diumenge, d’agost 10, 2008

Un racó de Londres que emociona


Com que sóc molt "repetidor" de Londres, sempre intento buscar llocs nous. Consti que n'hi ha uns quants que trepitjo cada cop que vaig a la capital britànica. Encara no em cansen. Però com m'agradaria no avorrir-me mai d'aquesta fantàstica ciutat, intento també diversificar una mica. En aquesta estada he procurat conèixer alguns barris i districtes on no havia estat mai i que queden bastant fora dels circuïts turístics habituals.

Un d'aquests llocs és Fulham. He arribat fins al pont del Tàmesi que uneix Fulham amb Putney, ja al sud del riu. Per ajudar a situar al lector, el pont fa de meta en la famosa cursa de rem que enfronta cada any les universitats d'Oxford i Cambridge. Just al costat del pont, hi ha un parc molt agradable, creat al que havien estat els jardins d'un castell. I passejant pel parc m'he trobat un racó que m'ha emocionat de debó.

És una petita làpida en memòria dels que van participar a la guerra civil espanyola com a membres de les Brigades Internacionals. El "monument" està dedicat específicament als que eren veïns de l'actual districte de Hammersmith i Fulham. No en van ser gaires, perquè Fulham no era, ni és, en absolut un barri obrer. Des de l'exterior es té de vegades la impressió que es tracta d'una barriada popular, possiblement pel fet que l'equip de futbol que porta el seu nom és una mica el "pupas" de la lliga anglesa. Potser hi contribueix a aquesta imatge equivocada la "preminència" o el major coneixement actual de Chelsea, que és el barri immeditament contingu. Perquè ens entenguem: és com si ens pregunten si, a Barcelona, és més benestant Pedralbes o Sant Gervasi. És evident que contestaríem que Pedralbes, però això no significa que Sant Gervasi sigui, automàticament, un barri obrer.

Si val la pena fer aquesta acotació, és perquè possiblement els brigadistes de Fulham tenien un mèrit afegit. Eren, per entendre'ns, fills de casa bona, que van elegir arriscar, a banda d'altres coses és clar, una vida còmoda. El franquisme es va referir sovint als integrants de les Brigades Internacionals, com a "maleantes", com "el desecho de Europa" que ningú no volia. És una afirmació injusta en tots els casos. Tots els brigadistes van triar jugar-se la vida en pro de la llibertat i contra el feixisme i això val més que qualsevol origen geogràfic o extracció social. Per tant, no voldria fer distincions, però sí dir que "trair" la teva pròpia classe requereix una mena de coratge especial.

L'establishment conservador britànic bé que els ho va fer pagar. A la major part de brigadistes se'ls va retirar la nacionalitat, sota l'acusació de traïció per haver lluitat amb un exèrcit forà. És més, el govern britànic no va moure un dit per ajudar els que van ser capturats per les tropes franquistes i eren empresonats o executats. Els venia de primera que Franco els fes la feina bruta d'escapçar el moviment obrer britànic i l'esquerra en general, per l'eliminació física dels seus elements més combatius.

Paradoxes de la vida, uns mesos desprès d'acabar la guerra civil a Espanya, aquest mateix establishment conservador va haver de demanar al moviment obrer una muntanya de sacrificis per poder sobreviure a l'amenaça del nazisme. El mateix govern que tant s'havia equivocat amb Hitler, o la mateixa classe alta que fins i tot flirtejava amb escàs dissímul amb el feixisme, ja veuen el que són les coses. I com passa en totes les guerres, les classes populars van fer gairebé tots els sacrificis i es van emportar la major part de les bufetades. Ja se sap que, per aquells misteris inexplicables de la tècnica, quan es bombardeja a consciència una ciutat de punta a punta, els barris benestants són casualment els que reben menys impactes. I a les trinxeres pocs fills de casa bona hi moren. Quina gran raó tenia Bertold Brecht quan escrivia que a la guerra sempre es mor per l'interès d'uns altres.

L'establishment conservador britànic va ser molt desagraït amb els que els van treure les castanyes del foc durant la Segona Guerra Mundial. Hi ha qui encara es pregunta com és que Churchill va perdre les eleccions just desprès de la victòria. Sense menystenir altres explicacions també correctes, a les classes populars britàniques no els va donar la gana votar un programa basat en un liberalisme salvatge que, per dir-ho clar, feia veure que no havia passat res i no recompensava els sacrificis fets durant la guerra. Els electors britànics van preferir un govern laborista, que prometia Seguretat Social, bona educació i habitatge públic per a tothom. És a dir, generositat, si no estricta justícia, per als que havien salvat la situació en primera línia.

M'he desviat bastant del fil original d'aquesta entrada. És un problema de llegir massa i de tenir cert criteri propi. Completaré en una entrada posterior les coses que volia dir a propòsit d'aquesta qüestió.

2 comentaris:

MoNaLiTzA ha dit...

Expiació tardana pel Tractat d'Utrecht?
Sóc dolenta, però...!

Toni Gallardo ha dit...

No crec. Simplement, la britànica és una societat classista encara ara. I el liberalisme econòmic més salvatge va ser una invenció seva, tot i que avui potser es conrea més a altres països.