En l'Ebrebloc va sorgir la qüestió de la connexió wifi i la possibilitat que els ajuntaments l'ofereixin com una forma de trencar l'escletxa digital territorial. Penso que aquest plantejament és molt correcte, ja que tendeix a igualar l'accès a la xarxa, la qual cosa podem ben bé considerar avui un dret tan fonamental com l'accès a l'aigua o a l'energia elèctrica.
Com vaig comentar a l'Ebrebloc, el cost per a un ajuntament és relativament baix. Potser un ajuntament petit no hi arriba, perquè, en contra del que dir el Manel Zaera, la costa no és completament gratuïta. Un senyal que viatja per l'aire és certament molt més econòmic que un que passa per un fil que cal instal·lar. Però el senyal inal·làmbric requereix al menys un emissor de senyal i un pal per penjar-lo.
En tot cas, el cost que un ajuntament ofereixi wifi als seus conciutadans no és superior al de moltes despeses imbècils i prescindibles que els ajuntaments fan de forma habitual. Molt possiblement costi molts més esforços de paperassa aconseguir la llicència d'operador de telecomunicacions, que de diners per instal·lar el sistema.
Un cop dit això, no tinc tan clar que el servei wifi ofert per un ajuntament hagi de ser necessàriament gratuït. Consti que la idea de la gratuïtat no em cau antipàtica per sí mateixa i la veritat és que em sento molt incòmode defensant els peatges amb l'únic argument que els peatges admeten en la seva defensa: que només els paguen els que usen el servei. La disquisició sobre els peatges, però, seria molt llarga i no crec que correspongui fer-la aquí.
El que és evident és que hi ha arguments de justícia tributària per a què el cost d'un servei prestat per l'Administració repercuteixi de forma equitativa en la població. Abans hem posat l'exemple de l'aigua. Algú s'imagina que ens vulguessin cobrar el rebut sense rebre subministrament? Sé que no és exactament el mateix, però crec important que el wifi públic tingui alguna mena de quota, almenys simbòlica, per evitar situacions de greuge comparatiu.
No es tracta només de la diferència entre els que es connectessin a aquest servei i els que no (perque l'haurien de pagar via fiscal els que no el vulguessin?). A l'Ebrebloc es va plantejar el wifi públic com una forma que l'accès a internet arribi a pobles que no gaudeixen de connexió a càrrec de cap operador privat. Però també es pot plantejar intel·ligentment com una forma de portar la xarxa a nuclis i barris apartats d'un municipi amb un nucli urbà consolidat que disposi del servei per fil a càrrec d'operadors privats.
En aquest cas, o l'Ajuntament dóna servei wifi gratuït a tot el terme municipal o s'arrisca que els veïns del nucli urbà li reclamin que els pagui el rebut de l'adsl. Barbaritat? Potser sí, però no tant com sembla a primera vista. Sobretot si pensem en l'accès a Internet com un servei bàsic, que és la mena de servei més igualitària que hi ha, al menys en teoria.
En un post posterior explicaré la situació curiosa que es dóna al poble on visc (Calafell) i que ja vaig avançar a l'Ebrebloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada