Jordi Gilabert, Polet i altres herois

Llegeixo a La Veu de l'Ebre que ha fet 25 anys de les mobilitzacions que van desembocar en la creació del Parc Natural del Delta de l'Ebre. Trobo que el recordatori és molt oportú. De vegades tenim la sensació que hi ha coses que sempre han existit, que sempre han estat aquí. I tendim a oblidar que no ha estat així, que les coses van costar molt d'aconseguir. I, en particular, que les lluites d'aquesta mena tenen protagonistes amb noms i cognoms. Per forçar una mica la metàfora, diríem que tota reivindicació social té cara humana, pel prosaïc motiu que algú s'ha jugat que li partissin.

Jordi Gilabert, Polet i tota l'altra colla van encapçalar un moviment en què van participar milers de persones. Sense arribar a la intensitat de la lluita contra el Pla Hidrològic Nacional, la salvaguarda de les basses del delta de l'Ebre va tenir una transcendència social, més que mediambiental, gens menyspreable. Un amic que vaig fer en aquella època i que encara conservo, Guillem Comí, de l'Ampolla, va dir-me un dia que la Transició havia acabat al delta amb aquella bona sotragada al caciquisme dels terratinents de tota la vida. El tòpic està molt gastat, ja que el mateix es podria dir de molts altres territoris i situacions, però no em sembla una mala descripció.

Reprenent el fil del qual m'he desviat: aquella primera lluita per la preservació del delta va mobilitzar milers de persones, però els que s'haurien emportat les bufetades (els que se les van emportar, de fet) van ser els que aquesta setmana apareixen fotografiats a la portada de La Veu de l'Ebre. També és bo que això no ho oblidem.

Avui ens podem permetre el luxe de criticar el Parc Natural perquè s'ha acabat convertint en una estructura burocràtica més, perquè l'idealisme del primer moment està més que desaparegut en combat o perquè les elevades expectatives inicials no s'han complert en la seva totalitat... Jo penso que el parc natural ha estat un gran què pel delta i em costa imaginar què se n'hauria fet sense. Però estarem d'acord que, si burxem una mica, trobarem arguments per a una crítica potser una mica forçada, però indubtablement raonada. En el pitjor dels casos, insisteixo: imagineu-vos el delta sense parc natural; imagineu-lo encara amb el jou social que va ser sostovat, no del tot però sostovat, amb la mobilització per les basses.

I és més, molts d'aquells herois de la lluita per la conservació del delta continuen donant guerra en molts terrenys. Pel que tinc entés, el Jordi Gilabert ha tornat a la política local, desprès d'una temporada llarga d'hivernació, i va ser un element especialment actiu de la lluita contra els transvassaments. El cas de Josep Bertomeu em sembla encara més destacable. Polet fa molts anys que va crear un hotel a Deltebre on es fa palès que la millora del teu entorn i de la teva societat pot fer-se també fora de la política, per la via de la iniciativa personal i jugant-te els teus propis calers. Aprofito per dir que a les Terres de l'Ebre els calen molts Polets, que tiren endavant a peu d'obra del territori sense refugiar-se en el victimisme (que pot ser una explicació, però mai un pretext o una excusa universal).

Parlo de Jordi Gilabert i de Polet perquè són les dos persones amb les que vaig tenir més contacte en aquella època, quan jo era un periodista novençà i jove, tant, que ni tan sols m'afaitava. Tinc una estima especial per la història de la preservació de les basses del delta, perquè va ser la primera notícia una mica important que vaig seguir, a la tendra edat de setze anys. Potser per això tinc a aquella colla una mica en un pedestal, quan possiblement la política o els negocis hauran donat oportunitat de mostrar les seves febleses humanes. Com que no ho sé, tampoc insistiré per aquesta banda. Però en aquest quart de segle de tractar a diari amb polítics, primer com a periodista i després com a consultor de comunicació, he fet molt sovint comparacions. D'aquelles que són odioses, sí, sobretot per als que en surten mal parats.

Quants polítics d'avui en dia es jugarien el tipus de la forma que se la van jugar aquesta mitja dotzena que surten fotografiats a la premsa comarcal? La guerra contra els transvassaments semblava que havia d'alletar una nova fornada de líders com aquests, però tot i que el PHN es va aturar tots sabem també que es van frustrar moltes expectatives. Al final, les servituds de la política es van imposar en molts casos. I això de servituds de la política tothom pot fer-se el compte que vol dir el preu o peatge a pagar per fer carrera. Això sense comptar els pobles que tant es van mobilitzar i després van donar majories absolutes a partits transvasistes. També és bo que ho recordem, perquè la culpa de les coses de vegades les tenim, si més no en part, els electors.

Acabo recordant que la colla de la foto han tingut la sort que se'ls puguin agrair en vida els "serveis prestats". Ara que de gairebé tot fa 25 o 30 anys, no hauríem d'oblidar que hi ha una generació que s'està apagant, literalment per causes naturals, a la qual devem molt, sense que l'hi haguem agraït suficientment.