun client els ho va dir als meus pares i aquests van engegar immediatament la ràdio. I sembla que la meva mare va pujar a casa (vivíem tres portes més enllà) i ens ho va dir.
Llavors vam ser nosaltres (la meva germana i jo) qui vam engegar la ràdio i la tele de casa, però allà poca informació se sentia. La tele (l'única de l'època) era ocupada militarment i donaven documentals i música. El dial radiofònic era pràcticament un desert. A Tortosa se sentien les emissores que se sentien i aquestes tampoc van ser un prodigi d'informació, si més no les que captàvem amb el nostre aparell. Ja sé que ara tothom va escoltar-ho en directe per la SER, però crec que cal posar l'afirmació en certa quarantena: moltíssima gent assegura que va veure-ho per televisió en el mateix moment que passava, quan aquella votació que va acabar com el rosari de l'aurora no es transmetia en directe. Però aquesta "elaboració" posterior dels fets és molt comú en successos que colpegen emocionalment les persones, sobretot a partir de l'entrada en l'equació dels mitjans de comunicació.
Recordo alguns patiments que hi havia a casa. Els meus pares no van tancar el bar fins que va ser l'hora habitual. No recorden que baixés l'afluència de clients. És a dir, tot bastant normal dins de les circumstàncies. Això sí, les converses no tractaven d'altra cosa. Però l'endemà la meva mare i la meva germana havien d'anar a Tarragona perquè a la meva germana li fessin unes proves mèdiques. La meva germana, amb 11 anys, no parava de preocupar-se per si no podien tornar i es quedaven penjades a Tarragona. Al final no va passar res i tant l'anada com la tornada van ser del tot normals.
El 24 de febrer al matí, un servidor va anar cap a l'institut Joaquín Bau de Tortosa, on estudiava primer de BUP. Valent nom el del centre, per cert: el del cacic local per excel·lència, l'home de la dictadura de Primo de Rivera a Tortosa, i destacat dirigent del règim franquista des del primer govern de Burgos.
També feia primer de BUP, si bé en una altra classe, una filla d'un dels militars colpistes, el capità de la Guàrdia Civil Francisco Acera Martín, que comandava la caserna de Tortosa. La veritat és que no recordo amb claredat si la noia va anar a classe aquell dia, però crec que sí. No es tracta de posar-se amb ella pel que va fer el seu pare, però atés que la mossa publicava poemes al diari "El Alcázar", no diria que se'n sentís orgullosa, però gaire fàstic tampoc no li devia fer. Episodis posteriors confirmarien aquesta impressió. Tampoc tinc ganes de tenir un mal sopar aquest dissabte vinent: fem una trobada d'antics alumnes i me la trobaré a taula, segons veig a la llista d'assistents confirmats.
El meu petit acte de rebel·lia d'aquell dia va ser escapar-me de classe per anar a comprar un diari. Al quiosc que hi ha a la plaça Joaquín Bau (ja veuen que a Tortosa el tema és recurrent). Em vaig comprar l'AVUI. Que el diari fos en català (de fet, l'únic que hi havia en català a l'època) formava part d'aquella declaració d'intencions. Quan tens 14 anys potser no tens recursos per raonar adequadament perquè fas les coses, però de vegades, deixant-se portar pels impulsos, expliques molt més que amb tres milions de paraules.
Aquell dia vaig decidir també que em faria periodista. Sembla ser que des que tenia set anys havia dit que m'agradava aquesta professió i a setè d'EGB vaig arribar a muntar una revista a la meva escola: una edició única, perquè no hi havia recursos per estirar-ho, però també perquè a l'escola predemocràtica no podia demanar-se-li més. Però com tot infant vaig canviar moltes vegades de decisió. Potser hauria estat un bon metge o un bon advocat (professions amb les que vaig festejar algunes temporades), però no hauria estat tan feliç. Ho dic amb retrospectiva i assumint que fa anys que vaig deixar el periodisme, per una espècie de succedani emparentat que és la consultoria de comunicació: eines molt semblants, però objectius moooooooolt diferents.
Aquell 23-F, sense arribar a explicar-m'ho jo mateix com he pogut fer després, vaig entendre, o si més no intuir, que la informació és vital per a una democràcia. Thomas Jefferson, el tercer president dels Estats Units, deia que preferia una dictadura amb diaris que una democràcia sense. Bé, ho trobo un pèl exagerat i possiblement un mer joc de paraules (Jefferson també deia que l'única veritat que publicaven els diaris eren els anuncis, i no sempre). Però hi ha un significat profund en la sentència, que vaig llegir per primer cop anys després de 1981, quan estudiava Periodisme a l'Autònoma, que em sembla vàlid.
Ara no treballo ni en pro de la veritat ni per als meus lectors o espectadors, sinó per als clients que em paguen (i miro de ser un mercenari bo, si és que això no és un contrasentit). Però em queda un cuc a dintre que mato dedicant temps i diners, fins on puc arribar, a ajudar la causa de la llibertat d'informació. No és mala consciència per no fer de periodista, sinó un ofici una mica més mesquí. És que continuo pensant que, com vaig escriure una vegada (perdonin l'autocita), la llibertat d'expressió és comestible.
Molt sovint, quan els polítics, els sindicalistes o els intel·lectuals estan silenciats (de vegades a l'exili o al cementiri), qui denuncia les dictadures o les corruptel·les del poder són uns pocs periodistes, que adquireixen la categoria d'herois fent simplement la seva feina, que no és altra que la de contar el què passa i per què passa. És el que vaig aprendre aquell 23-F de forma intuïtiva, però que el coneixement posterior d'aquella història i el raonament m'han confirmat després. Qui es va mullar aquella nit per la democràcia? Qui va donar la cara de veritat? Mentre uns fugien o amagaven arxius, o esperaven esdeveniments per decantar-se, uns pocs sindicalistes de CCOO van voler sortir als carrers de Catalunya i encara els van parar. A més, alguns periodistes se la van jugar amb edicions especials amb titulars de portada contra el cop d'Estat. Ara sabem que no van ser tots i que alguns que se les donen de ser els periodistes més influents d'Espanya (paraules pròpies) aquella nit no van parar de posar excuses. Un tema d'ous, pel que hem sentit aquests dies.
Els meus pares tampoc eren precisament de dretes. Els meus records més matiners sobre l'ambient polític a casa era sentir-los a la mitjanit escoltant les notícies en espanyol de Ràdio París. A l'estiu amb una calor espantosa, perquè calia tancar el balcó i les finestres, no fos cas que l'emissió se sentís des de fora. Eren anys en què s'havia de fer el que s'havia de fer, però navegant molt i sense buscar-se més problemes dels que ja hi havia.
I la batalleta que ells mai no expliquen i que es mereixeria un reconeixement, vist que la Creu de Sant Jordi va tan barata: quan van obrir el seu negoci l'any 1967 a Tortosa, li van posar el nom i el rètol en català. Situem-nos en l'espai i en el temps, si us plau. Les pressions perquè rectifiquessin van ser bèsties. En realitat, l'Ajuntament els va amenaçar amb no donar-los el permís d'obertura si no li posaven el nom a l'establiment en castellà. Pensin que es tractava d'un sant (era el del que donava nom al carrer), però ni així afluixava la burocràcia franquista local.
Només puc dir que van aguantar i que se'n van sortir (i orgullosíssim que n'estic). Durant prop de quinze anys, fins bastant després de la mort del dictador, al carrer Sant Pere de Tortosa van conviure unes plaques municipals que identificaven la via com a "calle San Pedro" i un local que, sense complexos, retolava la seva entrada com a "Bar Sant Pere".
L'episodi de l'obertura va passar quan alguns nacionalistes apareguts un cop mort Franco, a casa parlaven en castellà i en general gaudien d'una vida confortable sense mullar-se per la democràcia (d'això no se'n pot estar orgullós, però allà ells, mentre no enganyin ningú).
De la tarda d'aquell 23 de febrer, recordo que estava fent deures de l'Institut. Érem a casa la meva germana i jo i una tia que vivia amb nosaltres. Els meus pares eren al negoci. Se m'ha borrat bastant com vam tenir coneixement del que passava a Madrid. Crec que va ser que algun client els ho va dir als meus pares i aquests van engegar immediatament la ràdio. I sembla que la meva mare va pujar a casa (vivíem tres portes més enllà) i ens ho va dir.
Llavors vam ser nosaltres (la meva germana i jo) qui vam engegar la ràdio i la tele de casa, però allà poca informació se sentia. La tele (l'única de l'època) era ocupada militarment i donaven documentals i música. El dial radiofònic era pràcticament un desert. A Tortosa se sentien les emissores que se sentien i aquestes tampoc van ser un prodigi d'informació, si més no les que captàvem amb el nostre aparell. Ja sé que ara tothom va escoltar-ho en directe per la SER, però crec que cal posar l'afirmació en certa quarantena: moltíssima gent assegura que va veure-ho per televisió en el mateix moment que passava, quan aquella votació que va acabar com el rosari de l'aurora no es transmetia en directe. Però aquesta "elaboració" posterior dels fets és molt comú en successos que colpegen emocionalment les persones, sobretot a partir de l'entrada en l'equació dels mitjans de comunicació.
Recordo alguns patiments que hi havia a casa. Els meus pares no van tancar el bar fins que va ser l'hora habitual. No recorden que baixés l'afluència de clients. És a dir, tot bastant normal dins de les circumstàncies. Això sí, les converses no tractaven d'altra cosa. Però l'endemà la meva mare i la meva germana havien d'anar a Tarragona perquè a la meva germana li fessin unes proves mèdiques. La meva germana, amb 11 anys, no parava de preocupar-se per si no podien tornar i es quedaven penjades a Tarragona. Al final no va passar res i tant l'anada com la tornada van ser del tot normals.
El 24 de febrer al matí, un servidor va anar cap a l'institut Joaquín Bau de Tortosa, on estudiava primer de BUP. Valent nom el del centre, per cert: el del cacic local per excel·lència, l'home de la dictadura de Primo de Rivera a Tortosa, i destacat dirigent del règim franquista des del primer govern de Burgos.
També feia primer de BUP, si bé en una altra classe, una filla d'un dels militars colpistes, el capità de la Guàrdia Civil Francisco Acera Martín, que comandava la caserna de Tortosa. La veritat és que no recordo amb claredat si la noia va anar a classe aquell dia, però crec que sí. No es tracta de posar-se amb ella pel que va fer el seu pare, però atés que la mossa publicava poemes al diari "El Alcázar", no diria que se'n sentís orgullosa, però gaire fàstic tampoc no li devia fer. Episodis posteriors confirmarien aquesta impressió. Tampoc tinc ganes de tenir un mal sopar aquest dissabte vinent: fem una trobada d'antics alumnes i me la trobaré a taula, segons veig a la llista d'assistents confirmats.
El meu petit acte de rebel·lia d'aquell dia va ser escapar-me de classe per anar a comprar un diari. Al quiosc que hi ha a la plaça Joaquín Bau (ja veuen que a Tortosa el tema és recurrent). Em vaig comprar l'AVUI. Que el diari fos en català (de fet, l'únic que hi havia en català a l'època) formava part d'aquella declaració d'intencions. Quan tens 14 anys potser no tens recursos per raonar adequadament perquè fas les coses, però de vegades, deixant-se portar pels impulsos, expliques molt més que amb tres milions de paraules.
Aquell dia vaig decidir també que em faria periodista. Sembla ser que des que tenia set anys havia dit que m'agradava aquesta professió i a setè d'EGB vaig arribar a muntar una revista a la meva escola: una edició única, perquè no hi havia recursos per estirar-ho, però també perquè a l'escola predemocràtica no podia demanar-se-li més. Però com tot infant vaig canviar moltes vegades de decisió. Potser hauria estat un bon metge o un bon advocat (professions amb les que vaig festejar algunes temporades), però no hauria estat tan feliç. Ho dic amb retrospectiva i assumint que fa anys que vaig deixar el periodisme, per una espècie de succedani emparentat que és la consultoria de comunicació: eines molt semblants, però objectius moooooooolt diferents.
Aquell 23-F, sense arribar a explicar-m'ho jo mateix com he pogut fer després, vaig entendre, o si més no intuir, que la informació és vital per a una democràcia. Thomas Jefferson, el tercer president dels Estats Units, deia que preferia una dictadura amb diaris que una democràcia sense. Bé, ho trobo un pèl exagerat i possiblement un mer joc de paraules (Jefferson també deia que l'única veritat que publicaven els diaris eren els anuncis, i no sempre). Però hi ha un significat profund en la sentència, que vaig llegir per primer cop anys després de 1981, quan estudiava Periodisme a l'Autònoma, que em sembla vàlid.
Ara no treballo ni en pro de la veritat ni per als meus lectors o espectadors, sinó per als clients que em paguen (i miro de ser un mercenari bo, si és que això no és un contrasentit). Però em queda un cuc a dintre que mato dedicant temps i diners, fins on puc arribar, a ajudar la causa de la llibertat d'informació. No és mala consciència per no fer de periodista, sinó un ofici una mica més mesquí. És que continuo pensant que, com vaig escriure una vegada (perdonin l'autocita), la llibertat d'expressió és comestible.
Molt sovint, quan els polítics, els sindicalistes o els intel·lectuals estan silenciats (de vegades a l'exili o al cementiri), qui denuncia les dictadures o les corruptel·les del poder són uns pocs periodistes, que adquireixen la categoria d'herois fent simplement la seva feina, que no és altra que la de contar el què passa i per què passa. És el que vaig aprendre aquell 23-F de forma intuïtiva, però que el coneixement posterior d'aquella història i el raonament m'han confirmat després. Qui es va mullar aquella nit per la democràcia? Qui va donar la cara de veritat? Mentre uns fugien o amagaven arxius, o esperaven esdeveniments per decantar-se, uns pocs sindicalistes de CCOO van voler sortir als carrers de Catalunya i encara els van parar. A més, alguns periodistes se la van jugar amb edicions especials amb titulars de portada contra el cop d'Estat. Ara sabem que no van ser tots i que alguns que se les donen de ser els periodistes més influents d'Espanya (paraules pròpies) aquella nit no van parar de posar excuses. Un tema d'ous, pel que hem sentit aquests dies.
dimecres, de febrer 23, 2011
Quatre coses sobre el 23-F
En fa trenta anys, que és una xifra rodona, però no un aniversari rodó (25, 50...). Però sembla que ens hagi agafat a tots unes ganes de recordar-ho que no m'acabo d'explicar sinó és per l'afany dels mitjans de comunicació que tenen l'ocasió de fer-ne reportatges, inclosos els de lluïment. No tinc clar que venguin més diaris o que aconsegueixin més oients, televidents o lectors a internet per aquestes publicacions. Però ja em sembla bé. És un material informatiu que agreixo i que fa de bon llegir, encara que en aquest trenté aniversari les "novetats" reals siguin escassíssimes i pertanyents a un anecdotari més o menys irrellevant.
Tots sabem què va passar el 23-F. Ho hem vist tantes vegades per televisió, ho hem llegit en tants de llibres i en tants de reportatges "commemoratius" que ens queden pocs dubtes, tot i sospitar que alguna cosa deu quedar encara per explicar. Per això, cal esperar que de tant en tant apareguin llibres com el de Javier Cercas, "Anatomía de un instante", que si més no té la valentia, o l'atreviment, de posar sobre la taula tres o quatre coses de les que piquen, no tant sobre els fets com sobre les seves causes últimes. Entre elles, si el paper dels polítics del moment va ser tan heroïc com de vegades es vol fer creure. I no ho dic perquè s'amaguessin sota l'escó: em sembla que, enfrontats a ràfegues de metralleta, ho hauríem fet tots. De fet, el rar és que el pànic, comprensible i justificable, no hagués provocat alguna desgràcia.
No, si Cercas punxa en alguna cosa és en el fet de recordar que la major part d'allò que en diuen "classe política" (quina expressió més horrorosa) va fer molt el ruc a partir de les eleccions de 1979 i va tenir moltes idees que, sent generosos per no carregar la mà però amb tota justícia, podríem qualificar de pintoresques. La situació prèvia al 23-F era difícil i fins i tot dramàtica, però els invents que circulaven com a solucions màgiques per posar-hi remei no podien portar res de bo. Quan l'assalt al Congrés dels Diputats, alguns dels presents devien pensar que la idea tan pretesament bonica d'un govern de concentració amb un militar de prestigi al capdavant (De Gaulle i tot allò) els havia acabat petant a les mans de la pitjor forma possible. Ja sé que és molt bèstia el que diré ara, però l'acoquinament d'aquelles hores de segrest va ser un càstig molt apropiat per als desvaris previs d'alguns dels segrestats.
No ho faré més llarg, perquè tampoc cal oblidar que en aquesta vida es pot donar un cop d'Estat, però que en absolut és obligatori. Els culpables van ser els colpistes i que quedi clar. Una altra cosa és que usessin com a coartada el clima de catàstrofe que fins i tot des de dins de la UCD s'havia sembrat per carregar-se a Suárez. Això no vol dir ser un colpista, però quan un vol forçar un canvi de govern i diu que al preu que sigui, és quan sorgeixen els Tejeros i altres espontanis, més o menys organitzats. De moment, però, la irresponsabilitat política, encara que sigui extrema, no figura en el Codi Penal.
En una entrada posterior, explicaré quatre coses de com vaig viure-ho jo.
Tots sabem què va passar el 23-F. Ho hem vist tantes vegades per televisió, ho hem llegit en tants de llibres i en tants de reportatges "commemoratius" que ens queden pocs dubtes, tot i sospitar que alguna cosa deu quedar encara per explicar. Per això, cal esperar que de tant en tant apareguin llibres com el de Javier Cercas, "Anatomía de un instante", que si més no té la valentia, o l'atreviment, de posar sobre la taula tres o quatre coses de les que piquen, no tant sobre els fets com sobre les seves causes últimes. Entre elles, si el paper dels polítics del moment va ser tan heroïc com de vegades es vol fer creure. I no ho dic perquè s'amaguessin sota l'escó: em sembla que, enfrontats a ràfegues de metralleta, ho hauríem fet tots. De fet, el rar és que el pànic, comprensible i justificable, no hagués provocat alguna desgràcia.
No, si Cercas punxa en alguna cosa és en el fet de recordar que la major part d'allò que en diuen "classe política" (quina expressió més horrorosa) va fer molt el ruc a partir de les eleccions de 1979 i va tenir moltes idees que, sent generosos per no carregar la mà però amb tota justícia, podríem qualificar de pintoresques. La situació prèvia al 23-F era difícil i fins i tot dramàtica, però els invents que circulaven com a solucions màgiques per posar-hi remei no podien portar res de bo. Quan l'assalt al Congrés dels Diputats, alguns dels presents devien pensar que la idea tan pretesament bonica d'un govern de concentració amb un militar de prestigi al capdavant (De Gaulle i tot allò) els havia acabat petant a les mans de la pitjor forma possible. Ja sé que és molt bèstia el que diré ara, però l'acoquinament d'aquelles hores de segrest va ser un càstig molt apropiat per als desvaris previs d'alguns dels segrestats.
No ho faré més llarg, perquè tampoc cal oblidar que en aquesta vida es pot donar un cop d'Estat, però que en absolut és obligatori. Els culpables van ser els colpistes i que quedi clar. Una altra cosa és que usessin com a coartada el clima de catàstrofe que fins i tot des de dins de la UCD s'havia sembrat per carregar-se a Suárez. Això no vol dir ser un colpista, però quan un vol forçar un canvi de govern i diu que al preu que sigui, és quan sorgeixen els Tejeros i altres espontanis, més o menys organitzats. De moment, però, la irresponsabilitat política, encara que sigui extrema, no figura en el Codi Penal.
En una entrada posterior, explicaré quatre coses de com vaig viure-ho jo.
dimarts, de febrer 01, 2011
Que no li diguin copagament
És un fantasma que treuen a passejar de forma cíclica. Però només n’ensenyen la punteta i, al final, tot queda en no res. Perquè el fantasma, que atén per copagament sanitari, és molt impopular. I no és impopular perquè siguem uns desagraïts que no sabem valorar el molt que es preocupa el sistema per nosaltres, sinó perquè les premisses amb què justifiquen l’invent són falses. I de tota falsedat.
Consti que no estic en contra d’un pagament simbòlic (un euro la visita) per tal de posar ordre. Seria una mesura suficient per dissuadir els que van al metge a passar l’estona. Que tristament n’hi ha, com demostra el fet que quan juga el Barça l’afluència a urgències cau en picat. Però també dic que una mesura així pot aplicar-se el dia que l’atenció bàsica no sigui una presa de pèl (no poden donar-te hora per quan la malaltia ja s’haurà resolt sola, en el sentit que sigui), que no et deixa més alternativa que “abusar” del sistema i anar a urgències.
Però el plantejament que ens ha fet el nou conseller de Salut no és exactament aquest. Segons l’honorable Boi Ruiz, rebem molt a canvi de 1.200 euros anuals (calculo que serà la quota mitja) i potser ens ho hem de pensar. Però el supòsit es desmenteix ell mateix. La Seguretat Social es finança només en un 10% de les quotes que cobra. Però el 90% restant no surt de Lourdes ni de la màquina d’imprimir bitllets del Banc d’Espanya. Surt, com qualsevol persona s’imaginarà, dels nostres impostos. I el que passa és que, com a qualsevol país civilitzat i/o occidental, tothom rep els mateixos serveis, si més no en teoria, i contribueix al seu finançament segons la seva capacitat econòmica.
Per tant, com tothom pot entendre també, ja copaguem de fet. Amb la quota i amb els impostos. O “tripaguem”, si considerem la quota patronal com un element diferenciat de la quota obrera. Que no li diguin, doncs, copagament. Per això, si el conseller de Salut m’envia la “factura informativa”, jo faré el mateix que el 1995, quan al lloc on vivia llavors van fer una prova pilot: li contestaré amb una còpia de les meves declaracions tributàries i una carta en la qual, molt educadament això sí, li demanaré que no em perdoni més la vida.
Sí senyors, l’Estat no ens regala res. El sistema de protecció universal i gratuïta no és una concessió graciosa de ningú, ja que el paguem fins a l’últim cèntim de les nostres butxaques. La qual cosa fins i tot fa dubtar (els meus amics sindicalistes em tornaran a dir fatxa) que se’n pugui parlar com a una conquesta social, si més no amb propietat.
Dit això, reconec que, tot i que es tracta d’una qüestió de concepte, no ens podem quedar en l’epidermis de la denominació. Perquè, un cop deixat clar tot l’anterior, continuem tenim un problema de dèficit que no resolem canviant-li el nom a les coses.
Però cal dir que de feina en poden fer molta, sense anar a allò aparentment fàcil. La despesa sanitària es pot reduir a nivells més raonables que els actuals. I no es tracta d’excloure’n immigrants (un altre dia parlarem de la hipocresia sobre aquest tema), com també se suggereix. No, podríem començar examinant què costen les coses a la sanitat catalana. Els recomano la lectura dels informes anuals de la Sindicatura de Comptes. Sé que són documents feixucs, però contenen petites perles que justifiquen l’estona invertida. Per exemple, la de descobrir que hem privatitzat la prestació d’alguns serveis per estalviar i que la cosa, per aquells misteris inexplicables de la vida, ens acaba costant més calers. O que certs equips li costen a la Generalitat un 20% més que a la sanitat andalusa. Del mateix fabricant, del mateix model i marca i fins i tot del mateix proveïdor. I no és que la sanitat andalusa sigui un model de contenció i responsabilitat. Sociovergència sanitària, em diuen? Ja podria ser, sí.
Publicat a El 3 de Vuit
Consti que no estic en contra d’un pagament simbòlic (un euro la visita) per tal de posar ordre. Seria una mesura suficient per dissuadir els que van al metge a passar l’estona. Que tristament n’hi ha, com demostra el fet que quan juga el Barça l’afluència a urgències cau en picat. Però també dic que una mesura així pot aplicar-se el dia que l’atenció bàsica no sigui una presa de pèl (no poden donar-te hora per quan la malaltia ja s’haurà resolt sola, en el sentit que sigui), que no et deixa més alternativa que “abusar” del sistema i anar a urgències.
