La hipocresia surt al carrer per Setmana Santa

Acabo de tornar de veure la processó del Silenci que fan a Calafell. L'excursió pedagògica familiar d'avui havia de ser anar a la processó del Sant Enterrament de Tarragona. Les meves filles no estan batejades en cap fe i ja prendran la decisió que hagin de prendre (la de tenir una o altra religió, o la de no tenir-ne cap) quan tinguin suficient ús de raó. Mentrestant, no em sembla negatiu que s'informin adequadament. I en tot cas, actes com els de Setmana Santa tenen més de cultura popular i tradicional que de religió, la qual cosa també els fa molt indicats perquè les criatures aprenguin bé el país en què viuen.

Però com que l'excursió ha estat substituïda sobre la marxa per l'expedició hidrològica que he relatat en un anterior post, hem acabat veient la processó de Calafell. Concretament la que es fa al nucli antic (aquí li diem el Poble), on vivim. És una processó molt peculiar. Jo li posaria l'adjectiu d'autogestionària. A diferència d'altres processons que es fan als altres nuclis del municipi, molt més turístics i on els penitents gairebé s'han d'obrir pas entre els visitants, no hi ha pràcticament públic, llevat d'unes poques persones a algunes cantonades i algú que s'ho mira des de la finestra de casa.

També s'ha de dir que tinc la sensació que a les més o menys 200 persones que desfilen cada any els és igual no tenir públic. En tenen prou amb veure's entre ells. O amb ser vistos. A les processons de Calafell no n'hi ha de vestes. La vanitat és un dels motors de la vida social del poble en què visc, fet que explica aquesta i moltes altres coses. En realitat, ja estan contents de ser sempre els mateixos i et miren rar si els vas a veure. Potser per això, amb prous feines s'hi veuen cares noves, llevat les que cada quatre anys s'incorporen quan s'assabenten que aniran en alguna llista electoral.

Però no és l'aspecte quantitatiu el més important d'aquesta o qualsevol altra processó de Setmana Santa, sinó la hipocresia que es constata a simple vista en moltes pràctiques religioses. Aquesta reflexió no es refereix únicament a Calafell, però tampoc pot evitar referir-s'hi. Més enllà de la vanitat al·ludida, fa feredat comprovar com no pocs penitents menen una vida bastant contradictòria amb el que se suposa que hi ha al darrera de participar a una processó.

No em refereixo en absolut al que podríem anomenar pecats de la carn, perquè són qüestions particulars de cadascú. Em refereixo a aquells que diuen ser cristians i s'exhibeixen en públic en qualitat de tals, però que han fet els calers que tenen de forma immoral. Fins i tot de forma contrària a la pròpia moral cristiana. No dic que la gent no tingui dret a prosperar i admeto que la pobresa sigui una virtut merament nominal. Però sí dic que fa molt de mal a la vista veure a les processons especuladors que han fet caixa amb arts discutibles i personatges que mai han fotut brot a la vida i que viuen del "cuento".

Vull pensar que fent penitència a la processó denoten mala consciència i no que se n'estan rient a la cara de les persones que conservem un mínim de decència moral. Però la seva actitud no és menys hipòcrita. Consti que els he anomenat especuladors, però en realitat són especuladors de mig pèl. Els especuladors de veritat no surten a la processó. Aquests dies són lluny, de viatge a algun paradís tropical o esquiant als Alps suïssos.

Per això, si algun valor tenen aquesta mena de festivitats religioses és el tradicional o cultural, per no dir el sociològic o l'antropològic. Tot i així, em resisteixo a considerar cultura la indecència d'alguns. I suposo que se m'entendrà que el meu concepte d'indecència és molt diferent al seu. Arribats aquí, si les processons han de ser considerades folklore, al menys que siguin bon folklore. L'any que ve, optarem per un altre espectacle.