Què hauríem d'esperar de l'escola

Voldria aprofitar l'inici del curs, demà dilluns, per dir unes poques coses sobre el que hauríem d'esperar de l'escola a aquestes alçades de la pel·lícula. Qui pensi que parlaré de l'absurd calendari escolar o dels horaris decimonònics, o que esperi alguna diatriba sobre els papers que corresponen a l'escola i a la família, no cal que segueixi llegint. Tot i tenir opinions fermes al respecte, són discussions que ja no em motiven, bàsicament perquè un es cansa de lluitar contra actituds immobilistes i de conveniència i comoditat, per molt que vinguin embolcallades amb l'excusa perfecta d'allò que és millor per als nostres fills i filles.

No. Posats a no sortir-me'n, prefereixo mirar una mica per damunt de l'horitzó i buscar, si de cas, una línia d'atac que no sigui la frontal. De fer servir el cap per a alguna cosa més que portar gorra, ara, en llenguatge políticament correcte, se'n diu reflexionar. No sé si això meu són reflexions o algunes idees més o menys connexes, que se m'acuden com si fos el jenet d'un cavall desbocat. Però si algú vol compartir-les, aquí van.

Què hauriem d'esperar de l'escola del segle XXI, doncs? Doncs alguna cosa més del que habitualment n'esperem, que, diguem-ho tot, s'acaben resumint en un seguit de tòpics pobres en qualitat (tipus l'escola forma, és la família qui ha d'educar) i quantitat (no arriben ni a la mitja dotzena).

He de reconèixer que en aquestes qüestións estic bastant inspirat per un sensacional discurs que va pronunciar, aviat farà un any, el director d'un institut de Calafell. Ho vaig explicar en el meu bloc personal i si a algú li interessa pot llegir-ho clicant aquí. La meva inspiració ve del fet que el director, que atén per Manolo Gómez, va tenir l'excepcional habilitat de reunir en una breu intervenció una colla de conceptes importantíssims, explicats de la forma més senzilla i accessible possible. Però no va ser un mer resum dels tòpics a l'ús. El Manolo Gómez va saber donar algunes claus fonamentals sobre aquesta escola que hauria de ser del segle XXI i que en tants aspectes és encara la del XIX.

Em costa resumir en una frase la tesi principal d'aquell gran discurs. Més aviat he preferit extractar algunes idees fonamentals i adobar-les amb les meves opinions:

–Davant dels canvis que viu la societat, molts es resignen i com a molt intenten millorar el passat. És una qüestió cabdal, que no pot ser més sagnant si considerem que la tendència a continuar allà enrera és molt viva a l'escola, tot i les freqüents apel·lacions (retòriques?) a la renovació.

–Verbs fonamentals per a encarar el futur: transformar-se i compartir. No pot ser més evident. La societat que està naixent permet, potser per primer cop a la història, que els canvis siguin possibles des de la iniciativa pròpia, sense esperar revolucions ni altres mandangues, i de fer fàcilment la bola grossa compartint el coneixement.

–Els centres educatius no tan sols han de transmetre valors, sinó també fomentar la inquietud. No hi puc estar més d'acord. Està molt bé que els nostres infants pugin amb referents morals, però això no hauria de ser excusa per formar futurs ciutadans obedients i acrítics. En un moment en què tot és superguai (supersolidari, supersostenible...) fins al punt de no voler dir ben bé res, no hauríem d'oblidar que també ens calen persones inquietes, curioses i crítiques. Perquè al final, si ets de les persones que es queden amb la primera moto que et venen, és indiferent que la moto sigui políticament correcta.

–Igualtat d'oportunitats, equitat, cohesió social, millora de la convivència..., no han de ser meres paraules. Dit en plata, les bones intencions no serveixen per a res si no figuren en els pressupostos públics. És una argumentació que m'arriba directament al cor. És una reflexió (ja m'ha sortit la paraula de marres) que comencen a fer veus preclares de la nova esquerra europea. Són els que diuen que l'esquerra no ha de deixar el discurs de l'eficàcia com a patrimoni exclussiu de la dreta. O que reclamen que no s'ha de dir una cosa des de l'oposició i una altra des del govern: suposo que aquesta idea sonarà molt als lectors antitransvasistes d'aquest bloc. O que la generositat verba no resol els problemes pràctics, o sigui el que deia al principi d'aquest punt.

Ja sé que sembla que hagi parlat més de política que d'educació, i últimament la política cotitza molt a la baixa. Però és evident que una part del problema que està per resoldre correspon a la política. No tota, és clar. Si alguna conclusió final en treia el Manolo Gómez és que aquestes objectius haurien de ser compartits per tota la societat.