Però el plantejament que ens ha fet el nou conseller de Salut no és exactament aquest. Segons l’honorable Boi Ruiz, rebem molt a canvi de 1.200 euros anuals (calculo que serà la quota mitja) i potser ens ho hem de pensar. Però el supòsit es desmenteix ell mateix. La Seguretat Social es finança només en un 10% de les quotes que cobra. Però el 90% restant no surt de Lourdes ni de la màquina d’imprimir bitllets del Banc d’Espanya. Surt, com qualsevol persona s’imaginarà, dels nostres impostos. I el que passa és que, com a qualsevol país civilitzat i/o occidental, tothom rep els mateixos serveis, si més no en teoria, i contribueix al seu finançament segons la seva capacitat econòmica.
Per tant, com tothom pot entendre també, ja copaguem de fet. Amb la quota i amb els impostos. O “tripaguem”, si considerem la quota patronal com un element diferenciat de la quota obrera. Que no li diguin, doncs, copagament. Per això, si el conseller de Salut m’envia la “factura informativa”, jo faré el mateix que el 1995, quan al lloc on vivia llavors van fer una prova pilot: li contestaré amb una còpia de les meves declaracions tributàries i una carta en la qual, molt educadament això sí, li demanaré que no em perdoni més la vida.
Sí senyors, l’Estat no ens regala res. El sistema de protecció universal i gratuïta no és una concessió graciosa de ningú, ja que el paguem fins a l’últim cèntim de les nostres butxaques. La qual cosa fins i tot fa dubtar (els meus amics sindicalistes em tornaran a dir fatxa) que se’n pugui parlar com a una conquesta social, si més no amb propietat.
Dit això, reconec que, tot i que es tracta d’una qüestió de concepte, no ens podem quedar en l’epidermis de la denominació. Perquè, un cop deixat clar tot l’anterior, continuem tenim un problema de dèficit que no resolem canviant-li el nom a les coses.
Però cal dir que de feina en poden fer molta, sense anar a allò aparentment fàcil. La despesa sanitària es pot reduir a nivells més raonables que els actuals. I no es tracta d’excloure’n immigrants (un altre dia parlarem de la hipocresia sobre aquest tema), com també se suggereix. No, podríem començar examinant què costen les coses a la sanitat catalana. Els recomano la lectura dels informes anuals de la Sindicatura de Comptes. Sé que són documents feixucs, però contenen petites perles que justifiquen l’estona invertida. Per exemple, la de descobrir que hem privatitzat la prestació d’alguns serveis per estalviar i que la cosa, per aquells misteris inexplicables de la vida, ens acaba costant més calers. O que certs equips li costen a la Generalitat un 20% més que a la sanitat andalusa. Del mateix fabricant, del mateix model i marca i fins i tot del mateix proveïdor. I no és que la sanitat andalusa sigui un model de contenció i responsabilitat. Sociovergència sanitària, em diuen? Ja podria ser, sí.
Publicat a El 3 de Vuit
dijous, de gener 20, 2011
Societats tecnològiques vulnerables
Un volcà, o l’enèsima vaga dels controladors aeris, posa contra les cordes el trànsit aeri mundial. Si deixem al marge la crisi i totes les seves derivades, no em semblaria un mal resum de 2010. La història de les cendres del volcà té el seu punt exòtic (un simple volcà, va titular un diari madrileny, extranyat com la majoria de nosaltres, suposo), però no és en absolut una anècdota, perquè fa palesa l’extrema vulnerabilitat d’unes societats modernes basades cada dia més en els avenços tecnològics. Els exemples són abundants.
Basem la nostra economia en produir on sigui barat (i en consumir a qualsevol altre lloc), però un temporal fa intransitables unes autopistes i carreteres convertides en artèries vitals perquè tot funcioni. Comptem amb tota mena de comoditats a casa nostra, però un tall de subministrament elèctric les converteix en rampoines inútils. Hem crat sistemes de transport que ens permeten anar pràcticament a tot arreu, però una vaga d’un col·lectiu minoritari ens deixa penjats en el racó de món més inoportú.
Hi ha paradoxes sorprenents de veritat. La informatització i automatització d’alguns serveis se suposa que havia de servir per a no dependre del factor humà. Però llavors estem en mans d’uns pocs tècnics que gestionen aquests sistemes. No cal que es declarin en vaga. N’hi ha prou amb uns quants casos de grip (no de la que agafen els controladors espanyols i que es cura miraculosament via Guàrdia Civil).
O això si no passa com aquella gran apagada a Barcelona de fa uns anys, quan les xarxes que han d’encaixar i amortir les incidències, en realitat van propagar l’avaria fins convertir un desastre normal i corrent en una autèntica catàstrofe.
Tenim una dependència absoluta dels subministraments energètics i dels conflictes laborals. Però episodis com aquell del volcà, o el del tsunami de fa uns anys, ens recorden que també estem a precari davant de fenòmens naturals. O d’alguns causats per la malícia humana, com els incendis forestals provocats. És molt dutbós que la nostra imprevisió davant de situacions així es degui a la ignorància. Més aviat es deu a una idea errònia sobre el fet que l’excepcionalitat de determinades circumstàncies fa que resulti caríssim prevenir-les. O preferible abordar-les (sovint malament) el dia que es produeixin.
Però si alguna lliçó hem de treure de qüestions com el canvi climàtic és que el que abans passava molt de tant en tant, ara pot ocórrer en qualsevol moment i de forma freqüent. Naturalment, aquest plantejament no pot obviar que hi ha una manca d’inversió en les xarxes de les quals depenem tant, que explica molt més que el mal temps i altres històries el que realment passa.
Publicat a www.calafell21.cat
Basem la nostra economia en produir on sigui barat (i en consumir a qualsevol altre lloc), però un temporal fa intransitables unes autopistes i carreteres convertides en artèries vitals perquè tot funcioni. Comptem amb tota mena de comoditats a casa nostra, però un tall de subministrament elèctric les converteix en rampoines inútils. Hem crat sistemes de transport que ens permeten anar pràcticament a tot arreu, però una vaga d’un col·lectiu minoritari ens deixa penjats en el racó de món més inoportú.
Hi ha paradoxes sorprenents de veritat. La informatització i automatització d’alguns serveis se suposa que havia de servir per a no dependre del factor humà. Però llavors estem en mans d’uns pocs tècnics que gestionen aquests sistemes. No cal que es declarin en vaga. N’hi ha prou amb uns quants casos de grip (no de la que agafen els controladors espanyols i que es cura miraculosament via Guàrdia Civil).
O això si no passa com aquella gran apagada a Barcelona de fa uns anys, quan les xarxes que han d’encaixar i amortir les incidències, en realitat van propagar l’avaria fins convertir un desastre normal i corrent en una autèntica catàstrofe.
Tenim una dependència absoluta dels subministraments energètics i dels conflictes laborals. Però episodis com aquell del volcà, o el del tsunami de fa uns anys, ens recorden que també estem a precari davant de fenòmens naturals. O d’alguns causats per la malícia humana, com els incendis forestals provocats. És molt dutbós que la nostra imprevisió davant de situacions així es degui a la ignorància. Més aviat es deu a una idea errònia sobre el fet que l’excepcionalitat de determinades circumstàncies fa que resulti caríssim prevenir-les. O preferible abordar-les (sovint malament) el dia que es produeixin.
Però si alguna lliçó hem de treure de qüestions com el canvi climàtic és que el que abans passava molt de tant en tant, ara pot ocórrer en qualsevol moment i de forma freqüent. Naturalment, aquest plantejament no pot obviar que hi ha una manca d’inversió en les xarxes de les quals depenem tant, que explica molt més que el mal temps i altres històries el que realment passa.
