Avui dedicarem una estona a comentar una sentència del Tribunal Suprem que crida particularment l'atenció. L'alt tribunal ha fallat (quin gran verb de significat ambivalent) que la durada total d'un procès no ha de ser l'únic criteri per a determinar si hi ha hagut dilacions innecessàries. Això de les dilacions té el seu què, perquè igual serveix per lliurar-te del problema, sobretot si et dius Albert, o per aconseguir una sempre interessant indemnització.
Per això està bé que es tallin les molt florides i diverses maniobres que allarguen i allarguen les causes, especialment si un pot pagar advocats cars, i que col·lapsen objectivament els jutjats. Però la sentència té també un to d'autoabsolució que està fora de lloc.
Fa uns mesos, es van celebrar les vistes orals dels judicis oberts pels dos grans incendis forestals ocorreguts a Catalunya els anys 1994 i 1998. El primer dia, l'advocat de la companyia elèctrica acusada es va lamentar pels anys transcorreguts. No el va arribar a amonestar el tribunal, com es mereixia per cert, ja que el retard es devia bàsicament a les obstruccions practicades, amb afany digne de millor causa, pel propi lletrat i el seu client, la companyia elèctrica.
Per tant, no em sembla malament la "trompada" a tots aquells que fan tot el possible per retardar un judici i després es queixen que la justícia no funciona. És més, part de la revolcada jurídica del Suprem es refereix a qui al·lega dilacions indegudes només quan perd. També és positiva la resolució des d'aquest punt de vista.
Però a continuació la sentència es perd per camins intrincats en voler posar en el mateix sac la falta de mitjans de la justícia. Diu el Suprem que per valorar adequadament si ha existit dilació, s'ha de tenir en compte la conducta de les parts i l'actuació del tribunal, però també la disponibilitats de mitjans. I aquí ens hem de plantar, perquè una cosa és que les parts que es barallen en un judici emboliquin la troca i una de molt diferent, que el mal funcionament es justifiqui ell mateix.
Si la causa del retard d'un procés és la falta de mitjans, no hi ha millor evidència del mal funcionament de la justícia. La sentència del Suprem, tanmateix, diu en realitat tot el contrari. Si no hi havia mitjans suficients, el retard pot ser disculpable. És un argument que resultaria còmic si no fos tan greu.
2 comentaris:
Hola Toni,
Què hi ha de Penedès en xarxa?
És que m'està entrant una síndrome d'aixecada de camisa de tres parells de collons.
Veig aquest post teu i comprovo que te me'n vas pels "Cerros de Úbeda" de la justícia.
La pobresa política d'aquestes eleccions i la seva patètica campanya electoral, queden paleses en aquesta parodia de blog (Penedès en xarxa) on he caigut com un infeliç de quatre potes.
En vistes de l'interès, em sembla que m'abstindré. Per llegir les impertinències d'un jovenet carca que em critica ls formes en lloc de fer un comemtari, em sembla que val més fer mutis pel foro.
Aquest lloc de debat és un fidel reflexe del probable tansemenfotisme que regirà a les urnes el proper 9 M.
Salut!! i aire.
J. Mèlich
Mèlich, com vulguis. Penedès en xarxa no és més que un experiment per veure si els polítics es creuen el que prediquen. No és un parany ni una aixecada de camisa i per tant dubto que ningú hi caigui amb cap número de potes.
Pel que fa al fet que sigui una paròdia de bloc, no ho és més que qualsevol altre dels que et trobis per la xarxa. Com a tal experiment, el resultat és exactament el que les persones potencialment interessades vulguin. Ni més ni menys.
D'altra banda, jo al meu bloc personal continuaré publicant el que em vingui de gust. Suposo que me'n dones permís.
Publica un comentari a l'entrada