En els darrers temps, he publicat en mitjans de premsa escrita (també estan penjats en aquest bloc) dos articles sobre la baixa cotització que el cava té fora de les nostres fronteres. Alguns lectors amics no han entés la tesi principal d’ambdòs textos. A saber: que Pirineus enllà el cava es vengui molt més barat que el xampany francès no és tan greu com que es vengui gairebé a preu de sangria de tetrabrik. Sóc conscient que la diferència pot ser subtil, o brutal segons com es miri, però intentarem explicar-ho de la forma més entenedora possible.
En un país com el nostre, que té una mínima cultura enològica, qui més qui menys és capaç de destriar el gra de la palla i descobrir bons caves sense buidar-se la cartera. No obstant això, el nostre mercat té una estructura de preus que ens ajuda bastant a determinar què podem esperar del producte i què no. Vegem-ho.
Un bon brut es pot aconseguir per uns 6 euros de mitjana o menys i tot, però un brut de marca blanca, fins i tot del mateix elaborador, no passarà dels dos euros o dos euros i mig. Això no vol dir que el brut del supermercat sigui dolent: vol dir que no podem exigir-li gaire més que el fet de complir la normativa d’elaboració.
La diferència entre un cava de marca blanca i begudes escumoses vagament semblants i d’inferior qualitat, que sobreviuen als prestatges dels centres comercials i a algunes botigues, també està ben clara: rarament costaran més de la meitat que el cava més bàsic i senzill.
I si ho agafem pel costat de la gama alta, un gran brut amb tots els cognoms possibles se’ns pot disparar per damunt dels 20 i dels 30 euros. Com que costa de cinc a sis cops el que un producte decent i prou, podem esperar-ne molt més i el resultat, fora d’excepcions, està en consonància amb l’expectativa despertada pel preu.
Per la seva banda, els xampanys francesos lluiten en una altra guerra, sobretot perquè la seva gamma alta és realment alta i perquè de mitjana són una mica més cars que els nostres caves. Però l’estructura de preus compleix la mateixa funció informativa: tot i que per al gust de casa nostra possiblement no n’hi ha per tant, tothom pot fer-se una idea del que cal esperar quan en va a comprar.
Paradoxalment, en altres països de molta menys cultura enològica, com podria ser el cas del Regne Unit, citat en els articles anteriors, els preus no serveixen de cap orientació. No hi ha equivalències, ni que siguin aproximades, entre un cava i un xampany francès. De mitjana, el cava de marca pròpia es vendrà per la meitat que el xampany, sense que hi hagi diferències reals de qualitat. Si parlem de cava de marca blanca, el seu preu pot arribar a ser deu vegades inferior i, si bé la diferència, en aquest cas, és més justificada, la desproporció, no.
Aclarim que algunes d’aquestes diferències són lògiques, ja que depenen del propi producte, del gust del consumidor, del tipus d’establiment (no és el mateix un supermercat hard discount que una botiga de conveniència oberta les 24 hores) i del país i de les zones dins de cada país. Però la major part de les diferències són desconcertants i maregen al consumidor. No tant en el segment superior de preus, sinó en l’inferior.
Quan un cava de marca blanca costa poc més que begudes amb bombolles d’aquelles que es poden posar al cotxe si ens quedem sense benzina, es crea una distorsió en la percepció del producte. El cava, fins i tot el de marca blanca, és d’una qualitat enormement superior a brebatges gasosos com el bucks fizz, que preparat com a còctel no és dolent del tot si a un li agrada, però que en la versió embotellada compliria a la perfecció el paper de combustible d’emergència. Al prestatge d’un supermercat, tanmateix, la diferència de preu és mínima.
Naturalment, qui no entengui del tema, o no tingui el gust mínimament educat, conclourà que el xampany és infinitament millor que el cava. Una altra cosa és que no li arribi la butxaca o que opini que la qualitat del producte francès no justifica el seu preu. El que sí és evident és que l’estructura de preus no ajuda a fer comparatives correctes, desinforma al consumidor i estén, amb cert grau de raó, l’ombra del dubte sobre els nostres productes.
Hi ha molta més informació que complementa aquesta percepció. El bucks fizz embotellat escurça distàncies de preu any rere any. A certs llocs d’Europa el cava està d’oferta per Nadal, que se suposa que és l’època de més consum: si algú ens pot explicar aquesta sagaç estratègia li estarem molt agraïts. Hi ha supermercats en què el xampany està protegit contra els furts, mentre que el cava, fins i tot el que puntualmente supera en preu al xampany, no: això ho diu gairebé tot sobre el valor que li donen.
Més encara. No és difícil veure com el cava s'usa com a regal a certes botigues de delicatessen per premiar compres a partir de cert import: no seria una mala idea promocional si no fos perquè desprès el cava està gairebé amagat a les prestatgeries i perquè si el regalen com a incentiu és perquè no se'l treuen de sobre ni a tres. I, finalment, el preu del cava als establiments europeus només s'ha revaloritzat en unes poques cadenes de supermercats de preus rebentats que han decidit reorientar el negoci.
Tot això no passa per casualitat ni els preus equívocs han estat inspirats per la Providència. Els elaboradors de cava fa molt temps que venen salvant els mobles gràcies a les exportacions, vist que sense necessitat de boicots el consum a casa nostra cau d’any en any. S’entén doncs, fins a cert punt, que vulguin assegurar-se l’èxit als mercats de fora. Però el seu nínxol de mercat, no tant el que han trobat o han sabut ocupar com el que s’han buscat deliberadament, és el que és: el “low cost” del sector de begudes.
Es pot dir més fort, però no més clar: el cava no té sortida als mercats europeus per consideracions de qualitat, sinó únicament per qüestions de preu. Diguem-ho clar: perquè el cava és més barat que el xampany. Podem treure el pit tot el que volem, però les coses són així.
A més, tot plegat és coherent amb certes estratègies basades en fer veure que el sector va bé en nombre d’ampolles venudes i no en termes de facturació. És una altra conseqüència de tenir una indústria cavista possiblement sobredimensionada. Jo, com vaig expressar anteriorment, continuo preguntant-me perquè cal assolir récords de producció i de vendes, si l’èxit consisteix a vendre més de la meitat de l’anyada a preu de gasòfia Pirineus enllà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada