Els bancs, i uns polítics porucs sinó còmplices, són els principals responsables de l’actual crisi. Bé, també unes 400 persones que, llevat d’algun cas puntual, no sabem la cara que fan, però que són l’encarnació física de l’especulació. Ells i uns quants milers d’acòlits que els fan la feina quotidiana, és clar.
Però que aquests siguin els principals no vol dir que no hi hagi altres culpables, potser en un grau inferior. La gent, les persones normals, no som del tot innocents del que està passant. Hem viscut anys immersos en una ficció que ens venia algú altre, però que compràvem amb deler. Amb els resultats que eren de preveure i que el temps ha confirmat, perquè en aquesta vida poques hi ha més perilloses que creure’s ric.
Els paranys d’aquesta ficció han estat diversos: les hipoteques inflades, la creença que la propietat immobiliària era un patrimoni que es revaloritzaria indefinidament o el fet de viure per damunt de les nostres possibilitats de forma estructural, gràcies al crèdit presumptament barat. Però avui els voldria contar una petita faula sobre el perill de creure’s ric. Una faula real que és una de les millors metàfores sobre la crisi que conec.
El meu poble (Calafell) és un dels que més va viure la bogeria immobiliària d’anys enrera. Va haver-hi un moment en què estaven obertes 200 agències immobiliàries, quan, per exemple, només hi havia 96 botigues d’alimentació. I no és que a Calafell no mengem, és que molta gent sense antecedents, formació o experiència va voler pujar al carro d’un negoci que reportava grans beneficis. Volien fer-se rics, ni més ni menys. De vegades, sense cap altre fonament que una mescla de contemplació de l’entorn i enveja de la vairant insana: si el veí havia aconseguit tocar calers, nosaltres no podíem ser menys.
Hem viscut en una ficció de riquesa. I no hi ha res més perillós que creure’s ric
Moltes persones que tenien un negoci el van reconvertir al nou manà providencial. I el cas que els explicaré no és únic, però sí molt il·lustratiu del que pretenc explicar-los. És el cas d’un petit empresari d’un altre sector a qui les coses li anaven raonablement bé, amb un local de propietat situat per a sort seva en un lloc immillorable. Quan vaig veure que despenjaven el rètol original vaig dubtar si la cosa havia fet fallida o si era algú altre que es deixava emportar per la temptació del diner fàcil. Era la segona opció, com podran imaginar-se.
La immobiliària resultant va ser com tantes altres que van sortir com a bolets en aquella època no tan llunyana. Dues taules, quatre cadires i un expositor al minúscul aparador. Poc més que un “xiringuito”.
Però això no és el pitjor. El tema és que el propietari no havia venut encara un sol pis que ja s’havia comprat un cotxe espectacular. Més ben dit, l’havia finançat a compte de la futura riquesa. Van abundar altres manifestacions d’aquesta versió particular del compte de la lletera. Com podia un flamant empresari immobiliari viure a un ritme que no fos aquest?
El final de la faula és previsible. Estava escrit en el seu mateix inici. Les immobiliàries autènticament professionals van saber recular a temps: potser per això són les que han sobreviscut. Al protagonista d’aquesta faula, la crisi li ha passat pel damunt, com a tants altres. Ja fa dies que el cotxe va ser embargat pel banc. El local, que valia una petita fortuna gràcies al seu emplaçament, també. El rètol encara hi és, com el recordatori que presideix la porta de l’infern (abandoneu tota esperança els que entreu aquí).
I el nostre home? Doncs arruïnat i devent moltíssim al banc. Però encara amb sort perquè tenia un ofici que ha pogut tornar a exercir. Això sí, a un local de lloguer de mala mort i guanyant molt menys que abans de deixar-se dur pel que ha acabat sent un malson. Sí, és una bona metàfora que ajuda a entendre què ens ha passat. Inclòs el final.
Publicat a El 3 de Vuit (23-1-2012)
divendres, de març 23, 2012
dissabte, de març 17, 2012
El tabú de la mobilitat laboral
Però algunes qüestions que surten a la superfície dins del tsunami retallador crec que mereixen, si més no, l’honor de la discussió. Que es plantegin amb mala fe no vol dir que no siguin temes que caldria pensar-se. El més evident em sembla que és la mobilitat geogràfica dels treballadors. Sóc conscient que poso sobre la taula un autèntic tabú, però que un dia o altre (més aviat que tard, em temo) ens haurem de replantejar, i no tan sols al sector public.
Tenir feina allí on has decidit viure, o al poble on has nascut, està molt bé. Hi ha qui pensa que és una autèntica sort i també qui en fa una opció de vida, sacrificant fins i tot possibilitats professionals de prosperar. Jo no he fet aquesta opció i no me n’avergonyeixo: tinc una mica de mala consciència, però poca, perquè el romanticisme de vegades és un luxe poc pràctic. Això no m’impedeix reconèixer el mèrit i el valor, fins i tot l’heroïcitat, dels que fan aquesta aposta, no sempre fàcil i còmoda.
Però què fem quan això no és possible? Quan on vivim no hi ha feina o s’acaba la que hi havia? És una pregunta potser antipàtica, de les que trepitja ulls de poll, però penso que molt pertinent. No crec que la resposta (diguin-me neocon si volen) sigui demanar que ens facin llocs de treball allí mateix, com si nosaltres no tinguéssim res a veure amb el fet de trobar feina. Si més no, no és l’única resposta que hauria de ser possible.
Hi havia coses que eren per sempre, però aquests temps han passat i segurament no tornaran
La mobilitat laboral és una bèstia innombrable a casa nostra. Tant la geogràfica com la funcional, més potser la geogràfica. I fins a cert punt és comprensible, perquè organitzem encara les nostres vides d’acord amb un patró cultural que dificulta els trasllats. En particular, ens calen canvis profunds en la nostra mentalitat immobiliària. I assumir que els països que funcionen, fins i tot els que se n’estan sortint més bé de la crisi, són els que tenen una majoria d’habitatge en règim de lloguer (a Alemanya, frega el 60%). Entre altres motius, a banda lleis favorables als inquilins i seriositat general del mercat, perquè la mobilitat és un fet assumit. Potser no desitjat, però ben digerit com a imprescindible.
També ens calen altres canvis. Per exemple, hem d’anar-nos fent a la idea que les feines ja no són per tota la vida. Ni al mateix lloc on vam començar a treballar, ni la mateixa mena de feina. De la mobilitat funcional no se n’escaparan, temps al temps, ni els funcionaris. Un ha pogut guanyar unes oposicions per ser auxiliar administratiu a un hospital i trobar-se, passats uns anys, que ha d’empènyer lliteres a urgències. I pot ser que l’alternativa estigui entre passar a fer la segona feina (digníssima, per cert) o ser inclòs en els ERO que l’Administració acabarà fent a tot arreu i en totes les categories o nivells.
El panorama no és per tirar coets, però seria ingenu pensar una altra cosa. El temps en què certes coses eren possibles, i podien ser per sempre, han passat i segurament no tornaran. Acceptada aquesta premissa potser sigui millor tenir a l’abast alternatives que poguem controlar i gestionar nosaltres mateixos, més que no imposicions que ens “gestionin” altres.
dilluns, de març 12, 2012
He tornat a fer de periodista després de més de quinze anys
I saben perquè? Perquè tot i que uso eines periodístiques, també en faig servir moltes que no en són. Quan ajudo a preparar el qüestionari d'una enquesta d'opinió, què hi té a veure això amb el periodisme? Quan organitzo una campanya publicitària o dissenyo un anunci, què hi té a veure això amb el periodisme? Quan aconsello un client com ha de menar la seva relació amb els mitjans de comunicació, què hi té a veure això amb el periodisme?
I encara que usi eines periodístiques, no és per fer periodisme. Un col·lega de fatigues va explicar-m'ho un cop amb una metàfora més o menys entenedora. Una cosa és engegar-li un tret a algú, i una de molt diferent ser el cirurgià que extreu la bala i cus la ferida. Tot té a veure amb la bala, sí, però les professions no poden ser més diferents.
Els explico tot això perquè he tornat a fer de periodista per un moment. I perquè continuaré fent-ho amb caràcter puntual en els propers temps. Aquest divendres passat, vaig publicar al setmanari de Tortosa "La Veu de l'Ebre" una entrevista. Una entrevista autèntica, amb un periodista que pregunta i un entrevistat que contesta. I mentre res no es torci en faré una al mes. Els entrevistats seran, en principi, persones nascudes a les Terres de l'Ebre que estan "exiliades" professionalment a altres llocs del país o, fins i tot, de l'estranger. Al damunt de tot, la imatge mostra la primera.
M'ha agradat molt tornar a exercir la professió original que vaig elegir. Ni que sigui per unes hores, he recuperat l'alegria (era una alegria, sí) d'explicar coses. Una part de l'alegria ve del fet que he tornat a exercir el periodisme en la publicació on vaig començar a escriure notícies, fa ja trenta anys (com passa el temps) quan era un adolescent que pràcticament encara no s'afaitava.
La premsa no passa per bons moments, i la comarcal encara menys. La crisi s'acarnissa especialment amb mitjans modestos, que no tenen el mateix coixí financer ni la influència (capaç de generar ingressos) dels grans mitjans de masses. Però igual que necessitem qui ens expliqui què passa al món, ens cal també algú que ens expliqui què passa al costat de casa. Una altra cosa és que haguem de canviar les formes d'explicar-ho i els canals a usar, tot sabent també que avui el consumidor d'informació no necessita obligatòriament intermediaris.
La meva contribució és modesta (una entrevista al mes), però ara que calen moltes mans per apuntalar les coses, aquí estan les meves per ajudar en la mesura del possible. No obstant, més enllà d'aquestes consideracions, el que volia compartir són les emocions que m'ha produït tornar als orígens. Per moltes voltes que faci el món, i per lluny que ens hagi portat la vida, oblidar d'on venim és imperdonable. Diuen que de vegades el romanticisme és un luxe i que s'ha de ser pràctic. Però hi ha moments que creus, i sents, que no.
diumenge, de març 11, 2012
El bloc dels exalumnes de la Mercè de Tortosa, l'escola pública més antiga de Catalunya, arriba a les 400.000 visites
Una de les experiències digitals més peculiars dels darrers temps a les Terres de l’Ebre, el bloc dels exalumnes de la Mercè de Tortosa acaba d’assolir 400.000 visites. La fita s’ha superat quan falten pocs dies perquè el bloc compleixi quatre anys de presència a la xarxa (els complirà el proper 5 d’abril). Són 400.000 visites comptabilitzades en termes de pàgines vistes. L’estadística de visites úniques (que resumeix en una totes les que faci un usuari en el termini d’una hora) se situa en les 135.000.
Nascut arran de la gran trobada d’exalumnes que va celebrar-se el 7 de juny de 2008, el bloc ha esdevingut un punt de trobada de moltes persones amb independència que passessin o no per les aules de la que és l’escola pública més antiga de Catalunya. La recuperació i salvaguarda de fotos antigues de l’escola, que la responsable última de la gran eclosió d’aquest bloc, és avui la principal activitat d’aquest espai d’internet.
Un terç de les visites van produir-se en els primers mesos, al caliu de la trobada d’exalumnes i de les emocions que va despertar poder trobar-se amb companys que potser feia trenta anys a qui no es veia. En poques setmanes el bloc va multiplicar per cinc les visites que tenia el de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, en una època de mobilitzacions per les “captacions temporals” per la sequera.
Això no treu cap valor a la defensa de l’Ebre, és clar. Només vol dir que l’internet que coneixem com a 2.0, o amb el nom de xarxes socials, permet fer grans coses i que mobilitzen molta gent des d’iniciatives molt modestes i sense cost econòmic. I el que més singular és que els protagonistes d’aquesta experiència eren en origen persones de més de 40 anys, analfabets digitals en bona mesura i residents a un territori amb una escletxa digital molt acusada.
El bloc va néixer com a bloc cooperatiu. És a dir, un bloc on pengen continguts diverses persones. Ha arribat a tenir 80 autors simultanis. Actualment, hi ha un grup de col·laboradors més reduït, que es dedica bàsicament a la recerca i documentació d’imatges escolars. Entre les joies gràfiques que el bloc ha publicat en aquests quatre anys, la més antiga, publicada aquest mateix mes de març, data del 1895. Una selecció d’aquestes imatges va convertir-se ara fa dos anys en una exposició itinerant que ha recorregut tota Tortosa i altres municipis de les Terres de l’Ebre i que ara encara un camí a altres indrets de Catalunya.
La recuperació de la memòria escolar és una contribució a la memòria històrica local. Les fotos que hem anat a buscar a casa dels pares o dels avis retraten socialment diferents èpoques de la història de Tortosa del darrer segle i escaig.
I no tan sols això. El bloc és la principal eina amb què treballen els ex-alumnes de la Mercè en el seu objectiu de donar suport a l’actual escola. Un exemple recent ha estat la participació en la campanya per recollir llibres per la biblioteca del centre.
dissabte, de març 03, 2012
Prou hipocresies amb això d'Eurovegas
No estic a favor del projecte Eurovegas (és pa per avui i gana per demà), però crec que hauríem de deixar-nos d'hipocresies. Ja concedim, via sicav, exempcions fiscals del 99% als grans capitals i patrimonis. A Port Aventura ja vam expropiar terrenys per a un negoci privat. Tenim una reforma laboral que ja ha "relaxat" els convenis i facilitat l'acomiadament a bon preu. I donem tracte fiscal preferent a certs treballadors estrangers (o si no, Hisenda mira cap a una altra banda), com futbolistes o alts executius.
L'Estat ha avalat un munt de projectes empresarials fracassats o que han estat deslocalitzats un cop amortitzat el regal de les finances públiques. La prostitució no tan sols està permesa, sinó que tolerem el proxenetisme (que sí que està penat) perquè els prostíbuls es treuen llicència municipal com a hotels. No ens agrada la ludopatia, però som el segon país de tot el món en despesa en joc.
Ens escandalitzem que els menors puguin entrar als casinos, però dissimulem quan entren a les places de bous. I pel que fa al tabac, tenim una llei molt radical i que, miraculosament, funciona prou bé; però l'anterior era una llei antitabac tan fantàstica que permetia fumar a tot arreu.
Per tant, què vol dir ara que ens sembli una immoralitat això de Las Vegas? Si la immoralitat aquest país la practica cada dia des de fa un munt d'anys.
L'Estat ha avalat un munt de projectes empresarials fracassats o que han estat deslocalitzats un cop amortitzat el regal de les finances públiques. La prostitució no tan sols està permesa, sinó que tolerem el proxenetisme (que sí que està penat) perquè els prostíbuls es treuen llicència municipal com a hotels. No ens agrada la ludopatia, però som el segon país de tot el món en despesa en joc.
Ens escandalitzem que els menors puguin entrar als casinos, però dissimulem quan entren a les places de bous. I pel que fa al tabac, tenim una llei molt radical i que, miraculosament, funciona prou bé; però l'anterior era una llei antitabac tan fantàstica que permetia fumar a tot arreu.
Per tant, què vol dir ara que ens sembli una immoralitat això de Las Vegas? Si la immoralitat aquest país la practica cada dia des de fa un munt d'anys.
dissabte, de febrer 25, 2012
Pensen que som imbècils?
Tinc una petita empresa de consultoria que treballa per alguns ajuntaments. Només altres persones en aquesta situació saben el drama que representa en aquests moments cobrar la feina feta. Estaria encantat que em paguessin a sis o fins i tot nou mesos. Perquè hi ha casos que cobro a 15 mesos, i encara perquè hi hagut pel mig alguna línia ICO per ajudar els ajuntaments a fer net, si més no en part.
En el meu top ten particular, tinc una factura de feines que vaig fer l’any 2008, però que no vaig aconseguir facturar fins l’abril de 2011. Els mètodes de dilació de l’Administració són molt eficaços, quan convé, com poden comprovar. La factura no l’he cobrat encara. M’han arribat a posar en qüestió les feines fetes, argumentant que no havien estat totes les contractades, per tal de rebaixar l’import a pagar. Tot això, de forma verbal, perquè qualsevol comunicació escrita hauria pogut donar base a accions legals. Jo m’he mantingut ferm, és clar, però la realitat és que no he cobrat, ni sé quan ho faré.
Lògicament, la tributació derivada d’aquesta i altres factures s’ha efectuat i pagat fa ja molt emps. Si comptéssim a més el cost financer del retard, arribaríem a la conclusió que no és que no ens surti a compte treballar, és que hi perdem diners.
A dreta llei, podríem reclamar interessos de demora. Però saben què passa? Que ningú vol perdre clients quan les coses van tal maldades. Però és que, a més, serviria de ben poc. Què farem si un client no ens els abona? Incórrer en noves despeses per tirar endavant una demanda que pot allargar-se eternament i que, fins i tot si la guanyes, també et representarà en la pràctica perdre el client? No, això si de cas és per a grans empreses, que poden pagar bons advocats i que tenen un coixí financer a anys llum del nostre.
L’Administració morosa diu que vol pagar, però en unes condicions en què encara farà negoci.
Per això, l’anunci del govern central d’avalar els ajuntaments perquè puguin liquidar els deutes acumulats amb els proveïdors m’ha semblat, a primera vista, una excel·lent idea. La morositat ha fet plegar un munt de petites empreses i autònoms (ja saben, la columna vertebral de l’economia del país), també perquè l’aixeta del crèdit és tancada. Que l’administració es posi al dia amb els seus pagaments segurament evitarà, o si més no pal·liarà, que el desastre es faci encara més gros.
Però saben què passa? Que les bones intencions governamentals estan plenes de paranys. En primer lloc, ens diuen que si fem una quitança tindrem prioritat a l’hora de cobrar. I no és que em sembli mala idea, tot i que penso que només ens faltava això, perquè arriba un moment que es tracta de recuperar tot el que puguis d’allò que ja donaves pràcticament per perdut. El problema és que no es contempla, o en tot cas no ho diuen, una quitança proporcional dels impostos (singularment l’IVA) que ja vam liquidar en el seu dia a compte de les factures impagades.
I saben quin és el segon parany? Que el govern vol fer intervenir la banca privada per finançar els pagaments. El ministre d’Hisenda deia que no caldria anar a l’Ajuntament a reclamar, que n’hi hauria prou d’anar al banc. I és clar, el banc facilitarà el tràmit de franc? Doncs no, però ningú no aclareix quin es farà càrrec de la broma. Em temo molt que haurem de ser els que volem cobrar. És a dir, que no tan sols no cobrarem interessos per la demora, sinó que n’haurem de pagar. El món a l’inrevés.
Que Hisenda es quedi un IVA que no li correspon no és l’únic engany. Què passarà amb les factures pendents d’empreses i autònoms que ja han desaparegut? Podrà reclamar algú o tot això que s’estalviaran? És molt fort: les mateixes administracions moroses fent negoci el dia que es decideixen a pagar. I després no ens agrada que ens diguin que no som un país seriós. Un país amb molts cracks per metre quadrat és el que som.
En el meu top ten particular, tinc una factura de feines que vaig fer l’any 2008, però que no vaig aconseguir facturar fins l’abril de 2011. Els mètodes de dilació de l’Administració són molt eficaços, quan convé, com poden comprovar. La factura no l’he cobrat encara. M’han arribat a posar en qüestió les feines fetes, argumentant que no havien estat totes les contractades, per tal de rebaixar l’import a pagar. Tot això, de forma verbal, perquè qualsevol comunicació escrita hauria pogut donar base a accions legals. Jo m’he mantingut ferm, és clar, però la realitat és que no he cobrat, ni sé quan ho faré.
Lògicament, la tributació derivada d’aquesta i altres factures s’ha efectuat i pagat fa ja molt emps. Si comptéssim a més el cost financer del retard, arribaríem a la conclusió que no és que no ens surti a compte treballar, és que hi perdem diners.
A dreta llei, podríem reclamar interessos de demora. Però saben què passa? Que ningú vol perdre clients quan les coses van tal maldades. Però és que, a més, serviria de ben poc. Què farem si un client no ens els abona? Incórrer en noves despeses per tirar endavant una demanda que pot allargar-se eternament i que, fins i tot si la guanyes, també et representarà en la pràctica perdre el client? No, això si de cas és per a grans empreses, que poden pagar bons advocats i que tenen un coixí financer a anys llum del nostre.
L’Administració morosa diu que vol pagar, però en unes condicions en què encara farà negoci.
Per això, l’anunci del govern central d’avalar els ajuntaments perquè puguin liquidar els deutes acumulats amb els proveïdors m’ha semblat, a primera vista, una excel·lent idea. La morositat ha fet plegar un munt de petites empreses i autònoms (ja saben, la columna vertebral de l’economia del país), també perquè l’aixeta del crèdit és tancada. Que l’administració es posi al dia amb els seus pagaments segurament evitarà, o si més no pal·liarà, que el desastre es faci encara més gros.
Però saben què passa? Que les bones intencions governamentals estan plenes de paranys. En primer lloc, ens diuen que si fem una quitança tindrem prioritat a l’hora de cobrar. I no és que em sembli mala idea, tot i que penso que només ens faltava això, perquè arriba un moment que es tracta de recuperar tot el que puguis d’allò que ja donaves pràcticament per perdut. El problema és que no es contempla, o en tot cas no ho diuen, una quitança proporcional dels impostos (singularment l’IVA) que ja vam liquidar en el seu dia a compte de les factures impagades.
I saben quin és el segon parany? Que el govern vol fer intervenir la banca privada per finançar els pagaments. El ministre d’Hisenda deia que no caldria anar a l’Ajuntament a reclamar, que n’hi hauria prou d’anar al banc. I és clar, el banc facilitarà el tràmit de franc? Doncs no, però ningú no aclareix quin es farà càrrec de la broma. Em temo molt que haurem de ser els que volem cobrar. És a dir, que no tan sols no cobrarem interessos per la demora, sinó que n’haurem de pagar. El món a l’inrevés.
Que Hisenda es quedi un IVA que no li correspon no és l’únic engany. Què passarà amb les factures pendents d’empreses i autònoms que ja han desaparegut? Podrà reclamar algú o tot això que s’estalviaran? És molt fort: les mateixes administracions moroses fent negoci el dia que es decideixen a pagar. I després no ens agrada que ens diguin que no som un país seriós. Un país amb molts cracks per metre quadrat és el que som.
dissabte, de febrer 11, 2012
Spanair i la ficció de país que tenim
Les institucions catalanes han enterrat 170 milions d’euros en l’aventura d’Spanair. Bé, 170 milions era el recompte en el moment d’escriure aquestes línies. És possible que la xifra augmenti quan s’hagin de liquidar els crèdits avalats pel govern. Les institucions diuen que tornarien a fer-ho perquè creuen que estava més que justificat. Naturalment, és molt fàcil criticar a posteriori una operació que ha sortit malament. Però no hauríem de renunciar a fer-nos algunes preguntes antipàtiques i contra corrent, de l’estil de si els vols transoceànics són tanta qüestió de vida o mort.
Tampoc hauríem d’enganyar-nos pensant que la culpa és tota de Madrid. Perquè que el complex d’interessos polítics i econòmics que anomenem Madrid no sigui precisament innocent, no ens converteix automàticament a nosaltres en els bons de la pel·lícula.
Cal admetre que hi ha un problema de fons que té a veure molt amb Madrid: tenir una companyia aèria no serveix de res si els aeroports ens els gestionen altres. British Airways és l’aerolínia de referència a Londres; Air France, a París; Lufthansa, a Frankfurt... A Barcelona són els interessos d’Iberia i tot el que això comporta, inclosa l’“especialització” del Prat en vols de baix cost i turisme de motxilla. Entenen la diferència?
Però hi ha un altre problema greu. I greu perquè no és aliè, sinó propi. Un problema de model de país, en nom del qual es justifica qualsevol decisió. El mateix govern que es manifesta satisfet de la picada de dits, i que la repetiria sense dubtar, ha reduït a la mínima expressió la línia de ferrocarril de la Pobla de Segur, per tal d’estalviar 700.000 euros. No cal que agafin la calculadora. Ja els ho dic jo: 243 vegades menys que el que s’ha llençat a Spanair.
No tota la culpa és de Madrid. Una part és nostra
i del model de país que tenim
No tinguin cap dubte que el tren de la Pobla de Segur és deficitari, com qualsevol altre ferrocarril per cert. I segur que les alternatives per carretera seran més sostenibles, sobretot si ho miren únicament des d’un punt de vista econòmic.
Però aquests dos episodis, pràcticament simultanis tot i que han ocupat espais molt diferents als mitjans de comunicació, ens il·lustren en quina mena de país vivim. Tenim capitals on es concentren els serveis i les oportunitats i més renda per càpita. I un rerapaís on s’apila tot allò que molesta o fa lleig i on es pot retallar a plaer perquè són quatre gats amb poc pes electoral.
Hi ha un tercer episodi que demostra aquesta tesi més enllà de qualsevol dubte: l’exigència que el metro de Barcelona (que financem també els que no hi vivim) perdi una picossada prologant el servei els dies que el Barça juga de nit. És normal la demanda amb la que està caient? No, però veurem el temps que aguanten les administracions la pressió.
És solidaritat a l’inrevès? Podria ser, per més forassenyat que sembli. Ara bé, tot i admetre que les capitals han de ser mimades en alguna mesura com a locomotores dels països, un no pot evitar pensar que tenim un problema seriós, que potser no solucionarà ni la independència.
Publicat a El 3 de Vuit (24-2-2012)
Tampoc hauríem d’enganyar-nos pensant que la culpa és tota de Madrid. Perquè que el complex d’interessos polítics i econòmics que anomenem Madrid no sigui precisament innocent, no ens converteix automàticament a nosaltres en els bons de la pel·lícula.
Cal admetre que hi ha un problema de fons que té a veure molt amb Madrid: tenir una companyia aèria no serveix de res si els aeroports ens els gestionen altres. British Airways és l’aerolínia de referència a Londres; Air France, a París; Lufthansa, a Frankfurt... A Barcelona són els interessos d’Iberia i tot el que això comporta, inclosa l’“especialització” del Prat en vols de baix cost i turisme de motxilla. Entenen la diferència?
Però hi ha un altre problema greu. I greu perquè no és aliè, sinó propi. Un problema de model de país, en nom del qual es justifica qualsevol decisió. El mateix govern que es manifesta satisfet de la picada de dits, i que la repetiria sense dubtar, ha reduït a la mínima expressió la línia de ferrocarril de la Pobla de Segur, per tal d’estalviar 700.000 euros. No cal que agafin la calculadora. Ja els ho dic jo: 243 vegades menys que el que s’ha llençat a Spanair.
No tota la culpa és de Madrid. Una part és nostra
i del model de país que tenim
No tinguin cap dubte que el tren de la Pobla de Segur és deficitari, com qualsevol altre ferrocarril per cert. I segur que les alternatives per carretera seran més sostenibles, sobretot si ho miren únicament des d’un punt de vista econòmic.
Però aquests dos episodis, pràcticament simultanis tot i que han ocupat espais molt diferents als mitjans de comunicació, ens il·lustren en quina mena de país vivim. Tenim capitals on es concentren els serveis i les oportunitats i més renda per càpita. I un rerapaís on s’apila tot allò que molesta o fa lleig i on es pot retallar a plaer perquè són quatre gats amb poc pes electoral.
Hi ha un tercer episodi que demostra aquesta tesi més enllà de qualsevol dubte: l’exigència que el metro de Barcelona (que financem també els que no hi vivim) perdi una picossada prologant el servei els dies que el Barça juga de nit. És normal la demanda amb la que està caient? No, però veurem el temps que aguanten les administracions la pressió.
És solidaritat a l’inrevès? Podria ser, per més forassenyat que sembli. Ara bé, tot i admetre que les capitals han de ser mimades en alguna mesura com a locomotores dels països, un no pot evitar pensar que tenim un problema seriós, que potser no solucionarà ni la independència.
Publicat a El 3 de Vuit (24-2-2012)
divendres, de gener 27, 2012
Passejar pel món la diabetis
Hi ha un parell de persones, autèntics corcons, que em pregunten, amb insistència digna de millor causa, perquè “passejo” pel món la meva diabetis. He tingut obert un bloc sobre el tema i n’he parlat a un munt de fòrums públics. També vaig encapçalar una campanya contra Ryanair perquè una de les seves brillants idees era una flagrant discriminació contra els diabètics. Vaig arribar a sortir a TV3. Si les meves àvies haguessin viscut n’haurien estat molt orgulloses.
Sembla com si ser diabètic fos una mena d’estigma que cal portar en silenci. Tinc la impressió que la cosa va més enllà del repelús que una malaltia, sobretot si és crònica, pot produir en alguna ànima sensible (esbiaixadament sensible, hauríem de dir). Però a banda del dret que ens assisteix a dir el que creguem oportú, tenim també el de queixar-nos quan calgui. I cal molt sovint. Aquí he volgut resumir en els següents punts perquè ho faig.
Perquè no vull que ningú em tingui llàstima. És allò que algú t’insisteix ad nauseam que tastis el pastís, no s’atura ni quan li dius que no menges dolç i al final li has de dir que ets diabètic. I llavors va i et solta: “Perdona, no ho sabia. No saps com ho sento”. I tu t’has d’aguantar per no dir-li que no cal que senti res. Que tens una malaltia, per tota la vida per més senyes, però que no ets un malalt. Que fas una vida perfectament normal i que et poden fer falta coses, però no la llàstima de ningú.
Perquè les imbecilitats estil Ryanair són una minúcia en comparació amb algunes discriminacions serioses de debò que patim els diabètics.
Perquè estic cansat de la pel·lícula de por que significa contractar o renovar una assegurança sanitària quan ets diabètic. Per no parlar de la befa que significa que les asseguradores es presentin públicament com el súmmum de la responsabilitat social perquè ha llançat una almoïna a algun projecte d’investigació, preferentment si és mediàtic, i després tractin a puntades de peu els seus propis clients.
Tinc una malaltia, però no em considero un malalt.
Ara, que no se’m pixin a la cara.
Perquè no és just que els diabètics no puguem accedir a certs llocs de treball de l’Administració, perquè n’estem exclosos. Perquè l’Estat ens considera invàlids a priori, donant per suposades circumstàncies que no tenen perquè passar. I perquè, contradictòriament, no ens considera invàlids per a cobrar una pensió. Ep, no és que vulgui cobrar cap prestació, perquè ja he dit que no estic malalt, tot i tenir una malaltia. És que algú s’hauria de fer mirar tals contrasentits.
Perquè n’estic tip de professionals sanitaris que es pensen que tens diabetis per gust. Que si fos contagiosa, gairebé te l’hauries contagiat expressament per tocar la pera i fastidiar-los els seus plàcids torns de visita. Bé, no sé si ho pensen, però ho sembla quan t’insinuen que ets diabètic pels excessos que has comés. Molt sovint, abans de preguntar-te si tens antecedents familiars i plantejar-se si, al menys en part, la teva diabetis podria ser hereditària.
Perquè les llistes d’espera per fer-te proves vitals relacionades amb algunes de les pitjors complicacions possibles de la diabetis, són d’escàndol. I perquè, en general, el sistema actua sota el principi que els diabètics, com tots els crònics, no tenim pressa ja que el nostre problema és per tota la vida.
Perquè no em dóna la gana que una empresa se’m pixi a la cara i gosi fer-ho emparant-se en el pretext que em cobra barat el seu producte o servei. Haurem de recordar que hi ha mínims irrenunciables encara que t’ho regalin?
I perquè callar és el pitjor que podem fer quan ens sentim agredits. Fer sentir la nostra veu no és inútil. De vegades, s’obren miracles. Però fins i tot quan no serveix per res, serveix si més no per deixar clar que amb nosaltres no hi comptin, que les rucades que facin no les poden fer en nom nostre o amb el nostre assentiment, i que la vergonya que s’hagi de passar la passaran ells.
I, finalment, perquè de vegades no és dolent enrecordar-se’n d’allò que a un el toca personalment. Com que me n’he fet un tip de mullar-me personalment i de fer mullar la meva empresa en moltes causes solidàries (de vegades donant suport nominal, però gairebé sempre posant-hi feina i hores, o directament diners), em puc donar el luxe de preocupar-me per un problema que m’afecta, sense haver-me de sentir si no seré una mica egoïsta.
Publicat a El 3 de Vuit (20-1-2012)
Algunes dades a més de l'article.
La meva diabetis és de tipus 2 (o no insulinodependent), potser més còmoda pel que fa al tractament (pastilles en comptes d'injeccions). Però molt cabrona en el diagnòstic, perquè pots passar anys tenint-la sense que es faci evident i per les moltes complicacions que pot comportar (bastanta part pel retard en el diagnòstic).
Aquesta va ser la intervenció "estelar" que vaig fer a "Els Matins" de TV3, el març del 2009.
Sembla com si ser diabètic fos una mena d’estigma que cal portar en silenci. Tinc la impressió que la cosa va més enllà del repelús que una malaltia, sobretot si és crònica, pot produir en alguna ànima sensible (esbiaixadament sensible, hauríem de dir). Però a banda del dret que ens assisteix a dir el que creguem oportú, tenim també el de queixar-nos quan calgui. I cal molt sovint. Aquí he volgut resumir en els següents punts perquè ho faig.
Perquè no vull que ningú em tingui llàstima. És allò que algú t’insisteix ad nauseam que tastis el pastís, no s’atura ni quan li dius que no menges dolç i al final li has de dir que ets diabètic. I llavors va i et solta: “Perdona, no ho sabia. No saps com ho sento”. I tu t’has d’aguantar per no dir-li que no cal que senti res. Que tens una malaltia, per tota la vida per més senyes, però que no ets un malalt. Que fas una vida perfectament normal i que et poden fer falta coses, però no la llàstima de ningú.
Perquè les imbecilitats estil Ryanair són una minúcia en comparació amb algunes discriminacions serioses de debò que patim els diabètics.
Perquè estic cansat de la pel·lícula de por que significa contractar o renovar una assegurança sanitària quan ets diabètic. Per no parlar de la befa que significa que les asseguradores es presentin públicament com el súmmum de la responsabilitat social perquè ha llançat una almoïna a algun projecte d’investigació, preferentment si és mediàtic, i després tractin a puntades de peu els seus propis clients.
Tinc una malaltia, però no em considero un malalt.
Ara, que no se’m pixin a la cara.
Perquè no és just que els diabètics no puguem accedir a certs llocs de treball de l’Administració, perquè n’estem exclosos. Perquè l’Estat ens considera invàlids a priori, donant per suposades circumstàncies que no tenen perquè passar. I perquè, contradictòriament, no ens considera invàlids per a cobrar una pensió. Ep, no és que vulgui cobrar cap prestació, perquè ja he dit que no estic malalt, tot i tenir una malaltia. És que algú s’hauria de fer mirar tals contrasentits.
Perquè n’estic tip de professionals sanitaris que es pensen que tens diabetis per gust. Que si fos contagiosa, gairebé te l’hauries contagiat expressament per tocar la pera i fastidiar-los els seus plàcids torns de visita. Bé, no sé si ho pensen, però ho sembla quan t’insinuen que ets diabètic pels excessos que has comés. Molt sovint, abans de preguntar-te si tens antecedents familiars i plantejar-se si, al menys en part, la teva diabetis podria ser hereditària.
Perquè les llistes d’espera per fer-te proves vitals relacionades amb algunes de les pitjors complicacions possibles de la diabetis, són d’escàndol. I perquè, en general, el sistema actua sota el principi que els diabètics, com tots els crònics, no tenim pressa ja que el nostre problema és per tota la vida.
Perquè no em dóna la gana que una empresa se’m pixi a la cara i gosi fer-ho emparant-se en el pretext que em cobra barat el seu producte o servei. Haurem de recordar que hi ha mínims irrenunciables encara que t’ho regalin?
I perquè callar és el pitjor que podem fer quan ens sentim agredits. Fer sentir la nostra veu no és inútil. De vegades, s’obren miracles. Però fins i tot quan no serveix per res, serveix si més no per deixar clar que amb nosaltres no hi comptin, que les rucades que facin no les poden fer en nom nostre o amb el nostre assentiment, i que la vergonya que s’hagi de passar la passaran ells.
I, finalment, perquè de vegades no és dolent enrecordar-se’n d’allò que a un el toca personalment. Com que me n’he fet un tip de mullar-me personalment i de fer mullar la meva empresa en moltes causes solidàries (de vegades donant suport nominal, però gairebé sempre posant-hi feina i hores, o directament diners), em puc donar el luxe de preocupar-me per un problema que m’afecta, sense haver-me de sentir si no seré una mica egoïsta.
Publicat a El 3 de Vuit (20-1-2012)
Algunes dades a més de l'article.
La meva diabetis és de tipus 2 (o no insulinodependent), potser més còmoda pel que fa al tractament (pastilles en comptes d'injeccions). Però molt cabrona en el diagnòstic, perquè pots passar anys tenint-la sense que es faci evident i per les moltes complicacions que pot comportar (bastanta part pel retard en el diagnòstic).
Aquesta va ser la intervenció "estelar" que vaig fer a "Els Matins" de TV3, el març del 2009.
dimarts, de gener 17, 2012
Importa haver estat franquista?
Quan va morir Carles Sentís vaig començar a escriure aquest article. No estava molt segur de trepitjar segons quins ulls de poll d’aquesta Disneylàndia que anomenen Transició. Però la mort de Manuel Fraga m’ha fet treure del congelador aquelles idees. I la resposta a la pregunta del títol és evident: no, no importa en absolut haver estat franquista.
I no ho dic perquè conspicus franquistes morin plàcidament al llit, sense haver respost mai de la seva actuació. El dictador va acabar els seus dies exactament així i seria fins i tot una mica injust carregar tota la responsabilitat als que van ser els seus subordinats, més o menys entusiastes, més o menys oportunistes davant del canvi.
No, si penso que no importa gens haver estat franquista és perquè molts franquistes han continuat en posicions destacades a la vida pública des de la mort de Franco ençà. Com si res hagués passat. Alguns han arribat a acumular més anys de “servei” en l’actual etapa que durant la dictadura. A cap país que ha patit règims autoritaris (substituïts per una democràcia real, no per una paròdia) ningú pot imaginar-se que els hereus del dictador tinguin algun recorregut polític si no és passat moooooooolt temps...
La Transició no va ser tan modèlica i per això el passat continua donant problemes
La Transició no va ser tan modèlica, però cal admetre que potser els pares i els avis dels que avui tenim quaranta i escaig anys no van poder aconseguir res millor. És molt fàcil criticar sense atendre les circumstàncies del moment. Però per molt injusta que sigui la retrospectiva, que és molt còmoda perquè no s’equivoca, cal dir també que no tot es va fer bé i que, com a conseqüència, hi ha qüestions que encara ens peten a la cara.
I és per això que l’aministia de facto que va beneficiar els franquistes no és el més greu de la qüestió. El més fotut és que a alguns els hem acabat construint un historial democràtic net i polit. Ja no és que lloem (bé, això qui ho faci) la seva contribució a un canvi tranquil. És que fins i tot maquillem les seves ombres més negres. No sé si és per autoengany o perquè ens sap greu parlar malament dels morts, però hi ha coses incomprensibles.
Només un exemple. Quan va morir Carles Sentís, la necrològica que en va fer TV3 va ser per caure de cul. Van arribar a citar el seu paper durant la Generalitat republicana (periodista d’una publicació catalanista i fins i tot secretari d’un conseller d’ERC), i d’aquí van saltar a la redita Transició, quan va ser diputat de la UCD i un dels molts que diuen que van portar Tarradellas de l’exili. Els càrrecs de Sentís durant el franquisme van ser relativament menors, sí, però és normal ocultar-los? Ara, com han d’escriure'n honestament uns periodistes que el van elegir el seu president i el consideraven un mestre?
Hem de recordar l’elevació als altars de Juan Antonio Samaranch? Mal que mal, Fraga, sense penedir-se realment de res, va fer una determinada feina que va ajudar a consolidar l’actual règim espanyol. Si més no, la de domesticar una part de la dreta més feréstega. Algú pot recordar què va fer Samaranch, a banda de comprar-se el perdó regalant els Jocs Olímpics a Barcelona?
Potser el perdó als franquistes no hauria d’haver estat universal. Si més no, se’ls hauria pogut condonar el seu paper en la repressió a canvi de retirar-se de la vida pública. Sempre m’ha admirat la forma amb què Sudàfrica va encarar la veritat de l’apartheid. Un cop investigat el paper de cadascú (inclòs el dels grups negres que havien optat pel terrorisme) es convocava als implicats i se’ls donava a triar. Si es retiraven dels càrrecs públics, quedaven lliures. Si no, l’expedient passava al fiscal. Unes quantes persones que no van voler penedir-se van acabar engarjolades. Però el més important és que va quedar demostrat que per fer net no calia tancar ningú a la presó. Potser per això ara a Sudàfrica el passat està ben paït i no dóna problemes. No com aquí.
Publicat a El 3 de Vuit (20-1-2012)
dissabte, de desembre 24, 2011
Què hi fem a l'Afganistan?
Periòdics incidents ens recorden de tant en tant que el món occidental, des de fa deu anys, continua immers a l’Afganistan en una guerra molt difusa i misteriosa. Més que la d’Iraq, que ens diuen que ha anat de baixa, sense que poguem comprovar, més aviat el contrari, que així és. I, per tant, és legítim preguntar-nos què hi fem exactament per aquella contornia.
Diré d’entrada que no estic en desacord en escampar pel món la democràcia i les seves moltes virtuts. Tot el contrari. Si ho raonem bé, ni tan sols estic en contra d’escampar-la a canonades, fins i tot a qui no la vulgui. Però en aquest cas, cal fer-se dues preguntes. A saber: Quina democràcia estem escampant? I perquè no l’escampem, a bones o a males, a les moltes dictadures que deixem excloses de tan noble política, potser perquè ens surt més a compte tenir-les com a amigues?
La segona pregunta és contesta ella mateixa. La primera, en canvi, genera una nova pregunta: quina mena de democràcia és la que té guanyador fixe, sabut per anticipat abans que obri la primera urna? Perquè les coses funcionen així, i sota l’atentíssima mirada dels ocupants occidentals.
Arribats aquí, si a l’Afganistan les canonades no asseguren la llibertat més que de blablabla, hem de repetir la pregunta inicial: què hi fem exactament allà? Se m’acuden dos pretexts. Estem lluitant contra el terrorisme i/o estem fent que els afganesos visquin millor. Totes dues qüestions mereixen també un breu comentari.
Lamento dir que això de la lluita contra el terrorisme s’assembla cada cop més a la broma de les armes de destrucció massiva d’Iraq. Cal reconèixer que és molt difícil lluitar, en el seu propi terreny, contra un enemic tan inconcret que fins i tot classifiquem en franquícies (!). La força militar tradicional, llençada contra aquesta mena d’enemic, no té blancs fàcils: on estan, per exemple, les divisions blindades d’Al Qaeda? Però un cop aclarit això, és raonable preguntar-se si volem realment resoldre el problema o si ens convé més aviat que el problema s’eternitzi, perquè així tenim l’excusa de continuar allí. Desprès explicaré perquè.
Desprès de deu anys de guerra podem concloure que estem davant d’una mera ocupació colonial
Pel que fa a millorar la vida dels afganesos, què volen que els digui. L’informe diari de guerra de Kabul no és molt diferent del de Bagdad. Potser el món occidental va creure’s que les coses havien canviat perquè en els primers dies de l’“alliberament” els homes es van afaitar la barba, obligatòria durant el règim talibà, o unes poques dones es van treure la burka, obligatòria gairebé sempre. Però a la vista dels esdeveniments, va ser una creença il·lusa.
Afganistan ha estat sempre el mateix: un territori perdut emmmig de no res, en el qual no impera cap llei ni ordre, si més no equiparable al que entenem per tal al món occidental. Tothom que s’ha volgut posar en aquest vesper de clans tribals, senyors de la guerra i altres herbes, incloses les fumables, n’ha sortit amb la cua entre les cames.
Què queda, llavors, si estem escampant una democràcia sui géneris, la lluita contra el terrorisme és un pretext i no millorem la vida dels afganesos? Doncs quelcom tan senzill com que la situació geogràfica de l’Afganistan ha passat a ser estratègica per portar els recursos energètics de l’Àsia Central als ports de mar més propers. Si més no, als ports de mar controlats pel món occidental, de forma directa o a través de dictadures amigues. Dit d’una altra forma, el que fem a l’Afganistan és, clar i ras, assegurar una ruta comercial.
I quan es conclou tal cosa, no podem qualificar l’aventura militar si no és com una guerra colonial pura i dura. D’una mera ocupació per aconseguir recursos naturals o garantir-ne el seu trànsit. Això sí, en ple segle XXI i transmesa, a estones, per la CNN o Al-Jazeera.
Publicat a El 3 de Vuit (23-12-2011)
Diré d’entrada que no estic en desacord en escampar pel món la democràcia i les seves moltes virtuts. Tot el contrari. Si ho raonem bé, ni tan sols estic en contra d’escampar-la a canonades, fins i tot a qui no la vulgui. Però en aquest cas, cal fer-se dues preguntes. A saber: Quina democràcia estem escampant? I perquè no l’escampem, a bones o a males, a les moltes dictadures que deixem excloses de tan noble política, potser perquè ens surt més a compte tenir-les com a amigues?
La segona pregunta és contesta ella mateixa. La primera, en canvi, genera una nova pregunta: quina mena de democràcia és la que té guanyador fixe, sabut per anticipat abans que obri la primera urna? Perquè les coses funcionen així, i sota l’atentíssima mirada dels ocupants occidentals.
Arribats aquí, si a l’Afganistan les canonades no asseguren la llibertat més que de blablabla, hem de repetir la pregunta inicial: què hi fem exactament allà? Se m’acuden dos pretexts. Estem lluitant contra el terrorisme i/o estem fent que els afganesos visquin millor. Totes dues qüestions mereixen també un breu comentari.
Lamento dir que això de la lluita contra el terrorisme s’assembla cada cop més a la broma de les armes de destrucció massiva d’Iraq. Cal reconèixer que és molt difícil lluitar, en el seu propi terreny, contra un enemic tan inconcret que fins i tot classifiquem en franquícies (!). La força militar tradicional, llençada contra aquesta mena d’enemic, no té blancs fàcils: on estan, per exemple, les divisions blindades d’Al Qaeda? Però un cop aclarit això, és raonable preguntar-se si volem realment resoldre el problema o si ens convé més aviat que el problema s’eternitzi, perquè així tenim l’excusa de continuar allí. Desprès explicaré perquè.
Desprès de deu anys de guerra podem concloure que estem davant d’una mera ocupació colonial
Pel que fa a millorar la vida dels afganesos, què volen que els digui. L’informe diari de guerra de Kabul no és molt diferent del de Bagdad. Potser el món occidental va creure’s que les coses havien canviat perquè en els primers dies de l’“alliberament” els homes es van afaitar la barba, obligatòria durant el règim talibà, o unes poques dones es van treure la burka, obligatòria gairebé sempre. Però a la vista dels esdeveniments, va ser una creença il·lusa.
Afganistan ha estat sempre el mateix: un territori perdut emmmig de no res, en el qual no impera cap llei ni ordre, si més no equiparable al que entenem per tal al món occidental. Tothom que s’ha volgut posar en aquest vesper de clans tribals, senyors de la guerra i altres herbes, incloses les fumables, n’ha sortit amb la cua entre les cames.
Què queda, llavors, si estem escampant una democràcia sui géneris, la lluita contra el terrorisme és un pretext i no millorem la vida dels afganesos? Doncs quelcom tan senzill com que la situació geogràfica de l’Afganistan ha passat a ser estratègica per portar els recursos energètics de l’Àsia Central als ports de mar més propers. Si més no, als ports de mar controlats pel món occidental, de forma directa o a través de dictadures amigues. Dit d’una altra forma, el que fem a l’Afganistan és, clar i ras, assegurar una ruta comercial.
I quan es conclou tal cosa, no podem qualificar l’aventura militar si no és com una guerra colonial pura i dura. D’una mera ocupació per aconseguir recursos naturals o garantir-ne el seu trànsit. Això sí, en ple segle XXI i transmesa, a estones, per la CNN o Al-Jazeera.
Publicat a El 3 de Vuit (23-12-2011)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)