Més sobre Cabrera

En el post anterior esmentava que havia escrit un segon article sobre l'Any Cabrera. Agraïa als organitzadors que haguessin desmentit que la cosa fos un homenatge. Afegeixo l'article aquí per ser equànime, tot i que he de confessar que l'agraïment em va sortir bastant irònic, per dir-ho d'alguna forma.






Gràcies, senyor Salvadó

Sí. Cal agrair al senyor Roc Salvadó, coordinador del congrés sobre el carlisme, que hagi dit que la commemoració del bicentenari del general Cabrera no és un reconeixement ni una exaltació del personatge. Ha calgut esperar molts mesos per escoltar a un responsable de l’Any Cabrera rectificant allò que es va manifestar el dia de la presentació: és a dir, que tot plegat era també un homenatge a tan funest personatge. Però donem-ho per ben emprat, encara que la cosa arribi gairebé a misses dites.

Honorar Cabrera hagués estat un despropòsit sense precedents. No m’agrada citar-me a mi mateix, però si llegeixen l’article que vaig publicar fa uns mesos, hi trobaran els arguments que farien vergonyós un homenatge a un individu com Cabrera. Per resumir el que llavors es deia en bastantes més paraules: Cabrera és l’element més semblant a Hitler que han produït les nostres terres en tota la seva història. I si un personatge així ha de ser mereixedor d’un homenatge és que ens fallen coses fonamentals.

Encara a aquestes alçades em costa d’entendre com a algú intel·ligent i amb carrera se li va poder escapar això de l’homenatge. És un misteri tan gros com el fet que un covard com Cabrera sigui tingut per heroï, o que un genocida de tercera regional, com és també el cas, pugui ser elevat als altars, si més no als històrics. El bocamoll que va deixar anar la idea de l’homenatge no era enginyer aeronàutic o traductor de coreà, sinó un professional de la història que no podia desconèixer la negra, la negríssima, biografia de Ramon Cabrera. No conec personalment als promotors de l’Any Cabrera, però els he sentit parlar en públic i he llegit articles i textos seus, i no em quadrava res. Va ser un simple lapsus? No ho sé i la veritat que em dono per satisfet amb l’aclariment del senyor Salvadó, que posa les coses en el seu lloc.

Deixin-me afegir, però, un parell d’idees personals que m’han quedat de tot plegat, si tenen la paciència de llegir-les. Durant molts mesos he tingut la sensació d’haver predicat en el desert. El de menys sóc jo, és clar. Una mala cosa, com una bona cosa, ho és vingui d’on vingui o la digui qui la digui. Als pobles i a les ciutats petites amb present més aviat galdós i futur incert es tendeix a glorificar el passat. No obstant, l’autoestima col·lectiva toca fons quan es recórre a personatges de tan infausta memòria. Cadascú s’enganya com vol, però és infinitament millor no tenir res a celebrar ni a recordar (que no és el cas de Tortosa, precisament) que tenir com a referents a cavernícoles com Cabrera.

Tot i que el senyor Salvadó ha salvat la cara de l’invent amb unes oportuníssimes manifestacions, durant més de mig any als seus responsables no se’ls ha estarrufat el nas ni per estornudar. Creguin-me que esparava alguna reacció. Com a mínim la d’acusar-me de ser un pèssim tortosí que no fa res pel seu poble, argument típic i previsible amb el qual no hauria estat necessàriament en desacord. Però un pot ser un tortosí de tortosinisme manifestament millorable i, en canvi, conservar un mínim de vergonya, si més no en la variant de vergonya aliena. És el mateix que l’any 1998 em va fer encendre quan el nunci del Papa va fer un sermó racista a la catedral de Tortosa o quan uns historiadors deien (tema ara aclarit) que volien fer un homenatge a un salvatge.

Plantar-se davant de situacions com aquestes no aconsegueix canviar realment res. Però molt sovint és l’única cosa decent que es pot fer. Com a mínim, diem que amb nosaltres no hi comptin. Que allò que facin, que sigui en nom propi i que als altres no ens facin passar vergonya.

Dit tot això, només em resta desitjar èxit a les activitats i a les publicacions que es tirin endavant. L’època carlina és tan interessant com qualsevol altra per a l’estudi i la discussió històrica. Confiem que, ara que els promotors no hauran de perdre el temps en homenatges, li donaran a la cosa un alt nivell acadèmic, davant del qual ens podrem admirar tots plegats.