Ser un pèssim tortosí té algun avantatge. Les ocasionals escapades a la terra on vaig néixer em permeten fer sempre algun descobriment. Sovint, descobriments petits, però mai exempts d'un mínim d'interès.
Avui, Divendres Sant, he fet una trompada de quilòmetres seguint per carretera, i aproximadament és clar, el curs de l'Ebre des d'aigües amunt de l'embassament de Riba-Roja fins a més avall de Tortosa. Les meves filles, que ja no són tortosines però escolten moltes batalletes a casa, feia una setmana que veien per televisió les "inundacions" i no callaven per anar-ho a veure. Al final, em temo que ha estat un viatge més instructiu pel seu pare que per elles.
Primer descobriment. Les desgràcies naturals (o les provocades per la malícia humana, com podrien ser molts dels incendis forestals) tenen el seu públic. Se sap que els incendis congreguen curiosos, atrets més pel moviment (bombers, helicòpters...) que pel foc per si mateix. Els aiguats provoquen un efecte similar: a un torrent que baixa mai hi falta una colla de xafarders mirant-s'ho. Per no parlar dels accidents de trànsit, que han donat lloc al concepte anomenat "efecte tafaner", TV3 dixit.
El que no m'imaginava és que un desembassament controlat fos capaç de reunir a peu de presa tal quantitat notable d'espectadors. Això és el que ens hem trobat al pantà de Riba-roja. Desenes i desenes de persones contemplant l'espectacle. Algunes, com el taxista de Barcelona que hi era amb el vehicle de treball, arribats de ben lluny.
Qualsevol persona que hagi anat alguna vegada a aquest indret sabrà reconèixer el mèrit de la cosa: la carretera que hi porta, que desprès continua fins a la Pobla de Massaluca, és el més semblant que he trobat a la carretera de "Mecanoscrit del segon orígen", aquella novel·la de Manuel de Pedrolo en què un autobús es perd per una carretera que no porta enlloc i que tampoc permet retornar. Desprès d'això, haver trobat que la zona de l'assut de Xerta semblava la Diagonal de Barcelona en hora punta ja no ens ha sorprès gaire.
Segona constatació, més que descobriment. Bona part d’aquesta expectació és conseqüència de la forma de treballar dels mitjans de comunicació, en particular de les televisions. Una riuada dóna molt de sí en termes d’imatges. I un dels criteris que empren les televisions per elegir uns temes o uns altres és el seu rendiment visual en pantalla.
No és pot negar que l’estampa del riu és espectacular aquests dies. Però la notícia, en termes de contingut, és més aviat minsa. No estem davant d’un fet ni nou ni gaire excepcional. Un desembassament preventiu és, de fet, quelcom normal. Els pantans serveixen precisament per això, no? On és la notícia, doncs? Però desprès d’una setmana d’insistir-hi i donar-hi voltes, la major part de la gent, que no ha de tenir obligatòriament coneixements sobre els cicles hidrològics, pot arribar a creure que estem davant d’un fet autènticament excepcional. I digne de ser vist, és clar.
Tercer descobriment. Podem haver plantat la cara suficient com per aturar el pla hidrològic, però continuen rient-se’n als nostres nassos en molts temes de planificació territorial. L’al·lusió que he fet abans a la carretera de Riba-roja és poca cosa en comparació amb el pont que creua l’Ebre, a l’alçada de la mateixa localitat, i que no porta enlloc. Se suposa que aquesta és una via d’evacuació en cas d’accident nuclear a Ascó, però el pont acaba en un camí desprès de passar el riu.
Ho he volgut ensenyar a les meves filles, perquè aprenguin en quina mena de país viuen, perquè no es quedin únicament amb les flors i violes que els expliquen a l’escola. Hem descobert que el camí ara està asfaltat, al menys en el primer centenar de metres, i que està retolat com a “camí de Maials”. Però jo em quedo amb el rètol que et trobes de cara quan vens des de Riba-roja. Resa textualment “pont sobre l’Ebre”. Considerant que el pont, en realitat, no va enlloc, la indicació viària no pot ser més exacta. Una altra cosa és que l’exactitud, en aquest cas, sigui sinònima de ridícul.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada