Artur, el segon per la dreta, durant la presentació del llibre de "Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries", l'abril del 2006 a Barcelona. Vaig anar a l'acte i els vaig fer aquesta foto.
Ja em perdonareu el titular, que se m'ha acudit en un rampell. És cridaner, que és la funció que ha de tenir un titular. Però no reflecteix la realitat, si més no si la pregunta-afirmació no es matisa adequadament. En tot cas, això és un bloc opinatiu i tampoc és que calgui fer demostracions de fe amb les normes periodístiques.
Per no enrollar-me més, ahir divendres vaig ser una estona a Tortosa, a casa dels meus pares. Vaig aprofitar per fullejar un exemplar de la publicació "Més Ebre". Li feien una entrevista a Artur Gaya, a qui molta gent potser coneix més en el seu personatge de Quico el Célio, dins del grup musical "Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries". Quan li preguntaven per les seves preferències polítiques, contestava que sempre havia estat d'esquerres, però que actualment no pot o no sap distingir entre uns i altres.
El meu pare, que coneix a l'Artur més que jo, m'ha preguntat si no s'hauria fet de dretes. El meu pare té una ironia política molt peculiar, que enganya bastant per la forma directa en què s'expressa. Suposo que, en part, li ve d'haver-se sentit moltes vegades frustrat en les seves idees progressistes i, en part també, per l'edat, que tendeix a fer-nos a tots una mica més conservadors. Però també d'un gran escepticisme, que (em maleïrà els ossos si ho explico) li ve de quan va obrir el seu negoci l'any 1968 i li va posar el nom en català, aguantant tota mena de pressions i amenaces, en una època en què molts nacionalistes "de tota la vida", florits, però, desprès de la mort de Franco, a casa parlaven en castellà o gaudien d'una "dolce vita" al caliu de la dictadura.
Però la pregunta del meu pare és bona. I es contesta sola. No. Artur Gaya no s'ha fet de dretes, però com li passa a molta gent d'esquerres sovint no entén res. En el cas de l'Artur, queda molt clar que ha quedat descol·locat per determinada política hidràulica que no s'esperava ningú. Però els possibles terrenys de desencís són molt més nombrosos.
Podríem fer-ho molt llarg, però tampoc és aquest el lloc adequat. En tot cas, algú s'hauria de fer mirar com és que, dins de l'alta abstenció generalitzada, s'abstenen molt més els votants d'esquerres que els de dretes. O com és que entre la gent que s'autodefineix d'esquerres es detecta una espècie de tristesa estructural. Igual és que costa més d'acontentar a una persona d'esquerres que a una de dretes. En el fons, a la de dretes és més fàcil, oi?. Però, però... És clar que la dreta no té manies, i la d'aquests paratges encara menys, i actua amb un "desparpajo" que a altres ens faria pujar els colors a la cara.
Tant buscar el centre, les esquerres més que les dretes han oblidat que la gent pot fer-se conservadora amb l'edat, quan té fills o contracta una hipoteca, però vol opcions clares. Les últimes eleccions britàniques no ho poden deixar més clar. Tony Blair va guanyar-les contra pronòstic amb un discurs que es limitava a dir que faria política d'esquerres. Qui ho hauria de dir, el pare putatiu d'un invent anomenat tercera via, consistent en una esquerra de disseny sinó directament en una dreta camuflada amb pell de xai. Però que la gent s'hi aboqués, quan enganyada no hi podia estar, evidencia la immensitat del desert.
Tanmateix, l'esquerra no s'hauria de limitar a guanyar a base de retòrica. Ni tan sols perquè la dreta no constitueixi alternativa possible. Per repescar als progressistes desencisats, calen dues coses, segons el meu parer. Primera, que el discurs de l'eficàcia no sigui un patrimoni exclusiu de la dreta. Segona, recuperar la credibilitat demostrant que no es diu una cosa des de l'oposició i una altra des del govern.
D'això en vaig parlar l'any passat a dues entrades que podeu llegir, si us ve de gust, clicant aquí o a aquí. Va ser amb motiu de dues ocasions en què persones d'esquerra, una de base, però una altra un dirigent que comença despuntar a l'àmbit europeu, començaven a parlar clar. Per fi. Estem molt escarmentats, però queda un escletxa d'esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada