La foto és a Londres, on estic passant uns dies. Per més senyes, la imatge està feta a l'Observatori Reial de Greenwich. Sí, justament el que dóna nom al meridià que divideix el món en dos hemisferis, occidental i oriental. L'artefacte metàl·lic és una mena de "monument" contemporani que ha substituït la simple línia pintada a terra i a una paret que fins fa uns anys era l'indret habitual on fer-se aquestes fotos.
Londres té molts altres indrets interessants, que visito de tant en tant, aprofitant que sóc "repetidor" contumaç de la capital britànica. Si voleu veure els motius d'aquest enamorament de Londres, podeu llegir-los a l'entrada anterior. Però he triat aquest perquè permet parlar una mica de com tenim organitzat mentalment el món. Els meridians, com els paral·lels, són simples línies que hem traçat als mapes per crear referències amb les quals establir la nostra posició. Els propis mapes, si anem a mirar, són representacions bidimensionals d'una realitat tridimensional. Però ens serveixen per a aplicar en la pràctica una construcció mental d'innegable valor. Hem perdut la capacitat de molts animals de tornar al niu, però hem estat capaços de crear un sistema que ens orienta per anar a tot arreu.
Els meridians, a més, ens serveixen de referència horària. En particular, per posar un cert ordre, o crear un sistema assimilable per tothom, davant l'evidència que és impossible que a tot el món sigui a la vegada la mateixa hora. El propi càlcul del temps és una d'aquestes construccions mentals per organitzar aspectes de la vida. Desenvolupar un concepte de franges horàries com a talls de meló fets a la Terra és una conseqüència lògica d'aquestes construccions.
És més, les derivades d'aquestes formes de pensar, i les derivades de les derivades, arriben a ser certament curioses. El disseny dels meridians i de les franges horàries va desembocar en la creació d'una unitat de temps universal, l'hora del meridià de Greenwich (allò que llegiu a vegades com a GMT: Greenwich Meridian Time). Estiguis on estiguis, les 16 hores GMT són sempre la mateixa hora. Desprès, l'hora local serà la que sigui, és clar. Sembla una rucada, però el sistema té les seves aplicacions. Per exemple, els submarins que es passen setmanes sota l'aigua fent milers i milers de quilòmetres no usen altra referència horària. Canvien tant de posició i durant un temps tan prolongat, que no donarien abast de posar el rellotge a hora. De fet, al final ni s'aclaririen. I no oblidem que els sistemes de posició i navegació clàssics, anteriors als que són guiats per satèl·lits, es basaven també en l'hora.
Tot això és com els sistemes de mesures. També són una mera construcció. A París hi ha exposat un segment metàl·lic que representa un metre. Però recordeu la definició de metre que ens donaven a l'escola: la quaranta-mil mil·lionèsima part de la circumferència terrestre. És clar que els 40.000 quilòmetres de la circumferència terrestre no són més que un metre multiplicat per 40 milions. Avui al diccionari podem trobar definicions molt més sofisticades del metre, però totes "pequen" del mateix mal: són construccions que s'aguanten una a l'altra.
No he pogut evitar constatar que a l'Observatori de Greenwich, bressol de la creació dels meridians i de les zones horàries, exhibeixen ben a la vista els patrons de les mesures del sistema britànic: iardes, peus, polsades... És l'equivalent del patró del metre exposat a París, però no poden estar més lluny del sistema mètric decimal. Com deiem, meres formes de comptar les coses, tot i la seva utilitat per organitzar una concepció del món que, al final, s'ha convertit en cosa de cada dia. Com si fos el més normal que pugui existir, quan en realitat no existeix i és fruït de la nostra imaginació. Una altra cosa és que no sigui pràctic i tingui molta utilitat.
Potser per tot això les persones tenim certa tendència a fer-nos fotos a indrets com aquest. Al llocs per on passa l'equador és habitualíssim fer-se una foto amb un peu a cada costat. Com al meridià de Greenwich, la cosa està oportunament senyalitzada i retolada. Ens passa fins i tot a les fronteres entre països, als llocs on encara són visibles d'alguna forma caiem en el mateix "parany", fruït com he reiterat en diverses ocasions no de la naturalesa sinó de la nostra forma d'interpretar-la i d'organitzar-la per entedre-la.
Ah, la foto és obra de la meva filla petita, la Zoe, que té 9 anys i unes ganes de fer anar la càmera que encara li serà d'alguna utilitat en la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada