Ens fotem grans: m'han fet una entrevista televisiva

Fa uns anys, quan treballava a TVE-Catalunya, l'Ajuntament de Porrera (Priorat) va voler reconèixer amb una placa un reportatge que havia fet un servidor. Vaig comentar a la "superioritat" si no valdria la pena fer-ne una petita notícia. No per mi, evidentment, sinó perquè la televisió és un mitjà molt propici per a l'autopromoció o la promoció creuada. Recordo una frase lapidària que em van deixar anar: "Aquí et dedicaran una notícia el dia que caiguis en acte de servei". Poc s'hi pot afegir.

Avui m'han fet una entrevista televisiva i per això "me tiento las vestiduras". Ha estat una simple entrevista a la Televisió del Vendrell i a sobre al programa que presenta un col·lega que feia com a tres anys que m'ho demanava. Com que estic escrivint aquí al bloc, calculo que no he abandonat fins al moment aquesta vall de llàgrimes, però a toro passa em preocupa el fet.

Tinc la sensació que deuen tenir els polítics als quals els comencen a organitzar homenatges. Aviam, l'experiència ha estat interessant, perquè quan encara treballava de periodista les entrevistes les havia fet sempre jo. Però la nova perspectiva m'ha agradat. M'hi he sentit còmode, massa potser. Serà que em foto gran. Potser sí, deu ser això.

No obstant, tinc sentiments bastant ambivalents. D'una banda, ja no tinc edat per a sortir al carrer a mossegar turmells. De l'altra, tot i poder parlar d'una varietat de temes àmplia amb cert grau de coneixement, no m'acaba de fer el pes el paper de patum.

De totes formes, he intentat donar tot l'espectacle possible, dins de la mala llet que gasto en general quan se'm convida (irresponsablement, potser?) a donar les meves opinions. Aquest és un defecte meu molt molest, ja ho sé. Però com que treballant m'he d'aguantar prou, quan escric sense cobrar dic el que em dóna la gana. Amb el límit del Codi Penal, és clar. Que es pot tenir estima per la frase brava, sense fer necessàriament el beneït.