dimarts, d’agost 26, 2008

Una foto de Vandellòs 2 amb força sarcasme



M'he permés manllevar aquesta foto de l'agència Efe, que he trobat publicada a l'edició digital del diari El Punt. És que la imatge no té pèrdua. Lògicament, això que la zona la zona està sota control es refereix a què es tracta d'un espai vigilat. Però considerant les constants i repetides avaries que pateix aquesta central nuclear, i la crisi de confiança que afecta aquesta mena d'instal·lacions, la senyal en qüestió té un sarcasme impressionant.

És un cartell brutal, equivalent a un que es pot trobar als punts fronterers de Melilla. És un rètol d'aquells que hi ha a les entrades de molts pobles i ciutats, amb la bandera europea i la llegenda "Municipi d'Europa". El de Melilla es va fer famós als anys vuitanta, quan es va viure una forta crisi a aquesta ciutat, una espècie d'intifada que al final va quedar en no res, però que va posar molt neguitós el govern espanyol durant unes setmanes. Recordo una portada de la revista "El Temps", que reproduïa el cartell a tota pàgina. No n'hi havia per a menys. Cal explicar-ne la contradicció conceptual?

La imatge de Vandellòs 2 dóna l'oportunitat, a més, de reflexionar sobre si els mitjans de comunicació exagerem notícies com aquesta, o si contribuim a crear més alarma entre la ciutadania. Al bloc La Marfanta s'ha iniciat una petita discussió al respecte, que em sembla molt oportuna, bàsicament per aclarir conceptes.

Els periodistes no sempre l'encertem i és possible que la necessitat de tenir titulars ens indueixi a exagerar una mica les coses. No ho nego. És més, en successos com el de l'accident d'un avió a l'aeroport de Barajas, comprovem que això de convertir en espectacle una desgràcia fa dir moltíssimes rucades, a més d'incrementar el dolor dels afectats d'una forma gratuïta i absolutament innecessària.

Però també s'ha de dir que la desconfiança que podem sentir cap a les nuclears no es deu a què els mitjans de comunicació en parlin més o menys. No. S'ho han guanyat a pols les elèctriques titulars de les centrals amb unes actuacions d'una iresponsabilitat que costa de qualificar. No ho dic tant per Vandellòs 2 com per l'increïble episodi de la fuita radioactiva d'Ascó, de la qual n'he escrit abastament aquí mateix.

Paguen justos per pecadors? És possible. És el que tenen les crisis de confiança. La mala pràctica d'un operador concret escampa l'ombra del dubte sobre tot el sector. Però la reiteració de les aixecades de camisa, no tant de les incidències per elles mateixes, consolida precisament la idea que a la indústria nuclear de justos n'hi ha pocs en els darrers temps.