Publicat a www.calafell21.cat
dilluns, de gener 10, 2011
Herois que ens acompanyen
Fa dos o tres mesos, vaig escriure (disculpin l’autocita) sobre una professional de les emergències que plorava després de patir la derrota més amarga que pot tenir-se en aquest ofici: que se’t mori un pacient a les mans. I deia que aquelles llàgrimes eren, dins de la tristesa del moment, un bon senyal. Un senyal que a la persona d’aquella foto no li era indiferent, que no era una mera qüestió de feina i de cobrar a final de mes. En definitiva, que tenia sentiments i que això salvaria moltes vides (aquell dia no va poder ser), perquè aquests sentiments serien el motor i l’energia d’altres lluites que tindrien èxit. Per això no em va semblar indigne fer-li la foto a aquella xicota, a qui no conec, i publicar-la en aquest espai.
Voldria afegir, i d’això va l’article d’avui, que hi ha molts més altres herois que lluiten a diari per evitar la desgràcia. I potser els que més mèrit tenen, pel desgast personal que per a ells i elles ha de significar, són els que treballen en àmbits on la mort del pacient és el pa nostre de cada dia i no una possibilitat que tant pot passar com no.
És el cas, també, d’una feina particularment difícil: la d’acompanyar els familiars d’un difunt en els moments més immediats al traspàs. Un sap de què parla perquè ha passat per la situació de perdre la parella. No es pot explicar el que s’arriba a sentir i a pensar en moments així. Només dic que s’ha de viure per poder-ho entendre: si no s’ha viscut, merament parlem. Però en aquelles tristes circumstàncies vaig tenir la immensa sort de trobar una professional que ens va portar de la mà.
Jo no sabia com explicar a les meves filles que la seva mare es moria. I havia de fer-ho i ningú més que no fos jo podia fer-ho. Un s’ha de menjar les llàgrimes pròpies i posar el seu dolor en segon lloc. Ho és tot llevat de fàcil. I ja veuen, tant que garlem aquí (sovint de nicieses de tercera regional) i a l’hora de la veritat, quan el que hem de dir compta de debò..., no sabem què fer ni què dir.
La pregunta més intel·ligent que he fet a la vida és si a l’hospital hi havia algú que sapigués com encarar tals qüestions. Em van posar en mans d’una persona que ha elegit fer una tasca voluntària, en un tema tan complicat com aquest. La mort és tabú, diguem-ho clar, i no estem preparats per afrontar-la. I més que la mort, les implicacions per als supervivents. Era a l’Hospital General de Catalunya (em diuen que és l’únic que ho té instaurat) i el servei, gratuït.
Gràcies a aquesta excel·lent professional, no és que es fes fàcil el difícil, però amb els seus consells vaig poder reeixir del que, sense cap mena de dubte, ha estat el més difícil que m’ha tocat fer a la vida. Tant, que puc dir que, després, tot m’ha semblat sorprenentment senzill.
Però la meva sorpresa va ser gran quan vaig comprovar que continuaven contactant amb mi, per telèfon i correu electrònic, per saber com anava tot, per si ens feia falta alguna cosa. I és que la professional, de qui ara direm el nom, ha creat una ONG que continua el treball. Mai ens ha faltat el seu suport quan l’hem necessitat, i l’hem necessitat molt sovint, creguin-me.
I aquesta és la conclusió: tenint motius sobrats per malfiar del sistema, m’hi he pogut reconciliar en part gràcies a la de la noia de la foto i altres professionals que demostren que, com deia en l’article anterior, el sistema pot ser molt insensible, però no està mancat de bones persones. Per fortuna del propi sistema.
Continuo sense saber com es deia la professional de les emergències, i ho lamento: no puc agrair-li amb noms i cognoms el que va fer. La professional de l’Hospital General es diu Xusa Serra. La seva ONG, Gestdol. Per cert, si sabessin el que cobra al seu hospital es doblegarien del riure. Però no conec gaire gent que sigui millor persona. Aquestes línies són poca cosa, però li devia.
Publicat a "El Tres de Vuit", el 24 de desembre de 2010
Voldria afegir, i d’això va l’article d’avui, que hi ha molts més altres herois que lluiten a diari per evitar la desgràcia. I potser els que més mèrit tenen, pel desgast personal que per a ells i elles ha de significar, són els que treballen en àmbits on la mort del pacient és el pa nostre de cada dia i no una possibilitat que tant pot passar com no.
És el cas, també, d’una feina particularment difícil: la d’acompanyar els familiars d’un difunt en els moments més immediats al traspàs. Un sap de què parla perquè ha passat per la situació de perdre la parella. No es pot explicar el que s’arriba a sentir i a pensar en moments així. Només dic que s’ha de viure per poder-ho entendre: si no s’ha viscut, merament parlem. Però en aquelles tristes circumstàncies vaig tenir la immensa sort de trobar una professional que ens va portar de la mà.
Jo no sabia com explicar a les meves filles que la seva mare es moria. I havia de fer-ho i ningú més que no fos jo podia fer-ho. Un s’ha de menjar les llàgrimes pròpies i posar el seu dolor en segon lloc. Ho és tot llevat de fàcil. I ja veuen, tant que garlem aquí (sovint de nicieses de tercera regional) i a l’hora de la veritat, quan el que hem de dir compta de debò..., no sabem què fer ni què dir.
La pregunta més intel·ligent que he fet a la vida és si a l’hospital hi havia algú que sapigués com encarar tals qüestions. Em van posar en mans d’una persona que ha elegit fer una tasca voluntària, en un tema tan complicat com aquest. La mort és tabú, diguem-ho clar, i no estem preparats per afrontar-la. I més que la mort, les implicacions per als supervivents. Era a l’Hospital General de Catalunya (em diuen que és l’únic que ho té instaurat) i el servei, gratuït.
Gràcies a aquesta excel·lent professional, no és que es fes fàcil el difícil, però amb els seus consells vaig poder reeixir del que, sense cap mena de dubte, ha estat el més difícil que m’ha tocat fer a la vida. Tant, que puc dir que, després, tot m’ha semblat sorprenentment senzill.
Però la meva sorpresa va ser gran quan vaig comprovar que continuaven contactant amb mi, per telèfon i correu electrònic, per saber com anava tot, per si ens feia falta alguna cosa. I és que la professional, de qui ara direm el nom, ha creat una ONG que continua el treball. Mai ens ha faltat el seu suport quan l’hem necessitat, i l’hem necessitat molt sovint, creguin-me.
I aquesta és la conclusió: tenint motius sobrats per malfiar del sistema, m’hi he pogut reconciliar en part gràcies a la de la noia de la foto i altres professionals que demostren que, com deia en l’article anterior, el sistema pot ser molt insensible, però no està mancat de bones persones. Per fortuna del propi sistema.
Continuo sense saber com es deia la professional de les emergències, i ho lamento: no puc agrair-li amb noms i cognoms el que va fer. La professional de l’Hospital General es diu Xusa Serra. La seva ONG, Gestdol. Per cert, si sabessin el que cobra al seu hospital es doblegarien del riure. Però no conec gaire gent que sigui millor persona. Aquestes línies són poca cosa, però li devia.
Publicat a "El Tres de Vuit", el 24 de desembre de 2010
dimarts, de desembre 14, 2010
El mundo al revés
Un estado de alarma es una circunstancia excepcional, sí. Como mínimo por los extremos de mundo al revés que propicia. La charlotada de los controladores aéreos reclamando que se les aplique la legislación militar, tras llorar a moco tendido en los telediarios porque se les obligaba a trabajar manu militari, es un buen ejemplo de ello.
Al final, uno no sabe qué intentan exactamente los controladores, sus representantes y los abogados que los defienden. Da la impresión de que buscar enmarañar los aspectos legales y así intentar eludir responsabilidades. Si no es así, lo mínimo que cabe decir es que muy normales algunas cosas no son.
Veamos como son estas cosas que no parecen normales. Los controladores rechazan su militarización, como cabe deducirse no de sus lágrimas ante las cámaras ("nos obligan a trabajar a punta de pistola", ¿se acuerdan?), como de los recursos que han presentado en los tribunales contra dicha medida.
Pero a la vez, cuando les han llamado a declarar los fiscales, se han negado a hablar argumentado que están sujetos a la jurisdicción militar, ¿Hablarían allí, en el juzgado militar que les citara? En un mundo que no estuviera al revés, habría que concluir que sí. Pero no estamos ante sucesos normales. Muy posiblemente, ante el juez togado argumentarían que su jurisdicción estaba pendiente de resolución de los recursos contra el estado de alarma.
En definitiva, elusión total y radical de responsabilidades. En el mejor de los casos, ganar tiempo para que los ánimos se serenen y el Gobierno afloje. ¿Se trata de una forma de "fugir d'estudi", como se dice en catalán? ¿O más bien de que a algunos les ha entrado el miedo en el cuerpo?
No puede descartarse que los controladores sigan a su bola, intentando plantar cara contra viento y marea, confiando ganar el envite, a partir del hecho de que al Gobierno tal vez se le fue la mano en la excepcionalidad de las medidas. Podría ser y el supuesto se ampararía en la aparente "chulería" que parece estar en eso de querer ir al juzgado militar.
Pero el argumento del miedo no es despreciable. Tras muchos plantes que les salieron bien, se han encontrado con un Gobierno que, por meros motivos populistas, también hay que decirlo, está dispuesto a meter a unos cuantos controladores en la cárcel o, cuando menos, a despedir a unas docenas de ellos. Sin duda, algunos temen que Zapatero y Blanco quieran hacer un auténtico escarmiento que no se limite a hacerles trabajar a punta de pistola, por llamarlo con su forma de decirlo.
Pero en ese caso, hay que recordar a los controladores que hasta la fecha habían tenido la gran suerte de que no les cayera nunca encima la normativa que afecta a su profesión y a la seguridad del tráfico aéreo en general. Y cuando de cuestiones de suerte se trata, ésta acaba por perderse. ¿El enésimo plante les ha salido mal? Pues que mala suerte.
Mala suerte, porque si hubieran convocado una huelga siguiendo las reglas, habrían causado el mismo perjuicio a la sociedad, pero ésta debería haberse aguantado. Recurriendo a ciertas glándulas masculinas, se situaron fuera de la ley. Pues lo dicho: mala suerte y que pase lo que tenga que pasar. Muchos habríamos perdido el empleo si hubiéramos tensado la cuerda una irrisoria fracción de lo que la han tensado los controladores. Además, muchos no tenemos esos sueldos astronómicos, pero en lugar de ello, tenemos también grandes responsabilidades, sin ni siquiera un asomo del mismo poder.
La lección que deberían sacar los controladores del embrollo en el que se han metido es que su trabajo no implica únicamente responsabilidad expresada en singular, sino también responsabilidades, así en plural. Ponemos nuestra vida en sus manos y por eso son recompensados muy generosamente. Pero ello no les da derecho a situarse por encima de nosotros.
Desgraciadamente, los tejemanejes judiciales en que se están embarcando sugieren que no van a aprender lección alguna. Y que van a aguantarle el tipo al Gobierno, tan pronto como esté quede imposibilitado para usar las medidas de excepción con que atajó el motín del puente. El estado de alarma no puede prorrogarse eternamente, aunque normavitamente sea posible siempre que el Congreso lo avale, porque ese no es el estado natural de las cosas en una democracia. Por lo tanto, cabe esperar lo peor, tanto a corto como a medio plazo.
Otra cosa será si la justicia, mientras tanto, hace su trabajo. Si hay delito, que lo paguen. A fin de cuentas, la esencia preventiva del Derecho penal se fundamenta en una amenaza implícita que damos por buena: hay cosas que no están prohibidas, pero hacerlas implica un señor castigo. Que así sea.
Al final, uno no sabe qué intentan exactamente los controladores, sus representantes y los abogados que los defienden. Da la impresión de que buscar enmarañar los aspectos legales y así intentar eludir responsabilidades. Si no es así, lo mínimo que cabe decir es que muy normales algunas cosas no son.
Veamos como son estas cosas que no parecen normales. Los controladores rechazan su militarización, como cabe deducirse no de sus lágrimas ante las cámaras ("nos obligan a trabajar a punta de pistola", ¿se acuerdan?), como de los recursos que han presentado en los tribunales contra dicha medida.
Pero a la vez, cuando les han llamado a declarar los fiscales, se han negado a hablar argumentado que están sujetos a la jurisdicción militar, ¿Hablarían allí, en el juzgado militar que les citara? En un mundo que no estuviera al revés, habría que concluir que sí. Pero no estamos ante sucesos normales. Muy posiblemente, ante el juez togado argumentarían que su jurisdicción estaba pendiente de resolución de los recursos contra el estado de alarma.
En definitiva, elusión total y radical de responsabilidades. En el mejor de los casos, ganar tiempo para que los ánimos se serenen y el Gobierno afloje. ¿Se trata de una forma de "fugir d'estudi", como se dice en catalán? ¿O más bien de que a algunos les ha entrado el miedo en el cuerpo?
No puede descartarse que los controladores sigan a su bola, intentando plantar cara contra viento y marea, confiando ganar el envite, a partir del hecho de que al Gobierno tal vez se le fue la mano en la excepcionalidad de las medidas. Podría ser y el supuesto se ampararía en la aparente "chulería" que parece estar en eso de querer ir al juzgado militar.
Pero el argumento del miedo no es despreciable. Tras muchos plantes que les salieron bien, se han encontrado con un Gobierno que, por meros motivos populistas, también hay que decirlo, está dispuesto a meter a unos cuantos controladores en la cárcel o, cuando menos, a despedir a unas docenas de ellos. Sin duda, algunos temen que Zapatero y Blanco quieran hacer un auténtico escarmiento que no se limite a hacerles trabajar a punta de pistola, por llamarlo con su forma de decirlo.
Pero en ese caso, hay que recordar a los controladores que hasta la fecha habían tenido la gran suerte de que no les cayera nunca encima la normativa que afecta a su profesión y a la seguridad del tráfico aéreo en general. Y cuando de cuestiones de suerte se trata, ésta acaba por perderse. ¿El enésimo plante les ha salido mal? Pues que mala suerte.
Mala suerte, porque si hubieran convocado una huelga siguiendo las reglas, habrían causado el mismo perjuicio a la sociedad, pero ésta debería haberse aguantado. Recurriendo a ciertas glándulas masculinas, se situaron fuera de la ley. Pues lo dicho: mala suerte y que pase lo que tenga que pasar. Muchos habríamos perdido el empleo si hubiéramos tensado la cuerda una irrisoria fracción de lo que la han tensado los controladores. Además, muchos no tenemos esos sueldos astronómicos, pero en lugar de ello, tenemos también grandes responsabilidades, sin ni siquiera un asomo del mismo poder.
La lección que deberían sacar los controladores del embrollo en el que se han metido es que su trabajo no implica únicamente responsabilidad expresada en singular, sino también responsabilidades, así en plural. Ponemos nuestra vida en sus manos y por eso son recompensados muy generosamente. Pero ello no les da derecho a situarse por encima de nosotros.
Desgraciadamente, los tejemanejes judiciales en que se están embarcando sugieren que no van a aprender lección alguna. Y que van a aguantarle el tipo al Gobierno, tan pronto como esté quede imposibilitado para usar las medidas de excepción con que atajó el motín del puente. El estado de alarma no puede prorrogarse eternamente, aunque normavitamente sea posible siempre que el Congreso lo avale, porque ese no es el estado natural de las cosas en una democracia. Por lo tanto, cabe esperar lo peor, tanto a corto como a medio plazo.
Otra cosa será si la justicia, mientras tanto, hace su trabajo. Si hay delito, que lo paguen. A fin de cuentas, la esencia preventiva del Derecho penal se fundamenta en una amenaza implícita que damos por buena: hay cosas que no están prohibidas, pero hacerlas implica un señor castigo. Que así sea.
dissabte, de desembre 11, 2010
Un acto de autoridad elogiable
El Gobierno cortó por lo sano el enésimo chantaje de los controladores aéreos. Sí, chantaje, y no cabe calificarlo de otra forma. Desde ese punto de vista, que justificaremos a continuación, el acto de autoridad es elogiable. Otra cosa es que el recurso empleado deje un amargo sabor de boca, que no es de extrañar cuando además lo de los controladores es también una cruzada con la que el Gobierno distrae la atención.
Hay quien critica el recurso al estado de alarma para solventar, evidentemente a la brava, un pretendido conflicto laboral. Pero lo del primer día del puente no fue una huelga. Fue una simple prueba de fuerza, un chantaje por parte de un colectivo profesional que ha impuesto sus condiciones, y hasta diríamos su propia ley, a usuarios, empresas y administraciones.
El parte de guerra del puente habla por sí solo. La economía no está para aguantar pérdidas millonarias, pero menos todavía si dichas pérdidas no tienen su origen en un desastre natural, un accidente o un hecho fortuito, sino en el capricho de un pequeño colectivo que tiene la sartén por el mango, sin que se sepa con precisión cual era su queja.
Al parecer, se trataba de un decreto sobre horarios y jornadas. Pero desengañémonos, se trata de una mera dinámica de poder. Durante años, los controladores han puesto de rodillas a un gobierno tras otro para mantener una serie de privilegios que repugnan a la inteligencia, a la moral y al buen gusto.
Entendemos que la tarea de los controladores implica una enorme responsabilidad. Y ello da a este colectivo un gran poder. Desgraciadamente, el equilibrio entre responsabilidad y poder se ha roto siempre en favor de este último, y en su peor versión posible. Por poner un ejemplo que ilustre esta última reflexión, no es de recibo que unos profesionales se quejen de su carga de trabajo, apelando a motivos de seguridad, y que a la vez bloqueen la ampliación de plantillas, porque, como es normal, perderían las horas extraordinarias que tan jugosamente complementan sus ya elevados estipendios. Este milagro sobre el acceso a la profesión de controlador, por cierto, se obra gracias a una normativa que arrancaron de gobiernos anteriores, por procedimientos similares a los de este puente.
Por eso mismo, no cabe criticar al Gobierno por haber firmado un decreto sobre los controladores en vísperas del puente. Puede que hubiera imprevisión, es verdad. Pero más bien creemos que el Gobierno forzó las cosas para dar un puñetazo encima de la mesa. Sin embargo, razonar de esta forma es tanto como negar la mayor. La presión de una minoría (2.000 personas en un Estado que camina hacia los 50 millones de habitantes) no puede condicionar la acción gubernamental. Lo contrario es aceptar la mayor, la premisa de un chantaje prefigurado con todas las letras.
Es más, una huelga necesita de unos requisitos mínimos para ser considerada como tal. Incluso la esmirriada normativa que regula el derecho de huelga en España (una antigualla preconstitucional) establece unos ciertos procedimientos. Lo del primer día del puente fue otra cosa. Simplemente, los controladores se largaron, alegando una especie de epidemia que afectó a torres de control esparcidas por toda la geografía y separadas por centenares de kilómetros.
Y lo que son las cosas. La militarización como instrumento terapéutico. La posibilidad real de acabar en la cárcel, o como mínimo de pasar por el trago de una detención y una puesta a disposición de juzgados militares, tuvo efectos de curación milagrosa. No sólo fue la prueba del nueve de lo que ocurría en realidad (las enfermedades eran imaginarias y sería del caso que los médicos que firmaron las bajas no se marcharan de vacío). Es que dejó patente que por poco que los controladores no hubieran reaccionado con las vísceras, creyendo que el plante les saldría bien como otras veces, nos tendríamos que haber comido su huelga con patatas. Porque el derecho a huelga es consustacial a una democracia. Como mínimo, más consustacial que el derecho a tener vacaciones.
¿Acto de autoridad? Por descontado que sí. Un Estado que se precie de tal nombre no puede admitir ser digirido por arrebatos de cólera, poco menos que infantiles, de una casta que se cree intocable y que no busca otro fin que marcar territorio. Ha habido controladores que se lamentaban, incluso con lágrimas en los ojos, de que les obligaran a trabajar agentes de policía armados. Pero se trata de lágrimas de cocodrilo. Darse cuenta de que el Estado cuenta con recursos para no ceder es, sin duda, un duro aterrizaje en la realidad. Pero no autoriza a hacerse el víctima ni permite invocar no se sabe qué suerte de solidaridad.
Otra cosa, naturalmente, son los recursos de que puede servirse el Estado. Por mucho que fuera necesario cortar por lo sano, la declaración de un estado de alarma y la militarización de personal civil son medidas de auténtica excepción que no deben usarse a la ligera. Aunque no se trate de un conflicto laboral, sino de un desafío a la autoridad legítima.
Lamentablemente, da la impresión de que el acto de autoridad, elogiable desde nuesto punto de vista, estuvo poderosamente influido por el pulso en que el Gobierno se ha embarcado desde antes del verano. Un pulso que, aun teniendo un fundamento sólido, parece una cortina de humo desplegada para distraer al personal. La retórica de Robin Hood no es nueva en Zapatero y sus ministros. Y cuando uno se plantea por qué no se aplica un estado de alarma a los banqueros y sus desmanes, principales culpables de la crisis, se da cuenta de que el Gobierno no tiene toda la razón.
Hay quien critica el recurso al estado de alarma para solventar, evidentemente a la brava, un pretendido conflicto laboral. Pero lo del primer día del puente no fue una huelga. Fue una simple prueba de fuerza, un chantaje por parte de un colectivo profesional que ha impuesto sus condiciones, y hasta diríamos su propia ley, a usuarios, empresas y administraciones.
El parte de guerra del puente habla por sí solo. La economía no está para aguantar pérdidas millonarias, pero menos todavía si dichas pérdidas no tienen su origen en un desastre natural, un accidente o un hecho fortuito, sino en el capricho de un pequeño colectivo que tiene la sartén por el mango, sin que se sepa con precisión cual era su queja.
Al parecer, se trataba de un decreto sobre horarios y jornadas. Pero desengañémonos, se trata de una mera dinámica de poder. Durante años, los controladores han puesto de rodillas a un gobierno tras otro para mantener una serie de privilegios que repugnan a la inteligencia, a la moral y al buen gusto.
Entendemos que la tarea de los controladores implica una enorme responsabilidad. Y ello da a este colectivo un gran poder. Desgraciadamente, el equilibrio entre responsabilidad y poder se ha roto siempre en favor de este último, y en su peor versión posible. Por poner un ejemplo que ilustre esta última reflexión, no es de recibo que unos profesionales se quejen de su carga de trabajo, apelando a motivos de seguridad, y que a la vez bloqueen la ampliación de plantillas, porque, como es normal, perderían las horas extraordinarias que tan jugosamente complementan sus ya elevados estipendios. Este milagro sobre el acceso a la profesión de controlador, por cierto, se obra gracias a una normativa que arrancaron de gobiernos anteriores, por procedimientos similares a los de este puente.
Por eso mismo, no cabe criticar al Gobierno por haber firmado un decreto sobre los controladores en vísperas del puente. Puede que hubiera imprevisión, es verdad. Pero más bien creemos que el Gobierno forzó las cosas para dar un puñetazo encima de la mesa. Sin embargo, razonar de esta forma es tanto como negar la mayor. La presión de una minoría (2.000 personas en un Estado que camina hacia los 50 millones de habitantes) no puede condicionar la acción gubernamental. Lo contrario es aceptar la mayor, la premisa de un chantaje prefigurado con todas las letras.
Es más, una huelga necesita de unos requisitos mínimos para ser considerada como tal. Incluso la esmirriada normativa que regula el derecho de huelga en España (una antigualla preconstitucional) establece unos ciertos procedimientos. Lo del primer día del puente fue otra cosa. Simplemente, los controladores se largaron, alegando una especie de epidemia que afectó a torres de control esparcidas por toda la geografía y separadas por centenares de kilómetros.
Y lo que son las cosas. La militarización como instrumento terapéutico. La posibilidad real de acabar en la cárcel, o como mínimo de pasar por el trago de una detención y una puesta a disposición de juzgados militares, tuvo efectos de curación milagrosa. No sólo fue la prueba del nueve de lo que ocurría en realidad (las enfermedades eran imaginarias y sería del caso que los médicos que firmaron las bajas no se marcharan de vacío). Es que dejó patente que por poco que los controladores no hubieran reaccionado con las vísceras, creyendo que el plante les saldría bien como otras veces, nos tendríamos que haber comido su huelga con patatas. Porque el derecho a huelga es consustacial a una democracia. Como mínimo, más consustacial que el derecho a tener vacaciones.
