Sous de polítics: Navidul a preu de Jabugo?

Ja sé que el títol pica bastant, però al final un constata que si no és així no se li generen visites al bloc. Tampoc és aquest l’objectiu, és clar, però les opinions que hi penjo ho són per ser compartides. Feta aquesta petita introducció, anirem directament al gra.

Que els polítics cobrin a mi em sembla correcte. Puc estar en desacord amb alguns sous concrets que es paguen, que són gairebé indecents. I penso que hi ha polítics que no se’l guanyen, sigui petit o gran, el sou. Però estic d’acord amb el principi general.

La retribució dels representants de la sobirania popular és un dels grans invents del parlamentarisme britànic de finals del segle XVIII. L’”ideòleg” que va donar forma al concepte va ser Edmund Burke, irlandès de naixament i pensador polític que encara es llegeix avui en dia (si algú ho vol, li puc passar alguna referència bibliogràfica) i que als anys vuitanta (avui no sabria dir-los) encara era citat a les facultats de Ciències Polítiques.

Hi ha una paradoxa sobre el personate que frega la categoria de sacasme. El principal autor intel·lectual dels sous polítics va entrar a la política per necessitat econòmica. Com a filòsof que teoritzava sobre l’origen del concepte de bellesa, és de preveure que no es devia guanyar molt bé la vida. Però estareu d’acord amb mi que, tot i la bondat de la idea, els seus orígens són una mica sorprenents. No seria estrany que la mala fama que arrosseguen els sous dels polítics provingui, inconscientment, d’aquest inici tan paradoxal.

Dit això, jo prefereixo que hi hagi un sou clar i transparent, que no el fet que als càrrecs públics hi accedeixin els rics o aquells que busquen algun interès o els que ja s’ho cobraran d’alguna altra forma.

Una altra cosa és considerar el tema des d’una perspectiva d’eficàcia o d’eficiència. Ja sabeu: la primera valora el resultat; la segona, valora el resultat en relació a l’esforç o a la despesa realitzats per a aconseguir-lo. La idea original britànica no entrava a considerar-ho. El que pretenien Burke i companyia era garantir l’accés universal als càrrecs públics des d’un presupòsit molt senzill: un obrer que fos elegit diputat perdia el seu jornal si no anava a treballar per complir els seus deures parlamentaris. Però si no feien referència a la contraprestació del sou, és a dir a la feina parlamentària, és perquè aquesta es donava per suposada. Amb sou o sense, ja s’esperava que els diputats presentessin propostes i fiscalitzessin al govern (o que es “pategessin” la circumscripció i escoltessin els seus electors).

Avui, en canvi, tenim certa tendència a vincular el sou amb el resultat i no pensem tant en què és la forma d’assegurar la igualtat en l’accès als càrrecs públics. I no és estrany, perquè tots coneixem casos clamorosos de persones que es dediquen a la política perquè no tenen cap habilitat o mèrit personal per prosperar en l’àmbit privat, o directament per viure bé uns quants anys, guanyant un gran sou sense fotre brot. Tot això per no parlar dels partits, que volen persones amb la intel·ligència d’una ovella i que recompensen la docilitat amb un salari pagat pels contribuents.

Són aquests els polítics els que fan malfiar sobre els sous. Els que fan el negoci de la seva vida anant en una llista electoral (i no dic que robin o es corrompeixin, n’hi ha prou de veure com canvien el cotxe o la forma de vestir, senyal que a casa n’entren i abans no n’entraven).

Però tornant al tema, hem de dir que la valoració del resultat és bastant intangible. Perquè una institució, per molt que es vulgui dir, no és una empresa. No ho dic perquè hagi d’assumir serveis deficitaris o perquè la rendibilitat hagi de ser social i no econòmica. És que la valoració del resultat de l’acció política no respon a paràmetres normals.

L’electorat pot decidir que, per molt bé que ho hagi fet un govern, li ve de gust canviar per canviar. Pot considerar que la millor obra de govern del món no és suficient per compensar un error petit, però comés en un tema sensible. Pot creure que el seu govern ho fa bé, però que va massa “sobrat” i que li convé una cura d’humilitat, cura que no sempre consisteix en una temporada a l’oposició. Pot votar per raons tan peregrines com que un candidat o candidata faci més bona fila que un altre. I fins i tot pot decidir que, tot i que l’alcalde sigui un corrupte i que se salta la llei, el poble fa goig i els serveis funcionen de primera.

És més, un sou polític especialment alt sempre crearà recança, per molt bo que sigui el resultat obtingut, de la mateixa manera que no es valorarà que l’hora d’un alcalde, un regidor, un diputat o un president del govern, surti més barata que la de la persona que ens frega l’escala, i això últim amb independència del resultat.

No obstant les dificultats inherents a calcular des de fora aquesta forma de jutjar les coses, també està clar que tothom és capaç d’entendre el principi general si se li explica raonablement. És més, vivim en un país en què, al menys fins ara, ningú feia fàstics a pagar si rebia qualitat a canvi. Una altra cosa és que la gent ja no es llepa el dit i no està diposada a pagar Navidul a preu de Jabugo.