Ramon Ferrando, oblit notòriament injust ( i 2)

Quan molts periodistes de l'època de Ramon Ferrando o la posterior s’han encaminat professionalment cap al món de l’humor, no pot evitar-se pensar en ell i en la seva ironia, no sempre ben entesa ni captada, a l’explicar històries. La sàtira política és molt saludable, però si perdem la capacitat de “punxar” en els àmbits seriosos de la informació l’humor esdevé una simple coartada per fer veure que som una societat normal i madura. Perquè s’entengui: està molt bé poder-se’n riure del rei i dels seus fills i filles, o de les habilitats grimpadores i enfiladisses de la jove, perquè qui viu del pressupost públic, i en viu molt bé, no està exempt de crítica; però no anem bé si no podem explicar els negocis dels gendres.

Hi ha una frase que un cop em va dir Ramon Ferrando, cap allà 1983 o 1984, que recordo sempre, especialment quan m’exalto davant situacions com les exposades en el paràgraf anterior: “El poder no tem les burles de què sigui objecte per elles mateixes, sinó per la independència de criteri que demostren”. No sé si citava algú o eren paraules de collita pròpia., però van ser d’allò més oportunes.

La frase me la va deixar anar camí d’Ascó, on anàvem a cobrir un simulacre d’emergència nuclear, previ a l'autorització de funcionament de les centrals, que va resultar ser una xarlotada. Les sirenes van sonar just a l’hora de plegar (en simulacres posteriors em consta que han sonat a l’hora de l’esmorzar) i els autocars que havien d’evacuar els treballadors, si més no fingidament, no podien accedir a la central, perquè els ho impedia la cua dels que marxaven en cotxe cap a casa, tot “autoevacuant-se”. Quan Protecció Civil ens va assegurar que tot havia anat rodat i que l’evacuació havia estat un èxit vam riure una bona estona. Vam ser qualificats d’exaltats l’endemà, quan vam publicar el que havia ocorregut en realitat. Què més volíem, si tothom havia complert els objectius sense prendre mal...

Bona part del menyspreu que vam rebre van venir d'altres periodistes, per anomenar-los d'alguna forma. En particular, de "periodistes" que enlloc de ser a peu d'obra de la notícia, l'havien seguit de la sala de premsa del Govern civil de Tarragona o sense ni tan sols moure el cul de la seva redacció. Es podrien donar noms, però fa gairebé 25 anys i, la veritat, no val la pena. No creguin que tals "periodistes", de molt renom en aquell moment, estiguessin dolguts perquè se'ls hagués escapat l'autèntica notícia. Ni tan sols perquè haguessin quedat en evidència. És que, com a la major part de professions, oficis i feines, els ganduls no simpatitzen amb els que hi posen ganes. Sobretot si l'empresa els posa com a exemple a seguir. Perquè cal esforçar-se si tothom vivia la mar de bé..., ja m'entenen.

El periodisme anomenat professional no ha evolucionat gaire. L'única variant és l'absolut conformisme i "funcionarització" de les noves generacions professionals. Les excepcions són exactament això. I l'associacionisme d'aquesta professió no llueix a major nivell. Podria explicar històries molt sucoses del Col·legi de Periodistes, però m'abstindré perquè a un li poden constar les coses, però no tenir prous proves per defensar-les davant d'un tribunal. L'únic que diré és que tal gènere de circumstàncies em va fer desistir de demanar l'ingrés al col·legi en el seu moment i que mai no m'he penedit d'aquella decisió.

Per això em dóna per reivindicar Ramon Ferrando. No era un periodista exhimi, en absolut. Però no era pitjor que el que veiem a diari rondant per aquest món. En tot cas, tot i els molts errors que pogués cometre, inclosos festeigs polítics impropis d'un periodista, tenia una alçada moral que molts haurien de tenir i era molt més bona persona.

Conscient que tota aquesta soflama emprenyarà a algú i que no em farà guanyar amics precisament, només vull afegir que Ramon Ferrando es mereixia un petit homenatge particular. Li devia. I en tot cas, ja que no podem triar els amics, a les persones més o menys sensibles només ens queda el consol de poder-nos triar els enemics.