La placa que recorda els voluntaris de les brigades internacionals originaris d'aquesta zona de Londres és molt clara en el missatge. Està dedicada a honorar (no a recordar ni a assentar en la memòria, sinó a honorar, és a dir a reivindicar amb la boca gran) els que van marxar a lluitar al costat del poble d'Espanya per aturar el feixisme i salvar la llibertat i la pau per a tots. La inscripció acaba amb un argument que no pot ser més clar: com que van obrir els ulls, van veure que no hi havia un altre camí.
Certament, la guerra civil espanyola va aixecar unes passions immenses. Per no fer-ho llarg, el món era una espècie d'olla a pressió que per un lloc o altre havia de rebentar. Aquests dies m'he emportat a la maleta l'últim llibre de Paul Preston, "El gran manipulador. La mentira cotidiana de Franco", que m'ha resultat molt útil per posar en perspectiva les emocions que m'ha despertat aquest petit descobriment londinenc. Al parc de Fulham se m'ha fet molt present un paràgraf de Preston relatiu a la valoració històrica que mereix la Segona República espanyola.
El franquisme va menysprear la República fins al límit. La considerava l'origen d'un munt de mals i la responsable d'un suposat estat d'anarquia i desordre. Preston planteja que alguna cosa devia tenir la República quan milions de persones es van llançar a defensar-la. És una excel·lent pregunta, d'aquelles que poden tenir resposta fàcil (alguna cosa devia tenir, efectivament) o que, simultàniament, obliguen a reflexionar.
Una curiositat de la qual m'he assabentat mentre era a Fulham és que alguns supervivents de les brigades venen cada dia a vetllar el monument. Sembla ser que volien fer-hi "guàrdia" les 24 hores del dia, però tenen una edat més que considerable (el més jove no baixa de 90), la salut ja no és el que era, l'hivern allà és desagradable i, és més, són molt pocs i cada dia en queden menys.
Tanmateix, ni que sigui una estoneta no fallen ni el dia de Nadal. Venen a fer companyia als companys i amics caiguts. No perquè estiguin enterrats aquí, òbviament. Els cossos dels que van morir romanen als camps de batalla d'Espanya o a les fosses comunes d'alguns cementiris, on van ser colgats els executats per Franco, ja que ningú (i el govern britànic de llavors menys que ningú) en va reclamar les restes. Alguns van caure desprès per tota a Europa, lluitant amb diferents moviments de resistència, o amb les forces dels Francesos Lliures de De Gaulle, que, com va passar amb molts republicans espanyols desposeïts de nacionalitat, era l'únic lloc on els acceptaven.
No, no venen a vetllar una tomba. Però el monument de Fulham és un lloc on plorar adequadament els morts, segons la definició de Paul Preston en el llibre citat, quan parla de la memòria històrica i les fosses. Tot plegat no pot ser més il·lustratiu quan a casa nostra hi ha qui vol remoure els odis de la guerra civil, argumentant paradoxalment que es tracta de no remoure el passat, per tal d'impedir ja no reconeixements històrics, sinó simples actes de justícia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada