Ramon Ferrando, oblit notòriament injust

Ha fet onze anys que ens va deixar Ramon Ferrando Adell. Si no fos perquè al seu poble de Jesús organitzen un concurs literari que porta el seu nom, Ferrando estaria del tot oblidat. Ningú no és profeta a la seva terra, però la desmemòria, en el seu cas, és notòriament injusta.

Ramon Ferrando era una persona tan inclassificable com incòmoda per a molts. Jo no sé si es mereix un pedestal en atenció a que fos molest. O fora del corrent, que em semblaria una definició més ajustada a la realitat. Però quan veiem quina mena de salvatges i energúmens pretenen honorar en aquests temps certs intel·lectuals que se les donen de progressistes, o quins són els paradigmes que ens posen com a models a seguir, no podem evitar concloure que persones com Ferrando es mereixen, com a mínim, un raconet en el disc dur de la nostra memòria. No obstant, resulta difícil senyalar amb el dit a ningú quan els que érem els seus amics tampoc és que ens n’haguem preocupat gaire. O sigui, que a partir d’aquí ja saben que aquestes línies estan tan dictades per l’ànim de fer justícia com per la mala consciència.

En el llenguatge políticament correcte en boga (que és de bades i et fa quedar com un senyor), avui consideraríem Ramon Ferrando un “activista cultural”, més que com a periodista, que era com molta gent el coneixia i identificava . Jo no el puc jutjar com a cantautor o com artista: em falten elements de criteri i, en tot cas, els meus gustos musicals van en una línia molt diferent. Però sí que crec poder dir alguna cosa sobre el seu exercici del periodisme, si més no pel fet que em vaig fer amic seu quan era un simple principiant i ara fa bastants anys que visc d’aquesta professió.

Molt sovint em va fer l’efecte que Ramon Ferrando era un periodista fora d’època. Com un periodista d’aquells que abundaven al segle XIX i principis del XX, compromesos socialment i políticament. Que s’implicava tant en les notícies, que la cosa deixava de ser periodisme. Aquest era el seu principal defecte com a periodista i la font dels errors que de vegades cometia, i que li valia no poques burles d’altres periodistes “instal·lats”.

Digue-m’ho clar: com a periodista., Ferrando no era un àngel sense sexe. Tot el contrari, es mullava, la qual cosa no és dolenta per sí mateixa, llevat que et passis de frenada. El que el feia incòmode és que exercia aquest compromís des d’una independència bastant irreductible. Per això no se’n fiaven d’ell, per bé que l’intentaven utilitzar, els polítics i partits amb què va festejar en determinats moments.

Però posats a triar entre la forma de fer de periodista de Ramon Ferrando i la pasta de què estan fets els llicenciats que surten ara de les facultats de periodisme, que majoritàriament aspiren a plegar cada dia a les 3 o a fer de reporter graciós en algun dels programes humorístics de moda..., doncs que volen que els digui. Consti que no és únicament culpa seva. Les facultats de periodisme fa molts anys que van renunciar a portar aquest nom i que s’avergonyeixin d’allò que presumptament ensenyen ho diu tot. Pel que fa als que tant el criticaven en vida, només es pot dir que eren exfuncionaris de l’anterior règim, acostumats a la lectura diària del “parte”, o elements esquerranosos encantats d’haver-se conegut a sí mateixos i de fer d’“enfant terrible”, però que portaven la palangana als cacis tortosins sempre que hi havia ocasió.

Ramon Ferrando no era millor periodista que tota aquesta colla, però els ben asseguro que tampoc era gaire pitjor. En els seus reportatges sempre havia un punt de vista que ningú més aportava, i en les seves entrevistes, un punt de mordacitat que arrencava algunes bones respostes, fins i tot d’entrevistats poc intel·ligents. Tenia també una certa gràcia per descol·locar, amb preguntes incisives, als convocants de determinades rodes de premsa. O per identificar en veu alta els personatges que manipulaven d’amagat tals convocatòries: no era una pandèmia especialment extesa, però ningú més cantava la canya en tals ocasions. Tinc a disposició de qualsevol lector interessat exemples de tot això que dic.

En canvi, avui veiem a molts periodistes que a les rodes de premsa no pregunten ni pel temps que fa. i que, quan escriuen, prou fan si aconsegueixen no fer faltes d’ortografia. Decidir qui és, o qui era, millor periodista podria resultar dolorosament cruel per a alguns.

Tota mort és trista, però sempre hi ha elements de tristesa majors. Ramon Ferrando va traspassar en un moment de maduresa personal i professional, que l’hauria pogut fer utilíssim per a moltes guerres. A mi, particularment, m’hauria agradat veure’l en la guerra del Pla Hidrològic. Estic segur que no hauria defraudat ningú i que s’hauria mogut per convicció i no perquè fos ocasió de fer un bon negoci.

També tinc clar que a Ferrando l’amor a la terra li hauria pogut fer dir que hi havia 20.000 manifestants quan només n’hi havia 15.000; però que no s’hagués empassat la roda de molí de dir que n’hi havia 300.000 allà on era físicament impossible que hi fossin. L’amor a la terra no és sinònim d’imbecil·litat i les causes justes no necessiten de exageracions desorbitades.

Ramon Ferrando es va morir, a més, just en el moment en què Internet començava a caminar més o menys seriosament. No podem posar la mà al foc pel que podria haver estat, però crec que Internet hauria estat el mitjà natural d’expressió d’una persona com Ramon Ferrando. No em costa imaginar-lo pilotant un bloc, aprofitant els espais de llibertat (cada dia menys) que ens queden a la xarxa. A fi de comptes ja havia estat pioner en allò que llavors se’n deia premsa comarcal i que la dictadura del llenguatge ha reconvertit en premsa de proximitat. Quan aquesta premsa s’ha professionalitzat al 100% i ha consolidat grups empresarials potents, correm el risc d’oblidar que els orígens de tot plegat estan en la torradura d’unes poques persones, entre elles Ramon Ferrando, que fa trenta anys s’ho van creure i van posar mans a la feina.