¿Acto de autoridad? Por descontado que sí. Un Estado que se precie de tal nombre no puede admitir ser digirido por arrebatos de cólera, poco menos que infantiles, de una casta que se cree intocable y que no busca otro fin que marcar territorio. Ha habido controladores que se lamentaban, incluso con lágrimas en los ojos, de que les obligaran a trabajar agentes de policía armados. Pero se trata de lágrimas de cocodrilo. Darse cuenta de que el Estado cuenta con recursos para no ceder es, sin duda, un duro aterrizaje en la realidad. Pero no autoriza a hacerse el víctima ni permite invocar no se sabe qué suerte de solidaridad.
Otra cosa, naturalmente, son los recursos de que puede servirse el Estado. Por mucho que fuera necesario cortar por lo sano, la declaración de un estado de alarma y la militarización de personal civil son medidas de auténtica excepción que no deben usarse a la ligera. Aunque no se trate de un conflicto laboral, sino de un desafío a la autoridad legítima.
Lamentablemente, da la impresión de que el acto de autoridad, elogiable desde nuesto punto de vista, estuvo poderosamente influido por el pulso en que el Gobierno se ha embarcado desde antes del verano. Un pulso que, aun teniendo un fundamento sólido, parece una cortina de humo desplegada para distraer al personal. La retórica de Robin Hood no es nueva en Zapatero y sus ministros. Y cuando uno se plantea por qué no se aplica un estado de alarma a los banqueros y sus desmanes, principales culpables de la crisis, se da cuenta de que el Gobierno no tiene toda la razón.
dimecres, de desembre 08, 2010
Una victoria clara y una derrota no menos contundente
Convergència i Unió ha ganado con claridad las elecciones catalanas. Aunque no consiguió la mayoría absoluta y necesitará pactos, la rotundidad de su victoria se debe a la no menos rotunda derrota de los socialistas, así como la de sus aliados en el tripartito que ha constituido el primer gobierno de izquierdas de la Generalitat contemporánea. Ambas situaciones constituyen un reflejo especular.
CiU culminó su travesía del desierto con un triunfo inapelable. No sólo porque duplicó el número de escaños de su principal oponente, sino porque lo consiguió con una participación que, sin ser para tirar cohetes, fue más alta que en los anteriores comicios. Es más, basta con ver la distribución geográfica del voto para constatar el palizón. La federación nacionalista consiguió resultados históricos, con veinte puntos o más de ventaja, en feudos socialistas muy arraigados. En los feudos convergentes, la paliza fue avasalladora: los de Artur Mas llegaron a triplicar y hasta a cuadriplicar los sufragios socialistas.
Se comprende que el hasta ahora presidente de la Generalitat, José Montilla, haya arrojado la toalla. Si su derrota y la de sus aliados no hubiera sido contundente, la victoria de sus adversarios no parecería tan arrolladora. Llegados a estos extremos, aunque se tire de manual y se busque un efecto épico en lugar de una auténtica asunción de responsabilidad, poca salida digna queda que no sea la renuncia. Eso no quita que las tortas hayan comenzado enseguida, entre otras razones porque el relevo se ha planteado en unos términos que calificaríamos de imposibles de empeorar, si nos fuera algo en ello.
El tripartito paga, sin duda, sus defectos innatos. No se trata de que nos falte cultura de coalición. Es que ha habido momentos, bastantes, en que el gobierno catalán podía ser calificado, con toda justicia, de olla de grillos. Las disputas internas y una pésima comunicación se hacen más sangrantes cuando se comprueba que pasarán a la historia antes que la obra realizada, que no es tan negativa como algunos se empeñan en afirmar.
CiU se beneficia de ello y de haber planteado una inteligente campaña, que apelaba a la necesidad de un cambio. De un cambio tranquilo por más señas. Sólo el tiempo dirá, y no habrá que esperar mucho, si dichos propósitos eran sinceros o si el gobierno de Artur Mas actuará bajo el principio del "decíamos ayer". Pero de momento, el llamamiento ha tenido un efecto transversal de notable éxito entre el electorado.
¿Por qué? Pues porque decir que CiU ha movilizado a todo su electorado, incluido el que en 2003 y 2006 se abstuvo o se marchó a opciones de nacionalismo más radical, es quedarse corto. La contundencia de su victoria sugiere que CiU ha contado con el apoyo de electores de otras fuerzas políticas. Y es que el hartazgo del tripartito incluía a no pocos de sus mismos votantes.
Este resultado, sumado al ascenso del PP, están directamente emparentados, a su vez, con la crisis. También es ley de vida en la política que los gobiernos paguen los platos rotos de situaciones tan delicadas, aunque no sean culpa suya e incluso si han tomado medidas adecuadas (y con independencia de su resultado).
También hay que decir, sin embargo, que este último factor habrá llevado a la presidencia a Artur Mas, pero será asimismo su principal lastre. Pese a la lógica y comprensible alegría que experimenta un partido cuando llega al gobierno, cabe no olvidar que las circunstancias generales son más bien tristes. Y para afrontarlas, no basta con "pujolear".
CiU culminó su travesía del desierto con un triunfo inapelable. No sólo porque duplicó el número de escaños de su principal oponente, sino porque lo consiguió con una participación que, sin ser para tirar cohetes, fue más alta que en los anteriores comicios. Es más, basta con ver la distribución geográfica del voto para constatar el palizón. La federación nacionalista consiguió resultados históricos, con veinte puntos o más de ventaja, en feudos socialistas muy arraigados. En los feudos convergentes, la paliza fue avasalladora: los de Artur Mas llegaron a triplicar y hasta a cuadriplicar los sufragios socialistas.
Se comprende que el hasta ahora presidente de la Generalitat, José Montilla, haya arrojado la toalla. Si su derrota y la de sus aliados no hubiera sido contundente, la victoria de sus adversarios no parecería tan arrolladora. Llegados a estos extremos, aunque se tire de manual y se busque un efecto épico en lugar de una auténtica asunción de responsabilidad, poca salida digna queda que no sea la renuncia. Eso no quita que las tortas hayan comenzado enseguida, entre otras razones porque el relevo se ha planteado en unos términos que calificaríamos de imposibles de empeorar, si nos fuera algo en ello.
El tripartito paga, sin duda, sus defectos innatos. No se trata de que nos falte cultura de coalición. Es que ha habido momentos, bastantes, en que el gobierno catalán podía ser calificado, con toda justicia, de olla de grillos. Las disputas internas y una pésima comunicación se hacen más sangrantes cuando se comprueba que pasarán a la historia antes que la obra realizada, que no es tan negativa como algunos se empeñan en afirmar.
CiU se beneficia de ello y de haber planteado una inteligente campaña, que apelaba a la necesidad de un cambio. De un cambio tranquilo por más señas. Sólo el tiempo dirá, y no habrá que esperar mucho, si dichos propósitos eran sinceros o si el gobierno de Artur Mas actuará bajo el principio del "decíamos ayer". Pero de momento, el llamamiento ha tenido un efecto transversal de notable éxito entre el electorado.
¿Por qué? Pues porque decir que CiU ha movilizado a todo su electorado, incluido el que en 2003 y 2006 se abstuvo o se marchó a opciones de nacionalismo más radical, es quedarse corto. La contundencia de su victoria sugiere que CiU ha contado con el apoyo de electores de otras fuerzas políticas. Y es que el hartazgo del tripartito incluía a no pocos de sus mismos votantes.
Este resultado, sumado al ascenso del PP, están directamente emparentados, a su vez, con la crisis. También es ley de vida en la política que los gobiernos paguen los platos rotos de situaciones tan delicadas, aunque no sean culpa suya e incluso si han tomado medidas adecuadas (y con independencia de su resultado).
También hay que decir, sin embargo, que este último factor habrá llevado a la presidencia a Artur Mas, pero será asimismo su principal lastre. Pese a la lógica y comprensible alegría que experimenta un partido cuando llega al gobierno, cabe no olvidar que las circunstancias generales son más bien tristes. Y para afrontarlas, no basta con "pujolear".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)