No voldria recuperar el llenguatge marxista (el de veritat, no pas el de Grouxo), ni la retòrica dels seixanta, que encara cuejava a les assemblees de facultat de fa una vintena d'anys. Però avui me n'he recordat molt d'un parell o tres de professors que vaig tenir a l'Autònoma de Barcelona i que usaven sovint la idea del títol quan hi havia eleccions americanes en perspectiva.
No dic que la frase no sigui exacta i descriptiva, que ho és. El que m'ha xocat molt és constatar el canvi operat en aquell trio Guadalajara de professors, dels quals direm el pecat, però no el pecador. No obstant, qualsevol persona que estudiés Periodisme la segona meitat dels anys vuitanta podrà fer-se una composició de lloc bastant ajustada. Qui els ha vist i qui els veu.
Llavors, assistien a les assemblees d'estudiants com si fossin el Che Guevara i, en la pràctica, gairebé lideraven les revoltes estudiantils d'aquella època. Les propostes més tirades de la moto d'aquelles mogudes portaven la seva autoria intel·lectual: recordo la cara del rector el dia que se li va lliurar un document de reivindicacions, el primer punt del qual era la sortida d'Espanya de l'OTAN i la no incorporació de la dona a l'exèrcit. Un d'ells va arribar a proclamar en una assemblea que no suspenia mai ningú perquè el "sistema", culpable de tots els mals imaginables de la Humanitat, no volia que les classes proletàries gaudissin de títol universitari. Suposo que seria qualificat de reaccionari si gosés qüestionar aquella heroïca contribució a l'emancipació social o afirmés que per alguna cosa eren els professors amb més èxit a l'hora la matrícula (ja se sap, ràdio macuto, que és una de les eines més perverses de l'imperialisme).
Autèntics revolucionaris de saló, vaja. I en el sentit literal, ja que tenien una gràcia especial per no ser-hi mai quan la cosa acabava amb la intervenció de la policia, en una ocasió al menys amb un fart de garrotades. Avui la policia els aguanta oberta la porta del cotxe oficial. Perquè aquella avantguarda del proletariat està avui plenament integrada en el sistema que tan odiaven, si més no de paraula. El que són les coses: d'ideòlegs de la revolució proletària internacional a membres d'un govern burgés i revisionista.
Només es pot dir en favor seu que a l'hora d'instal·lar-se ho han fet en una de les opcions més "radicals" i "folloneres" de totes les opcions instal·lades en el sistema. Com a mínim, no han anat a raure al PP, o directament a Ciutadans, com altres "revolucionaris" de la mateixa facultat de Periodisme de la mateixa època.
Bé, tot plegat no deixa de ser una batalleta, contada amb cert grau de mala llet. Però volia escriure alguna cosa sobre les eleccions americanes d'avui, sense repetir les dotzenes de tòpics que se'n poden dir i que jo mateix ja he usat en anteriors escrits. I mira, a partir d'un enunciat correcte m'ha sortit una evocació de la joventut perduda i els ideals traïts. Ho deixo, m'estic posant massa transcendent.
2 comentaris:
un títol esplèndid al post. com deia el professor Margarit:el partit republicà és molt de dreta, el partit demòcrata és molt de dreta.
salut i qui guanyi aquell que no hagi d'envair països menuts del tercer món. És possible?
Evidentment, arribat el cas faria de mal triar. Però seria un detall que ens deixessin votar, ja que el resultat també ens afecta de forma directa. Com a mínim, podrien fer una circumscripció electoral amb la resta del món i donar-nos una miqueta de representació.
Publica un comentari a l'entrada